13

Vam deixar el Ford en un olivar dels afores, a un tirat de pedra de les primeres cases. Cap a ponent s’inflaven tot de nuvolades grises. Vam passar vora una furgoneta negra aparcada davant un corral. Un home de cara abaldufada, amb granota i gorra, la rentava amb una esponja i una galleda. A un costat, sota l’escut de la Generalitat, es llegia: Impremta i cinema. Present dels escriptors soviètics.

—Renoi, quin regalet! —vaig comentar.

—No la netegis tant, company —va aconsellar en Pedro a l’home de la granota—. Com més bruta i polsosa, menys la veuran els Méssers.

L’home va interrompre un moment la neteja per llançar-nos una mirada de desaprovació.

—A mí me gusta limpia.

Els carrers de Sarinyena eren plens de soldats i oficials que anaven i venien barrejats amb els civils del poble. Més d’un ens va esguardar amb estranyesa, sobtat potser pel nostre aspecte: en Pedro amb barba d’una setmana, gorra d’oficial sense galons ni estrelles, pantalons de pana i una gastada caçadora negra; jo, amb boina, pantalons apedaçats als genolls i un rònec jersei de llana amb cremallera i coll alt. Tots dos amb botes esquinçades, brutes de fang ressec.

Vam arribar a la plaça. Una creu roja pintada en un llençol penjava d’un balcó, al costat d’una església reconvertida en taller mecànic. Em vaig aturar un moment davant del casino, ple de reclutes, per mirar el cartell d’una pel·lícula, Los marinos de Kronstadt, amb un mariner en primer pla, el braç musculat i el puny clos, sota els canons d’una nau de guerra.

—Russa —vaig comentar, i en girar-me vaig veure que en Pedro ja era a mitja plaça.

Vaig atrapar-lo a l’entrada de l’hospital. Vam travessar una sala plena de llits, la majoria desocupats. Una infermera ens va aconduir al despatx del dentista, que ens va assegurar que no havia vist ni atès el nostre comissari. N’estava del tot segur. Sortint, vam interrogar la infermera, que ens va respondre el mateix: en Cuevas no havia posat els peus a l’hospital. De nou a fora, en Pedro es va treure la gorra i es va allisar els cabells amb una mà.

—Anem al quarter general de la divisió.

Era un casalot amb una tricolor a la balconada, en un carreró que sortia de la plaça. Abans d’entrar-hi, vaig aferrar el braç d’en Pedro.

—Tinguem seny, aquí dins. Primer parlem dels moviments dels fatxes. Que quedi clar que venim amb bones intencions. D’en Cuevas, ni piu fins que vingui a tomb. No voldria sortir d’aquest poble amb les orelles calentes, i encara menys quedar-m’hi sisplau per força.

Al vestíbul, ens va rebre un jove tinent ros, de front ample i ulls clars darrere unes ulleres de vidres rodons. En Pedro va dir-li que veníem de part del capità Antolín, de la 119a Brigada Mixta, i que dúiem un missatge urgent per al cap de l’estat major. Quan el tinent se n’anava cap a dins, vaig murmurar amb un racó de boca:

—De part de l’Antolín? Si ho sap, té un atac de feridura!

De cop, vaig aixecar la cara, ensumant l’aire.

—Mmmmmm…

Olor de xai al forn. Ternasco! Em vaig fregar la panxa amb una mà.

—Els budells em canten com un harmònium.

El tinent va tornar per anunciar-nos que el coronel Huertas ens rebria de seguida. En aquell moment entraven dues noies uniformades amb faldilla llarga de color gris i camisa roja, cinturó i una corretja de cuiro en bandolera. El tinent es va desentendre de nosaltres per saludar-les. Una duia els cabells recollits en una cua. L’altra tenia uns bonics ulls negres i els cabells curts, amb serrell al front. Portava al cinturó una funda d’on sobresortia la culata de nacre d’una pistoleta. Tots tres van passar cap a dins.

