L’OBLIT

Que el vaixell arranqués no vol dir que sortíssim d’allà a tot motor.

Que el francès tornés en si amb un bony al cap no vol dir que em servís de gran ajuda.

Vaig tancar la dona-bèstia a la cabina.

El vaixell es movia massa a poc a poc perquè les sirenes li impedien avançar. S’aferraven a la proa i intentaven pujar a la nau. Vaig treure un pot de lleixiu i salfumant.

—Té.

—Què vols que en faci?

—Els ho llences als ulls. Apunta bé.

—Em roda el cap.

—A mi em roda la vida, Antoine.

Em va fer cas, no perquè jo li semblés una autoritat marítima, sinó perquè no li quedava cap altre remei. Repartíem puntades de peu, cops de puny, batades de beisbol, i ho regàvem tot amb qualsevol cosa que en servís, com per exemple l’oli del motor, que les feia relliscar.

A mesura que ens allunyàvem, en quedaven menys.

A mesura que ens allunyàvem, eren menys voraces.

A mesura que ens allunyàvem, semblava que ho aconseguíem…

I el francès i l’esclau ens vam poder estirar a coberta per respirar durant uns segons.

—Ho hem aconseguit!

—No cantis victòria…

Em vaig aixecar, mig marejat, perquè feia un munt d’hores que tenia l’estómac buit i perquè el mar, ferotge, havia oblidat la calma aquell matí i s’enfilava d’un costat cap a l’altre. Les ones mullaven la coberta. La sirena, estirada al terra de la cabina, agonitzava. Vaig avisar l’Antoine i vam omplir uns quants cubells d’aigua per refrescar-la, després li vam destapar la boca.

—Abans de res ens volem disculpar. —Volia que el to fos el d’una conversa entre amics.

—Aneu a la merda.

Comencem bé. L’Antoine va apartar el ganivet del coll.

—No volem fer-te cap mal. —La seva bellesa ens aclaparava—. Però no hem tingut cap altra opció, de debò. Havies de venir amb nosaltres. Et necessitem.

La sirena va riure. Tenia un riure bonic i desafiant. No calia ser gaire intel·ligent per entendre què significava aquella rialla.

—Vivim a la cova dels dies, la coneixes?

No va voler respondre, jo vaig continuar.

—T’hem portat fins aquí per explicar-te un pla on tothom surt guanyant. Vosaltres també.

—Vosaltres… qui?

Era la primera vegada que deia dues paraules que no eren renecs.

—Les sirenes —va afegir l’Antoine.

—Els dos vaixells que van atracar ahir a la nit només són una part de la flota de vaixells que volen fer-nos fora de la cova. I tu em diràs que és el nostre problema. No el teu. I potser tens raó, però saps què? És el problema de tots. Perquè primer ocuparan la cova dels dies i després en trauran partit. Que traduït vol dir que tothom la coneixerà. Saps què vol dir això? Que vindrà molta més gent. Perdona, no serà gent, seran turistes, que és un tipus d’espècie molt més perillosa. I tu em diràs: «Perfecte, més menjar». No t’equivoquis. Més menjar a curt termini, però a llarg termini us aniquilaran. O pitjor, us tancaran en un parc zoològic, en un aquari. Perquè els humans som així. Ens tractem malament entre nosaltres, però sobretot tractem malament les altres espècies. Us faran fotos, us penjaran en totes les xarxes socials…

—Us domesticaran —va dir l’Antoine, satisfet d’ell mateix.

—I s’hauran acabat les sirenes.

Vam callar tots tres. La bèstia d’ulls clars i cabells vermells rumiava.

—El que nosaltres t’oferim és una solució per a tothom. Si cau la cova dels dies… després caureu vosaltres. I això no ho vol ningú.

—I quin pla teniu? —va cedir, incrèdula.

—Et deixarem anar. No volem segrestar-te. Volem acostar-nos a la cova dels dies i que cantis. Que cantis amb totes les teves forces, amb la teva veu de mel, i vindran tots els homes que se us van escapar l’altra nit.

—Vols que ens els mengem tots?

—No. Vull que marxin de la cova dels dies.

—I et penses que no tornaran?

—No, no tornaran. D’això, n’estic segur.

Un cop acabada la conversa, ara que ja no ens quedava temps, i sense tenir-les totes si la sirena ens ajudaria, ens vam tapar de nou les orelles.

Ella havia de cantar fins a tornar a l’illa.

No deixis de cantar, no deixis de cantar.

La Júlia, dempeus a les roques, amb els prismàtics, ens va veure i, corrents, es va girar directament cap a la biblioteca.

Ja arriben, ja són aquí, entre nosaltres.

Nosaltres vam deixar anar el bot salvavides amb la sirena d’escates lluents a dins. Vam saltar a l’aigua i vam començar a nedar. Mentre ho fèiem, ens mirava contrariada. Els corrents marins van allunyar-la, però ella no va saltar a l’aigua.

Dubtàvem, no sentíem si cantava o no, no sabíem si el pla havia funcionat…

Un llarg silenci al mar.

Quan érem a menys de cent metres de la cova dels dies, van aparèixer homes i més homes a les roques. Uns cridaven, altres corrien cap als vaixells. Estaven posseïts. El plaer se’ls barrejava amb un dolor profund. Ah, la bellesa assassina! En menys de quinze minuts van saltar-ne tres, quatre… Fugien de la cova atrets per la veu suau i assassina, dolça i esmolada, pacífica i letal de la sirena.

Ho havíem fet…

En arribar, la Júlia va abraçar-me. Ens esperava la gent de la cova, exhaustos… Havia sortit tot bé?

—Han begut l’aigua? —va demanar en francès.

—Tota l’aigua del nostre riu groc, del nostre riu Leteu.

Havien omplert totes les ampolles grogues d’aigua del riu groc… Ho havíem aconseguit… Els Fills s’allunyaven de la cova perseguint aquella melodia i deixaven enrere el temps i la memòria. Oblidarien el camí de tornada, oblidarien en Lleó, el poder immortal de la literatura… En Gregor oblidaria la Júlia. No sé si la Júlia podria oblidar tan fàcilment en Gregor.

Lluny per sempre, sense rastre per trobar el camí de tornada.

L’últim de marxar va ser l’Ismael, que en sentir les primeres notes d’aquella veu marítima s’havia encadenat a una de les parets. Xisclava i gaudia. Massa tard.

En Cesco el va deslligar i va dur-lo fins a un penyasegat.

—Fill de puta. Et tornaré tot el mal.

Estava disposat a fer que saltés, no caldria amenaçar-lo, ho faria tot sol, empès per la veu de les sirenes. I a la recerca dels seus Fills desapareguts l’Ismael només trobaria un altre orfe… Però la Beatriu ho va impedir.

—No som com ells.

Com que tots els vaixells dels Fills havien salpat i s’havien perdut enllà de l’horitzó, a l’Ismael li van aconseguir una petita llanxa, per anar directe cap a l’illot.

No l’he tornat a veure.