15

La Viuda, amb un abric de xeviot doblegat al braç i una corbata a la mà, va sortir de l’habitació on en Quilis s’estava emprovant els pantalons que li havia donat. Va fer dos trucs a la porta de la cambra del costat i va passar cap a dins. En Pedro, amb la camisa sobre els pantalons, s’estava botonant un puny.

—L’abric i la corbata. J’ai déjà fait le nœud.

En Pedro va agafar l’abric.

—Corbata, no.

La Yvonne va deixar-la sobre el llit, al costat de l’americana i el barret que li havia portat abans.

—Posa-te-la, tu ne t’étrangleras pas. Vull veure com quedes.

En Pedro es posava la camisa dins els pantalons, que li quedaven a mida.

—Fas cara de mala lluna, Yvonne.

—Ho senti, mais je n’ai pas le cœur à plaisanter.

Els coneixia prou bé per saber que, digués el que digués, no els ho trauria del cap. A contracor, havia assumit el que era inevitable. No calia discutir-ho més.

—La meva intenció era anar-hi sol —va dir en Pedro—, ja ho saps.

—Oh là là! Com vols que en Quilis te deixi partir seul? Sans toi, ell se moriria!

Va tornar a l’altra habitació, on en Quilis s’estava emmirallant davant l’armari. Amb una mà s’agafava la trinxa dels pantalons perquè no li caiguessin, mentre els camals se li plegaven als turmells com un acordió. S’havia hagut d’arremangar les mànigues de la camisa per treure les mans. Semblava un home que, de cop i volta, s’hagués encongit a la meitat. Observant-lo al mirall, va trobar-hi els seus ulls.

—No t’ofenguis —va dir en Quilis—, però no m’agrada posar-me la roba d’un mort. I encara menys si em va tan grossa.

—Tourne-toi.

En Quilis es va girar cap a ella. Va tòrcer el coll per veure’s de darrere al mirall, per sobre del muscle.

—Semblo un pallasso, tant per davant com per darrere. On vols que vagi, així?

—On va arranger ça.

—No tenim temps.

Sortien de matinada, al cap de sis hores. En Quilis es va treure els pantalons i els va llançar sobre el llit, al costat d’una maleta oberta. Va començar a desbotonar-se la camisa.

—Portaré la meva roba, ja està dit.

Tenia raó, va pensar la Yvonne: encara que es passés la nit cosint, li faltaria temps per escurçar i estrènyer tantes peces: pantalons, camisa, americana, abric. Mai no havia estat una gran cosidora. Tenia clar, tanmateix, que no podien viatjar a Barcelona vestits com si anessin a serrar troncs o a repartir llenya. A l’últim moment s’havia recordat de la roba d’en Jean-Luc, ben guardada a l’armari. Amb americana i corbata, abric i barret, tindrien més probabilitats de passar desapercebuts als ulls de la policia espanyola.

En tocar aquella roba després de tant temps havia sentit una punxada de pena. Pobre Jean-Luc, tan ple d’energia, generós i alegre quan anava sobri, cridaner i malhumorat quan s’entonava una mica, esclafat per una estiba de troncs quan no feia ni un any que s’havien casat. En quedar vídua, va semblar-li que el món li queia a sobre i que un gran buit la xuclava endins d’ella mateixa. Què faria? Els parents li aconsellaven que es vengués la serradora i se’n tornés a Perpinyà. Però ella, després de rumiar-s’ho bé, va decidir agafar les regnes del negoci, encara que no hi tingués cap experiència. Va ser un temps difícil, però al final, amb penes i treballs, se’n va sortir.

Encara sort que en Pedro, de la mateixa talla que en Jean-Luc, no li donaria cap feina. Què podia fer amb en Quilis, però? Havia de semblar que anava mudat, almenys per fora. Va examinar les peces d’abric penjades dins l’armari. La gavardina? Podria arreglar-la en un parell d’hores, desfent i recosint alguna costura o embastant unes gires. Va despenjar-la.

—Emprova’t la gabardine.

En Quilis, amb calçotets i samarreta, ja anava a posar-se la seva roba, doblegada sobre una cadira, al costat de la coiffeuse.

—Del teu home, també?

—Sí.

—M’anirà grossa, doncs.

—Je te l’arrangerai. Només caldrà que, a Barcelona, quan siguis al carrer, la portis sempre. Mets par dessous la roba que vulguis.

En Quilis, amb gest desmenjat, es va posar la gavardina. Es va tornar a emmirallar.

—Sembla que porti sotana.

Va agafar el barret de sobre el llit i se’l va posar. Li anava a mida.

—Encara sort que el teu home era capgròs com jo.

La Yvonne va treure la capsa de cosir d’un calaix de la coiffeuse.