Poc després, un ordenança ens va conduir fins al despatx del coronel Huertas, una sala amb un parell de taules, un telèfon de campanya i les parets plenes de mapes. El coronel era un home petit i escardalenc, de mirada esquiva, calb com un ou. Fetes les presentacions, va escoltar atentament l’exposició d’en Pedro, sense donar cap mostra d’alarma. Quan en Pedro ja acabava, l’ordenança va trucar per anunciar que el dinar estava a punt. El coronel es va posar dret.

—¿Habéis comido ya?

El vam seguir sense fer-nos pregar. Al menjador, entorn d’una llarga taula, ja s’hi havien assegut el tinent i les noies, a més de dos individus de paisà, un d’ells amb pinta d’estranger: rostre ample i pòmuls prominents, ulls de peix i cabells rogencs, tan drets que semblaven un raspall. L’altre era baixet, cara-xuclat i fosc de pell, amb un bigotet prim. El general ens va presentar les noies: la de la pistoleta i els cabells curts es deia Núria; la de la cua, Conxa. El tinent es deia Sempere. Va passar per alt els altres dos, com si no existissin.

L’ordenança va deixar una cassola amb xai i patates sobre la taula i va omplir els plats. Em vaig concentrar en el meu, procurant conservar les formes. Acostumat a menjar llenties i, amb sort, carn de mula vella, vaig trobar que aquell xai tenia tots els gustos. El vi, a més, era prou bo. Entre mos i mos, el coronel ens va explicar que les noies, pertanyents a les Joventuts Socialistes Unificades, acabaven d’arribar de Barcelona. A la tarda passarien una pel·lícula als reclutes que es concentraven a Sarinyena abans d’incorporar-se a la primera línia. Després hi hauria un ball.

—Amb dues noies i prou? —vaig preguntar.

La Núria va respondre que també hi anirien algunes infermeres de l’hospital, i camarades de la secció local de les Joventuts. Va afegir que era la primera vegada que les autoritzaven a acostar-se al front. A més de les activitats de la tarda, l’endemà apadrinaven un nou batalló. Vaig fixar-me que duia al pit una insígnia daurada.

La Conxa va preguntar al coronel si era cert que els facciosos havien pres Casp, i si les nostres tropes s’havien retirat fins a la riba nord de l’Ebre. El coronel va matisar que no es podia parlar d’una retirada, sinó més aviat d’un replegament estratègic. Vaig dissimular la meva incredulitat: jo tampoc no parlaria de retirada, sinó d’un daltabaix de collons. La Núria es va girar cap al tinent.

—Sempere, ens portaràs a les trinxeres?

—Per què?

—Vull disparar als feixistes, almenys una vegada!

Vaig somriure, tot mastegant. Quina carnisseria faria entre moros i legionaris, amb la seva pistoleta nacrada!

—I si et disparen ells a tu?

La Conxa va fer costat a la seva companya.

—Vinga, Sempere, porta’ns-hi!

Els dos civils menjaven i callaven, com absents de tot.

—Per què no ho demaneu al vostre xòfer?

La Conxa va torçar els llavis i va mirar el coronel.

—Ya se lo hemos pedido, pero se ha negado. Aurelio no teme por nosotras, sino por su flamante furgoneta.

—Ja l’hem vista! —vaig exclamar—. La dels escriptors soviètics, oi?

El dels cabells de raspall em va clavar una llambregada que em va glaçar el somriure als llavis. Disposat a mesurar millor les paraules, em vaig tornar a concentrar en el xai. Cada cop veia més clar qui eren aquell parell de corbs.

—Las trincheras no son lugar apropiado para mujeres —va sentenciar el coronel—. Vuestra misión está en la retaguardia, camaradas. Lejos del frente también se contribuye a ganar la guerra.

Llavors les noies van parlar de les víctimes dels últims bombardeigs a Barcelona: dones, vells i criatures. Com eren possibles aquelles atrocitats contra la població civil?

Després d’una pausa, el coronel va compartir amb tots els presents el missatge que li acabàvem de transmetre. Amb un afable somriure, es va entregirar cap a nosaltres.

