14

Ja fosquejava, i els aparadors dels pocs comerços oberts projectaven una llum groguenca sobre el carrer. La Margaret tornava al seu pis, amb les mans a les butxaques de l’abric. Poc abans d’arribar a la Via Laietana, es va aturar davant l’aparador d’una sabateria i, furtivament, va mirar enrere de reüll. L’home que la seguia, un individu alt, amb abric i barret, s’havia aturat com ella, i fingia també contemplar un aparador.

A mitja tarda, havia recollit al magatzem d’en Puig els dos radiotelegrafistes que havien passat la frontera prop de la Seu d’Urgell. Un cop enllestits els comptes amb en Puig, els havia acompanyat amb el Morris fins a l’hotel Bristol. Seguidament, s’havia reunit amb els fugitius jueus del dia anterior, que estaven impacients per poder passar a Portugal. La Margaret els havia explicat que els tràmits eren lents i caldria esperar encara tres o quatre dies. A continuació, havia acompanyat a peu el senyor Arnauld a una òptica del passeig de Gràcia perquè li canviessin el vidre esquerdat. Tot s’havia resolt satisfactòriament. Fou de tornada al Bristol quan va adonar-se que un home la seguia.

Un policia, segurament. Havia après a detectar-los, i ja gairebé formava part de la seva rutina diària. No s’hi amoïnava gaire. Els agents, sempre de paisà, es limitaven a controlar els seus moviments durant una estona, mantenint la distància. Només la preocupava que, algun dia, en comptes d’un policia espanyol, la seguís un agent de la Gestapo. L’Edward deia que Barcelona n’estava plena, i que mai no es podia saber quina intenció portaven: era millor tenir-los lluny.

Després de deixar el senyor Arnauld a recepció, s’havia quedat una estona al bar de l’hotel, parlant amb Samuel Sequerra, delegat de la Creu Roja portuguesa i representant oficiós del Jewish Joint Distribution Committee, per planificar l’expedició dels refugiats jueus cap a Portugal. En una pausa de la conversa, es va aixecar per acostar-se al finestral. L’individu que la seguia era a l’altre costat del carrer, recolzat en un fanal, fumant. Ben plantat, amb una cara de faccions regulars, amb bigoti. No semblava alemany, almenys…

En sortir, un quart més tard, l’home no s’havia mogut de lloc. S’havia sentit temptada d’acostar-s’hi per dir-li que perdia el temps seguint-la. S’imaginava la cara de sorpresa que l’home hi posaria.

Va enfilar el carrer Comtal. En una cantonada, sota la claror d’un fanal, dos policies uniformats examinaven la maleta d’un noi, oberta a terra, plena de bosses de paper.

—¿Qué llevas ahí, chaval?

—Café.

—¿A quién se lo ibas a vender?

El noi deia que era seu, i que el portava a casa. L’altre agent, tancant la maleta, va dir-li que ja en parlarien a comissaria. La Margaret va mirar endarrere: l’home que la seguia s’havia fet fonedís.

Va aturar-se a la Via Laietana. Un tramvia desbordant de gent pujava del port, avançant amb trontolls i xerrics per les vies, fent dringar la campaneta. En la foscor es feia ben visible l’espurneig blavós de la perxa, que fregava els cables elèctrics, i en l’aire quedava una desagradable olor de goma recremada. Quan el tramvia va haver passat, la Margaret va travessar amb pas viu la Via Laietana. Un cop a l’altra vorera, es va girar sense dissimular. Res. L’home ja havia deixat de seguir-la.

Una altra olor, molt més agradable, va substituir la de goma recremada: castanyes torrades. Va detectar el fum de la parada. Calia aprofitar-ho: de moniatos no en faltaven mai, però les castanyes eren més escasses. S’hi va acostar i en va comprar una dotzena, que la castanyera, amb les mans emmascarades, va treure amb moviments ràpids de la torradora, d’una a una, per posar-les dins una paperina. Després de pagar, la Margaret es va ficar pels carrers del Born. Va obrir la paperina calenta i en va treure una castanya, que va pelar procurant no cremar-se els dits.

Va trencar pel seu carreró, fosc com una gola de llop, il·luminat només per un fanal exsangüe. Es va treure la clau de la butxaca. Quan anava a obrir el portal, va sobresaltar-la una veu masculina.

—¿Qué tal, inglesita?

Es va girar, alarmada. L’home era a uns cinc metres, les mans a les butxaques. La claror del fanal li venia per darrere, de manera que no li podia distingir bé la cara. Inglesita? Un policia no l’anomenaria així. Qui era? Es va posar a la defensiva.

—No me lo puedo creer —va prosseguir l’home—. ¿Qué haces en Barcelona? ¿No regresaste a Inglaterra?

Llavors va pensar que era algun conegut del temps de guerra, potser algun ferit dels molts que havia atès.

