6

Mort de fred, vaig acostar les mans al foc. Enllà de la platja, el mar, xarbotat per la tramuntana, tenia un color blau fosc sota un cel on voleiaven quatre parracs de núvol. Vora meu, en Ferro seia a la gatzoneta, el nas envermellit, el coll del capot alçat fins a les orelles. La tramuntana feia ballar les flames de la fogata que havíem encès davant la nostra xabola, que era un clot a la sorra cobert amb canyes i un tros de vela on de nit ens encauàvem per dormir. De l’entrada en sortien les cames i les enormes botes d’en Bakunin.

En Ferro va plegar els braços, entaforant-se les mans sota les aixelles.

—No pots parar de bufar, mala puta?

La tramuntana no havia afluixat des que, dos dies abans, els gendarmes, reforçats per soldats senegalesos, ens havien reclòs en aquella platja de mala mort, que ara semblava una immensa acampada de gitanos entre el mar i les filferrades, plena de barraques i xaboles i focs de canyes. La roba estesa es recargolava als estenedors i les lones drapejaven com si volguessin arrencar el vol. Els homes anaven d’un lloc a l’altre com aclofats a cops de maça, retenint les gorres amb una mà. Amb la seva bufera incessant, la tramuntana vinclava el canyar, esbandia els fumerols i se’ns esmunyia per mànigues i camals. Feia dos dies que rosegàvem sorra.

L’únic que les seves ratxes rabioses no podia escombrar era la fetor que ens venia de darrere del canyar, la nostra comuna improvisada. Corria pel camp la brama que ja s’havien declarat els primers casos de tifus, i que la Creu Roja, aquell matí, havia retirat dos cadàvers.

Els gendarmes ens deien que només podíem sortir d’aquell infern signant un contracte de treball, amb l’aval d’un ciutadà francès. O bé allistant-nos a la legió estrangera: França necessitava tropa foguejada per al gran daltabaix que s’aproximava.

—Ara hi corro —havia replicat en Bakunin—. Legionari? Abans em moro aquí!

El Zagal, calçat amb una espardenya i una bota sense cordons, escabellat com si s’acabés de llevar, tornava amb un braçat d’estelles i canyes seques, bregant contra el vent, avançant com si per darrere l’estiressin amb una corda. Va deixar caure les canyes i les estelles vora la fogata.

—¡Coño, qué rasca! —Ajupit, va ficar les mans dins el foc—. Llevo este maldito cierzo metido en el tuétano.

Un cop calentes, se les va refregar per la cara i les orelles.

—Dicen por ahí que nos van a dar tiendas, como a las mujeres, y también maderas para construir barracones.

—I tabac? —va preguntar en Bakunin des de dins la xabola—. Si no me’n donen, em faig un puro amb quatre fulles de canya!

Al camp de dones, dellà la riera filferrada que migpartia la llarguíssima platja, tres gendarmes es debatien contra el vent per muntar una tenda de campanya. No gaire lluny, una colla de dones feien cua davant un camió cisterna, amb gerros, galledes i ampolles, procurant amb l’altra mà que cap ventada no els aixequés les faldilles. Al seu camp ja hi havia latrines, i la Creu Roja donava plàtans i llet a la mainada.

—Maleïts gavatxos… —va murmurar en Bakunin des del fons del catau—. Ni que ens volguessin matar de fam.

Des de la nostra arribada, només havíem menjat tres naps que un pagès ens havia llançat per damunt de la filferrada, i que vam bullir amb aigua de mar. En Ferro es va girar cap al clot d’on emergien les botes d’en Bakunin.

—Ja és molt que ens hagin obert la frontera. T’estimaries més que en Franco ens tingués agafats pels ous?

Em va venir al pensament el nostre pas per la Jonquera: un eixam de fugitius amb els peus baldats i la cara encetada pel fred, mig morts de fam, avançant per una carretera atapeïda de vehicles abandonats, amb canons trabucats als vorals, munició escampada pertot, un tanc estimbat que fumejava al fons d’un barranc com un gran escarabat de potes enlaire.

La veuarra d’en Bakunin va emergir de la xabola.

—M’agradaria que ens tractessin amb una mica de dignitat. Fraternité? I une merde! Quan els nazis els estomaquin, em fotré un fart de riure.

—I quan t’estomaquin a tu —va dir en Ferro—, també riuràs?

El Zagal es va girar cap al sud i va escopir una gardela que va anar deu metres lluny. Es va fregar l’entrecuix amb una mà.

