ELS FILLS

Quan van creuar el Ponte Vecchio, en Gregor va frenar la Júlia amb una mà. Ella havia començat a lligar caps. El caos és un ordre per desxifrar i tot el que li havien semblat casualitats, ara de cop i volta, prenien forma. Una única forma, en Gregor. Prenien la fisonomia, les mans, el cos, els cabells, l’escarabat tatuat d’en Gregor.

—Ja sé què em diràs… —va avançar-se, decidida, ella.

A sa Dragonera, mentre corria cap al far de Tramuntana, la Júlia havia sentit un tret, que segons en Gregor n’eren dos. Un al braç i l’altre al pit. El telèfon sempre encès. La porta oberta la nit que va morir l’avi. Per què hem d’enterrar en Petrarca?, li havia demanat. Ara et toca a tu, havia dit l’home al vaixell. I aquella por impresa als ulls de voler-li confessar alguna cosa, però finalment no fer-ho. Aquella decisió del seu cervell contra el seu cor per explicar (mentir) que havien segrestat els seus pares i després fugir per la porta sense que cap vigilant l’aturés… Com et dius?, havia preguntat a la noia amable de la furgoneta. Gregor. També et dius Gregor? Sí, també.

—Júlia… —va dir ell allargant els punts suspensius.

—Ets un d’ells? Ets un dels Fills?

En Gregor va seguir caminant.

—Tot aquest temps m’has enganyat? Tot aquest temps he pensat que eres en Gregor, però només ets una rata.

—Un escarabat, Júlia.

—Fill de puta! He confiat en tu —li va etzibar, i li va clavar una bufetada que va ressonar per tot el Renaixement italià.

En Gregor va frenar-se. Aquella explosió de violència li va despertar un somriure maligne. Ella va aguantar-se les ganes de plorar de ràbia. No et refiïs de ningú. L’avi l’havia avisat. Eren a pocs metres de la Piazza di Santo Stefano; darrere d’ells hi havia un dels vigilants.

—No has entès res, Júlia. Absolutament res. Jo he intentat protegir-te des del principi. Has nascut a la banda equivocada, això és tot. Saps per què en Petrarca no et va voler explicar res dels Fills fa dues nits a la llanxa? Perquè si sabessis la nostra història, entendries per què ho fem. No hi ha bons ni dolents… Entendries que és injust que només uns quants, uns escollits, tinguin accés a la cova dels dies. Qui ho ha decidit? Qui diu tu mereixes entrar a la cova i viure per sempre i qui diu tu no, tu fora, ara et tocarà morir lentament? Perquè viure, Júlia, és morir lentament.

En Gregor la va agafar de la mà. Ella se’n va apartar, traïda.

—Els Fills també hi vivíem, en aquella cova. Ens en van fer fora, Júlia. Ens van desterrar perquè els qui hi viuen són tan egoistes que no volen compartir el temps amb ningú. Jo no t’he fet servir. A sa Dragonera, et vaig demanar que marxéssim al més aviat possible. Res de tot això no hauria passat si m’hagués explicat amb detalls… Mira, Júlia, volia fer-ho a la meva manera i ningú no havia de prendre mal. Et penses que fingia quan et venia a buscar amb la moto, quan compartíem apunts, quan ens fèiem petons i dormíem abraçats tota la nit? Quan discutíem sobre la Virginia Wolf o en Borges? Creus que sóc tan bon actor? No, no ho sóc. M’agrades molt, Júlia. I vull estar amb tu. Però vull que sàpigues la veritat, no vull que visquis enganyada pel que el teu avi no es va atrevir a explicar-te. Te n’adones? No t’ho va explicar en vida, per por.

—Per protegir-me, Gregor. Ell sí que volia protegir-me.

—Per protegir-te contra qui?

—Contra tu. Contra tots vosaltres.

—No em creus? D’acord. Ara em creuràs, ho tindràs al davant i ho comprovaràs amb els teus propis ulls.

La Júlia sentia un dolor molt profund, una ferida sense final. No era una qüestió de confiança perduda, era la certesa que tot allò que havia viscut —compartit— amb en Gregor era una immensa mentida, una mentida devastadora, que li coïa fins al moll de l’os. Havia perdut, de cop i volta, l’esma. Al cap se li acumulaven les imatges de tots dos plegats: asseguts als bancs de l’institut, compartint un xauarma, et regalo aquest llibre, et torno aquest altre, les pel·lícules al cinema, els viatges pendents per a l’estiu… Quina buidor de sobte, quina sensació de vertigen, de caiguda lliure cap al no-res. Al cap i a la fi, que l’avi morís formava part de l’absurda llei de viure, però aquell engany d’algú a qui estimava… Se sentia insignificant… era com si hagués entregat un tros d’ànima a en Gregor i un munt de rates se l’estigués cruspint al seu cau.

I aleshores el cervell es va aturar. L’avi havia mort per casualitat el dia del seu aniversari?

—I l’avi?

En Gregor no sabia de què li parlava.

—Vas ser tu, oi?

—Et va enganyar tota la vida. No es pot estimar qui t’enganya sempre. —I va callar.

La Júlia no va necessitar cap resposta més. Aquell silenci delatava la premeditació i la traïdoria. A en Lleó —ella ho descobriria més tard— l’havien enverinat, i qui havia dut el verí a casa seva era en Gregor, el seu amic, el seu xicot, el seu còmplice.

Amb una empenta, el vigilant del darrere la va retornar al món real. En Gregor, ara segur d’ell mateix, va assenyalar els porticons de l’església d’aquella diminuta plaça.

Era mitja tarda i Florència feia anys que havia deixat de ser una ciutat per convertir-se en un parc temàtic. Exèrcits de turistes que es perdien pels carrers al voltant del Duomo i del riu Arno. Una barreja ben curiosa: la bellesa dels segles, la sublimació de l’art de tota la humanitat convivint amb la tristesa dels pals de selfie i la mala educació del turista prepotent que pagava per tot.

Florència, la ciutat que va veure néixer en Petrarca, que el va desterrar, que li va esculpir una estàtua a l’estreta i majestuosa Piazza degli Uffizi.

Florència, la ciutat on va començar tot, i el principi del final.