4

La Margaret, espigada i pèl-roja, va acostar-se amb un plat buit al perol que bullia sobre el fogó. La primera ració seria per a la Núria. Va omplir el plat amb el cullerot. La preocupava que mengés tan poc i que, en conseqüència, gairebé no tingués llet per a la petita. Amb el plat fumejant a la mà, abans de sortir de la cuina, va mirar en Cinto, que apilava plats sobre una taula.

—Assegura’t que n’hi hagi per tothom.

—M’asseguraré que n’hi hagi per mi —va remugar en Cinto, els ulls augmentats per unes ulleres de cul de got, una mica entelades de vapor.

—Si en queda.

—En quedarà. No em penso pas morir de fam!

La Margaret va travessar la sala gran, plena de llits a banda i banda. Feia fred. Per sort, cap bomba no havia impactat sobre l’hospital, però les que havien caigut al voltant havien esmicolat els vidres de les finestres, i ara, per més draps i papers amb què procuraven tapar-les, la tramuntana s’esmunyia pertot, a penes combatuda amb un parell d’estufes que feien més fum que escalfor.

—Infermera, quan ens trauran d’aquí?

La Margaret no va respondre. Sentint sobre ella les mirades expectants dels ferits, va prosseguir fins a arribar a la petita sala del fons, dividida en dues estances per un llençol que feia de cortina. A la primera hi havia dos homes.

—És per mi, aquest plat, miss? —va preguntar-li un soldat que tenia una cama enguixada.

L’altre, un oficial amb l’abdomen i els braços embenats, tenia els ulls closos.

—Ara te’l portaran, el teu —va dir la Margaret, sense aturar-se—. N’hi haurà per tothom.

—Fa bona olor. Què és?

La Margaret va separar la cortina amb la mà lliure. Abans d’entrar a la segona peça, va girar-se cap al soldat de la cama enguixada.

—Estofat de cigrons amb carn d’euga.

Va passar endins, deixant caure el llençol.

—Cigrons amb euga? —deia el soldat—. I d’on l’heu treta, l’euga?

—Pregunta-l’hi a en Cinto.

La Núria, demacrada i pàl·lida, tenia la petita adormida als braços. La Margaret va posar el plat sobre la safata que hi havia a la tauleta.

—Dóna’m la nena.

Com que la Núria no es va moure, ella mateixa es va inclinar per agafar-la. Agombolant-la amb un braç, amb l’altre va ajudar la mare a incorporar-se i, tot seguit, va allargar-li la safata, que la Núria va subjectar amb desgana.

—Encara no se sap res de les ambulàncies?

—No —va respondre la Margaret—. Ara menja.

Al llarg dels dies anteriors, la majoria dels ferits havien estat evacuats cap a la frontera, a només una vintena de quilòmetres. Les últimes ambulàncies se n’havien anat dos dies abans, amb gairebé tot el personal sanitari. Ja no en vindria cap més per recollir els ferits que quedaven, tot i que se’ls havia promès que ningú no seria abandonat a mans dels feixistes.

I encara que de miracle n’aparegués alguna, va pensar la Margaret, el doctor Rovirola no autoritzaria de cap manera l’evacuació de la Núria. Després d’un part tan difícil, i amb tanta sang perduda, estava massa feble per resistir un desplaçament, per curt que fos.

—Ens van prometre que…

La veu del soldat de la cama enguixada es va fer sentir a través del llençol.

—No vindran pas, bufona. Per la carretera ja no hi pot passar ni una bicicleta. Diuen que és plena de cotxes abandonats. A més, qui s’atreviria a tornar, amb els fatxes a quatre passos?

La Núria, torbada, va mirar la Margaret, que va procurar tranquil·litzar-la.

—No en facis cas.

No volia que s’anguniés i acabés perdent la poca llet que tenia. Va tocar amb l’índex la maneta de la nena, que va obrir els dits per aferrar-s’hi.

—Espero que ens tractin bé —va prosseguir el noi—. Jo no he fet cap mal a ningú. Tu què hi dius, miss?

—Que xerres més del compte.