—Veo que no te acuerdas de mí.

Es va acostar dos passos. Amb una mà es va treure el barret i amb l’altra es va posar un dit a la galta, girant-se una mica perquè li toqués la claror del fanal. Va resseguir una cicatriu.

—Nos vimos en Figueras.

Va reconeixe’l tot d’una: l’artificier a qui va embenar un genoll, poc abans que entressin els feixistes.

—Vaya, el dinamitero. ¡Qué sorpresa!

Va recordar també que, abans d’abandonar l’hospital, havia volgut besar-la. Ara, sense barba, amb la cara neta i guarnit com anava, tenia un aspecte molt més presentable. Com se deia?…

—Me acuerdo de ti —va dir—, pero no de tu nombre.

—No importa. Llámame Juan. Yo sí me acuerdo del tuyo: Margarita.

—Margaret, si no te importa.

—¿Qué más da?

—¿Por qué me has seguido?

—¿Te has dado cuenta?

—Claro. Desde el paseo de Gracia.

—Bueno… Te he visto con el viejo y enseguida te he reconocido. No hay muchas chicas por aquí con ese pelo taheño. ¡Menuda casualidad! No podía creérmelo. Me has dejado sin respiración, como cuando te vi en el hospital. ¡La de veces que he pensado en ti!

—No me gusta que me sigan.

—Disculpa si te he asustado. ¿Vives aquí?

—Sí.

Tenia el barret a la mà, i el feia girar entre els seus dits.

—¿Quién era el viejo que has llevado al hotel?

—Un amigo.

—Has tardado mucho en salir.

Estava entre indignar-se o posar-se a riure.

—¿Y a ti qué te importa, lo que tardé en salir?

—¿Sigues trabajando de enfermera?

—No. Ahora estoy en el consulado inglés.

El dinamiter va semblar sorprès.

—¿Cuidando ancianos?

—A veces.

Va veure que mirava la paperina.

—¿Quieres?

Ell va posar-se el barret i va agafar una castanya. Intentava encara recordar el seu nom. Relacionat amb Roma. D’un emperador? Es van quedar una estona en silenci, pelant castanyes.

—¿Pudiste pasar a Francia?

—Claro.

—¿Por qué no te quedaste allí?

—Estuve un tiempo en un campo de refugiados, pasando más frío que siete viejas. Cuando los franchutes me soltaron, decidí volver.

—¿Qué haces en Barcelona?

Va veure que vacil·lava.

—Trabajando.

—¿Dónde?

—En una oficina.

—No lo creo.

—¿No tengo pinta de oficinista, con mi sombrero y mi bigotito?

Va agafar una altra castanya.

—¿Te paseas tan tranquilo por Barcelona?

—Claro. Siguiendo a pelirrojas.

—¿No tienes miedo de que te detengan?

—¿Por qué iban a detenerme?

—¿Ya no eres comunista?

—Aquí no me conoce nadie. Por eso me vine a Barcelona. En Madrid hay demasiados fachas a los que les gustaría retorcerme el pescuezo.

—¿Tienes la documentación en regla?

—Más o menos.

—No consigo acordarme de tu nombre.

—Ya te lo he dicho: Juan.

Roma, Roma… Remo. Li va venir de cop.

—¡Rómulo!

No va semblar gaire complagut per la seva bona memòria.

—Te repito que me llamo Juan. ¿Quieres ver mi cédula de identidad?

Devia treballar per al partit, formant part d’una cèl·lula clandestina.

S’acostava un home pel carreró. La Margaret va reconèixer en Mateu, el veí de dalt, un lampista jubilat a qui de tant en tant donava una mica d’arròs, una llauna de sardines o una bossa de cigrons. Com a empleada del consolat britànic estava molt més ben proveïda que la majoria dels barcelonins, i no necessitava cap cartilla de cupons. Almenys, pels queviures, no havia de patir. En Mateu va saludar-la afablement. La Margaret va obrir-li la porta amb la clau que tenia a la mà i es va apartar per deixar-lo passar. Amb l’esquena, després, va mantenir la porta ajustada.

Es va preguntar si en Rómulo estaria relacionat amb l’acte de sabotatge contra el tren a Martorell de què li havia parlat l’Edward. Al capdavall, era un expert en explosius.

—¿En qué lío andas metido?

En Rómulo va somriure amb suficiència. Va acostar-se més i va abaixar el to de veu.

—Más o menos en lo de siempre, inglesita. Para mí la guerra no ha terminado. Una guerra que ya es la vuestra: supongo que ahora que os achicharran con sus bombas lo tenéis más claro.

—¿Tuviste algo que ver en el atentado al tren de mercancías en Martorell?

En Rómulo va aixecar les celles.

—¿Qué atentado?

