36

Hauria preferit de tot cor que aquella maleïda bala m’hagués tocat a mi. Enfonsat i atordit, conduïa amb la vista entelada i un nus a la gola. Encara em rosegava el corcó de la culpa: si aquella noia no m’hagués reconegut als jardinets de la Bonanova, ara en Pedro seuria al meu lloc, conduint cap a la serradora, feliç d’haver recuperat la nena, mentre jo faria companyia a l’Antolín a la caixa de la camioneta, on no hi hauria cap cadàver. D’altra banda, em preguntava què en faríem, del seu cos, on l’enterraríem, i com podríem evitar que les autoritats franceses em busquessin les pessigolles amb la Clara. Començava a ser conscient de la responsabilitat que assumia. No permetria que ningú me la prengués, això ho tenia ben clar. Asseguda al meu costat, la Viuda xiuxiuejava de tant en tant alguna paraula afectuosa a la petita, tot fent-li moixaines. La Clara, sempre amb la nina als braços, s’ho mirava tot amb un pam d’ulls: els camps de fruiters i les vinyes, els poblets que travessàvem i, sempre davant nostre, l’imponent embalum del Canigó, que espesses nuvolades començaven a cobrir. No vaig trencar el silenci fins passat Tuïr.

—Què farem, Yvonne?, amb el cos d’en Pedro?

—L’enterrarem, bien sûr.

—Sense dir res a la policia?

—Posarien trop de questions. Voldrien saber què ha passat. Trop compliqué.

—On l’enterrarem?

—No sé pas. Qualque lloc… Sota el roure? Així restarà, d’alguna manera, amb nosaltres.

—I què els diràs als nois de la serradora?

—No cal pas que ça se sache. Els he donat la tarda lliure.

—I quan vegin la nena, demà?

—Eh bien, direm que c’est la tienne. A ells, a la gendarmerie, au juge i a qui calgui. Toi, reste calme. Ningú podrà demostrar que no és ver.

La Viuda havia endevinat que en Pedro era mort només de veure’m la cara al moll. Ja ens esperava a Portvendres amb l’Antolín. Un cop vam haver baixat el cos del pailebot, la Viuda va enretirar la manta amb què l’havíem cobert per mirar-se’l, desolada, mentre l’Antolín, fet un sortidor de llàgrimes, m’abraçava tan fort que em vaig pensar que intentava ofegar-me. En deslliurar-me’n, vaig dir-los que en Pedro, abans de sortir de Barcelona, m’havia demanat que, si ell moria, la nena es quedés a França, amb mi. La Viuda, encara amb els ulls plorosos, havia agafat la Clara a coll i s’havia assegut al seient del costat del conductor.

—Mena tu, sisplau —va dir-me. L’Antolín, després de cloure els tractes amb el patró del pailebot, s’havia enfilat a la caixa, on custodiava el cadàver.

—Però no puc demostrar que sigui meva —vaig dir després d’un altre llarg silenci, quan ja travessàvem Prada.

—No t’inquietis pas. Ningú no te la prendrà. Direm que la mare és morta, i que tu ets el pare.

—S’ho creuran? No tinc cap partida de naixement.

—Caldrà que te creguin. Pourquoi pas? Tant a la França com a l’Espanya tout est bouleversé, no cal pas dir-ho. Bien sûr que tu n’es pas le premier réfugié espanyol que es presenta amb una fillette sense papers. D’altra part, jo conegui gent, a Perpinyà. Advocats, funcionaris de la prefectura… Pas de souci.

Va explicar-me que, a trenc d’alba, l’Antolín havia pujat amb moto fins a la serradora per anunciar-li que arribàvem amb la nena, però que en Pedro venia malferit. Sense perdre temps, tots dos havien baixat cap a Portvendres amb la camioneta.

—Tu devras faire un cercueil —va dir, greu, la Viuda.

—Un què?

—Una caixa.

—Això rai…

No em costaria gaire, amb la fusta, les màquines i les eines de la serradora. D’alguna cosa em serviria haver-hi treballat tantes hores. Construir un taüt no seria més complicat que fer les caixes que els pagesos ens compraven per desar-hi la fruita.

