EL JARDÍ

A aquelles hores de la nit, els jardins de Boboli estaven tancats. Era impossible entrar per la porta principal. Massa vigilància, massa reixes. En Petrarca coneixia una entrada més discreta, en un dels carrerons costeruts i minúsculs de la vora. Només caldria enfilar-se un parell de metres o estabornir un vigilant.

Els jardins de Boboli eren immensos. Una petita ciutat verda enmig de Florència. Un laberint infinit de placetes del Renaixement i fonts ostentoses, de camins de terra i arbres a banda i banda. En Cesco es va enfilar primer, després la Júlia, i en Petrarca, l’últim. Avançaven molt a poc a poc, amb ulls al clatell. Un cop a dins seria molt complicat trobar-se amb la Beatriu, pensava la noia. Abans de creuar el primer trencall —il·luminats amb el mòbil de la Júlia—, de lluny van sentir les motocicletes dels Fills.

Els havien seguit? Com sabien que eren allà?

Tots tres es van mirar sense entendre res.

Merda!

—Què passa? —va preguntar la Júlia.

—El telèfon.

Havien oblidat aquest petit detall.

—El telèfon?

Els Fills no li havien tret mai el telèfon. Allò que semblava un acte de bona voluntat amagava una manera discreta de controlar-la, de saber en tot moment on era.

—Què faig?

—Llença’l!

—No!

—Llença’l!

—No el penso llençar. L’apagaré.

—Apagar-lo no serveix de res.

—Aquí guardo les últimes fotografies de l’avi. No vull llençar-lo —va suplicar enrabiada.

La veu d’un Fill va ressonar al lluny. La conversa va quedar a mitges. Quan van arrencar a córrer, la Júlia va apagar el mòbil, però no se’n va desfer. No podia imaginar perdre els records, els pocs records en imatges que li quedaven d’en Lleó. En Cesco, però, es va aturar en sec.

No ho podien permetre.

—Júlia, si ens aferrem a les coses d’ahir, no podrem pensar en les coses de demà.

—No!

En Cesco no va fer cas de la noia i li va prendre el telèfon de les mans. La Júlia va saltar damunt seu, però en Petrarca la va apartar. El motorista tenia raó. Van arribar a una mena de pacte. No el llançaria a una font, que és el que volia. L’enterrarien entre uns matolls per despistar-los amb el senyal i després sempre podria tornar a recuperar-lo.

—Mentida, no el recuperaré mai.

—Júlia, no t’ho demanaria si no fos de vital importància.

Es va girar d’esquena. No volia ser testimoni d’aquella pèrdua. Havia llançat les cendres de l’avi al mar Mediterrani i ara enterrava els seus records a Florència.

En Petrarca se la coneixia bé, aquella ciutat jardí. S’avançava als moviments dels altres, «anirem per aquí», van pujar un parell d’escales i es van amagar entre uns arbustos. La primavera, malgrat la nit, era un espectacle en aquell tros de món. Arraulits contra un roure, si callaven i resistien quiets, era ben difícil que els enxampessin.

Es van abraçar per ocupar menys espai. «Que no es mogui ni una mosca». I, de sobte, un so de branques que es trenquen, un trepig petit… mèu, mèu… Un gatet negre que els mirava mentre es llepava les potetes.

—Fora, fora…

—En sóc al·lèrgic! —va dir en Petrarca mentre es rascava el nas.

Les veus dels Fills ara venien, ara s’allunyaven. Enmig de la negror apareixien les llanternes il·luminant fonts, murmuris de veus. Crits. Corredisses.

Havien trobat el telèfon, n’estaven segurs.

Si esperaven que es fes de dia, obririen el jardí a la gent i aleshores seria més fàcil desaparèixer. Però encara faltaven unes quantes hores i la Beatriu tampoc no donava senyals de vida. «Ens acabaran atrapant…».

—Què fem? —va demanar la Júlia.

—Hem de sortir d’aquí —va dir el poeta.

—No. Esperarem —el va contradir en Cesco.

No es posaven d’acord.

Aturar-se o fugir? Haurien d’haver actuat tots a l’una, ser un únic cos, un únic cap, unes úniques mans. Però en Petrarca era poeta i no es deixava manar. Tenia clar dins de la seva ànima com s’havien de fer les coses. No volia discutir perquè creia que era una pèrdua de temps. Els Fills cada cop estrenyien més el cercle i era qüestió de minuts. «Tard o d’hora ens hi haurem d’enfrontar. No podem fugir per sempre». No sé ben bé què li va passar pel cap a en Petrarca…, l’afany de protegir la Júlia, la promesa que havia fet a en Lleó, la por de delatar tota la gent de la cova, suposo. Mentre el gat es perdia entre els roures, ell va resar en veu baixa; era una oració íntima, un prec potser a la Laura. En acabat, va aixecar el cap i va deixar anar l’aire lentament, com si es tragués un pes de sobre.

—Té. —Va donar a la Júlia un paper que s’havia tret de la butxaca.

—Què és això?

—Els versos de la Dickinson… Vull que els guardis tu…

Ella va callar, recordant com els havia trobat dues nits abans.

En Petrarca va continuar:

—La sortida és just allà. —Va assenyalar a l’esquerra, darrere d’una placeta amb una font—. Allà no us esperaran… segur.

—Tinc el cotxe a l’estació d’autobusos.

—Perfecte, és la millor sortida. Vosaltres podeu marxar, jo em quedo —va dir en Petrarca.

—No, Petrarca! —va exclamar la Júlia.

—Quedem a la cova. Ens veurem a la cova dels dies, Júlia. No pateixis!

«Ens veurem a la cova dels dies, Júlia. No pateixis!» van ser les seves darreres paraules. I va arrencar a córrer. Durant uns segons no es va sentir res, una respiració alterada, una ombra fugint enmig de la nit, però de cop i volta la veu d’en Petrarca cantava: Che bella cosa na jurnata ‘e sole, n’aria serena doppo na tempesta!

I aleshores sí, totes les llanternes van anar cap a la mateixa direcció, totes les veus cap al poeta.

S’havia sacrificat. En Cesco i la Júlia ja no van veure com l’acorralaven i li clavaven una bona pallissa perquè parlés. S’hi van posar de valent. Fent cas de les seves paraules, van sortir per la porta que ell els havia marcat. «La sortida és just allà. Allà no us esperaran… segur». Tenia raó, no hi havia ningú.

Després van arribar a l’estació d’autobusos, quasi deserta, i van pujar al Peugeot blau marí que tenien aparcat al carrer del davant. De la Beatriu, ni rastre.

La Beatriu i en Cesco, bonica parella… Res no havia anat com s’esperaven quan van sortir de la cova alertats per la mort d’en Lleó. Ara, deixaven enrere Florència, els Fills, en Petrarca… i la Beatriu. Si continuaven esperant, va assegurar en Cesco a la Júlia, tots correrien perill.

El sol, de mica en mica, s’enfilava per damunt del riu Arno pintant les teulades de la ciutat, mentre es dirigien cap a l’aeroport.

En Cesco i la Júlia, bonica parella, tots dos sols, però, per fi, junts.

Pare i filla.