—No te hagas el despistado. Sabes de qué hablo.

—Bueno…

—¿Qué?

—¿No vas a chivarte a tus jefes, verdad? No me fío mucho de los ingleses…

—No lograréis nada con vuestras acciones. Ahora no es buen momento para actuar.

—Ya veremos.

—Solo conseguirás que te detengan o te peguen un tiro. Tarde o temprano darán con vosotros. No están para bromas. ¿Te acuerdas de la chica con el bebé, en Figueras? ¿La que quería huir con vosotros a Francia?

Es va posar seriós.

—Estoy al corriente. Uno de mis camaradas quedó muy afectado con la noticia de su muerte. Por lo mal que se lo tomó, llegué a sospechar si no sería el padre de la cría.

—El padre no pertenece al partido.

—¿Cómo lo sabes?

—Me lo contó ella misma. Era un oficial anarquista.

—¡No jodas!

—Se ve que le gustaba más que tu camarada. Ahora vive exiliado en Francia.

Va allargar-li la paperina perquè agafés una altra castanya.

—Pues difícil lo tendrá para reclamar a la chiquilla —va dir en Rómulo—. Según parece, la han metido en un hospicio, los hijoputas.

—¡Pobre Núria! A veces pienso que, en Figueras, tendría que haber insistido para que abandonara el hospital con vosotros.

—¿Estás loca? Apenas podía andar, tan pálida y flacucha. Y con la cría, además. ¿Dónde las íbamos a cargar?

—Mi jefe cree que el atentado contra el tren aceleró la ejecución.

En Rómulo no va dir res durant tres o quatre segons.

—Es posible, y lo siento por ella, pero no vamos a detener nuestra lucha por temor a las represalias, eso está claro. Si a mí me pillan, ya sé lo que me espera.

—¿Cuántos sois? ¿Qué pretendéis?

—Pocos, por desgracia. De momento, nos conformamos con armar un poco de jaleo para ponerlos nerviosos.

—Tarde o temprano, van a pillarte.

—Soy duro de pelar.

—Pues tendrías que ser más precavido, y hablar menos.

—Confío en ti.

Va agafar una altra castanya.

—¿Qué hace una enfermera en el consulado británico?

—Un poco de todo, menos de enfermera.

—¿Y qué opinan tus jefes, de la situación en España?

—No te hagas ilusiones. De Franco, por ahora, solo nos interesa que se mantenga neutral.

Tot mastegant la castanya, en Rómulo va mirar a un costat i a l’altre.

—¿Qué frío, no?

La Margaret va donar-li la paperina amb les castanyes que quedaven.

—Toma. Todavía están un poco calentitas.

En Rómulo va agafar la paperina i se la va ficar a la butxaca de l’abric. Va mirar-la, amb el front arrugat i l’entrecella alçada.

—Anda, déjame subir un momentito. Solo para charlar.

—Ni lo sueñes, Juanito.

—¿Te doy miedo?

—No, si no llevas dinamita encima.

—Entonces, vamos a un bar a tomar algo.

—Lo siento. Estoy cansada.

Va acabar d’obrir la porta empenyent-la amb l’esquena, sense girar-se.

—Adiós, y ten cuidado.

En Rómulo es va acostar més.

—Me gustaría volver a verte. Podríamos ir al cine. ¿Qué te parece?

La Margaret va somriure.

—Tal vez, algún día. Aunque no creo que te convenga que te vean conmigo.

—¿Quién me iba a ver?

—Algún poli. A veces hacen como tú, y les da por seguirme un rato.

—Creo que voy a arriesgarme.

—¿Por qué?

—¿A ti qué te parece?

—Me parece que deberías mantenerte alejado de mí. Ya te lo he dicho.

—¿Qué tal mañana?

Era dissabte. Anava a sopar a casa del doctor Rovirola, que el dia abans havia telefonat per convidar-la. Un pacient agraït li havia regalat un capó, que la seva dona cuinaria al forn.

—Lo siento. Tengo otros planes.

—¿El domingo, entonces?

No era gaire assenyat donar-li ales. Però…

—Tal vez. No puedo asegurarlo.

—¡Venga! El domingo a las cinco de la tarde. Te espero frente al Bristol.

La Margaret va callar uns segons, encara indecisa.

—Yo elijo la película.

—Por supuesto.

Va passar cap a dins i va encendre el llum de l’escala.

—Hasta luego.

Anava a tancar, quan en Rómulo ho va impedir posant una mà al portal. La Margaret va témer que, com a Figueres, li pidolés un petó. Però només va dir:

—Me alegro de haberte visto. ¡Y gracias por las castañas!

Es va aixecar el coll de l’abric, es va ficar les mans a les butxaques, va picar-li l’ullet i va girar cua per on havia vingut. La Margaret va pujar, lleugera, les escales.