23

La Margaret va accelerar per entrar en calor. Un vent glacial s’acanalava pels carrerons del Born. La Via Laietana, sota un cel blavíssim, era gairebé deserta. Va entrar al bar de l’hotel Suizo i va saludar l’Enric, el cambrer.

—Com sempre?

—Sí —va dir. Cafè amb llet i una torrada amb mantega. Com que un altre client llegia la Hoja del Lunes, va agafar La Vanguardia del dia abans. Va pujar al saló de l’entresòl, acollidor i confortable, i es va asseure davant del finestral. Es va treure els guants i la bufanda, però no l’abric, que només es va descordar.

A la primera pàgina del diari hi havia un gran titular a cinc columnes: «¡Viva el Ejército Español!». Va deixar córrer els ulls per la lletra impresa, a punt de girar pàgina, interessada sobretot en les notícies de la guerra a Europa. Tots els articles de la primera pàgina estaven dedicats al mateix tema. «La inconsubstancialidad del Ejército con el honor y la vida misma de España frente a las vocinglerías y los desmanes de las turbas degeneradas». ¿Vocinglerías? Mai no era massa tard per aprendre una paraula nova.

Mentre girava full, embafada per tanta grandiloqüència, va apartar el diari per fer espai a l’esmorzar que li portava l’Enric.

—Com està el món, senyoreta?

—Pitjor que mai, em temo.

El cambrer va deixar sobre la taula el platet amb la torrada i la tassa amb cafè amb llet.

—Cafè del bo.

Solia ser-ho. En aquell saló, ara tan tranquil, s’hi reunien, els dies feiners, polítics i militars del règim, i empresaris del Foment i negociants de la Llotja. D’aquí que la direcció de l’hotel tingués bones influències a l’hora de proveir-se de productes bàsics, que escassejaven pertot.

Va deixar el diari obert a la segona pàgina, mentre untava les torrades amb mantega. Més articles sobre l’exèrcit. Un requadre com a record i homenatge als morts de la División Azul: «Un sentido recuerdo para los heroicos caídos que tan alto están dejando el nombre sagrado de la Patria en las hostiles tierras de Rusia». Va deixar el ganivet al plat i va anar girant fulls, donant només un cop d’ull als títols i les capçaleres dels articles. ¿No hi havia cap notícia, a Espanya, a part de l’exèrcit? Va fer un mos de la torrada. «El Ejército, valor eterno en la Historia de España». Misses, obituaris i esqueles en honor de joves falangistes caiguts a Rússia. Notícies de col·lectes nadalenques destinades als combatents de la División Azul. «El general Moscardó cuenta sus impresiones tras una visita a nuestros voluntarios».

Va trobar, finalment, les notícies d’Europa a la pàgina 6. S’anunciava, a dues columnes, que Anglaterra entrava en guerra contra Finlàndia, Hongria i Romania. Des de Londres, la causa que s’esgrimia era que aquests països s’havien alineat contra la Unió Soviètica, actual aliada del Regne Unit. Des de Berlín, naturalment, el cas s’enfocava des d’una altra perspectiva: «La única conclusión que puede sacarse de lo ocurrido es el hecho, puesto ya de relieve varias veces en Alemania, de que Churchill está dispuesto a defender hasta el final al bolchevismo, y a entregarle, si pudiera, toda Europa».

Mentre menjava les torrades, va llegir notícies breus sobre altres escenaris. Des de Berlín: «En la lucha contra la navegación mercante británica, los submarinos alemanes han hundido cinco barcos con un desplazamiento total de 25.500 toneladas». I, més endavant: «Los bombarderos alemanes han atacado la pasada noche las instalaciones de un puerto situado al suroeste de Inglaterra». Des de Londres, en canvi, s’informava que la Royal Navy havia efectuat diversos atacs contra vaixells enemics que navegaven davant les costes de Noruega, Holanda i França. Una notícia datada a Itàlia: «La aviación inglesa bombardea Nápoles».

També hi havia noves d’Àfrica: «Se desarrollan nuevos y encarnizados combates en África del Norte». Rommel avançava des de Líbia amb la intenció de travessar Egipte per arribar a Suez, deixant per a més endavant l’atac a Tobruk. Fonts de Londres, en canvi, asseguraven que, després de combats molt durs, les columnes motoritzades britàniques havien fet una gran quantitat de presoners italians. L’Afrika Korps es replegava cap a posicions defensives.