—A mi me gustaría saber dónde coño están nuestros ministros y generales, porque aquí no veo a ninguno.

—Busca’ls a París, els manaies —vaig dir—. Ben calentons i bevent xampany.

—Un día son ácratas y al otro pegan la voltereta y amanecen sentados en un sillón ministerial. ¡La madre que los parió!

Primer, els gendarmes havien deixat passar dones, nens i ferits, per endur-se’ls amb autocars. Després havien obert la frontera als homes, un caòtic desgavell de soldats i civils, carregats amb farcells, maletes, sacs i embalums de tota mena. Un home cantava «Dolça Catalunya» amb fonda veu de baix trencada per l’emoció. Vaig adreçar l’última mirada a la terra que abandonàvem. Pinsans i caderneres. Els ulls se m’entelaven. La desfeta se’m feia més amarga que mai. Adéu-siau. Al pas de la duana, els que encara dúiem armes les llençàvem en una gran pila. Adéu, també, naranjero. Se sentien crits d’oficials i comissaris que ordenaven formar les companyies per entrar a França amb ordre, però ja ningú no els feia cas.

Per als homes no hi havia autobusos. Vam baixar caminant fins al primer poble, abrigats amb mantes per protegir-nos del torb que ens fuetejava a ràfegues, amb la derrota a l’ànima, plens de brutícia i misèria, trepitjant el fanguer negrós que cobria la carretera, que anguilejava entre muntanyes enfarinades de neu.

—Allez, allez! —cridaven els senegalesos que ens vigilaven, amb els ulls que els sortien de les òrbites, blanquíssims contra el seu rostre enllustrat, aixecant el fusell, amenaçant de repartir culatades si ens aturàvem—. Allez, allez!

Després d’una hora d’arrossegar les botes pel fang vam fer una pausa en un poble amb les portes barrades i rostres esporuguits rere els vidres de les finestres. Quins horrors els havien explicat de nosaltres? Devíem tenir un aspecte tan llastimós que, al cap de poc, les portes van començar a obrir-se i tot de dones se’ns acostaven per donar-nos alguna menja: un parell d’ous, un grapat d’avellanes, un tall de cansalada, una poma…

Vam arribar a la costa després de quatre o cinc hores de camí. Tot d’una, el Zagal va clavar els peus a terra i es va negar a fer un pas més: deia que, a la nit, tota aquella aigua ens cauria a sobre. Era el primer cop que veia el mar. En Bakunin li va ventar un clatellot.

—El mar no et farà res, pallús!

El Zagal, amb els ulls com unes taronges, no podia apartar la vista de la immensa blavor.

—¡Me lo dijo el cura de mi pueblo! De noche, el mar se viene p’arriba, sorbido por la luna.

Dos camions militars van aturar-se a la part de fora. Alguns refugiats, encuriosits, s’acostaven a la filferrada. Em vaig posar dret, pensant que potser ens portarien les tendes que deia el Zagal. Dos senegalesos van enfilar-se a la caixa del primer camió i van començar a llançar-nos coses. Algú va cridar:

—Pa! —En cosa de segons, de totes les xaboles sortien homes que s’afanyaven cap al camió com si els hi anés la vida. El Zagal va fer un bot com una llebre, i en Ferro i jo vam seguir-lo de prop, mentre en Bakunin, alt i gros com un Sant Pau, maldava per esmunyir-se enfora de la llodriguera, remenant els malucs com una dansarina. Al cap de no res ja s’havia aplegat una gernació davant la filferrada, tots amb els braços aixecats, mentre els pans continuaven volant des del camió. La cridadissa era eixordadora. Els més afortunats, ja amb una peça sota el braç, reculaven i sortien del vesper com si amaguessin un tresor. Quan un pa s’esquitllava d’unes mans i queia a terra, tres o quatre homes es rebolcaven per aconseguir-ne un tros, ni que fos especejant-lo a urpades. A mi tots em passaven de llarg, però en Bakunin va aprofitar la seva corpulència per atrapar-ne un al volt.

—Sardines! —va cridar algú darrere meu. Del segon camió començaven a ploure llaunes. La cridòria es va redoblar mentre la gentada es dividia. En Ferro, que s’havia pogut posar a primera fila, va aconseguir engrapar dues llaunes.

Vam tornar a la fogata, on ens ho vam repartir tot.

—Ja només ens faltaria un camió de tabac —va dir en Bakunin.

—¡Y otro de chavalas, puestos a pedir! —va exclamar el Zagal, bocaplè.