Passat Vilafranca, vam trencar a l’esquerra per enfilar l’estreta carretera que ascendia cap a la serradora. Vaig preguntar-li a la Viuda si havia vist la maleta, amb els forats.

—Ça ne fait rien.

—Hi vam amagar la petita, i abans vam foradar-la perquè pogués respirar.

—Tais-toi.

—I encara més: aquesta matinada he llençat al mar la roba que vas donar a en Pedro, tacada de sang, després de posar-li la seva i la vella caçadora de cuiro. No volia enterrar-lo disfressat d’un altre. I la roba que vas donar-me a mi s’ha quedat al pailebot…

—Tais-toi.

Feia petons a la petita i, cada dos per tres, amb un mocador, s’eixugava una llàgrima.

A la serradora, només ens esperava l’Esquitx, que es va posar a bordar en veure la camioneta, frisós de córrer. Vaig deslligar-lo de seguida. Després d’anar a orinar a la pila de troncs, va tornar esperitat, remenant la cua com una hèlix: havia descobert la Clara. Amb la nena als braços, vaig ajupir-me perquè es veiessin de prop. L’Esquitx semblava boig.

—Mira, Clara: es diu Esquitx. Sereu amics?

—Esquitx —va dir ella, amb una veu prima i nítida.

—Això —vaig dir, emocionat de sentir-la.

La Clara se’l mirava amb recel, agafant més fort la nina rossa que sostenia, mentre jo amb l’altre braç impedia que el gos li saltés a sobre.

—T’agrada?

La Clara va fer que sí amb el cap. L’Esquitx va canviar l’estratègia per acostar-se-li: fent el pena, amb la panxa a frec de terra, escombrant el pati amb la cua, s’agemolia i avançava cap a ella a poc a poc, el cap baix. Vaig agafar una maneta de la petita i vam amanyagar el cap de l’animal, fins que, de cop, l’Esquitx va aixecar el morro i va llepar-li la cara. La Viuda va alçar una mà, com si l’anés a estovar.

—Va-t’en, p’tit salaud!

I tot seguit va arrabassar-me la nena dels braços mentre l’Esquitx s’escapolia amb la cua entre les cames. Tot netejant-li la cara amb un mocador, va encaminar-se cap a la casa. L’Antolín i jo vam baixar el cos d’en Pedro del camió i les vam seguir cap a dins. Vam deixar-lo damunt d’un llit. Com que ja era hora de dinar, la Viuda va rescalfar un tupí de sopa i va treure quatre viandes del rebost. Abans d’asseure’m, vaig tornar al camió per recollir la maleta, que vaig traslladar amb esforç fins a la cuina: el patró del pailebot l’havia omplert de taronges. Vam dinar a la taula de la cuina. L’Antolín, tot mastegant, assegurava que la mort d’en Pedro li havia trencat l’ànima.

—No sabes cuánto lo apreciaba, Quilis. Era terco como una cuña y tuvimos nuestros roces, pero yo hubiera dado mi vida por él. Su muerte me ha golpeado muy duro.

Se’m feia difícil creure’l, veient la voracitat amb què buidava el plat. En dir-li que me l’imaginava més emprenyat amb nosaltres, l’Antolín va reconèixer que, de primer, s’havia posat furiós, i que els camarades francesos del partit li havien dit de tot, retraient-li que ja l’havien advertit del risc de confiar en dos anarquistes. A més, per què havíem dit al camioner i a l’amo del magatzem que teníem el seu permís per pujar al camió?

Però tot havia quedat oblidat, ara.

—¿Cómo voy a cabrearme con un muerto? En el fondo, me pongo en su piel y le comprendo. Yo hubiera hecho lo mismo para recuperar a una hija. Lo que cuenta, Quilis, es que al final os hemos ayudado, y que aquí está la niña.

En acabat, l’Antolín i jo vam sortir a fumar una cigarreta. Mentre buscàvem, entorn del roure, el punt idoni per cavar el clot, l’Antolín va deixar caure que s’havia compromès a ser a La Poste abans de les dues.

—No cal que et quedis —vaig dir-li—. Ja m’espavilaré.

L’Antolín va fer-se l’ofès.