Les notícies sobre el front rus ocupaven més de mitja pàgina: «Los rusos, puestos en fuga por ataques llevados a cabo por los alemanes en diversos sectores del frente oriental». Moscou encara resistia. «En el sector de Moscú, prosigue la lucha a 35 grados bajo cero». Va pensar en les paraules de l’Edward: si els alemanys no ocupaven la capital russa abans de Nadal, ja no s’hi acostarien més. La Wehrmacht havia volgut mossegar un pastís massa gros i acabaria deixant-hi les dents. De moment, si bé a la premsa espanyola predominava l’habitual triomfalisme pronazi, ja es podien trobar indicis, entre línies, aquí i allà, que suggerien una frenada general de l’ofensiva germànica. S’havia acabat el passeig militar per les estepes russes. La premsa ja no parlava reiteradament de «descalabro soviético», sinó que modulava el to i es referia a «avances de la Wehrmacht pese a la encarnizada resistencia soviética», o bé s’insistia que el fang, la neu i les baixíssimes temperatures dificultaven les operacions d’atac. La versió que arribava de Londres ocupava només un minúscul espai a peu de pàgina: els russos havien aconseguit frenar l’avanç germànic a les portes de Moscou, i les divisions alemanyes es retiraven als quarters d’hivern.

Al racó inferior dret de la pàgina hi havia dues gasetilles que informaven sobre l’Extrem Orient. «No se estima satisfactoria la respuesta nipona y parece que el Departamento de Estado considera terminadas las negociaciones».

Va acabar-se el cafè amb llet i, abans d’aixecar-se, va mirar amb una revolada les dues últimes pàgines del diari. Misses de l’endemà. Esqueles. Previsió meteorològica. Una breu nota: «Detención de especuladores». S’anuncia, per a dimarts, repartiment de patates i moniatos, segons els cupons de la cartilla. L’última pàgina, com sempre, estava ocupada per anuncis comercials. Va plegar el diari i va deixar-lo sobre la taula.

Va baixar les escales cordant-se l’abric i, mentre pagava, va intercanviar amb el cambrer quatre frases fetes sobre el fred que feia.

Ja al carrer, caminant vora un pany de les muralles romanes, li va venir en Rómulo al pensament. Tenia ganes de veure’l. A les set de la tarda. Havia decidit que, avui, potser el deixaria pujar al pis. Va somriure en imaginar-se la cara que hi posaria. Davant la catedral, un matrimoni amb tres nens, ben mudats, s’afanyaven a pujar l’escalinata. Als carrers, les botigues estaven tancades, tret d’un forn amb els prestatges gairebé buits. Va creuar la Rambla i es va ficar al Raval pel carrer del Carme. De tant en tant, mirava endarrere per assegurar-se que no la seguia ningú. A mig carrer del Carme, va girar a la dreta, va accelerar el pas i va girar a l’esquerra, i després una altra vegada a la dreta i, ja amb el pas normal, va seguir un carreró fins que va ser davant del portal del bloc on vivia la tia Berta.

Tot pujant l’escala es preguntava si ja sabrien del cert on era la nena. Va trucar a la porta i, uns segons després, va sentir el fregadís d’uns passos irregulars. La porta es va obrir mig pam. Per l’escletxa va aparèixer la cara de la tia Berta, amb els ulls recelosos fins que la va reconèixer.

—Margaret!

Va acabar d’obrir. La Margaret va entrar al rebedor i es va treure els guants, que va posar a les butxaques de l’abric.

—Sé que és aquí, Berta. No cal que dissimuli.

—De qui parles?

—Del pare de la filla de la Núria. Pedro, no? Amb aquell altre dels tics. Voldria parlar amb ells.

La tia Berta, després d’un moment de dubte, va precedir-la cap al menjador, on no hi havia ningú. Se sentia olor de fum de tabac, que es barrejava amb la de llenya cremada de l’estufa. La ràdio, sobre la calaixera, estava engegada, amb el volum baix: música espanyola.

—Els hauria de demanar que no fumessin, aquí dins: qualsevol que vingui s’ensumarà que amaga algú. Vostè no fa cara de fumadora.