—Aprecio sinceramente vuestro apoyo, aunque estoy convencido de que los movimientos detectados no son más que una treta del enemigo para desorientarnos. De momento, no hay nada que temer. Si el enemigo lograra reunir fuerzas suficientes para lanzar una nueva ofensiva, esta sin duda tendría lugar en Castellón, con el objetivo de alcanzar el mar.

Vaig suposar que a Castelló, per tallar als feixistes el camí del mar, s’hi haurien desplegat les millors unitats comunistes, amb les divisions de Líster i del Campesino al capdavant, més les Brigades Internacionals, amb tancs, artilleria i armament rus, a més de tots els caces i bombarders disponibles.

Si els fatxes atacaven per Tardienta, en canvi, només haurien de doblegar una divisió gens foguejada, plena de reclutes inexperts, comandada per una ànima de càntir, amb oficials d’acadèmia com el tinent Sempere, ben clenxinat i empolainat, però amb tot l’aire de no haver disparat un fusell en sa vida.

Després de passar-se el tovalló pels llavis, el coronel va deixar caure amistosament una mà sobre el braç d’en Pedro.

—El enemigo solo pretende engañarnos para que retiremos efectivos del frente de Castellón.

—No hay que ser un lince para comprender su juego —va reblar el tinent Sempere, fent-se l’entès i ensabonant el coronel—. Se trata de una simple maniobra de diversión. Por más camiones y trenes que pongan ante nuestras narices, no vamos a morder su anzuelo.

Vaig mirar de reüll els paisans, i vaig veure que el del bigotet apuntava alguna cosa en un quadern. Llavors va parlar en Pedro.

—Si el enemigo quisiera engañarnos, no habrían realizado esos movimientos a oscuras y con tanto sigilo. Y aunque su propósito sea llegar al mar, no atacarán por allí, de momento. Son fachas, pero no tontos.

—Aunque atacaran por nuestro sector —va afirmar el tinent—, nunca lograrían romper la línea Gorki.

—Una sola división no basta para cubrir un frente tan extenso, aunque disponga de las mejores fortificaciones. Lo mismo nos ocurre a nosotros, al otro lado de la sierra y a lo largo del Ebro. Creo que el enemigo está perfectamente al tanto de nuestra debilidad.

—Por Tardienta no pasarán —va insistir el tinent.

El del bigotet va deixar d’anotar i va aixecar la vista del seu quadern. Llavors vam sentir-li la veu.

—Teniente, hablas como si conocieras muy bien el pensamiento del enemigo.

Parlava en un to baix, amb una rígida ganyota als llavis que volia semblar un somriure. El coronel Huertas, torbat, es va veure obligat a admetre l’existència dels dos civils i va procedir a presentar-los. El del bigotet es deia Lucio Bayo, i el d’ulls de peix, José, a seques. No va donar cap raó de la seva presència al quarter general. Lucio Bayo, encara amb el seu tèrbol somriure als llavis, es va girar cap al coronel.

—Es evidente, coronel, que alguien intenta intoxicarnos con falsas informaciones.

Em vaig quedar de pedra. ¿Falsas informaciones? Intoxicar? Què insinuava, aquell fill de puta? Vaig veure que en Pedro tancava els punys. Abans que tingués temps de replicar, el coronel es va afanyar a rebaixar la tensió.

—Calma, señores. Como he dicho, apreciamos vuestra buena voluntad, y tomamos nota de la información que nos habéis facilitado.

—Vosotros defender posiciones, nada más —va dir el tal José, brusc, amb gest eixut i mirada revessa—. El coronel no necesita consejos de vosotros.

Es va fer una tensa pausa, trencada per Lucio Bayo.

—Por lo demás, la próxima vez que acudáis a un puesto de mando procurad ir un poco aseados y afeitados. Un oficial del Ejército Popular no puede parecer un pordiosero.

—Venimos de las trincheras, amigo —va replicar en Pedro—. Apuesto a que nunca has pisado una.

—Luego os quejaréis si os llaman tribus.

—Déjalos en paz, hombre —va demanar-li el coronel—. Los muchachos llevan buena intención.

