7

El frare, després de tocar el timbre, reprenia l’alè davant la reixa del portal, fatigat de la caminada, tot lamentant no haver agafat cap paraigua en sortir del convent: espesses nuvolades grises cobrien el cel sobre els pavellons de la Maternitat.

Un home va acudir amb un penjoll de claus i va obrir el portal després que el frare li expliqués que venia a visitar la secció d’infants. L’home va assenyalar amb la mà els pavellons de pediatria. El frare, després de travessar uns jardins, va entrar al primer pavelló per una porta amb un rètol on es llegia: «Departamento de expósitos lactantes». Al vestíbul no hi havia ningú. Va fer sonar una campaneta que penjava d’una paret. Pocs segons després, va comparèixer una dona rabassuda i galtaplena que va besar-li la mà i, després d’identificar-se com a dida resident, va demanar-li en què podia servir-lo. Per la porta mig oberta per on havia aparegut la dida, el frare va veure una sala molt llarga, amb tot de llitets a banda i banda d’un passadís pel qual venia, amb pas ferm, una monja amb hàbit negre i una toca blanca amb dues llargues ales laterals. El frare va esperar que arribés al vestíbul per dir-li, fetes les salutacions, que volia visitar una nena. La monja, amb un lleu moviment de cap, va despatxar la dida, que va tornar a la sala gran. Després de tancar la porta de la galeria, va dirigir al frare una mirada inquisitiva.

—Quina edat té, aquesta nena?

—Dos anys i mig.

—Doncs segur que no és en aquest pavelló. A partir de l’any i mig, les criatures són desmamades i passen al pavelló Ave Maria. Com se diu, la nena?

—Clara. Va arribar fa pocs dies.

La monja va dir que elles no podien donar cap informació dels infants internats, ni permetre cap visita sense la pertinent autorització. Hauria de parlar amb el senyor secretari.

—Segueixi’m, sisplau.

Van sortir del pavelló i van travessar un pati en direcció a un edifici de tres plantes. Van pujar a la segona.

—Esperi un moment aquí —va demanar-li.

Després de trucar, va entrar a un despatx. «Enrique Planadevall, secretario», indicava un cartell a la porta. El frare es va passejar amunt i avall pel corredor fins que la monja va reaparèixer per comunicar-li que podia passar.

Al despatx, assegut darrere una gran taula, sota un crucifix i un retrat de José Antonio, hi havia un home de trenta anys i escaig, de rostre afilat i nas aguilenc, els cabells pentinats endarrere, molls de brillantina. Mirant somrient el frare, va desenllaçar les mans per indicar-li que prengués seient en una de les dues cadires que hi havia davant la taula. El frare es va asseure, alleujat de poder reposar les cames. En saber que venia de Sarrià, el secretari es va interessar pels treballs de reconstrucció del convent. Parlava en un castellà pausat, amb fort accent català. El frare li respongué, emprant també el castellà, que les obres avançaven amb bon ritme, tot i que encara quedava molta feina a fer, atesa la devastació soferta. Algunes cel·les ja estaven restaurades, però continuaven oficiant la missa en un garatge cedit per un bon veí i habilitat com a capella provisional, atès que la reconstrucció de la nau principal duraria encara uns quants mesos més. El secretari va preguntar-li també pel pare Oriol de Vic, guardià del convent, a qui coneixia d’abans de la guerra.

Finalment, després de comentar el fred que feia i d’augurar que estava a punt de ploure, va passar a l’assumpte.

—¿Qué interés tiene usted en esa niña, padre? ¿Por qué razón desea verla?

—Hablé con su madre en la capilla de la Modelo, horas antes de su ejecución, y le prometí…

—¿Accedió a confesarse? —va interrompre’l el secretari.

—No, pero estuvimos un rato conversando.

—¡Qué ciega cerrazón! En fin, el diablo se frotaría las manos…

Va abaixar la vista i va romandre pensatiu uns segons, examinant els objectes que hi havia sobre la taula, entre els quals sobresortia un bust de bronze del general Franco. Després, mirant-lo fixament, va dir:

—Como bien sabe usted, los niños aquí acogidos son huérfanos o abandonados. No suelen, por tanto, recibir visitas. Es nuestro deber cuidarlos, protegerlos y velar por ellos. En realidad, ni siquiera nos está permitido decirle a usted si un niño está o no en la Maternidad. Solo podemos facilitar información a los padres y familiares directos, si los hay, y aun así siguiendo un protocolo judicial muy estricto. ¿Qué le prometió a esa infeliz?

