27

Pujàvem a mig gas per Muntaner, en Pedro conduint i jo assegut al darrere, la maleta en una mà, subjectant-me el barret amb l’altra perquè no em voleiés. Tot repassant mentalment el pla que havíem traçat, em venien al cap tantes objeccions que m’havia de refrenar per no dir a en Pedro que féssim mitja volta. No veia gaire clar que poguéssim entrar a la torre dels Bosch-Arnau sense despertar sospites dels vianants o dels veïns. Si ho aconseguíem, tampoc no sabíem del cert quanta gent hi trobaríem. «Bon dia, venim a prendre’ls la nena». ¿Ningú no intentaria impedir-ho? Tampoc no seria fàcil escapolir-nos de Barcelona. I no sabíem, posat que poguéssim arribar a Girona sense cap trava, quin camí seguiríem per travessar a peu les muntanyes de la frontera.

Abans de sortir del pis, la tia Berta, amoïnada pel que pogués passar-li a la petita, havia posat dins la maleta, a més de tres coixins, una manta perquè no agafés fred durant el viatge i un farcellet amb una mica de menjar per si tenia gana. Ens va dir que l’abriguéssim bé i que, sobretot, no tapéssim els forats de la maleta. També patia per la gent que trobaríem a la torre: m’havia fet prometre que actuaríem amb serenitat i que no faríem mal a ningú.

Arribats a la Bonanova, vam seguir el passeig en direcció a Sarrià, sempre a mig gas. La Bonanova! Una desagradable inquietud creixia dins meu en veure’m de nou en un barri que em retornava al malson de la patrulla d’en Patxaco.

Vaig veure, a mà dreta, la torre dels Bosch-Arnau, un edifici noble de tres plantes, amb ampla escalinata frontal i dues columnes flanquejant la porta. A l’altre costat del carrer, gairebé davant per davant de la torre, hi havia els jardinets de què ens havia parlat el frare.

—És aquí —vaig dir—. Busca un lloc per aparcar.

En Pedro va trencar a l’esquerra i va aparcar la moto al primer carrer que baixava, encarada cap avall per sortir a tot gas, quan ens calgués, en direcció a la ronda del general Mitre. Ja amb els peus a terra, vaig acostar-me a un quiosc, pensant que llegir un diari ens ajudaria a dissimular mentre examinàvem el terreny. Vaig estirar un exemplar de la pila de La Vanguardia. El diari venia amb un gran titular a primera plana: «Japón declara la guerra a Estados Unidos e Inglaterra».

—¡Éramos pocos y parió la abuela! —va exclamar el quiosquer, tornant-me el canvi.

Vam travessar el carrer en direcció als jardinets: una placeta amb quatre bancs i un petit sortidor al centre, voltada d’alguns arbres i quatre fileres d’arbustos. Entre la placeta i el passeig hi havia un parterre, ara sense flors.

En Pedro va asseure’s en un banc, les mans a les butxaques de l’abric i la mirada fixa en la torre. Vaig asseure’m al seu costat. Als altres tres bancs no hi havia ningú. Vaig obrir el diari i vaig anar llegint titulars i girant pàgines. De tant en tant, observava de reüll en Pedro o abaixava una mica el diari per fer un cop d’ull a la torre. El portal exterior era obert. Al peu de l’escalinata hi havia un cotxe negre amb un home uniformat.

—Sembla que el xòfer està esperant algú —vaig observar—. Potser el senyor Bosch-Arnau encara no ha sortit.

Havíem comptat que, a aquella hora, ja seria a la fàbrica.

—Aviat ho sabrem —va dir en Pedro.

Passaven els minuts. L’espera se’m feia llarga i se’m gelava el cul. Impacient, vaig aixecar-me per estirar les cames. Vaig sortir de la placeta passant per un costat del parterre, el barret calat sobre el front, les mans a les butxaques de la gavardina i el diari plegat sota un braç. Vaig caminar per la vorera del passeig, com un vianant més, procurant dissimular el neguit. Observava les cares de la gent, tot recordant les paraules de l’anglesa sobre els policies de civil. Cap dels homes amb qui em creuava no tenia pinta de ser-ho. Quan ja havia fet una vintena de passos, vaig aturar-me a inspeccionar la torre. Des d’aquella posició es veia una façana lateral, amb una porteta a nivell de jardí. Al cap d’un parell de minuts, d’aquesta porteta va sortir-ne una noia amb un cabàs. Morena, cabells negres recollits, còfia blanca. Abric gris. De camí cap al portal, en passar vora el xòfer, va dir-li alguna cosa, i el xòfer se li va acostar, coixejant una mica. Va intentar agafar-la per la cintura, però la minyona, àgil, va esmunyir-se-li de les mans, rient. Vaig seguir-la amb la mirada fins que va travessar el passeig i es va perdre de vista.