Va gronxar la petita, que va moure un braç, com si intentés agafar una papallona invisible. Veient-la dormir, la Margaret va sentir que la fatiga s’apoderava d’ella. Amb l’últim bombardeig d’ahir, l’hospital s’havia emplenat de víctimes, i ella s’havia passat tota la nit i bona part del matí al quiròfan, ajudant el doctor. Ara no s’aguantava dreta.

—Menja, Núria.

Amb la nena als braços, va acostar-se a la finestra. Va aixecar un tros de full de diari i va mirar enfora. A la plaça ja havien retirat els cadàvers dels tres soldats. Just al centre es veia el clot negrós produït per la bomba, i a uns quants metres, la ferralla calcinada d’un camió.

Més enllà, sota uns arbres amb les branques esqueixades per la metralla, cinc soldats seien a terra, entorn d’un foc alimentat amb la fusta de la tanca de l’estació, que anaven estellant a mesura que necessitaven més llenya. Eren nois molt joves, amb l’uniforme estripat, sense armes. Només esperaven els feixistes per lliurar-s’hi, va pensar. Contents d’estar vius.

Al fons de tot s’entreveien les ruïnes de l’estació. I alguns vagons de càrrega abandonats, els uns rebentats per les bombes, esbotzats i saquejats els altres. L’estació oferia una estampa desolada, molt diferent de la de dos o tres dies enrere, quan un formiguer de refugiats i soldats s’arremolinava al voltant dels últims combois, obrint-se pas cap als vagons, a trompades si calia, disposats a pujar-hi com fos per fugir de Figueres.

Va sentir la veu d’en Cinto al compartiment del costat.

—El ranxo, nois.

—Ep! —va exclamar el soldat—. T’has descuidat del pa!

—No em parlis de pa, que em fas venir salivera. I dóna’m les gràcies per aquest dinar. Si no fos per mi, t’hauries de menjar les espardenyes.

Va explicar com, havent sortit amb el carretó per veure què trobava, havia pogut arreplegar un sac de cigrons en uns magatzems abandonats que la gent buidava a corre-cuita.

—De tornada, he vist, al capdavall de la rambla, un home alt i gros que esquarterava a destralades una euga morta, encara lligada a un carro ple de matalassos i cadires. Li he demanat que me’n donés un tros per a l’hospital, que no menjàvem carn des de feia dies. Es veu que li he tocat el cor, perquè l’homenot ha tallat una cuixa amb la destral i me l’ha posada al carretó.

La Margaret, veient que la Núria anava menjant, va passar amb la nena al compartiment del costat. En Cinto estava assegut vora l’oficial, donant-li menjar amb una cullera. L’oficial va mirar la nena amb ulls inexpressius.

—Au, capità, que és per avui —deia en Cinto—. I tu, nano, mastega a poc a poc!

—Que no podré repetir?

—Estàs molt de gaita. Ja tindré sort si queda res per mi.

—Coi, quedaré amb gana!

—No pateixis pel menjar, demà ja te’n darà en Franco. O potser aquest vespre i tot.

Tot d’una, va retrunyir una explosió. La Margaret va aferrar més fort la nena i va veure que al soldat, amb l’ensurt, li havien caigut els cigrons de la cullera que anava a posar-se a la boca. Va parar l’orella: no se sentia remor d’avions.

—Artilleria —va dir el soldat.

Va ressonar una segona detonació.

—Ja els tenim aquí.

L’oficial va negar amb el cap. Amb veu treballosa, va mussitar:

—Artificiers. Són nostres.

La Margaret va tornar al compartiment de la Núria, que ja havia deixat el plat a la tauleta, encara mig ple.

—Acaba-t’ho.

La Núria va fer que no amb el cap. La Margaret va tornar-li la nena.

—Abriga-la bé, que no passi fred.

La Núria va fer un petó al front de la nena. Després va mirar la Margaret.

—Aviat seran aquí, no?

La Margaret no va saber què respondre.

—Si no vénen les ambulàncies —va prosseguir la Núria—, hauré d’anar-me’n a peu…

—No arribaries ni a la sortida de la ciutat. Estàs massa dèbil.

