12

(MEI)

I tant que no, padre, segui, segui, només faltaria, els bancs són de tothom, i avui, amb aquest solet, ve de gust reposar-hi una estoneta. Deixi’m apartar el cotxet. Així. Un xic de fred, això sí, però ja toca, que dilluns serà la Puríssima. Què vols, rateta? Molt bé: acabem de vestir-la, que no se’ns constipi… Té, posem-li l’abriguet. L’abriguet no? Doncs què? La capa, la capa vermelleta? A veure si la trobo… Mi-te-la! Té. Ja em pot ben creure, padre: aquesta nina té més roba que jo, pobra de mi. Tres vestits, un abric, la capa… Miri quina monada, aquest de batista rosa, brodat amb tot de passacintes i llacets, i amb una pamela a joc. Vol creure que també té una camisa de dormir? No s’estan de res. Oi que sí, princeseta? Al vespre despullem la nina i li posem la camisa de dormir. I sense comptar sabatetes, guants, mitjons, gorres i barrets. I unes calcetes amb unes sanefes tan fines que les deuen fer amb lupa. I també un paraigüet, un vano, una mantellina i un missal més petit que una capsa de llumins. Que t’has tornat sordeta i no sents el senyor frare? Què et passa, ara? No t’espantis, porugueta. Perdoni, és que em fa morir de riure. No veu com se’l mira? Li deu fer por la caputxa, o potser la barba. No tinguis por, pruna, que és un senyor que resa per nosaltres perquè siguem bons i un dia anem al cel. Vinga, digue-li com te dius. Claaara, digues. Em dic Claaara. És un gínjol, aquesta criatura, encara que no ens vulgui dir res. Oi que se t’ha menjat la llengua el gat? Guaiti com fa que no, quina gràcia! L’orella la té molt fina. I la nina, com se diu? Isabelita, digues. Ja s’entén, pobrissona: una ciutat nova, gent nova, una casa nova, no m’estranya que les paraules no li vulguin pujar a la boca. Sí, fa quatre dies, només. De Salamanca, amb la seva mare. Un gat, un gat se t’ha menjat la llengüeta. Que no sents què et pregunta el senyor frare? Dóna’m la maneta. Fes així amb els ditets: dos. I aviat tres. Sí, molt calladeta, però eixerida com un pèsol, ja l’hi dic. Quan vol una cosa, es fa entendre prou, no li calen pas paraules. I si és que no, és que no, oi, trapassera? De vegades la veig una mica tristoia, i això m’amoïna una mica: em mira amb els ulls com enaiguats i sembla que ha d’arrencar el plor. Si sabés què vol dir-me, rai! Deu ser perquè s’enyora, ja li passarà. Molt bé, posem-li la capa vermelleta. Passa-la-hi per darrere, reina, així. No, jo només sóc una minyona, però mentre no arriba la mainadera, doncs la cuido jo. Es veu que s’ha hagut de quedar uns quants dies més a Salamanca, però aquesta setmana o la que ve ja la tindrem aquí. La volen castellana. Per mi, ja pot trigar un any: aquesta nena és un sol, i qualsevol es queda a la torre traient la pols als mobles o fregant plats a la cuina o esbatussant-se amb la Remigia… Aquella, veu? A l’altra banda del passeig, la de les columnes i el cotxe negre al portal del jardí. Sí, els Bosch-Arnau de la xocolata. Saca la niña al parque, Remedios, m’ha dit la senyora Mercedes. Abans em deia Mei, jo, però des que ha arribat la senyora em dic Remedios. I d’aquests jardinets, ella en diu parque. Jo no m’ho faig pas repetir: cap al parque falta gent! A mi tant me fa, dir-me Remedios, només que quan sento aquest nom em sembla que criden una altra persona i després em pregunten si sóc sorda. Ara posem-li els guantets, sí. Amb molta cura, reina, que no els esquincem. El senyor Ernest va reunir tot el servei, el dia que arribaven la senyora i la nena, i ens va demanar que amb elles parléssim sempre en castellà. Per bona educació. A la Remigia no li costa gens, perquè és de