Jo callava, concentrat en la deglució d’aquell tiberi imprevist. Més i tot que amb les sardines, em delectava amb el pa blanc, que feia mesos que no tastava. Era tan tou que em feia l’efecte de menjar cotó. Me l’anava cruspint mos a mos, pausadament, reprimint el desig de mastegar-lo i empassar-me’l de cop, ensalivant i xuclant aquell nèctar perquè em durés més a la boca.

No em va caldre, per reconeixe’l, veure-li la cara. Duia ulleres de motorista i la vella caçadora negra. Rígid com un pal, conduïa mirant cap a l’interior del camp. La moto, espetegant i expulsant fumerades que el vent dissipava a l’acte, avançava a poc a poc pel camí que vorejava la filferrada per la part de fora. Em vaig aixecar d’un bot i vaig cridar a plens pulmons:

—Peeeedro!

Va frenar en sec, clavant un peu a terra. Es va apujar les ulleres al front i ens va mirar, sense cap indici de sorpresa, com si ja comptés d’avançada que ens trobaria allà. Va aixecar una mà.

—No us mogueu. —I durant uns segons ningú no va moure una cella, paralitzats com estàvem de la sorpresa.

Va fer mitja volta, sense apressar-se gens, i es va dirigir cap a l’entrada del camp. Després de deixar la moto al costat de la barrera, va entrar al barracó dels gendarmes. En sortir-ne, al cap de pocs minuts, va caminar per la sorra en direcció a nosaltres, decidit però amb un posat greu, amb les ulleres al front, contra el vent que li venia de cara. Ens va abraçar un per un, amb força.

En veure-li la mirada, de seguida vaig endevinar que alguna cosa no rutllava prou bé.

—D’on surts, noi? —va preguntar-li en Ferro.

Va fer un gest vague cap al massís blanc que sobresortia entre les muntanyes, terra endins.

—D’un poblet d’allà, al peu del Canigó.

Va mirar al voltant.

—Quina merda!

En Ferro va demanar-li tabac, i en Pedro es va treure d’una butxaca un paquet de Gauloises. Mentre fumàvem, asseguts a l’entorn de la fogata, ens va explicar que s’havia passat tot el dia buscant la Núria, amunt i avall amb la moto, de camp en camp, sense trobar-la enlloc. Duia papers de treball per a ella. Havia recorregut tots els passos fronterers des del coll d’Ares fins a Portbou, i després els camps de refugiats: Ribesaltes, Barcarès…

A Sant Cebrià havia trobat una noia de les Joventuts Socialistes que li havia dit que la Núria s’havia posat de part a Figueres. La nostra sorpresa va ser majúscula.

—De part?

—I després estava massa dèbil per ser evacuada. M’ha dit que la nena està bé.

—Una nena! —vaig exclamar.

El Zagal encara tenia la boca oberta.

—¿Y tú eres el padre?

—Claro. ¿Quién iba a ser?

—I ara on són? —va preguntar en Ferro.

—No en sé res més. A Figueres, suposo.

En Bakunin balancejava el cap, passant-se els dits per la barbeta.

—Pobra noia, tan a prop de la frontera…

En Ferro va xuclar el cigarret fins a gairebé cremar-se els llavis. Tot seguit, va llançar-ne la cua a la fogata.

—I a nosaltres quant temps ens tindran aquí? Ja n’estem farts, d’aquesta consagrada platja!

En Pedro es va arronsar d’espatlles.

—Fins que sàpiguen què poden fer amb vosaltres. Tots els camps són plens a vessar, i diuen que n’obriran més.

Em va mirar.

—Només sou quatre? I els altres?

Vaig explicar-li que el batalló s’havia dispersat abans d’arribar a la frontera. Nosaltres havíem passat per la Jonquera amb un grup d’una vintena. En Ferro havia perdut el contacte amb els seus.

Vaig fer-li cinc cèntims de l’últim mes de guerra. Des que els franquistes, abans de Nadal, havien desencadenat l’última ofensiva, no havíem parat de recular, caminant de nit i amagant-nos de dia, procurant esquivar els caces que metrallaven les carreteres. El desori era tan gran entre les nostres unitats que de vegades semblava que fèiem una cursa per veure qui arribava primer a França.

—El pitjor —va afegir en Ferro— era que, als pobles, la gent ens mirava com si ja volguessin perdre’ns de vista, i que aquesta maleïda guerra s’acabés d’una vegada.

—Imagínate que, mientras cruzábamos una aldea, se abrió la puerta del ayuntamiento, y un hombrecito calvo y rechoncho vino a nuestro encuentro con una mano a lo facha, gritando: «¡Viva Franco! ¡Arriba España!».