—No ens podem quedar aquí!

La Margaret es va asseure a l’espona del llit i va posar-li una mà sobre el braç.

—Jo també em quedo. Què ens poden fer?

—Tu ets infermera, i anglesa.

—I tu ets quasi una nena. No et faran res.

—M’acusaran de comunista i catalanista. Si em tanquen a la presó, què passarà amb la nena?

—Tranquil·la. Tan aviat com puguis llevar-te i caminar, intentarem pujar a un tren i arribar a Barcelona. Jo vindré amb tu.

—França és tan a prop! Me n’he d’anar.

—Ara és impossible.

Per bé que la Margaret no creia que la repressió franquista fos tan sanguinària com es feia córrer, estava en realitat força amoïnada per la sort de la Núria. Si descobrien qui era, ningú no la salvaria d’una bona temporada a la presó.

En canvi, no temia gaire per ella mateixa: confiava que la respectessin com a ciutadana britànica, tot i que segur que no els faria gens de gràcia que s’hagués allistat d’infermera per a l’enemic. Tot s’arreglaria quan contactés amb el consolat, a Barcelona.

—De moment, limita’t a dir que ets una refugiada, i que fugies per por de les bombes.

La Núria acariciava les galtes de la petita. Va somriure amb tristesa.

—Veus, trapelleta? Si haguessis vingut un dia més tard, totes dues ja seríem amb el teu pare.

La Margaret va obrir el calaix de la tauleta. Ja era hora de fer neteja. Va agafar el carnet de les Joventuts Socialistes Unificades, el de la UGT, un quadern de notes, una insígnia daurada amb una efígie de Lenin i una pistoleta amb culata blanca de nacre.

—Tot això s’ha de llençar.

Va posar-se la pistoleta i la insígnia en una butxaca, just quan entrava en Cinto, que va mirar el plat amb reprovació.

—Ep, noia…

—No tinc més gana.

—Te l’acabes més tard?

La Núria va fer que no amb el cap.

—Ja te’l pots endur.

En Cinto es va posar una mà a la butxaca de la bata i en va treure un pot de llet condensada.

—Mira. L’últim que quedava al rebost. Te’l guardava per tu.

Va deixar-lo a la tauleta.

—I no te la beguis de cop, o tindràs cagarines.

Del quadern que la Margaret tenia a la mà en va caure a terra una foto, que va recollir. Hi havia la Núria i un noi que li passava un braç per l’espatlla, més alt que ella, amb una barba incipient. Va girar la foto cap a la Núria.

—És aquest, el pare de la Clara?

—Sí.

—Per què no te n’hi anaves abans, amb ell?

La Núria, que mirava la fotografia, no va respondre. D’aquell home, la Margaret només en sabia que era un oficial anarquista, represaliat i perseguit pels mateixos camarades de la Núria, i que havia fugit a França abans del final de la guerra.

Catalunya, quin galimaties incomprensible! Comunistes contra anarquistes, trotskistes contra estalinistes, ateus contra capellans, catalanistes d’esquerra contra catalanistes de dreta, i tots contra el govern central, faccions diverses entrematant-se pels carrers… Si alguna cosa havia après des que havia arribat a Barcelona era que, allà, els rivals més acarnissats s’alineaven dins el mateix bàndol. De vegades tenia la impressió que els feixistes, en canvi, eren només un enemic llunyà, gairebé irreal.

—Com se diu?

—Pedro Amargo —va dir en Cinto abans que respongués la Núria—. Jo el conec, aquest paio. Oi que sí, noia?

En Cinto li havia explicat que havia conegut la Núria en un hospital de campanya, a l’Aragó, poc abans que els feixistes ocupessin Lleida. Ignorava que també conegués el pare de la nena. Va observar que les galtes de la noia s’enrojolaven. Va deixar la foto a la tauleta, mentre en Cinto sortia de l’habitació amb el plat de la Núria a la mà.

—Guarda-la, però ben amagada. Llençaré les altres coses.