La tia Berta va preguntar-li, inquieta:

—Qui t’ho ha dit, que en Pedro és aquí?

—No pateixi. No ho sap ningú més. Vaig veure’l en un magatzem del Poblenou, quan ell i un amic seu baixaven d’un camió que els havia portat des de França. Primer no el vaig reconèixer, però després vaig recordar una foto que m’havia ensenyat la Núria, a Figueres. Era fàcil deduir on s’amagarien.

La tia Berta va acostar una cadira a l’estufa.

—Seu i escalfa’t una mica.

Va anar cap a les habitacions. Se sentia, quasi tan fort com el murmuri provinent de la ràdio, el tic-tac del rellotge de paret. La Margaret el va observar, estranyada: qui l’havia arreglat? Sobre la tauleta, al costat de la màquina de cosir, hi havia una gavardina amb la costura de l’esquena a mig recosir.

La tia va tornar amb els dos homes, que no semblaven gaire contents de tornar-la a veure. La Margaret va parlar-los de la foto de Figueres.

—Ahir al vespre, de sobte, se’m va encendre la bombeta. I després vaig recordar que la Núria em va dir que, si ella i la nena no podien passar a França, tu baixaries a buscar-les…

Va parlar-li del part a l’hospital de Figueres, prematur i difícil. La Núria havia quedat molt afeblida. No va poder aixecar-se del llit fins que els nacionals ja havien ocupat la ciutat.

—Van tractar-la amb correcció, ja fos per la petita o perquè no sabien qui era. Quan va estar recuperada, van indicar-li que tornés on estava empadronada, i totes dues vam baixar amb tren fins a Barcelona. Al cap de poc vaig viatjar a Anglaterra, i no vaig saber que era a la presó fins que vaig tornar a Barcelona. Des de Londres li havia escrit algunes cartes a aquesta adreça, sense rebre cap resposta.

—Aquí no en va arribar cap —va dir la tia Berta.

—Ja ho suposava.

La tia Berta va mirar la Margaret.

—Tinc cafè. En vols una tasseta?

—N’acabo de prendre, gràcies.

Cafè, llenya… Ja suposava de quina butxaca havien sortit els diners per sufragar aquells luxes tan inusuals. A la ràdio va començar a sonar la veu de Concha Piquer. «Ojos verdes».

—Per què has vingut? —va preguntar en Quilis.

—M’imagino quins plans teniu.

Es va adreçar a en Pedro.

—És molt just que vulguis recuperar la teva filla. Però t’aconsello que no et precipitis.

En Pedro no deia res.

—Què preteneu fer, assaltar un hospici amb una pistola? Segur que hi ha altres maneres de recuperar la nena. Entre tots podríem pagar un bon advocat, per començar.

—És el que deia jo —la tia Berta titubejava— abans de…

—Abans de què?

—La Clara ja no hi és, a l’hospici. Ens l’han robat!

—Com?

—Aquells criminals, en secret, l’han donat a uns altres pares.

—Qui us ho ha dit?

—Algú que ho sap del cert, i que ha vist la nena amb la nova família.

—L’han adoptat?

—No. La fan passar per filla seva.

—Com pot ser?

—El director i el metge de la Maternitat hi estan conxorxats, es veu. De portes enfora diuen que va morir de meningitis. Aquesta persona que et dic ha tingut a les mans el certificat de defunció. Poc després, va veure la nena bona i sana!

La Margaret va apartar la cadira de l’estufa. Es va descordar l’abric.

—No és la primera vegada que fan una barrabassada com aquesta, sembla —va prosseguir la tia—. Més aviat és una pràctica habitual.

—Sabeu quina família?

—Una de casa bona. Gent amb diners i bons contactes.

—Sigui com sigui —va dir en Quilis—, potser serà més fàcil entrar en una casa que en un hospici. No et preocupis, que no et posarem en cap compromís. Ja trobarem la manera de tornar a França sense els teus camions.

—¿Us penseu que la policia es quedarà de braços plegats? Per poc que investigui, de seguida trobarà el fil per arribar fins a aquest pis.

En Quilis es gratava el lòbul d’una orella.

—No crec que els pares avisin la policia, almenys fins que siguem lluny. Què declararien, que els han pres una nena que oficialment és morta?

