SA DRAGONERA

En posar el primer peu a l’illa, en Petrarca va sentir un calfred a l’esquena, un mal presagi. Els ocells havien abandonat els nius i els peixos s’allunyaven de la costa.

—Apagueu els mòbils. Ens poden estar rastrejant. Seria un greu error, entesos?

La Júlia avançava l’última amb la motxilla penjada a l’esquena i el revòlver tremolant a la mà dreta. «Anem bé per aquí?». Les primeres clarors travessaven els arbres. Van caminar a poc a poc, mirant molt bé on posaven els peus, per camins abandonats envoltats de roques i infectats d’insectes. El sol tacava el mar d’un vermell poruc. Quina illa tan deliciosa… Què sabien de sa Dragonera? Poques coses. Que era un racó poc conegut per la gent de fora, que gràcies a un grup d’activistes als anys setanta del segle XX van aconseguir que fos declarada parc natural de les illes Balears. A vegades tenim la bellesa a tocar. Amb una vegetació espessa i un far. El far de Tramuntana, que ho vigilava tot dècades enrere, però que en aquell moment era més un espai de temps de la memòria que no pas una guia per a les embarcacions.

Segons els càlculs d’en Petrarca, no eren gaire lluny del lloc indicat. Un cercle marcat amb pedres al voltant d’un gran arbre. En menys de trenta minuts podien tornar a ser a la llanxa i enfilar cap a Barcelona amb la brúixola. Però els càlculs del poeta eren massa ingenus. De fet, calcular mai no havia estat el seu fort, i el calfred que li havia recorregut l’esquena minuts abans ara prenia una forma concreta: homes encaputxats. Eren uns cinc o sis i els envoltaven. En Petrarca va fer un gest sec i tots tres es van aturar.

—Fills de gossa! Són aquí… molt a prop.

La Júlia i en Gregor es van aturar. A una trentena de metres, darrere les palmeres, estirats al sotabosc, hi havia un grup d’homes vestits de militars. La Júlia va empunyar el revòlver, però no sabia què fer-ne.

—Veniu per aquí —va indicar en Petrarca als nois—. Els haurem de despistar.

—Com ho farem, Petrarca? —va preguntar en Gregor, alterat.

—Tu, Júlia, t’encarregaràs de la brúixola. Gregor, tu m’ajudaràs a despistar-los.

—Jo no sé on és la brúixola, Petrarca, sóc molt negada mirant mapes; potser em confondré, o potser em perdré.

—Prou de pors, collons! —va cridar el poeta.

Els Fills s’havien acostat una mica més, estrenyent el cercle.

En Petrarca va agafar la Júlia del braç i, a cau d’orella, li va dir:

—Us he mentit. El que busquem no és un cercle marcat amb pedres al voltant d’un gran arbre. Això seria massa complicat. Vés cap al far de Tramuntana. Vés-hi. És a l’altra punta de l’illa. Al segon pis trobaràs un escriptori, busca al tercer calaix. Té, la clau.

L’hi va col·locar en una butxaca dels pantalons i després el poeta, enfurismat, va agafar un parell de rocs i amb una punteria prodigiosa va llançar-ne un contra un dels Fills i el va encertar.

—Corre! Corre!

La Júlia, carregada amb la motxilla, va arrencar a córrer.

En Gregor no sabia què fer. Estava convençut que no podrien vèncer aquells cinc o sis homes amb formació militar o vés a saber què era capaç d’imaginar el noi. En Petrarca intentava tranquil·litzar-lo. De la jaqueta, en va treure un ganivet petit, de cuina. Era ridícul, però també és cert que va servir per cridar l’atenció dels homes. La Júlia mentrestant ja corria desesperada, esquivant roques i arbustos. Quan ja havia recorregut uns quants metres, un dels homes se li va llançar al damunt —no l’havia vist— i van caure plegats a terra.

—Deixa’m! Deixa’m!

Amb una puntada de peu el va apartar, va recuperar l’alè i el va deixar enrere.

La Júlia, quan corria, era difícil d’atrapar.

Estava convençuda que la perseguien un parell d’individus. Per tant, els altres quatre devien estar envoltant en Gregor i en Petrarca. Corria, no podia pensar, només corria. Si hagués fet servir la lògica hauria tret el telèfon i s’hauria orientat. Però l’instint guanyava la raó. De sobte, del no-res va aparèixer un caminet asfaltat. El camí duia directament a far de Tramuntana. Es va aturar uns segons, va descansar repenjant les mans als genolls, respirava com un cavall desbocat, va mirar cap a un costat i cap a l’altre i no hi va veure ningú.