Múrcia. I a en Demetrio, el xòfer, tampoc, que és d’encara més avall. Però jo no hi estic gaire avesada, i la Quima encara menys. La Quima és la cuinera. Miri quins guantets, miri, quina gràcia! Quina traça han tingut, de fer-los tan remenuts! Ara: quan no ens escolta ningú, a mi només em surt de xerrar-li en català, què vol que li digui. Oi que sí, rateta? I si vol saber una cosa, em fa l’efecte que m’entén igual, o millor. Oi que m’entens, baldufa? Suposo que és perquè el senyor Ernest feia com jo, a Salamanca, i quan la senyora no el sentia… I ara l’altre guantet. A poc a poc. Aaaaixí. Oh, quin goig que fa! La senyora sembla bona persona, i no costa gens de veure que aquesta cargolina li té el cor robat. I al senyor Ernest se’l veu més cofoi, des que elles són aquí. Ja ens convenia una mica d’alegria, en aquesta casa, com hi ha món. Valga’m Déu, si n’he vistes, aquí, de coses… Més de dolentes que de bones, i més plors que rialles. Tretze anys, tenia, quan vaig entrar-hi. Miri: l’any que el senyor rei va llençar la barretina al foc i ens va venir la república, que tot primer em pensava que era una senyora que ens faria de reina, imagini’s si n’era, de bleda. Mei, aniràs a servir a Barcelona, em va dir el pare, que és masover dels senyors a can Bosch de Viladrau, cap allà al Montseny. I jo, com sempre: sí, pare. I a servir s’ha dit! I no xerris gaire, em va manar el pare, que al senyor Abdó (al cel sia, que era el pare del senyor Ernest) li posaràs el cap com un timbal i t’engegarà a pastar fang. Que vol una minyona, no pas un fetge a la fregidora. Tu escolta, Mei. Escolta i calla. Però a mi em passa que quan em ve la xerrera m’embalo i no freno, ja prou que ho veu, oi, padre? I jo que em dic: quin mal hi ha? Si Nostro Senyor ens hagués volgut muts, ¿que per ventura ens hauria dat la llengua? A mi no em sabia cap greu, baixar a Barcelona, al contrari. Allà dalt era l’escarràs de tothom, i em tenien ataleiada de sol a sol: Mei cap aquí, Mei cap allà. Ara muny les vaques, ara abeura l’euga, ara engega els ànecs, ara pela patates, ara escorxa un conill, ara encén la llar, ara vés a aplegar els ous al galliner… Quin matament, Senyor! Aquí tinc la vida més regalada, i els diumenges a la tarda puc anar a ramblejar amb la Remigia. O hi podia anar, més ben dit. Ara hi vaig sola, perquè ella se n’hi va amb en Demetrio, aquell que s’està dret al costat del cotxe, veu? A mi tant m’és, que sola ja estic bé. I si aquella pàmfila es pensa que em posarà gelosa, s’equivoca de mig a mig, que a mi en Demetrio se me’n refum. Sap què enyoro del mas, a part de la padrina i del pare? Sí, maca. Tu mateixa. Posa-l’hi. L’olor del bosc i de la terra havent plogut, el camí de carro fent giragonses cap al mas, els marges plens de flors i, quan clareja, la llum que s’esmuny entre les teules. Des del llit, abans de llevar-me, m’agradava ronsejar una estona, encantada amb la bellugadissa d’ombres dels pardals, els més matiners de tots, que piulaven i es passejaven amunt i avall entre l’encanyissat i la teulada, on feien niu per estar més calentons. El senyor Ernest va venir abans a Barcelona, al setembre, tan aviat com va poder deixar la feina a Salamanca, que no em pregunti quina era, no sé què de la Diputació. Va venir per encarregar-se de la fàbrica i els negocis de la família, i ens va fer saber que donya Mercedes vindria així que la torre estigués a punt. De la nena, no en va dir ni mitja paraula, almenys al servei. La torre, l’havíem deixada quan va esclatar la guerra, poc després de la mort del senyor Abdó, al cel sia, perquè la senyora Isabel, la mare