A la Margaret, aquest argument no la convencia gaire. En les presents circumstàncies, una família poderosa, afecta al règim, podia incórrer en qualsevol il·legalitat sense témer cap investigació policial.

—Quan penseu fer-ho?

—Aviat —va dir en Pedro.

—La Clara és molt petita. L’espantareu. On penseu amagar-la?

Tots dos callaven.

—Des del consolat no puc fer res per ajudar-vos a arribar a França. Estic lligada de mans i peus.

—Tranquil·la. Tu no has de fer res.

—Compte amb la policia. Els més perillosos no són els uniformats, sinó els de la Brigada Social, que van de civil.

—Ho tindrem present.

—¿Ja sabeu que de Girona fins a la frontera és zona de vigilància especial? No es pot circular sense salconduit.

—Caminarem un tros.

La Margaret anava a replicar quan el rellotge va tocar el primer dels quatre quarts de dotze. Mentre sonaven les campanades de migdia, la tia Berta va explicar que en Quilis l’havia arreglat.

A la ràdio, una veu femenina resava l’àngelus. La Margaret va pensar que allà ja no tenia res més a fer. Es va aixecar i es va cordar l’abric. Almenys ho havia intentat…

Quan es posava la bufanda, van començar a radiar el butlletí de notícies del migdia. Va sentir, de sobte, les paraules «ataque japonés».

Es va acostar a l’aparell i va apujar el volum. Avions japonesos, per sorpresa, havien bombardejat una base americana al Pacífic. El bombardeig havia produït moltes víctimes i grans pèrdues materials. La flota americana quedava seriosament malmesa, amb diversos vaixells de guerra enfonsats. Poques hores després, els japonesos havien enfonsat dos vaixells anglesos prop de Hong Kong, havien ocupat el Bund de Xangai i havien bombardejat Singapur, Manila i Guam. Anglaterra ja havia declarat la guerra al Japó, en tant que Alemanya ho havia fet amb els Estats Units, en compliment del tractat amb l’imperi nipó. Mentrestant, a Washington, s’esperava la urgent compareixença del president Roosevelt davant del Congrés per declarar l’estat de guerra.

La Margaret va experimentar una estranya barreja d’excitació i alleujament. Per a Anglaterra, no era el mateix lluitar contra Hitler sense a penes aliats, si descomptàvem Rússia, que poder comptar amb el poder de la indústria de guerra americana i tenir al costat els seus avions, vaixells i tropes.

—El que li faltava al món! —va exclamar la tia Berta—. Més guerra, encara.

La Margaret va adonar-se que en Pedro i en Quilis s’havien quedat igual.

—Això ho canvia tot, no ho veieu?

En Quilis es va arronsar d’espatlles.

—Una guerra a la quinta forca.

—Tot canviarà a Europa, també.

—Ja s’ho faran —va dir en Pedro.

La Margaret va decidir anar al consolat per escoltar la BBC i llegir els últims cables i teletips. Hi hauria un funcionari de guàrdia, com cada dia festiu. Atesa la transcendència del dia, segurament també hi acudiria més personal. Es va acomiadar, desitjant-los prudència i sort. La preocupava el que pogués passar-li a la tia Berta, encara que tot sortís bé. Mentre la seguia cap a la porta hi anava rumiant. Es va aturar i va recular cap al menjador.

—Se m’acut que podríeu fer una cosa, almenys per protegir la tia Berta.

—Digues —va dir en Pedro.

—Si us endueu la nena, deixeu ben clar que es tracta d’un segrest, que ja us posareu en contacte amb la família per demanar un rescat i que no avisin la policia. Amb això, per començar, guanyareu unes hores per fugir.

—Sí —va concedir en Quilis—. Ben pensat.

—Quan la família, veient que no doneu senyals de vida, avisi la policia, els agents seguiran la pista d’un segrest comès per dos delinqüents comuns i, amb sort, no contemplaran cap altra hipòtesi, tant si estan al cas de la identitat real de la Clara com si no.

—D’acord —va dir en Pedro.

—Aneu amb molt de compte.

A la porta, va abraçar la tia Berta. De camí al consolat, va comprar la Hoja del Lunes. Ja hi sortia la notícia de l’atac japonès, en un racó de la primera pàgina. A l’interior hi havia informació més detallada.