A la cuina, va obrir els fogons i va tirar a les brases el quadern i els carnets. Va deixar la pistoleta i la insígnia sobre la taula, tot indicant a en Cinto que se’n desfés quan hagués acabat de repartir el dinar.

En Cinto va empunyar la pistoleta.

—Serveix per matar mosques, això?

—No m’apuntis.

—Allà a l’Aragó, quan li vaig veure aquesta pistoleta, em vaig pensar que era un metxero.

En Cinto va examinar la insígnia, acostant-se-la a les ulleres fins a quasi tocar el vidre.

—I aquest bon jan, qui és?

—Lenin, crec.

—Sembla d’or. I si me la quedo?

—Tu mateix.

En Cinto se la remirava, la boca torta.

—No voldria que els fatxes me la fessin empassar crua. La llençaré.

Quan en Cinto va haver sortit, la Margaret es va quedar un moment encantada davant la finestra de la cuina, mirant el que quedava d’un edifici, a l’altre costat del carrer, amb la façana i la meitat de la teulada esfondrades. Les tres plantes mostraven, com una casa de nines, el color de la pintura de cada cambra, els mobles, els llits i els quadres a les parets.

Bombardejar amb avions una ciutat plena de civils, quina salvatjada! Va esforçar-se per esborrar l’esgarrifosa imatge que li tornava repetidament al cap: dos germanets morts que la mare, plorant i cridant com una boja, havia dut a l’hospital, com si allà poguessin ressuscitar-los.

Mirant cap a fora, va sentir que se li tancaven els ulls. Així que el doctor Rovirola es despertés i hagués dinat, pujaria a les golfes i miraria de dormir una estona.

Un grup de soldats amb dues mules carregades passaven pel carrer. Un d’ells coixejava, amb un camal dels pantalons envermellit. Poc després sentia veus a la sala gran, i en Cinto entrava a la cuina.

—Més feina, Margaret. Desperto el doctor?

—Porta-li el dinar, però digue-li que no cal que baixi, encara.

Va anar cap a la sala, on acabava d’entrar el soldat ferit a la cama.

—T’envien per evacuar-nos? —li preguntava un noiet amb el cap embenat.

—Me temo que no, muchacho.

Duia els galons de sergent a la màniga, un sarró penjat al muscle, una cantimplora i una pistola a la cintura.

—¡No pueden dejarnos aquí! —va exclamar un altre.

—La carretera está llena de vehículos destrozados. Somos los últimos, y ya nos largamos. Nadie vendrá a por vosotros. Los que no quieran quedarse aquí, que se pongan en marcha.

—Els que podien caminar ja han escampat la boira —va dir amb amargor un home a qui havien amputat un peu.

—Són lluny, els fatxes? —va preguntar, des del llit, el noi amb el cap embenat, la cara lívida d’angoixa.

—Antes de que anochezca los tenéis aquí.

La desesperació es va apoderar dels allitats. Un d’ells es va posar a gemegar llastimosament. La Margaret va fer passar el sergent a la sala de cures i va indicar-li que s’ajagués a la llitera. Anava brut, la roba plena de fang ressec i la cara emmascarada, amb barba de quinze dies. Feia pudor de suor i d’all. El sergent va negar-se a treure’s les botes.

Amb unes tisores, la Margaret va tallar-li el camal fins a mitja cuixa. La ferida era sobre el genoll. Amb un cotó va netejar-la bé. Encara sagnava, però no era greu. Només caldrien quatre punts i una bena.

—Una esquirla de metralla, que yo mismo me arranqué —va dir el sergent—. No me aparté del puente lo bastante rápido.

La Margaret va omplir una palangana d’aigua i va netejar-li la cama i el genoll.

—Mejor que te quitaras las botas.

—Ya te he dicho que no. Date prisa: no quiero que los fachas me pillen aquí.

La Margaret, molesta pel seu to, va agafar l’ampolla d’alcohol i en va abocar un bon raig sobre la ferida.

—¡Joder! —va exclamar el sergent, i es va inclinar endavant per bufar-se el genoll.