El Zagal va assenyalar la nostra bandera, que tremolava lligada a una canya, sobre la xabola.

—Se ve que confundió la rojinegra con el trapo falangista. No sé cómo no le dejé seco allí mismo. Sería porque me dio risa la cara de pasmo del pobrecico al percatarse de su error. Le agarré por el cogote y de una patada en el culo le metí de nuevo en el ayuntamiento, gritándole: «¡Vuélvete p’adentro, tarugo, y espera un ratito más!».

En Ferro va parlar-li d’algunes baixes que havíem tingut durant la retirada. A en Cros, un fragment de metralla va destrossar-li el cap, i en Mingo va rebre un tret al ventre. A en Silverio, una bala va travessar-li la cuixa: el van evacuar cap a la rereguarda i no en sabíem res més.

—I l’Avi, en Lizarra, en Milhomes, en Panseco…?

—Suposo que es pelen de fred en alguna altra platja. No n’has vist cap?

Va fer que no amb el cap.

—I l’Antolín?

—Mala hierba nunca muere —va sentenciar en Ferro—. L’últim cop que el vaig veure era ben viu.

En Bakunin, que escurava amb una molla de pa una llauna de sardines, va aixecar el cap.

—Llamp que el partís!

Un cop de vent em va colpir com una bufetada, clavant-me a la cara mil petites agulles de sorra.

—No m’estranyaria —vaig aventurar, escopint els granets que m’havien entrat a la boca— que hagués passat la frontera amb passaport. Deu estar ben escarxofat en un hotel, amb els seus amics del PSUC.

—Quin bandarra!

Vam preguntar-li com li anava la vida a França. Ens va explicar que treballava en una serradora. El Zagal va assenyalar amb la cara cap a l’entrada del camp, on havia deixat la moto.

—¿Y el cacharro ese?

—Pertenece a la dueña del aserradero. Mejor dicho, pertenecía a su difunto esposo.

—Corre gaire? —vaig preguntar-li.

—Ara ho veuràs.

—Jo?

Es va posar dret.

—Agafa les coses. Véns amb mi.

Vaig aixecar les celles.

—On?

—A la serradora. Acabo d’escriure el teu nom als papers de feina que duia per a la Núria, i ja he parlat amb els gendarmes.

Va mirar els altres tres.

—No us puc treure a tots, encara. Miraré si us trobo feina. M’han dit que el flequer de Prada necessita un mosso. Caldria treballar de nits. Què me’n dius, Ferro?

—Fent pa? —va preguntar en Ferro, fregant-se les mans—. Només de pensar-hi ja em ve salivera.

—No en voldrien pas dos?

—Tu aguanta, Bakunin. Ja trobarem alguna cosa.

—¿Tendrán ovejas, estos gabachos? —va preguntar el Zagal.

—Claro.

—¡Pues diles que aquí estoy yo!

Em vaig posar la manta en bandolera i el sarró a l’esquena.

—Vinga, Quilis, que hi tenim un tros.

En Bakunin va deslligar la bandera de la canya, va plegar-la i me la va donar.

—Queda-te-la tu, abans que la tramuntana se l’emporti a can pixa.

Vaig obrir la cremallera del jersei i me la vaig posar al pit. Ens vam acomiadar amb abraçades. Tot caminant cap a la barrera, el vent ens venia d’esquena i semblava que m’empentava per treure’m del camp.

—Una nena! —vaig exclamar.

—Sí, noi.

—Em sap greu que no hagin pogut passar…

Ja ens acostàvem a la barrera.

—De treballar la fusta no en sé res.

—Ja n’aprendràs.

Em va mirar de reüll, i em va semblar que somreia.

—M’imagino la cara que hi posarà la Viuda quan em vegi arribar amb tu.

Un bufarut de vent es va arremolinar davant nostre. Vaig entretancar els ulls perquè no m’hi entrés sorra. En Pedro es va abaixar les ulleres de motorista.

—Això sí —va dir—: de fred no en passaràs, allà dalt. Tenim llenya per donar i per vendre.

Després de signar els papers al barracó, vam pujar a la moto. Em moria de ganes de dormir en un llit calent, entre quatre parets i sota teulada, jo a dins i la tramuntana a fora. Des del seient de darrere, vaig saludar els companys que deixàvem a l’altra banda de la filferrada i vaig mirar per últim cop aquell maleït infern.

De sobte em va colpir la certesa que, per a mi, la guerra s’havia acabat.