Lucio Bayo, sense desviar la mirada d’en Pedro, no semblava escoltar-lo.

—Tengo entendido que, unos meses atrás, todos los batallones de tu división recibieron sus correspondientes remesas de uniformes. ¿Dónde están los vuestros?

Vaig afanyar-me a respondre abans que en Pedro li fotés el plat pel cap.

—Se echaron a perder en las trincheras. La lluvia, el polvo…

De fet, mai no ens els vam posar, contraris com érem a tota uniformitat. La majoria de les peces van ser bescanviades per menjar amb els pagesos de la contrada.

—¿Y tus galones, teniente?

—Se cayeron.

—¡Hay que llevarlos!

En Pedro va posar les mans planes sobre la taula, com si s’anés a aixecar.

—¿Y a ti qué diablos te importa? ¿Quién coño eres?

El tinent i les noies, incòmodes, van intentar reconduir la conversa. Mentre enraonaven, en Pedro va acabar de dinar en silenci, emmurriat, i es va beure dos gots més de vi. Després ens van portar cafè, autèntic cafè, i vam fumar un puro a la salut del coronel. Tot fumant, en Pedro va tocar el tema d’en Cuevas.

—Lo siento —va dir el coronel—, pero no tengo ninguna información al respecto. ¿Estáis seguros de que vino aquí?

En Pedro mirava els dos civils amb cara de pocs amics.

—Según tengo entendido —va dir Lucio Bayo sense aixecar els ulls del quadern, com si estigués consultant una anotació—, algunos oficiales y comisarios de tu división han sido citados por su intento de abandonar el frente y trasladar algunas compañías a Barcelona cuando lo de mayo.

Va aixecar la vista.

—¿Sabes de qué estoy hablando, teniente?

En Pedro, sostenint-li la mirada, no va dir res.

—A lo mejor vuestro comisario ha decidido cumplir con su deber y acudir finalmente a declarar. Estamos en guerra y hay que obedecer las órdenes, por más ácrata que uno sea.

—Ni deberes ni hostias —va replicar en Pedro—. El comisario iba al dentista. ¿Sabes dónde está, verdad?

Lucio Bayo va beure un glop de vi, tan tranquil. Va deixar molt a poc a poc el got sobre la taula.

—También cabe la posibilidad de que cruzara las líneas y se pasara al enemigo.

Vaig veure que en Pedro s’esforçava a controlar-se. Abans que digués res, la Núria va prendre la paraula, tot dirigint a Lucio Bayo una mirada recriminatòria.

—El teniente llega del frente, y es un invitado del coronel. Tus insinuaciones, camarada, están fuera de lugar.

Lucio Bayo va llançar-li una llambregada despectiva, sense replicar. El pobre coronel, desolat, no sabia ni on mirar. Després d’un tens silenci, en Pedro va tornar a la seva.

—Sospechamos que nuestro comisario está detenido en Sariñena. Según parece, el SIM tiene una checa aquí.

Lucio Bayo mantenia el seu somriure petrificat, cosa que va encolerir encara més en Pedro, que va donar un cop de puny a la taula que va fer trontollar tots els coberts.

—¡Exijo su inmediata puesta en libertad!

Dit això, es va aixecar bruscament i va recollir la gorra. Amb un moviment del cap es va acomiadar del coronel. Em vaig afanyar a seguir-lo. Al vestíbul ens va encalçar el tinent Sempere.

—Lamento això del vostre comissari. Nosaltres no en sabem res.

En Pedro es va calar la gorra.

—M’hi jugo un colló que aquests dos fills de puta sí. José, que ridícul! A qui vol enganyar, amb aquesta pinta de rus i veient com trinxa el castellà?

—No crec que…

—Doncs jo sí! Si se m’acosten, els mato, ja t’aviso. Digue-li al coronel que aclareixi avui mateix l’assumpte del meu comissari!

Vam deixar-lo a la porta, tot moix, i vam travessar la plaça. En Pedro treia foc pels queixals.

—M’agradaria baixar els fums a aquests dos torrafaves i fer-los empassar les seves rialletes.

—T’he dit que no t’exaltessis.

