EL VIATGE

Ho havien assajat tantes vegades amb la Beatriu…

«Com l’hi direm, quan l’hi direm».

Però en Cesco no va trobar millor oportunitat que a la sala d’embarcament de l’aeroport de Florència. Primer li va ensenyar una fotografia de tots tres somrient amb l’oceà a l’esquena. Ella era un nadó i la Beatriu i en Cesco (joves com ara), dos nanos de vint-i-pocs anys que miraven a càmera desafiants i alegres. Després va resseguir amb la punta del dit índex el somriure de la criatura i va pronunciar el seu nom.

—Júlia.

La noia no va entendre res. Superada per un descobriment que canviava l’ordre de totes les coses.

—Júlia —va repetir en Cesco mirant la fotografia i mirant-la a ella, comprovant si la distància d’una imatge a l’altra existia de debò—. Encara no m’ho crec…

I aleshores l’hi va explicar tot.

En Cesco era fill d’en Lleó i la Mata Hari;^[1] vivien tots tres a la cova. Al principi la cova era un lloc discret: refugi de navegants solitaris, de nàufrags o somiadors, de poetes folls, de pintors visionaris… La mare d’en Cesco havia decidit abandonar la cova. Ho havien discutit moltes vegades amb en Lleó. Ella tenia la família lluny, i els enyorava.

Val més una vida finita que una existència per sempre. «Quin sentit té la vida, Lleó?».

En Lleó no ho veia així.

Quan la Mata Hari va fugir, va deixar en Cesco perquè visqués prou anys per ser adult i pogués prendre per si sol una decisió. «Pots quedar-te sempre aquí, o pots viure de veritat». Ell anava i venia, dos dies viscuts comptaven com un.

I aleshores a la cova va conèixer la Beatriu. Mussa d’en Dant. Poeta florentí, amic d’en Petrarca. S’havien vist altres vegades i havien xerrat i jugat ben a la vora. Però una nit, adolescents i mig beguts, es van mossegar, com qui mossega la poma enverinada del paradís, i ja no van poder separar-se. S’agradaven, s’estimaven, però en secret. En Dant era un dimoni. Sabien que l’amor en secret té molta més adrenalina. Que el desig ocult és frenètic. Que estimar i prohibir és una bona barreja.

I, és clar, quan en Dant ho va saber, perquè tard o d’hora tot se sap, va esclatar i va dir el nom del porc, es va encendre de còlera i en Petrarca el va haver de calmar.

Quan s’acaba la ràbia, comença la tristesa.

En Dant se’n va anar i en Cesco —en contra de la predicció de la mare— va decidir quedar-se per viure de veritat. Moltes dècades tenint vint anys, gaudint de la festa del cos, de l’alegria del plaer, de la innocència seductora. Però una nit, joves i mig beguts, ella es va quedar embarassada.

Potser aquesta història comença just aquella nit.

Perquè des dels temps remots un podia fer el que volgués a la cova dels dies, excepte matar o tenir fills.

Completament prohibit.

Si volien tenir la criatura, una nena, havien d’anar-se’n. Exiliats i sense possibilitat de tornar. Però en Lleó es va oferir a cuidar-la. Feia més de tres-cents anys que era a la cova, ja havia viscut prou i havia entès —potser gràcies a l’absència de la Mata Hari— que perquè uns creixin els altres s’han d’encongir; perquè uns vinguin, d’altres han de marxar.

Si algú entra nou a la cova, algú se n’ha d’anar.

Era una llei molt antiga, que estava disposat a acceptar. Ell s’enduria la Júlia, lluny de tot, a una ciutat; s’inventaria una feina de rellotger, dissimularia, i quan ella fos major d’edat, tornaria cap a la cova dels dies. Aleshores, sí, podria triar si volia viure per sempre o tornar a la càrrega inexorable dels anys.

Però no podria acompanyar-la. Era massa perillós. Sabia que els Fills no ho permetrien. Ho havia de fer sola, per despistar-los, per sorprendre’ls.

Però, com trobaria la cova la Júlia? En Lleó ho havia previst tot. Gràcies a les pistes que hi havia a les novel·les i als poemes que llegien cada nit. Gràcies a Shakespeare, a Homer, a Melville… No ho faria sola, l’acompanyaria en Petrarca —l’hi havia promès—, el poeta que cada nit de lluna plena s’emborratxava de rom fins als ossos recordant el seu amic i comptant primer els anys, després els mesos, els dies, els minuts… per venir-te a buscar, Júlia.

L’avió sobrevolava el mar Mediterrani.

La Júlia es va quedar en silenci tot el trajecte. Recordava la carta de l’avi.

Per a ella el significat de la paraula «família» incloïa només dues persones —un equip petit però ple de confiança— i ara de sobte es multiplicava amb uns pares que fins a aquell moment no sabia que existien. Es va treure de la butxaca el rellotge d’en Sherlock Holmes i en Cesco, en veure’l, va exclamar:

—Pensava que l’havia perdut! —El va tocar, acaronant-lo suaument, convençut que el tacte d’aquell objecte el retornaria a un temps passat. Impossible.

Era un regal seu i ara el tenia la seva filla, que no deixava de mirar-lo. Només tenia sis anys més que ella, o com a mínim això semblava.

Quan van aterrar a Lisboa ella va preguntar:

—No m’has explicat per què anem a Lisboa.

—Perquè a Barcelona ens hi estan esperant. Els Fills controlen més llocs dels que t’imagines. Anirem cap a la cova.

—I la Beatriu?

—Ens vam dir que si passava alguna cosa, quedaríem directament allà. Era massa perillós trobar-nos a qualsevol altra ciutat.

—Estarà bé?

—Segur, sempre ho està —va respondre en un to tranquil.

—Fem molta volta per arribar a la cova dels dies?

—Sí, molta. De fet sortint de Florència hem anat en direcció contrària.

—Per què?

—No et va dir en Lleó que el més important no és la distància sinó el camí? Que la poesia és la manera més divertida d’arribar d’un punt a un altre, tot el contrari que les línies rectes?

La Júlia va somriure mentre feia que sí amb el cap.

A en Cesco li hauria encantat explicar-li tot aquell terrabastall d’una altra manera, sobretot acompanyat de la Beatriu. No era fàcil entendre-ho i acceptar-ho. Se’n penedien. Eren joves quan van decidir que la Júlia creixés amb l’avi, lluny de la cova, per després tornar-hi per sempre. Hauria volgut també demanar-li perdó per tants anys d’absència, tants moments bons que havien fugit i que, sense haver-los viscut, enyorava. Potser estava enfadada i tenia raó d’estar-ho, però què eren divuit anys separats comparat amb els cent o dos-cents o mil anys que els esperaven junts?

No va trobar les paraules precises per explicar-li com l’havia trobat a faltar, i va callar per sempre.