—Lo siento. Se nos acabó el yodo.

Mentre enfilava l’agulla, va sentir que el sergent li acariciava un ble de cabell. Va fitar-lo, severa.

—No te enfades, pelirroja. ¿De dónde eres? ¿Inglesa?

La Margaret va assentir, tot decantant el cap per apartar els cabells dels dits del sergent, que tenien les ungles negres de ronya.

—Pues tu gobierno se ha lucido, dándonos la espalda. Muy pronto, los mismos aviones que nos machacan van a cagarse encima de sus cabezas. Ya lo verás.

La Margaret va punxar la vora del trau amb l’agulla i va fer el primer punt. El sergent no es va queixar.

—Soldados moros, tanques italianos, cañones y aviones alemanes… ¡Y encima se llaman nacionales, los hijoputas!

La Margaret va fer quatre punts més.

—Ahora, Hitler ya sabe que Inglaterra y Francia son un par de gallinas cluecas. Veremos cuánto tarda en desplumarlas.

La Margaret va obrir l’armari per agafar una bena.

—¿Eres comunista, inglesita?

—Soy enfermera.

Quan va esclatar la guerra d’Espanya, va deixar el seu lloc a l’hospital de Woolwich, a Londres, i va allistar-se a través de l’Spanish Medical Aid Committee. Volia servir a les Brigades Internacionals, però van destinar-la a la rereguarda. S’havia passat la major part de la guerra al Clínic de Barcelona.

Mentre li embenava el genoll i la cuixa, el sergent va explicar-li que era madrileny, de Carabanchel: un veterà del Quinto Regimiento. Havia combatut a Madrid, a Guadalajara, al Jarama, a Terol i a l’Ebre.

—Allí donde hay hostias, allí estoy yo.

Ara dirigia un escamot d’artificiers de l’11a Divisió. Comptava tornar a contactar amb la seva unitat al nord de Figueres. Líster organitzava una línia de resistència al llarg de la Muga, l’últim riu abans de la frontera. Esperaven poder guanyar un parell de dies, almenys, i donar temps a la rierada de fugitius que atapeïa els últims quilòmetres dels camins cap a França.

Sota la sutzura del seu rostre s’entreveia una cicatriu que anava de la galta a l’orella.

—¿Y esa cicatriz? ¿Otro despiste?

—Pues sí, chica. Una noche, estando de centinela en la Ciudad Universitaria, cometí la imprudencia de encender un cigarrillo. Sentí antes el mordisco de la bala que el estampido del disparo. Y la sangre bajándome por el cuello y empapándome la camisa. En la trinchera de enfrente estaban los moros. Buenos tiradores, los malnacidos.

Es va passar el dit sobre la cicatriu, somrient.

—Aquí dejó la bala su camino. Tuve suerte. Un poco más y me la como.

Mentre li embenava la cama, la Margaret sentia el fibló dels seus ulls.

—Joder, chica: tienes rojas hasta las pestañas.

La Margaret no va dir res.

—¿Por qué te quedas aquí?

—Alguien tiene que cuidar de los heridos.

—¿No hay nadie más?

—Ya solo queda un doctor, y otras dos enfermeras. Ahora están arriba, descansando.

La molestava que l’observés tan descaradament, com si mai no hagués vist cap dona.

—¿Qué miras?

—Tu cara, chata. Tienes más pecas que un huevo de codorniz.

La Margaret va acabar de lligar la bena.

—Listo. ¿Algo más?

El sergent va asseure’s a la llitera.

—Puestos a pedir… ¿Me das un beso de despedida?

Va posar-se dret i va fer un pas cap a ella, somrient amb arrogància.

—Ya te besaré otro día —va dir la Margaret, sense recular—, cuando estés más limpio y no huelas a ajo.

De seguida va saber-li greu haver dit aquelles paraules. El sergent va agafar el sarró i va penjar-se’l del muscle. No semblava ofès.

—Me voy, pues.

—La herida volverá a sangrar. Tendrías que guardar reposo.

—Aquí no me quedo ni loco. Y menos si no me das ni un beso.