—No ens en podíem anar amb la cua entre les cames.

—Mira-t’ho pel costat bo, home.

—No en veig cap.

—Almenys hem fet un bon dinar. Xai al forn amb pa del dia, cafè de veritat i un puro! Aquí viuen com bisbes… I què me’n dius, de les noies?

En Pedro va fotre un cop de peu a una pedra.

—Cagumdéu!

Davant del casino hi havia un grup de reclutes. Feia un segle que no anava al cinema, i no m’hauria fet res quedar-m’hi, però en Pedro va dir que no estava d’humor per a pel·lícules, i encara menys russes, i que tenia son. A la sortida del poble vam passar vora la furgoneta negra: el xòfer era a dins, els ulls closos i la boca oberta. En arribar al Ford, en Pedro va obrir una de les portes de darrere i es va deixar caure com un plom sobre el seient, les cames penjant cap enfora.

—Faig un cluc.

—Tu mateix.

Com que no teníem pressa, vaig estirar-me al peu d’una olivera. Amb les mans sota la nuca, em vaig encantar amb el bellugueig dels núvols sobre el fullatge argentat, fins que se’m van tancar els ulls. Abans de quedar adormit, em vaig cobrir la cara amb la boina.

Va despertar-me el trepig d’algú. Vaig aixecar la boina amb un dit, entreobrint un ull. Dreta vora el cotxe, de cara a en Pedro, hi havia la Núria, amb un farcellet a la mà. Es va ajupir per tocar-li un genoll. En Pedro es va mig incorporar, badallant.

—Em sap greu tallar-te la migdiada. Fa estona que us estic buscant. El coronel m’ha dit que us donés això, com a mostra de bona voluntat.

En Pedro va desnuar el farcell per mirar què contenia.

—Gràcies. Els meus homes estaran contents.

En va treure un paquet de tabac i, després d’obrir-lo, va oferir una cigarreta a la Núria, que va refusar-la. En Pedro se’n va posar una a la boca.

Si no li importava, va dir ella, esperaria allà que el seu xòfer es despertés. Va obrir la porta de davant i es va acomodar al seient del conductor, els peus enfora i el colze al volant. Va explicar, mig girada cap endarrere, que després havien d’anar a la plaça amb la furgoneta per carregar el projector i les bobines. Vaig abaixar la mirada cap a les seves cames. Duia espardenyes, amb les vetes lligades als turmells.

—Tu no vols veure-la, la pel·lícula? —va preguntar-li en Pedro.

—Me la sé de memòria. I vosaltres per què no hi anàveu?

—Teníem son. El vi del coronel és massa bo.

—Us heu perdut un bon film. Va d’un grup de mariners que defensen Petrograd contra els tsaristes. Al final, gràcies al sacrifici d’aquests mariners…

—Els soldats volen anar al cinema per distreure’s, i no per veure-hi més guerra. Una pel·lícula de guerra només li pot agradar a algú que no en sap res, de la guerra. La guerra és avorrida. Està plena de polls i fa pudor de merda. M’estimo més veure, si vaig al cinema, coses que no tinc a les trinxeres. Una noia maca, per exemple, amb uns ulls com els teus.

Ella somreia, indecisa, i se li marcava un clotet a cada galta. En Pedro, seriós, va estirar la mà cap enfora i, amb el dit petit, va fer caure la cendra de la cigarreta.

—Qui t’ha posat al cap totes aquestes mandangues?

—Mandangues? Tu no ets tan diferent d’aquells mariners russos. No donaries la vida per la república?

—No. La república m’importa un rave. Sóc anarquista.

—Comunistes, anarquistes… Ara és el moment de la unitat.

—No em parlis més dels russos.

—Quin mal t’han fet? Són els únics que ens ajuden.

—A mi no m’ajuden gens. Al contrari, intenten fer aquí el mateix que van fer a Rússia amb els nostres: liquidar-nos a tots. On és el meu comissari? Els agents del SIM són una trepa de carnissers. Obre els ulls, maca.

La Núria arrufava les celles.