del senyor Ernest, estava molt espantada i va pensar que estaríem més segurs al Montseny. I tots cap al mas! I la torre va ser ocupada primer per milicians, i en acabat per refugiats de la terra de les lleganyes. No vulgui saber com ho vam trobar tot, quan la Remigia i jo vam tornar per fer endreça, l’any de la Victòria: mobles estellats, la coberteria robada, les parets brutes i llardoses, les cortines estripades, moltes rajoles tretes o esquerdades, el jardí de potes enlaire. La cuina semblava una cort de porcs, i al rebost i al celler només quedaven vidres trencats, i què vol que li digui dels lavabos, valga’m Déu Senyor, que semblaven nius de puputs. Quina llàstima, quina llàstima! La senyora Isabel, que Déu la perdó, hauria tingut un cobriment de cor si arriba a veure la torre com vam trobar-la nosaltres. Però, per sort seva, es va morir abans que s’acabés la guerra, com un ocellet, pobrissona: es va anar neulint, neulint, fins que se li van apagar les flametes dels ulls. Ha calgut més d’un any d’obres per deixar-ho tot com abans, i això amb l’ajut d’un bé de déu de paletes, fusters i jardiners. I ara sí que torna a fer goig. El metge deia que va finar d’un mal lleig, però el pare diu que es va morir de pena i d’enyor, pobra senyora Isabel. Jo crec que va ser per l’espant d’aquell vespre, quan aquells homenots se li van endur el marit per matar-lo com un pollastre. O pitjor. Sí, reieta. No veu quines sabatetes de xarol? En té unes altres de pell, fetes a mà. Ja voldrien totes les nenes d’Espanya anar tan ben calçades com aquesta pepa… Allisa-li la faldilleta, així, molt bé. La Remigia diu que li va costar un dineral, al senyor Ernest. Va sentir que en parlava per telèfon: cent setanta pessetes! Sempre tafanejant pertot, aquella gata maula. I ara es pensa que em fa denteta amb en Demetrio, quan a mi en Demetrio no m’ha fet mai peça, potser perquè el trobo una mica curt de gambals i, a més, camina coix. Per mi, ja se’l pot confitar. Doncs, sí. Onze anys servint a la torre. Què li he d’explicar, de tot aquest temps? De primer, l’esvalot de la república. Després el batibull de la revolució. I, en acabat, la malaurada guerra. Sort que el senyor Ernest es va escapar de miracle, el dia que en Patxaco i els seus patrullers es van endur el senyor Abdó, i això que ho van regirar tot, però ell estava ben amagat a les golfes. Aquells dies, quan algú trucava a la porta, ja el teníem corrent escales amunt com si tingués sis cames. La senyora Isabel li deia al senyor Abdó que no se’n rigués, que ell també s’hauria d’amagar. Però el senyor Abdó, que tenia un cor de pa de quilo, deia: jo? Què vols que em facin, a mi? Quin mal he fet, si es pot saber? Miri, miri. Què mana, preciosa? La pinta? Digues: vull la pinta, la-pin-ta. Vejam… Aquí la tens. Així, pentina-la ben pentinadeta. Eren els primers dies de la revolució, i tots estàvem amb l’ai al cor. La patrulla d’en Patxaco tot just començava a fer-ne de les seves. Ja havien mort en Casagran dels filats, que vivia una mica més avall, i que va ser el primer passejat del barri. En Patxaco se’l va endur per fer-li quatre preguntes, i l’endemà el van trobar en un revolt de la carretera de l’Arrabassada, descalç, sense rellotge i amb una bala al cap. O sigui que ja sabíem quin peu calçaven, aquells poca-soltes. I molts senyors del barri feien mans i mànigues per desaparèixer, amagant-se en consolats o demanant papers falsos per arribar al port i pujar en algun vaixell per fugir ben lluny. Però el senyor Abdó només deia: quin mal he fet, jo?, sense saber que en Patxaco matava la gent només pel sol pecat