—¡Qué coño! Solo digo que tenemos que darnos prisa. Yo me encargo del hoyo. Dame un pico y una pala.

Un cop decidit l’indret, a uns quants metres de la soca per evitar l’arrelam, vaig treure una pala i un pic de la serradora. L’Antolín s’hi va posar immediatament. Mentre ell cavava, vaig acostar-me al riu pel corriol i vaig triar un còdol, gros com un pa de quilo, que vaig transportar a pes de braços fins al roure.

—Farà de làpida —vaig dir, deixant-lo caure a terra sota la mirada inquisitiva de l’Antolín.

—¿Vas a escribir algo en ella?

—Ara no cal, ni convé. Ningú no ha de saber que l’enterrem aquí. Ni piu, m’entens?

—Claro. ¿Por quién me tomas?

Vaig adreçar-me a la serradora i vaig posar en marxa una serra. Després de triar les planxes, de pi, vaig començar a serrar, de primer, els taulons amb què muntaria la base i la tapa del taüt. Me’n calien sis, d’un pam d’ample i un metre noranta de llargada. Tot serrant, mentre l’olor de la resina m’omplia els pulmons, en Pedro em venia i em revenia al pensament. Costava de creure que estigués construint el taüt on es podriria el seu cos, que ja no el veuria més caminant per la serradora, que no tornaríem a anar junts de cacera, que no fumaria cap més cigarreta amb ell.

De tant en tant feia un cop d’ull pel portal i veia, enllà del pati, com l’Antolín s’anava enfonsant dins el clot a mesura que cavava, fins a mitja cama, fins als genolls, fins a les cuixes, com si la terra se l’estigués cruspint a poc a poc. Vora el clot creixia el munt de terra fosca que n’extreia, palada a palada. De vegades feia una pausa i s’eixugava la suor amb un mocador. L’Esquitx anava i venia del roure a la serradora, tafanejant pertot. De la xemeneia de la casa de la Viuda sortien glopades de fum espès que es dissolien en la blancor del cel.

Un cop serrats els taulons a mida, vaig encolar-ne tres, i els vaig assegurar clavant-hi llistons travessers. Enllestida la base, vaig fer el mateix amb la tapa. A continuació, vaig serrar els taulons laterals, que després vaig encolar i clavar als costats de la base. A fora, l’Antolín ja s’havia enfonsat fins als malucs.

Vaig polir bé la fusta, sense pintar-la. A banda que no hi havia prou temps, preferia que res no ofegués l’olor de la resina: em semblava que en Pedro hi hauria estat d’acord. Vaig recular un parell de passos per inspeccionar l’obra. Un taüt un pèl tosc, però, ateses les circumstàncies, prou ben compost i consistent.

—Què me’n dius, Esquitx?

El gos decantava el cap, indecís. Després de posar-me un grapat de claus a la butxaca i ficar el mànec del martell entre els pantalons i el cinturó, vaig traginar el taüt pel pati fins al rebedor de la casa.

—Échame una mano —m’implorava l’Antolín, enfonsat al clot fins al pit, incapaç de sortir-ne sol.

Impossible, treure’l. Vaig haver de gruar-lo amb una corda passada per darrere del roure i estirada amb la camioneta. Ja fora del clot, l’Antolín va asseure’s al banc, congestionat, la respiració agitada per l’esforç.

—Joder…

Vaig alçar la cara: la nuvolada, d’una blancor cadavèrica, cobria el cel de banda a banda.

—Sembla que vol nevar.

—¡Lo que faltaba!

—Som-hi!

A la casa, la Viuda ens va dir que no féssim soroll per no despertar la nena, que dormia al sofà del menjador, ben acotxada amb una manta. Vam baixar el cos d’en Pedro i vam introduir-lo al taüt, que tot seguit vam treure al pati, seguits de la Viuda.

—Adiaŭ, amikon —vaig dir en veu baixa a en Pedro, tapat amb la manta que no vaig voler aixecar.