—Obre’ls tu, i no em diguis maca, que tinc un nom. Els anarquistes no sou xaiets innocents. Amb les vostres barrabassades, quin mal heu fet a la república!

S’anava posant vermella a mesura que parlava.

—¿Cal que et recordi els crims que van cometre les vostres patrulles al principi de la guerra? La vostra revolució només ha servit per enriquir els poca-soltes que, en nom de la FAI, s’han dedicat al saqueig i a la venjança. He vist els teus companys desenterrant mòmies de monges o jugant a futbol amb la calavera d’un bisbe. Aquest concepte de revolució em fa fàstic. Una revolució requereix ordre i disciplina, generositat, voluntat de sacrifici. Vosaltres l’heu embrutada!

Collons, vaig pensar, com s’enfilava! En Pedro es limitava a badallar.

—Si fossis un home, et fotia un raig d’hòsties.

Però ella no es va arronsar.

—Pel que fa a aquests agents que dius, jo no en sé res. Però sí que conec molts camarades soviètics que s’han jugat i es juguen la vida acudint al nostre ajut: joves tanquistes i aviadors, instructors i assessors, mariners que travessen la Mediterrània, malgrat l’amenaça dels submarins alemanys i italians, per portar-nos aliments i armes.

En Pedro va llençar enfora la punta de la cigarreta.

—Qui ha fotut el meu comissari en una txeca? Em faràs creure que no coneixes el parell de fantasmots que han dinat amb nosaltres? El cabró del bigotet i el tal José-sense-cognom, que és més rus que el Kremlin. Heu emplenat Espanya de tipus com ells, que es creuen per sobre del bé i del mal, i que només obeeixen l’Stalin.

—D’això no en sé res.

—On tenen la txeca, aquí?

—No n’hi ha cap, que jo sàpiga.

—Santa innocència!

En Pedro es va aixecar. Després d’estirar els braços, desemperesint-se, es va posar davant d’ella, recolzat sobre la porta davantera del Ford.

—És de joguina, la pistoleta?

—No.

—Saps disparar?

La Núria va desenfundar-la.

—No és tan difícil.

—Deixa’m veure-la…

En Pedro va examinar la pistoleta amb atenció. Es va girar de perfil i va fer com si apuntés cap al poble.

—Si és veritat el que dieu —va dir ella—, potser s’acosta el moment d’utilitzar-la.

—Sí. Serà molt útil contra un Messerschmitt o una tanqueta italiana…

—Creus de debò que ens atacaran?

—És molt probable. Si els fatxes llancen una ofensiva per Tardienta, poden plantar-se a Sarinyena en dos o tres dies, sense parlar de l’amanida de faves que us caurà del cel. T’aconsello tornar a Barcelona com més aviat millor. I també que et treguis aquest uniforme. Si els fatxes t’empaiten vestida així, t’afusellen a l’acte.

—Confio en l’opinió del coronel. No hi haurà cap ofensiva.

—Tu mateixa.

Va tornar-li la pistoleta. Es va inclinar cap a ella.

—I això?

De què parlaven? La Núria deia no sé què d’una efígie de Lenin, un obsequi del cònsol rus. La insígnia que duia a la solapa, vaig pensar.

—Vaig prendre el te a casa seva, a l’avinguda del Tibidabo. El camarada Ovséienko em va explicar com va dirigir l’assalt al palau d’hivern de Petrograd, seguint les ordres de Lenin, amic seu. És un home molt amable, que ja xampurreja el català. Llàstima que se n’hagi tornat a Moscou.

En Pedro va rebufar pel nas.

—No donaria un ral pel teu amic cònsol.

—Per què?

—Ja deu tenir tres pams de terra a sobre. Diuen que el teu Stalin s’està polint a tot déu.

—Això és fals!

—És un fotut carnisser.

—Deixa’m sortir!

En Pedro no es va moure.

—No cridis, que despertaràs el meu amic.

Van estar un moment en silenci, fins que vaig sentir de nou la veu d’en Pedro.

—Quants anys tens?

—Vint. Gairebé.