de ser rics. A la fàbrica ja no hi anava, el senyor Abdó, perquè el primer dia els treballadors li van barrar el pas: ara la fàbrica és nostra, van dir-li, ja ens ho sabem fer sols, no volem amos. Però per què l’havien de matar? I el senyoret a les golfes, escagarrinat i amb el cor com una llentia. Abans d’abandonar la torre per redossar-nos al mas, la senyora Isabel va anar a trobar un cosí que era no sé què de la Generalitat. Salveu-me l’Ernest, almenys, va suplicar, i aquell senyor va trobar la manera d’esquivar les patrulles de la FAI i de fer-lo arribar al port d’amagatotis i ficar-lo dins un vaixell que sortia cap a Itàlia. Ja no en vam saber res més fins acabada la guerra, quan va escriure des de Salamanca per anunciar que s’havia casat i que tenia una mà de fusta. Després hem sabut que va fer de soldat amb els nacionals i que va anar de poc que no el matessin a l’Aragó. Era un requetè, que són aquells que porten una tomata al cap. I després va anar a parar a Salamanca, on li van posar la mà de fusta que sembla de veritat, només que no belluga els dits, i sempre la porta enguantada perquè no es vegi tant que és de fusta, i allà va conèixer la senyora. No veu quina cabellera? Sembla ben bé de debò. Toqui, toqui. Pobre senyor Ernest! Quin canvi va fer en pocs anys! Quan va tornar a Barcelona, em feia una pena… Del noi platxeriós i alegre que coneixíem ja no en quedava cap traça. La mort del pare i de la mare, i el terrabastall de la guerra, tants amics morts, tantes misèries, li havien agrit el cor. Els primers dies, quan tornava de la fàbrica, s’estava hores arrepapat al sofà del saló, sense dir res, encantat amb les flames de la llar. No se sap mai, amb les guerres: te’n vas sencer i en tornes, si en tornes, escapçat i alacaigut. Es veu que els rojos van fer una matadissa de requetès cap allà l’Aragó i ell se’n va salvar de miracle. I res, fa quatre dies, ens diu que té una nena de dos anys i mig. Jo no m’hi fico i sóc muda, ja s’espavilaran amb les seves coses, però és una cosa que fa barrinar… No, jo no n’he parlat amb ningú, Déu me’n guard. Només amb vostè, que és com si fos ningú. Perdoni, vull dir que, amb vostè, és com si em confessés, oi que m’entén? Ben mirat, a mi tant me fa blanc com negre. Com va dir-me el pare: Mei, lliga la llengua i no facis el lloro. O sigui que ja s’ho faran. Si el senyor Abdó pogués veure’t, pobre senyor Abdó. Miri-la, miri-la. Quines galtetes molsudes, quin cigronet de nas, i aquesta boca que és una maduixeta… Ui, me la menjaria! Jo hi era, el dia que els milicians se’l van endur. Quina por que ens feia, en Patxaco! Pentina-la, pentina-la ben pentinada. Demà li farem dues cuetes. Veu? Sembla que et miri de veritat. Fa un xic d’angúnia i tot. Fixi’s: les pestanyes de sota estan pintades, com les celles, però les de dalt semblen de veritat, tan cargoladetes, i no veu quina cucada d’ulls, tan grossos i blaus? Talment com si et miressin: quina cosa! Si l’ajeus se li tanquen com si s’adormís. Veu? S’obren, es tanquen, s’obren, es tanquen. Té, ploramiques, que no te la prenc pas. I aquesta boqueta de pinyó, ensenyant dues dentetes. I les galtones tan vermelles, que semblen acabades de pessigar. Sembla tan de veritat que de vegades em penso que s’aixecarà tota sola i es posarà a caminar. Fins fa basarda, no troba? No és pas com les que em feia el padrí, allà dalt, amb una panotxa de blat de moro. Toqui, toqui. La nena no se’n separa mai, i quan va a dormir la vol al llit amb ella. Jo pla que hi dormiria, quina por! I les cametes, veu?, s’estiren i s’arronsen. Ara la gorreta vermella? I la pamela