Una nosa menys, vaig pensar, tot refent els meus passos cap als jardinets. Vaig asseure’m al banc.

—Ha sortit una minyona. Ho has vist?

En Pedro va assentir.

—Esperem que no s’afanyi a tornar —vaig dir—. Què fem?

—Primer que se’n vagi el xòfer.

A quarts d’onze, quan ja havia fullejat el diari de dalt a baix, es va obrir la porta principal i una dona amb un abric vermell va baixar l’escalinata. El xòfer va obrir-li una porta de darrere i la senyora es va acomodar dins l’automòbil, que va arrencar al cap d’uns segons. Va avançar a poc a poc sobre el vial de grava i, després d’una breu aturada al portal, va entrar al passeig i es va perdre en direcció a Vallcarca. El portal va quedar obert.

—Si la dona de l’abric vermell és la senyora de Salamanca i el pare ja és a la fàbrica —vaig calcular en veu alta—, ara només queden a dins, amb la Clara, una minyona i la cuinera. Tot això sempre que sigui certa la informació del frare.

—Som-hi —va dir en Pedro, posant-se dret.

El vaig seguir amb la maleta a la mà. Vam travessar el passeig.

—Som segrestadors, recorda-ho —vaig dir-li quan ens acostàvem al portal—. La nena, com si no la coneguéssim.

—No la coneixem —va dir.

—Ja m’entens.

Ja dins el jardí, vam seguir el vial de grava i ens vam desviar cap al costat de la torre, fins a arribar a la porteta lateral. En Pedro, que semblava molt tranquil, va fer girar el mànec. Era tancada. Sense vacil·lar, va esbotzar-la d’un cop de peu i va passar a l’interior, traient-se la pistola de l’infern de l’abric. Ens vam trobar en una espaiosa cuina, amb una taula al centre, en un extrem de la qual seia una dona grassa que netejava bolets amb un ganivet i que, en veure’ns, es va quedar amb la boca oberta.

—Ni piu —va ordenar-li en Pedro, apuntant-la.

La dona, en veure la pistola, va deixar caure el ganivet sobre la taula i va creuar les mans sobre el pit.

—No et farem res, tranquil·la —vaig dir-li, deixant la maleta plana sobre la taula, davant del full de diari on la dona deixava el rebuig dels bolets i la plata on posava els trossos nets i tallats.

—On són la minyona i la nena? —va preguntar-li en Pedro.

La dona semblava una estàtua muda. En Pedro es va inclinar cap a ella.

—Que ets sorda?

La dona, mirant de reüll la pistola, va indicar una porta amb una mà.

—Hi ha algú més a la casa?

La dona va fer que no amb el cap.

—Acompanya’m —va dir en Pedro, agafant-la per un braç perquè s’aixequés.

En quedar-me sol, vaig obrir la maleta i vaig posar bé els coixins i la manteta, tot inspeccionant la cuina per sobre: fogons on bullia una olla, aigüeres, un rebost amb les lleixes plenes d’ampolles, paperines i cistellets, una pastera, una finestra que donava al jardí. A l’altre costat de la cuina, al costat de la porta per on havien desaparegut en Pedro i la cuinera, n’hi havia una de més petita, amb la clau al pany. Vaig obrir-la. Una escala de fusta baixava cap a un celler obscur. Vaig girar un interruptor i una bombeta es va encendre al capdavall. El celler feia una olor combinada de pomes, cebes i vi ranci. Vaig tornar cap a la cuina en sentir que ja entraven, deixant la porta del celler oberta.