—Com és que et van fer secretària de les Joventuts Socialistes?

—Tots els camarades són al front.

—I a què et dediques, a part d’apadrinar batallons?

La Núria, displicent, va enumerar algunes activitats: reunions a les fàbriques, organització d’actes culturals, passades de pel·lícules, ajuda als hospitals, enganxades de cartells, visites a camps d’instrucció i a hospitals, desfilades… Tot el que calia.

—Saps què em caldria, a mi, ara mateix?

—Ja m’ho imagino. Però t’ho hauràs de fer tot sol.

La Núria, aixecant el coll per un costat d’en Pedro, va mirar cap a l’olivar.

—Em sembla que el teu amic té un ull obert.

En Pedro es va girar cap a mi. Em vaig fer el mort.

—Té el son molt fort, el meu amic.

—Quan dinàvem, m’he pensat que em picava l’ullet.

—És un tic. Vols que anem a fer una volta amb el cotxe?

—On?

—No ho sé. On no hi hagi ningú més.

—Tu i una comunista? Va contra els teus principis.

—Faré una excepció.

—Ho sento, tinent. No me’n fio gens, de tu.

Vaig tornar a entreobrir un ull. En Pedro, amb una mà a la porta, s’inclinava cap a dins el cotxe. La Núria, esquivant-lo per un costat, es va escapolir enfora. Va quedar-se dreta a tocar del cotxe. Tenia les galtes vermelles, però somreia.

—No t’embalis, tinent. No sóc tan fàcil com les vostres milicianes.

Aleshores va aparèixer per la cantonada el conductor de la furgoneta. Mirava en Pedro amb desconfiança.

—¿Todo bien, chiquilla?

—Todo bien, Aurelio. Ya voy.

Va acomiadar-se d’en Pedro estrenyent-li la mà.

—No vindreu al ball, més tard?

—Hem de tornar a Farlete.

—Quina llàstima!

En Pedro va seguir-la amb la mirada fins que es va perdre darrere la cantonada, amb el xòfer. Vaig aixecar-me la boina amb un dit i vaig fer un llarg xiulet. En Pedro es va girar, sorprès.

—De què rius, dròpol? Estaves despert?

—No m’ho podia pas perdre!

Es va ajupir per agafar una pedra i tirar-me-la. Va rebotar contra la soca de l’olivera. Em vaig aixecar, rient, i vaig caminar cap al cotxe, mentre un llarg tro retrunyia pel cel. En Pedro ja s’acomodava al seient del conductor.

—Hauríem d’anar al ball —vaig dir, obrint la porta del costat. Abans de seure, vaig agafar el farcell—. Segur que la Pistoleta et deixaria que li fessis un petonet…

—Calla i puja.

Va engegar el motor.

—Uns ulls preciosos, això sí.

—Que callis, et dic.

Vam arrencar. Dins el farcell hi havia sis paquets de tabac, dues teules de xocolata i tres pastilles de sabó. Mentre enfilàvem la carretera de tornada, vaig encendre dues cigarretes i vaig passar-n’hi una. Vam abaixar els vidres perquè circulés l’aire. Tot fumant, vaig olorar una pastilla de sabó: feia mesos que no en teníem.

Un altre tro va retrunyir al cel, cada cop més encapotat.

En Pedro conduïa enfurrunyat, fent pipades rabioses a la cigarreta. De mica en mica, pensant també en el nostre comissari, em vaig posar de mala lluna. Anar a Sarinyena no havia servit de res. M’imaginava en Cuevas reclòs en una cel·la, amb la cara botida de plantofades. I no podíem fer res per ajudar-lo! Ja només ens quedava esperar que l’Antolín i en Belmonte actuessin pels conductes reglamentaris, cosa més que improbable. Quina merda!

Ens acostàvem a La Almolda quan quatre gotes van estavellar-se com escopinades al parabrisa. De la terra assedegada s’aixecaven nuvolets de pols. Ens vam afanyar a apujar els vidres. De seguida, el xàfec va petar amb fúria sobre la capota. En Pedro va reduir la velocitat i va encendre l’únic far que funcionava.