no? Doncs la gorreta. Gor-re-ta, digues. A veure si la trobo a la bosseta. Aquí. Ja parlarà quan vulgui, això rai. Un dia d’aquests arrencarà a xerrar i després farà com jo i vés-li al darrere! Jo poc que m’hi amoïnaria. Apa, ja està. Posem-la dreta, així. Ensenya-la al senyor frare. Miri, quina gràcia. Vostè el coneixia, el senyor Abdó? Doncs jo hi era, quan va venir en Patxaco. Estàvem a punt de servir el sopar, i sentim uns cops a la porta que feien feredat, i homes que cridaven al jardí, i el senyoret Ernest que bota de la cadira i corre com una guilla escales amunt, i jo que m’afanyo a treure el seu plat i els coberts, i la Remigia amb uns ulls que li volien sortir disparats, i la senyora Isabel que semblava que li havien xuclat la sang de la cara, i el senyor Abdó que diu: obre, Mei. Quina por! Uns homes tan malcarats que les cames em feien figa. Mal afaitats, amb granotes blaves i fusells a l’esquena, menys en Patxaco, que duia una pistola al cinto, lleig com un gripau, la cara ben ratada. I feien una ferum de vi que tombava d’esquena. Pobre senyor Abdó! Se’l van endur, i encara sort que no van trobar el senyoret Ernest. Dos milicians van pujar al pis de dalt i després de remenar-ho tot van baixar amb la marededéu i alguns rosaris i medalles i un parell de quadres de sants, però a les golfes no hi van pujar. Ven con nosotros, va dir-li en Patxaco al senyor Abdó, tractant-lo de tu. I els altres agafen els quadres, la marededéu i els rosaris i ja enfilen el camí de la porta. On el porteu?, va preguntar la senyora, amb un fil de veu. A declarar, va dir en Patxaco. I la senyora Isabel plorava com una Magdalena. A la porta, quan ja sortíem, un d’aquells capfluixos, que mirava un xic guenyo, em va preguntar: i tu, noia, què hi fas, aquí? Sóc minyona, vaig contestar. Minyona? Ja no hi ha minyones, a Catalunya! Com que no? Jo en sóc una. Ets lliure, ja te’n pots anar! I jo que dic: doncs si sóc lliure, em quedo. On volia que anés, aquell tarambana? I en acabat vaig afegir: el Montseny és molt lluny. I ell que fa, encara més guenyo: què coi m’expliques, del Montseny? Fes-te miliciana! Miliciana? El pare em clavaria un joc de faves que em deixaria distreta. Es va fer un tip de riure i va tocar el dos. Quin poca-solta! I ja l’hi dic: sort que, al senyoret, no el van saber trobar, que hauria perdut molt més que una mà. Miri, ara surt. Deu anar a la fàbrica, amb en Demetrio, que fa molts anys que serveix a la família. La Quima diu que és xòfer de naixement. És ben plantat i amb aquest uniforme fa el seu goig, però ja l’hi regalo, a la Remigia. Me’n buscaré un que no sigui esguerradet. No veu com camina? D’un accident que va tenir de jove. Per això no va anar a la guerra, i sort en va tenir, que ara potser ja criaria malves per allà a l’Aragó, com tants altres. Aquest cotxe, el senyor Ernest l’ha portat de Salamanca, perquè els dos que teníem abans de la guerra se’ls van quedar els patrullers i ja els hem vist prou. La Quima diu que són a Rússia, com l’or d’Espanya. En Demetrio s’ha estat dos anys sense cotxe, fent de jardiner, fins que ha vingut el senyor amb el nou. Jo li vaig dar una foto, perquè un dia em va engaltar: Remedios, estoy loco por ti, tal com sona. I em volia abraçar, però me’n vaig escapolir perquè em van venir al cap unes paraules del pare: tingue’ls a rega, Mei, que els dónes la mà i t’agafen el braç, i Déu te’n guard d’un ja està fet. O sigui que en comptes del braç només vaig dar-li una foto, que no sé per què la volia, si aquí ens veiem tot el sant dia. Després es veu que s’ha vuelto loco per la Remigia. A mi m’ha