Un cop ajustada la tapa, vaig ajupir-me per clavar-la bé, sota la silenciosa mirada de la Viuda i l’Antolín. Les martellades ressonaven amb força, i a mi em feia l’efecte que, aquells claus, me’ls clavava al cor. Després, amb dues cordes, vam davallar el taüt al fons del clot. Una ràfega de vent glacial va arremorar el brancam del roure, desprenent un grapat de fulles rovellades, que van voleiar fins a la pila dels troncs. Els núvols, cada cop més baixos, arrossegaven la panxa sobre els turons de l’altra banda del riu. Quan ja empunyava la pala per abocar al clot la primera palada de terra, l’Antolín va demanar-me amb un gest que m’aturés. Abans, volia pronunciar unes paraules de comiat. Va fer un pas cap al clot i, capbaix, va dir amb veu atiplada, trèmula d’emoció:

—Querido amigo: luchaste con valentía por nuestro ideal de paz, libertad y justicia, y has muerto intentando recuperar aquello que te arrebataron y que te pertenecía. En tu pecho latía un corazón recto y noble. Tengo el honor de haber sido tu amigo a lo largo de los últimos años. Nuestra amistad se labró en Barcelona y creció con el tiempo hasta que llegaste a convertirte en un hermano para mí. En este tristísimo momento, no puedo sino darte las gracias por todo cuanto me has dado y he aprendido de ti…

Aquí se li va trencar la veu. Es va treure un mocador i va trompetejar amb estrèpit. Ja recuperat, va prosseguir:

—Juntos acudimos a la llamada del pueblo para librarlo del yugo de la tiranía. En las trincheras de Aragón demostraste un temple y un arrojo sin igual. Y ahora, ante tu tumba, quiero proclamar que, pese a las desavenencias que en su día nos distanciaron, siempre sentí por ti el mayor aprecio. Que tu cuerpo y tu espíritu hallen por fin el reposo eterno. Descansa en paz, amigo, en esta tierra extranjera.

Aquest final no va agradar a la Viuda, que va dir:

—C’est toi, l’estranger, pas la terra!

Tot d’una vaig deixar caure la pala.

—Un moment.

Vaig córrer cap a la serradora, vaig pujar a les golfes i vaig despenjar la nostra esquinçada bandera roig-i-negra. Era millor que fes companyia a en Pedro. Des de la vora del clot, vaig desplegar-la sobre el taüt. Les primeres palades van caure sobre la bandera, fent ressonar la fusta. Bandera i taüt van desaparèixer en pocs moments sota la terra fosca. La Viuda va vessar quatre llàgrimes més, mentre l’Esquitx, assegut arran del clot sobre les potes de darrere, gemegava com si pronunciés també alguna llei d’oració fúnebre. En pocs minuts, rellevant-me amb l’Antolín, vam tenir el clot ple. Vaig escampar dos grapats de fullaraca sobre el petit monticle de terra remoguda, i vaig fer rodar el còdol fins al capçal. Una altra gèlida ventada va escombrar el pati, aixecant remolins de pols, fulles mortes i serradures.

La Viuda va passar cap a dins, després d’acomiadar-se de l’Antolín i de demanar-me que entrés un braçat de llenya per a la llar. L’Esquitx i jo vam acompanyar l’Antolín fins a la moto, vora el portal de la serradora. Mentre es posava els guants, va dir-me que ja ens veuríem aviat: encara havíem de fer moltes coses junts. Comptava amb mi per als crucials moments que s’acostaven.

—Jo plego, Antolín —vaig dir-li.

—¿Cómo que plegas?

—Ara vull calma i tranquil·litat. Amb la nena, tot és diferent.

Em va posar una mà a l’espatlla.

—No nos precipitemos, Quilis. Comprendo que ahora pienses así. Ya lo hablaremos más adelante.

Vaig aixecar un dit cap al cel.

—Vés-te’n abans que es posi a nevar.

No vaig poder evitar que em tornés a asfixiar entre els seus braços. Tot seguit, va engegar la moto i vaig veure’l desaparèixer pel camí del poble, la moto esquifida i premsada sota la seva còrpora desbordant.

Vaig tancar el gos a la serradora perquè no quedés colgat dins la caseta sota la neu i vaig posar-li un plat amb quatre rosegons de pa sucats amb llet. Tot seguit, vaig pujar a les golfes per encendre l’estufa. Vaig deixar-la ben carregada, tot preguntant-me si, abans d’instal·lar la nena allà, no convindria fer-hi una bona neteja i pintar les parets i el sostre.