Caminava cap a la porta, coixejant, amb el camal obert. Va preguntar, d’esquena:

—¿Cómo te llamas?

—Margaret.

Amb la porta oberta, el sergent es va girar cap a ella.

—Yo, Rómulo. No quiero ensuciarte dándote la mano.

I va afegir:

—¿Tenéis algo de comida? Estoy hambriento.

La Margaret va aconduir-lo a la cuina, on en Cinto, que estava dinant, va dir-li amb la boca plena que ja no quedava res. El sergent es va acostar al perol per fer-hi un cop d’ull.

—Con vuestro permiso, voy a rebañar la marmita.

Va obrir el sarró i en va treure mig xusco, tan dur que en partir-lo se li va esmicolar a les mans. Va tirar l’engrunall a l’olla i es va posar a escurar-la amb una cullera. Menjava i rosegava amb una voracitat animal, emetent uns grunys apagats. Mirant-lo, a la Margaret se li va obrir la gana. Llavors va pensar que, de tot l’hospital, era l’única que encara no havia dinat, i que ja no dinaria.

Acabats els bocins de xusco sucats a l’olla, el sergent es va fregar les mans amb els pantalons. Va fer un pas cap a la porta, però es va aturar en sec. Recolzada al marc, esperrucada i pàl·lida com una morta, hi havia la Núria amb la nena a coll. Duia una manta sobre la camisa de dormir, i anava descalça.

—Tenemos que llegar a la frontera, como sea. ¿Puedes llevarme contigo, camarada?

El sergent se la va mirar amb estranyesa.

—¿Cómo vamos a llevarte, y además con la cría? No tenemos ningún vehículo.

—Què fas? —va renyar-la la Margaret—. Vols tenir una altra hemorràgia?

El sergent va fer un pas cap a la porta, decidit a sortir, però la Núria no es va moure.

—Ayúdame, por favor. No puedo quedarme aquí.

—Ojalá pudiera. Solo podrías venirte andando, y no creo que te convenga. Déjame pasar.

—Cinto —va dir la Margaret—, ajuda-la a tornar al llit.

En Cinto es va aixecar i va agafar-la pel braç.

—Au, maca, fes bondat. Tot s’arreglarà.

La Núria es resistia a moure’s.

—No em puc quedar. Llevadme en una mula.

—Lo siento. Están hasta los topes de explosivos.

La Núria estrenyia la nena contra el pit. Finalment, en Cinto va aconseguir que es girés per tornar a l’habitació. Va fer tres passos i es va entregirar, amb els ulls plens de neguit.

—Nadie va a hacerte ningún daño —va dir el sergent—. Tienen el deber de atenderos.

Quan en Cinto i la Núria van haver desaparegut, en Rómulo va esguardar la Margaret, seriós.

—No quisiera estar en su piel, pobre chica. —I, tot seguit—: Me largo.

La Margaret va seguir-lo fins a la sala gran, on el sergent va aixecar un puny.

—¡Suerte, camaradas!

Un home amb crosses va avançar cap a ell.

—Voy con vosotros.

—¿Estás de guasa, amigo?

Un altre va dir:

—Los gabachos han cerrado la frontera y solo dejan pasar a mujeres y niños. Más tarde o más temprano, también a vosotros os van a atrapar los fachas.

El sergent va mig somriure, travessant la sala sense aturar-se, rancallós.

—A mí no me pillan. Si los franchutes se ponen tontos, me abro paso a bombazos.

Va aixecar la veu.

—Con los fachas llegarán sus médicos y enfermeras. Os cuidarán y os darán de comer.

Un home va engegar una riallada aspra.

—Això no t’ho creus ni tu!

—Jo no vull morir! —va exclamar amb veu esqueixada el noiet del front embenat.

Un altre es va mig incorporar, amb un gest de dolor al rostre.

—Los moros acabarán con todos a bayonetazos, sin preguntarnos si somos milicianos o de la Quinta del Biberón.

—Haig de fotre el camp d’aquí! —va cridar un soldat que tenia els ulls embenats, bracejant en l’aire—. Porteu-me a casa, sisplau!