—Quedaràs com un senyor.

—Quina gràcia que em fa…

Es va ajupir per marcar-li amb agulles la línia on faria la gira, a mitja cama.

—Reste tranquille.

—Si sabés com…

—Encore un petit moment.

Tot seguit va marcar les mànigues i va fer-lo girar. Per estrènyer la gavardina, caldria descosir la costura central, entrar tela d’un costat i de l’altre, i recosir-la. Massa difícil, per a ella.

—Je ne ferai que la raccourcir. L’estrènyer voldria massa treball.

—Ja serà molt —va dir en Quilis, traient-se la gavardina.

Aquella tarda, un noi de l’Antolín havia pujat amb l’avís des de Prada. Calia passar de matinada dos aviadors anglesos. Els trobarien a trenc d’alba a Can Garriga, un mas perdut entre els boscos, muntanya amunt, i un cop travessada la frontera els havien de deixar en un mas dels afores de Setcases, on passarien la nit. L’endemà, el camió de la llet els portaria fins a una fàbrica paperera, des d’on serien traslladats a Barcelona dins un altre camió, amagats entre bobines de paper.

El neguit de la Yvonne creixia per moments, encara que no volgués evidenciar-lo. Què faria si, com temia, passaven els dies i en Pedro i en Quilis no tornaven de Barcelona i no donaven senyals de vida?

Va recordar quan, tres anys enrere, en Pedro se li havia presentat a la serradora. Acabava de passar la frontera i s’amagava dels gendarmes perquè no volia que el fessin tornar a Espanya, en plena guerra. Podia donar-li feina, a la serradora? Després de fer-li un seguit de preguntes, la Yvonne va decidir donar-li una oportunitat. Semblava una persona honrada. Va dir-li que l’agafava a prova quinze dies, i que si en quedava contenta el contractaria i li trauria els papers per quedar-se a França. Podia dormir a les petites golfes de la serradora, abans utilitzades com a oficina per en Jean-Luc, i desocupades des que ella havia decidit portar des de la casa l’administració de l’empresa.

No se’n va penedir, d’haver-lo acollit. En Pedro va resultar ser un treballador eficient i esforçat, que no es queixava mai ni es buscava problemes amb ningú. De seguida es va guanyar la seva confiança, i també, a poc a poc, el respecte dels altres minyons. Més endavant, veient que es passava els diumenges tancat a la cabana, va deixar-li la moto i l’escopeta d’en Jean-Luc perquè anés de cacera pels boscos. Ella cuinaria les peces que tombés i després es repartirien les cassolades. Va resultar ser un bon tirador, també.

Cada cop que la Yvonne baixava a Prada amb la camioneta, en Pedro li donava una carta perquè la portés a l’oficina de correus. La destinatària era una tal Núria Grau, resident a Barcelona. Al cap d’un quant temps, en Pedro va començar a rebre cartes de resposta. Ni la Yvonne va fer-li cap pregunta sobre aquesta dona, ni en Pedro n’hi va comentar res, fins que un dia, d’improvís, va dir-li que la seva companya esperava una criatura. La Yvonne, que llegia als diaris que Barcelona era sovint bombardejada per l’aviació italiana, va pensar que no era el lloc més indicat per a una dona embarassada. Va dir-li que a la serradora seria benvinguda, si es conformava de viure a les golfes.

Un diumenge, quan la guerra ja s’acostava a la fi i la frontera vessava de refugiats, en Pedro va anunciar-li que anava amb la moto a veure si la trobava. Feia dues setmanes que no en sabia res, però esperava que hagués passat a França. La Yvonne va signar-li un permís de treball per facilitar-li les coses amb la gendarmeria. Un part a la serradora!, va pensar, entre horroritzada i il·lusionada. En Pedro va ser fora tot el dia, temps que ella va aprofitar per fer una bona neteja a les golfes. Al vespre, en Pedro va arribar amb la cara molt llarga. En comptes d’una noia embarassada, portava un home menut i nerviós al seient de darrere de la moto. I la Núria? En Pedro va dir-li, greu, que havia parit a Figueres i no havia pogut travessar la frontera.

Del contracte de treball, doncs, se n’havia beneficiat en Quilis, de qui aviat va descobrir que era un manetes que podia arreglar qualsevol avaria de les màquines. I, a diferència d’en Pedro, era un bon conversador. Sempre la feia riure. Un dia, després d’haver-lo cridat perquè adobés una aixeta de la cuina, en Quilis se li acostar i va besar-la als llavis. Estupefacta, va reaccionar esclafint a riure. Era possible, mon Dieu? Si ella tenia dotze anys més i li treia un pam d’alçada!

Ara es veien de tant en tant, discretament, a la casa. En Pedro es limitava a mirar cap a un altre costat, sense comentar res.