Vaig tornar a la casa amb un cove de llenya a l’esquena. La nena encara dormia al sofà, amb la nina al costat. Vaig mirar-me-la una estona, sense poder-li treure els ulls de sobre. Després, sense fer soroll, vaig col·locar la llenya al costat de la llar, ben apilada. La Viuda era a dalt: el seu trepig feia fimbrar lleument el trespol i els cairats. Vaig asseure’m al balancí, davant la llar, amb les cames estirades. Encantat amb les flames, al cap d’un minut ja pesava figues, com si tota la son acumulada m’hagués vingut de cop. Vaig esforçar-me a tenir els ulls oberts, però les parpelles se’m tancaven soles.

No sé quanta estona vaig dormir. En despertar-me, les flames ballaven a la llar, carregada de llenya, sobre un bon gruix de caliu roent. La Viuda seia a taula amb la Clara a la falda. La petita calçava la nina amb unes sabatetes de xarol. Ja li havia canviat també el vestit: ara el duia vermell. Sobre la taula, a més d’altres vestits, sabates i barrets, hi havia un platet amb una llesca de pa amb melmelada que la Viuda, tallant-la amb ganivet i forquilla, anava donant a la nena, que obria la boca maquinalment, sempre pendent de la nina.

La Viuda va adonar-se que m’havia despertat. De sobte, vaig trobar una ombra de reprovació als seus ulls.

—Què passa?

—A la bossa només he trobat els habits de la poupée.

—Què vols dir?

—Que no vas pensar pas a prendre cap rechange per a la Clara…

Badallant, vaig encongir-me d’espatlles.

—Ho sento.

—C’est incroyable. I com la vestirem? Ni una culotte, ni unes chaussettes, ni un pijama. Això sí: la poupée, podem canviar-la cinc cops!

—Una minyona de la torre ens va donar la bossa. No vam pensar en res més.

La Viuda negava amb el cap, incrèdula.

—Caldrà baixar a Prada a comprar culottes i quelques habits, demà. I un bon manteau, oi que sí, ma gamine? Si la neu nous laisse passer, bien entendu. Has vist la court?

Vaig aixecar-me, encara amb el cap enterbolit de son, i em vaig posar davant la finestra. Nevava copiosament. Una capa blanca ja cobria el pati, els troncs i el teulat de la serradora. El roure, difuminat, tenia un aspecte fantasmal, amb dos dits de neu resseguint les branques negres. De la tomba d’en Pedro només se’n veia el còdol. Més enllà, tot era boira i blancor. Les volves de neu queien mandrosament, com el plomissol d’un gran coixí rebentat. No feia vent. Només se sentia crepitar el foc de la llar.

Vaig acostar-me a la taula per agafar la Clara de la falda de la Viuda, sense descuidar-me de la nina, que ja tenia les sabatetes de xarol posades.

—Has vist la neu, Clara? —vaig dir-li a cau d’orella.

Vaig acostar-me amb ella a la finestra.

—Cau del cel, i tot queda ben blanc. Veus?

Mirant els seus ulls foscos, tan brillants, plens d’admiració i sorpresa, i les seves pestanyes llargues i cargolades, i els rínxols dels seus cabells negres, i la pell rosada de les galtes molsudes, amb un clotet a cada una, vaig sentir com si la gola se’m tornés de fusta, i que una onada càlida que naixia al fons de mi m’inundava de cap a peus i em feia venir ganes de riure i plorar alhora. Si ara pogués veure-la la Núria, si en Pedro fos aquí… Crec que en aquell moment, sentint als braços el seu pes lleuger, mirant amb ella la neu que queia, vaig començar a sentir-la meva. Vaig acostar els meus llavis a la seva galta i vaig fer-li un petó. La petita, sense deixar de mirar la neu, com encantada, es va passar el dors de la maneta per la galta.

—Neva —vaig dir.

—Neva —va repetir ella.

Va acostar un ditet al vidre, girant-se cap a la nina.

—Neva, Isabelita.

Veia de reüll que la Yvonne plegava els vestidets de la nina i els tornava a desar dins la bossa. Vaig pensar en les golfes.