Amb la cuinera i en Pedro, que ja havia guardat la pistola i ara duia una bossa a la mà, va entrar una minyona robusta i caravermella, tota sufocada, amb la nena a coll. En Pedro, deixant la bossa al costat de la maleta, va ordenar a la minyona i la cuinera que s’asseguessin. La nena ens mirava amb uns ulls grossos i negres, molt oberts, amb una expressió més de curiositat que d’espant. Era clavada a la Núria de la fotografia de la moto. Ja duia l’abric posat, i un gorret sota el qual apareixien tot de rínxols negres. Anava calçada amb sabatetes de xarol i estrenyia entre els seus bracets una nina rossa d’ulls blaus que semblava de carn i ossos.

—No tenim res, nosaltres! —va dir la minyona—. Què volen que els donem?

—Xsssst —va fer en Pedro, deixant la bossa que duia damunt la taula.

—Els senyors no hi són. Tenen les joies i els diners al banc. Aquí no trobaran res.

La nena mirava ara en Pedro, ara a mi, bellugant el caparró. En Pedro va fer un pas cap a la minyona.

—Doni’m la nena.

La minyona va aferrar-la encara més fort.

—No la toqui!

Però en Pedro va ajupir-se i, després d’un estira-i-arronsa, la hi va arrencar dels braços. La minyona va ajuntar les mans com si pregués, amb els ulls enllagrimats.

—Per l’amor de Déu!

La petita, en braços d’en Pedro, va estirar un braç cap a la minyona, com si volgués tornar amb ella, va torçar la boca i va començar a fer botelles.

—No ploris, maca.

Llavors la cuinera va fixar-se en la maleta, oberta sobre la taula, amb la manta i els coixins.

—Verge Santa! Què volen fer?

Vaig dir a la cuinera que s’aixequés i anés cap a la porta del celler. Veient-la indecisa, vaig aferrar-la d’un braç i la hi vaig dur, indicant-li que baixés les escales. Anava a fer el mateix amb la minyona, que es va alliberar d’una estrebada.

—Emportin-s’ho tot: joies, quadres i diners. Però la nena no.

Llavors, plorosa, es va girar cap a en Pedro.

—Hi ha una caixa forta, a dalt!

—No pateixis —vaig dir-li, tornant a agafar-la pel braç—. Et prometo que no li farem cap mal, i la cuidarem bé. Només volem que els pares paguin una suma, i després us la tornarem.

Seguint el pla, vaig dir-los que més endavant telefonaríem i els donaríem instruccions. I que no avisessin la policia si no volien tenir problemes. La minyona, a la porta del celler, es va tapar la cara amb les mans.

—La senyora ens matarà!

—Si tothom fa les coses bé, no passarà res. Vigila amb els escalons.

Aferrada a la porta, sense baixar l’escala, es va entregirar cap a la petita, que continuava somicant.

—No li facin mal!

—No veus que l’espantes? —vaig dir-li—. Para de gemegar.

—Verge Santíssima!

No es desagafava del marc, resistint-se a baixar.

—Sisplau, agafin-me també a mi.

Ja començava a perdre la paciència.

—Calla i baixa l’escala!

Forcejant amb ella, vaig aconseguir que es desaferrés del marc i vaig tancar la porta amb clau. Vaig dir, aixecant la veu:

—Quedeu-vos a baix, ben quietes i callades, fins que torni l’altra minyona. Entesos?

Vaig parar l’orella arran de porta: només sentia el somiqueig de la minyona i els sanglots de la cuinera. En girar-me, vaig veure que en Pedro, amb una mà, arranjava els coixins dins la maleta.

—Ara posa’t aquí dins —va dir-li a la nena.

La Clara feia que no amb cap.

—No tinguis por —li repetia en Pedro.

Va intentar posar-la dins la maleta, però la petita es posava rígida com un pal, les cametes ben estirades, i maldava per desfer-se dels braços d’en Pedro, que ho va intentar dues vegades més, fins que em va mirar amb desconcert. Se m’escapava el riure per sota el nas.

—Ja veig a qui s’assembla…

Vaig obrir els braços.

—Vine amb mi, maca.

No gaire convençuda, la Clara va permetre que l’agafés.

—Nosaltres no som lladres, Clara —vaig dir-li, fluixet—. Hem vingut a buscar-te.

Vaig assenyalar en Pedro amb una mà.

—Aquest és el teu papa. Segur que la mama te’n va parlar a la presó, oi que sí?

La nena va esguardar en Pedro amb uns ulls encara més grossos, entre sorpresa i desconfiada.