El far de Tramuntana era preciós. Blanc i erecte a la punta de l’illa, donava la benvinguda o acomiadava els navegants. La Júlia no s’ho va rumiar dues vegades, les cames i el cor li dictaven què havia de fer. Corria, no podia pensar, només corria. Va arribar al far de Tramuntana. Primer problema. La porta era tancada. Merda! Com és que no hi havia pensat abans? Hi va etzibar un cop amb totes les forces que li quedaven; va llençar-hi pedres. Res a fer. Aquella porta de ferro forjat no l’obriria mai. Però quan tenia el roc a les mans va descobrir la finestra de més amunt. Una finestra de vidre. Era l’única solució. Primera pedra, va fallar per poc; segona pedra, quasi! I a la tercera, el soroll dels vidres trencats. La Júlia es va girar per comprovar si la seguien. Ningú.

Quan ja s’enfilava cap a l’habitació amb la motxilla a l’esquena i l’urna, de lluny va sentir un tret. L’eco va ressonar per tota l’illa. Els pocs ocells que quedaven als nius van alçar el vol i es van perdre per l’horitzó. Un tret. Un únic tret que va canviar el curs de tota la història. Aleshores va recuperar el revòlver de la butxaca. Aquell tret només podia haver sortit d’una arma dels Fills.

S’havia d’afanyar.

Amb cura per no tallar-se amb els vidres escampats, va entrar a l’habitació. Era al segon pis, tal com li havia dit en Petrarca. L’escriptori era al lloc on havia de ser i el tercer calaix, tancat amb clau. Va obrir-lo i allà hi havia la brúixola. Quina meravella! No era una brúixola corrent o la típica brúixola que tots vosaltres us esteu imaginant ara. Aquell artefacte prodigiós, de la mida d’un pam, fet amb fusta i branques, tenia un moviment ben curiós.

La Júlia va guardar l’invent dins la motxilla, al costat de l’urna, i es va abocar a la finestra. L’illa guardava un silenci inquietant. Havia sentit crits, el tret i ara només la remor del mar esclatant contra la costa. La resta era silenci. Tanta pressa i ara tanta quietud. Va baixar per on havia pujat, va refer el camí amb totes les precaucions possibles i va tornar a entrar en aquell bosquet on havia començat a córrer. No se sentia ningú cridar, ni laments…

Quan va arribar al lloc on havia deixat en Gregor i en Petrarca, no es podia creure el que els seus ulls contemplaven. En Gregor, de genolls, plorava, rodejat per un bassal de sang, abraçat al cos sense vida d’en Petrarca.

—L’han matat… l’han matat, Júlia… —deia somicant.

—On són?

—Han fugit… Han abandonat l’illa… Els he sentit marxar…

La Júlia va tocar el rostre encara calent del poeta borratxo. En Gregor, xop de sang, va deixar amb molta cura el cos estirat a l’herba.

—Petrarca… —va xiuxiuejar ella.

—L’últim que ha dit és Laura. Laura. Laura.

Una bala li havia ferit el braç i l’altra li havia travessat el pit, va jurar el noi.

Ell, que havia sacrificat la seva vida, la seva llarga vida, la seva infinita vida per la Júlia.

Ell, que els havia de dur a la cova dels dies.

Petrarca, si no és amor, què és el que el meu cor sent?

Petrarca, el poeta enamorat de la Laura.

A les butxaques duia encara un poema. No era seu, sinó de l’Emily Dickinson, la gran poetessa americana que va viure reclosa tota la vida a la seva habitació de Massachusetts.

En Gregor i la Júlia es van mirar desolats. Hi havia molta sang i el poeta mort amb els ulls tancats, com si descansés… Ella no tenia forces ni per plorar. El vent va moure un parell de palmeres enllà de la platja. La Júlia, de sobte, es va sentir sola. Què havien de fer?

—Tens la brúixola? —li va preguntar ell amb el cap cot.

—Sí.

—M’ha explicat com funciona.

—Com funciona? —va demanar la Júlia, esgotada i trista, mentre seia al seu costat i obria l’urna amb les cendres del seu avi.

Els ocells a poc a poc tornaven als nius i els peixos vorejaven la costa.