—Volia preguntar-te si pots quedar-te-la, aquesta nit.

Es va quedar immòbil, amb un barret a la mà.

—Potser te penses que la deixaré dormir allà dalt? —va preguntar-me.

—Jo només…

—Vés-hi tu, si vols. Dorm al grenier amb el gos. Nosaltres, certainement, dormirem aquí.

—Només fins que faci una mica de neteja…

Va deixar el barret al costat de la bossa, aixecant-se. Va venir cap a la finestra i em va prendre la nena.

—Bon Dieu, què dius? Aquesta nina no dormirà pas al grenier, ni avui ni demà. Elle va rester ici, au chaud.

—Però…

—Però què?

—Jo…

—Ningú no te fa fora d’aquesta casa, a tu.

No vaig dir res. La Yvonne es va asseure al balancí, davant la llar, amb la nena a la falda.

—Quina cosa te fa por?

—No és tan senzill, Yvonne.

—Donc fes com sempre, tu.

—Què vols dir?

—Vine de temps en temps, i després fuge a les fosques, et que personne ne le sache. Però ara ja no podràs me dir que no vols deixar en Pedro sol al grenier. Ara tot ha canviat, ho saps molt bé. Però tu vés al grenier, si aquí no estàs bé.

—Saps que estic bé, aquí.

—Et alors?

—Ja ho hem parlat mil vegades. No vull que la gent malparli…

—Je m’en fous, de la gent!

Va alçar la mirada cap a mi. Les seves pupil·les brillaven com si estigués a punt de plorar.

—I ara més que mai, je m’en fous.

—Yvonne…

—Sóc lliure de deixar viure a casa qui vulgui, una fillette ou un gars comme toi. Va-t’en, dorm amb el gos, si vols, però tens de comprendre que ella dormirà aquí. Esperi que algun dia tu te rends compte que la teva vida ha canviat per sempre, que ja res no serà igual. Toi, ja no seràs mai més l’ombra d’en Pedro. Ara te cal prendre algunes decisions. Comprenc que estiguis perdut, blessé i desorientat. Però aquesta fillette canvia molt les coses.

Vaig tornar-me a girar cap a la finestra. Em sentia indecís. Per què no?, vaig pensar. Quedar-se a la casa era la millor opció per a la nena. Tocant a mi… No sabia què dir, ni què fer.

—Vols m’escoltar? —va dir la Yvonne—. Puja a dalt, renta’t una mica i posa’t al llit. Te convé repòs, que sembles més mort que viu. Val millor que no te miris al mirall.

Vaig veure’m al vidre de la finestra, amb el pati fosquejant de fons: cara demacrada, gest de fatiga, ulls de desconcert.

No en tenia ganes, d’anar a les golfes, tot sol.

Se’m tancaven els ulls, i el cos em pesava com si se m’hagués tornat de pedra. Vaig mirar de mentalitzar-me per reunir la força necessària per pujar l’escala, però no vaig aconseguir moure’m de davant la finestra. Sí, vaig pensar. Què més podia desitjar per a la Clara? El confort d’una llar, una dona que l’estimaria i per a qui la nena era un regal caigut del cel. Aquí, a la Clara, no li faltaria res.

Sí, rentar-me bé, i després, dormir fins que el cos em digués prou. Mirant la neu que queia sobre el pati i la serradora, vaig sentir una esgarrifança de benestar. Vaig tornar a mirar el roure, i vaig pensar en les seves arrels enfondint-se en la terra. La neu ja cobria el còdol de la tomba. La vida, tan estranya. Jo aquí, amb el cor bategant i la sang corrent-me per les venes, i en Pedro reposant sota el roure, sota la neu que queia, un cos inert dins la caixa, sota la terra freda.

Vaig girar-me. La Clara flexionava un braç de la nina, parlant-li en veu baixa, oblidada de nosaltres, com si allà només hi fossin ella i la Isabelita. La Yvonne, gronxant lleument el balancí, em mirava estranyada, amb una cella més alçada que l’altra.

—Suposo que tens raó —vaig dir, a poc a poc, com si ja se m’adormís la veu—, com sempre.