Et voici, pensava, que estava a punt de perdre’ls.

En Quilis, que ja s’havia posat la seva roba, s’estava calçant. Va mirar-la de reüll.

—Et veig capficada. Què et passa?

—Res.

No volia posar-se sentimental. S’havia prohibit qualsevol expansió dramàtica: res d’ulls caiguts ni de llagrimetes.

—No t’amoïnis. Tornarem en tres o quatre dies. La policia no sabrà ni que hem trepitjat Barcelona.

—I l’Antolín i els seus?

—Què?

—Ils se mettront en colère si saben que els heu enganyat.

—Que s’emprenyin, si volen.

—No us ajudaran pas a tornar, ça c’est sûr.

—Ja ens ho farem sols.

—Molt fàcil, no? Sortir de Barcelona amb une gamine i passar la frontera. Ja has pensat com ho fareu?

—Si cal, robarem un cotxe i ens acostarem tant com puguem a la ratlla. Després, caminarem un tros.

—Ja és desembre. Pot se mettre a nevar i els cims seran impracticables durant mesos.

En Quilis va canviar de tema. Va mirar la foto que hi havia sobre la coiffeuse: ella i en Jean-Luc, el dia del casament.

—Te’n recordes sovint?

—Parfois. Pauvre Jean-Luc, si sabés que acabaria deixant la seva roba a dos anarquistes…

—Quin mal hi ha?

—Era d’Action Française, lui!

En Pedro va entrar a l’habitació. Semblava un altre: amb americana i corbata, l’abric de xeviot obert i el barret posat. Duia la corbata amb el nus fluix. La Yvonne va quedar parada. Quina transformació!

—Només et falta un puro i un bastonet —va dir en Quilis.

En Pedro va mirar-la, malcontent.

—Com vols que vagi vestit així?

—Tant mieux —va dir la Yvonne, somrient sense ganes—. Quelle allure, mon Dieu, tu ressembles à un mélange d’Errol Flynn et Gary Cooper!

—I jo, qui semblo? —va preguntar en Quilis, tornant-se a emmirallar—. En Charlot?

La Yvonne va acostar-se a en Pedro i va estrènyer-li el nus de la corbata.

—La policia t’ha de veure com un homme respectable. Dommage que tu ne portes pas la moustache.

—Ja només em faltaria això. Puc treure-m’ho tot, ja?

—Deixa la roba al llit i va souper.

Va mirar en Quilis:

—Tu també. Après souper viens prendre la valise.

Durien la roba d’en Jean-Luc ben plegada a la maleta i es mudarien a Setcases, abans de fer cap a la fàbrica de paper.

En Pedro ja sortia de l’habitació, darrere en Quilis.

—Adéu, Yvonne.

—Com que adéu? Viens ici.

Va abraçar-lo.

—Prends soin de toi. —I va mirar en Quilis de reüll—. Et de lui.

Un cop fora en Pedro i en Quilis, es va posar a cosir les gires de la gavardina. Li va ocupar una horeta de feina. Tot seguit, va plegar la roba i va desar-la dins la maleta, que va baixar al rebedor. En Quilis va comparèixer al cap de poc.

—Vols que em quedi una estona?

—Non. Va dormir.

Es van besar.

—Si no tornes, je te tue —va dir-li quan ja anava a sortir.

En Quilis va somriure.

—Si no torno, serà que ja sóc mort.

—Tais-toi!

Va veure com travessava el pati amb la maleta i entrava a la serradora. Llavors, amb un nus a la gola, va tancar la porta i se’n va anar cap a dalt.

Va tenir un son intranquil i entretallat. Quan encara no clarejava va sentir la moto al pati. Va saltar del llit i, sense obrir el llum ni calçar-se, es va acostar a la finestra. En Pedro seia a la moto. En Quilis, després de tancar el portal, va acomodar-se al seient de darrere. Anava tapat fins al nas amb una bufanda. Va inclinar-se per agafar la maleta i va col·locar-la entre ells dos.

Quan en Pedro va donar gas, en Quilis va girar-se per mirar cap a la casa. La Yvonne, darrere la finestra, va quedar-se immòbil mentre la moto desapareixia en la foscor. L’Esquitx, al pati, va udolar lúgubrement tres vegades, abans de ficar-se, amb el cap baix, a la caseta. A la Yvonne, aquests udols li van semblar un mal averany, i va passar-li pel cap que no tornaria a veure vius en Quilis i en Pedro. De sobte, contemplant el pati fosc i desert, va sentir que s’ofegava. Va tornar al llit amb els peus freds i la respiració agitada. Va tancar els ulls, ben acotxada, procurant no pensar en res. Inútilment.