tret un pes de sobre, perquè és curtet com un cua de conill, i quan parla català m’hi faig un panxó de riure. Ja se’l pot confitar, aquella manefla, i que li provi. Ja en trobaré un, si a Déu plau, que no tingui la cama ranca i, si pot ser, que no digui tantes mentides. Mira, Clareta, digues adéu al pare. Adéeeu, pare. No ens ha vist, ja arrien. A la fàbrica, potser, o al Círculo. Ja cal que no l’espatllem, aquesta nina, amb el dineral que ha costat. Vista d’aquí, la torre fa un bon goig, oi, padre? Va construir-la el senyor Jaume, l’avi. Donya Mercedes en diu el palacete. Encara me’n faig creus que amb la xocolata es puguin comprar cotxes, torres i nines com aquesta. Tant abans com ara. O ara potser encara més. La llufa de la Remigia diu que li han dit que el senyor Ernest fa molts calés amb l’estraperlo, de vendre’s el cacau i el sucre de sotamà. Això ho diu ella, que consti. I després, a la fàbrica, fan la xocolata amb sucre de canya i garrofes. Diu que això l’hi va explicar en Duran, el xicot que tenia abans d’en Demetrio, un fleuma que despatxa a la carnisseria. Però ja pot pensar que tot són falòrnies i males llengües. Jo escolto i callo, Déu me’n guard de parlar-ne amb ningú. On vas, cuca? No t’acostis al sortidor, que t’enfangaràs i després donya Mercedes em picarà la cresta. I que no et caigui la nina a l’aigua, agafa-la fort. Goiti, goiti com camina, quina gràcia! Oi que és preciosa, amb aquests rínxols, les sabatetes lluents, les mitgetes i el vestit amb tot de cintes i llaços, com una nina treta de la capsa. Em sap greu que no rigui gaire i que de vegades tingui aquests ulls tristois. Sort que el senyor Ernest va tenir la bona pensada de comprar-li la nina. No t’hi acostis més, atura’t, maca. Vol passar un moment, a la torre? Sempre tenim les portes obertes als frares i als capellans, i la Quima li servirà una xicra de xocolata amb melindros. Xocolata de la bona, no es pensi que mengem garrofes, nosaltres. Pobre senyor Abdó! Tota la nit patint. L’endemà en Demetrio va regirar tot Barcelona, fins que el va trobar al dipòsit de cadàvers del Clínic, amb un tret a la nuca i sense sabates ni rellotge. I vol creure que no vam trobar ni un trist capellà per fer-li un funeral? Tots estaven amagats o ja eren al caliu, pobrissons. Ja ho sap prou bé, vostè. I el vam haver d’enterrar com un gosset, pobre senyor Abdó! Quin estiu, Déu meu! A la Bonanova, els plors passaven de casa en casa, avui toca a aquest i demà a aquell altre, fins que cap a l’octubre li van parar els peus, a en Patxaco, i es veu que el van engarjolar i després el van passejar a ell, però llavors nosaltres ja érem al mas de Viladrau, i el senyoret ja feia la guerra amb una tomata al cap. No xerro pas massa, padre? Si l’atabalo, m’ho diu i callo. El pare em deia: Mei, xerres per setze, que has menjat llengua, avui? Em costarà més casar-te que vendre una mula coixa. I, entre naps i cols, vet aquí que ja se m’ha fet tard. Clara, què t’he dit? No toquis l’aigua! Mira com t’han quedat les sabatetes. I els peuets, ben molls. I ara què li dic a la senyora?… Dispensi’m. Au, tornem a casa, entremaliada. Així, al cotxet, amb la nina. Ara el deixem tranquil, padre. Moltes gràcies, sí, que Déu ens acompanyi, que prou que l’haurem de menester. Estigues quieta, que ara m’has fet enrabiar. Passi-ho bé, padre. Vaig a canviar-li les sabatetes abans que la senyora em renyi. I passi sempre que vulgui, que li darem xocolata de la bona. Anem, trapelleta. Agafa-la bé, que no caigui. Au, digues adéu al senyor frare, i no li tinguis por, faveta, no li tinguis por. Passi-ho bé, passi-ho bé.