Cap al final de la sala, un ferit que semblava dormir i que fins llavors no havia dit res, el front suat i la pell oliosa, va fer al sergent un gest amb la mà perquè s’acostés. Quan el va tenir a prop, va aferrar-lo per una màniga. Exànime, va treure amb l’altra mà una pistola de sota el coixí i la hi va allargar.

—Mátame.

—¿Estás loco? ¡Suéltame!

El sergent va intentar recular, però el ferit el retenia amb les últimes forces que li quedaven.

—Mátame, por favor. ¡Soy comisario!

El sergent va aconseguir alliberar-se d’una estrebada. El ferit, deixant caure la pistola a terra, es va cobrir el rostre amb les mans.

El sergent va desaparèixer per l’escala, sense girar-se. La Margaret es va acostar a la finestra i, entre els draps estripats, va veure que es reunia amb els seus homes per reprendre la marxa.

Quan tornava a la cuina, es va trobar amb el doctor Rovirola, que baixava de les golfes cordant-se la bata.

—Què és tot aquest enrenou?

La Margaret va resumir la visita del sergent. El doctor, enfurrunyat, es va adreçar en veu alta als pacients.

—Senyors, això no pot semblar un galliner. Hem de mantenir la calma i, sobretot, la dignitat.

Es va girar cap a la Margaret.

—I tu, Margaret, vés a dormir una estona.

A les golfes, la Margaret es va descalçar i es va estirar a la seva màrfega. D’una caixa que li feia de tauleta en va treure l’únic aliment que guardava, una poma arrugada. Va fregar-la amb una màniga i se la va menjar amb quatre mossegades, àvidament. Va deixar el cor de la poma sobre la caixa.

Amb les mans al clatell, mirant els cairats del sostre, va pensar en el sergent. Si almenys hagués tingut la cara neta…

Va pensar també en en Klaus, el brigadista que havia conegut l’abril passat a Barcelona, d’ulls clars i riallers. Era d’Hamburg. S’havia escapat a Holanda quan Hitler va il·legalitzar el Partit Comunista, i a l’inici de la guerra d’Espanya s’havia allistat a les Brigades Internacionals. L’havia conegut durant un recital de poesia proletària al Liceu i, des d’aquell dia, s’havien vist cada vespre fins al final del permís. La Margaret havia passat tres o quatre nits al seu hotel. Guardava dins una capsa les cartes d’amor que en Klaus va escriure-li des del front, i que van cessar d’arribar-li cap a mitjan setembre. A primers d’octubre va rebre la d’un company notificant-li que en Klaus havia mort durant els combats a l’Ebre. No havia patit gens: un obús havia impactat amb fatal precisió dins el pou de tirador que ell ocupava.

Va despertar-la un soroll de motors i xerrics de ferralla. Per la finestra s’escolava la claror groguenca de la posta. Va saltar del llit per abocar-s’hi, i va veure un tanc que girava a la plaça, amb la bandera bicolor dels feixistes pintada a la torreta. Es va calçar, va refrescar-se la cara a la palangana i va baixar corrents. A la sala de cures, el doctor Rovirola i una de les infermeres canviaven les benes a un ferit.

—Ja els tenim aquí —va dir el doctor, amb serenitat—. Surt a rebre’ls, Margaret.

Va travessar la sala gran, on no se sentia ni una mosca. Per una finestra va veure que s’obria una trapa del tanc i en sortia un tanquista. Un grup de soldats amb fusells i boines vermelles s’escalfaven entorn de la fogaina, mentre un company feia alinear els cinc soldats republicans al llarg del que quedava de la tanca de l’estació.

En Cinto va posar-se al seu costat, mirant cap a fora.

—Requetès! Encara sort.

Es va girar cap als ferits:

—No són pas moros, nois!

De l’escala arribaven veus d’homes que cridaven en castellà. En Cinto, àgil com una sargantana, es va escapolir entre els llits cap a la cuina. La Margaret va fer el cor fort i va omplir els pulmons d’aire, decidida a plantar cara al que fos.