—I jo sóc amic del teu papa, i hem vingut a buscar-te per portar-te a França. Oi que t’ho deia, la mama, que aniries a França amb el papa?

La nena feia que sí amb el cap.

—Doncs ara vindràs amb nosaltres. I la nina també. Però, per venir a França, t’has de posar dins aquesta maleta, ben estiradeta, amb aquests coixins.

Vaig passar un dit per un dels forats.

—El teu papa hi ha fet aquests foradets perquè puguis respirar. I hem posat una manteta perquè no tinguis fred.

Vaig agafar la nina i vaig posar-la dins la maleta. Estirada, va tancar els ulls, com si s’adormís.

—Mira, veus com li agrada? Ja dorm! Apa, ara tu. Estira’t al seu costat, ben maca.

La Clara va mirar la nina i va fer que sí. I vaig posar-la dins la maleta sense que oposés resistència.

—Arronsa una mica les cametes. Així.

Vaig abrigar-la bé amb la manteta.

—Ben abrigadeta. Veus? És com un llit!

En Pedro va donar-me la bossa.

—Posa-la a dins, també —va dir—. La minyona m’ha dit que hi ha coses de la nina.

Va acariciar-li els cabells.

—No tinguis por.

Va inclinar-se per fer-li un petó al front.

—Ara pujarem en una moto —vaig explicar-li—. No t’espantis, si sents el motor. Rummmm, rummmm. Sigues valenta, i no cridis, ni ploris.

Tot seguit vaig tancar la maleta amb molta cura i vaig posar-la dreta. Vaig suposar que, amb la bossa i els coixins, la nena estaria ben tova. Vaig mirar en Pedro, que feia mitja pena, la boca torta i els ulls lluents.

—A veure si n’aprens.

Vam sortir de la torre i vam creuar el passeig amb pas viu. Tot havia anat prou bé. La gent anava i venia pel passeig sense fer cas de nosaltres dos. La moto era a quatre passes i aviat seríem molt lluny del barri.

Quan passàvem pel costat del sortidor dels jardinets, vaig veure que en sentit contrari venien dues noies, una d’uns dinou o vint anys i l’altra de dotze o tretze, enraonant, agafades de bracet. I, just quan ens creuàvem, la noia més gran em va mirar un moment, amb una expressió jovial als ulls que es va esvanir a l’instant, alhora que el seu pas semblava perdre impuls. Què passava? Vaig apressar el pas, instintivament. Al cap d’un segon, uns xiscles aguts van ressonar darrere nostre.

—¡Asesino! ¡Asesino!

En girar-me, alarmat, vaig veure que la noia m’assenyalava amb la mà.

—Què collons…? —va dir en Pedro.

—Corre!

Vaig arrencar a córrer, mentre la noia continuava cridant.

—¡Policía! ¡Detengan al asesino!

Vam sortir dels jardinets, directes cap a la moto. A la vorera hi havia algunes persones que ens miraven amb expressió d’alarma, entre elles el quiosquer. La noia que xisclava ens havia seguit fins a la sortida dels jardinets. Encara m’assenyalava, sense parar de cridar.

—¡Asesino! ¡Deténganlo!

Un noi que passava amb bicicleta va posar un peu a terra.

—Ep, mestre, què passa aquí?

—Res —va dir-li en Pedro, encavallant-se a la moto—. Tira avall!

Tothom ens mirava, sense decidir-se a fer un pas cap a nosaltres.

—Afanya’t, collons —va dir en Pedro.

Vaig sentir la moto que s’engegava, i ja anava a pujar-hi quan vaig veure aquells dos homes que venien corrent cap a nosaltres.

—¡Manos arriba! ¡Policía!

Un d’ells tenia una pistola a la mà. Vaig deixar la maleta a terra per poder aixecar els braços, tot observant de reüll com en Pedro introduïa una mà a l’infern de l’abric. Llavors vaig pensar: la nena! I vaig ajupir-me per protegir la maleta amb els braços i el cos, al mateix temps que sonava el primer tret. Els vianants que passaven per la vorera s’havien quedat immòbils, atordits, però amb l’espetec del segon tret van arrencar a córrer, un cap aquí, l’altre cap allà, alhora que sonaven més trets: tres, quatre, cinc…