—Que trataría de localizar a su hijita y solicitaría que fuera entregada al único familiar que le queda, una tía que vive en Barcelona. La pobre estaba muy angustiada. —Va fer una breu pausa—. Si tuviera usted la bondad de consultar el archivo…

El secretari, seriós, es va aixecar i es va acostar a la finestra per contemplar els jardins, les mans juntes per darrere.

—¿No se lo dije? Ya empieza a llover.

Es va girar i va fer tres passos cap al frare.

—No hay necesidad de consultar el archivo, puesto que me acuerdo perfectamente de esa niña. Hija de Núria Grau, ejecutada por rebelión, y de padre desconocido. Así fue la guerra en la zona roja, bajo las hordas marxistas: una explosión de los más bajos instintos, además de una orgía de crímenes. Afortunadamente, la cría fue bautizada en la cárcel, manteniéndose su nombre: Clara. Fue inscrita aquí como Clara Expósito. Al menos, la desdichada madre tuvo el buen tino de no llamarla Liberta, Solidaria, Ácrata, Germinal u otros dislates por el estilo. ¡Imagínese que nos llegó una huerfanita en cuya acta de nacimiento figuraba el nombre de Estálina!

—Entonces, ¿la niña está aquí?

El secretari va trigar uns segons a respondre.

—La pobre estuvo aquí, en efecto. Aunque solo unos días.

Després d’una breu pausa, va declarar en to greu:

—Lamento comunicarle que la pequeña falleció anteayer.

Una onada d’estupor va envair els ulls del frare. Morta? Per què la monja no n’hi havia dit res? Un munt de preguntes van acudir-li al pensament, però el seny li aconsellava mesurar les paraules.

—¿Cuál fue la causa de su muerte?

—Llegó enferma, y al poco entró en un estado febril agudo. El doctor le diagnosticó meningitis. Aunque se hizo cuanto se pudo para salvarle la vida, acabó falleciendo. Presentaba también un cuadro agudo de desnutrición. No acierto a comprender cómo se permite que las reas convivan con los hijos menores de tres años. Yo se los quitaba a los tres días, los traía aquí y los confiaba a una nodriza. Sin duda gozarían de más salud y se alimentarían mejor. Por desgracia, el de esa niña no es un caso aislado. Pese a nuestros cuidados, son muchos los niños que, por distintas causas, mueren al poco de su ingreso: partos prematuros, neumonías, sífilis congénita, déficits nutritivos y otras secuelas causadas por el abandono.

—La niña estaba bien, según la madre. No me habló de ninguna enfermedad.

—Créame, padre: padecía meningitis.

—Pero ella…

El secretari va interrompre’l, amb posat greu.

—Le digo que está muerta. ¿No le basta mi palabra?

Un toc de sarcasme va modular-li la veu.

—Resulta conmovedor ver cómo se desvela usted por cumplir la voluntad de una individua que, durante el dominio rojo-separatista, no hubiera vacilado en pegarnos un tiro en la nuca. Lo malo de la compasión es que a menudo se convierte en nuestro talón de Aquiles.

Va anar cap a un arxivador. En va obrir un calaix i, després de destriar les carpetes, en va treure un full, que li va allargar.

—Aquí tiene el certificado de defunción.

El frare va examinar el document. Hi constava, escrit a màquina, que la nena Clara Expósito havia mort a causa d’una meningitis la matinada del 2 de desembre del 1941. Una signatura il·legible rubricava el document. Va tornar el certificat al secretari.

—Por desgracia, ya no hay nada que podamos hacer por ella.

Va desar el certificat a la carpeta i va tancar l’arxivador.

—Tratándose de una enfermedad infecciosa, se trasladó enseguida el cadáver al cementerio de las Corts, en cuya capilla se ofició el funeral. Acto seguido se procedió a su entierro.

Es va asseure i va forçar un somriure eixut.

—¿Algo más, padre?

—¿No se informó de la defunción a la tía de la niña?

El secretari va aspirar pel nas com si s’inflés de paciència.

—La niña llegó aquí como huérfana. Nada sabíamos de tía alguna.

Amb un polze va començar a tamborinar sobre la taula.

—Verá, padre: aunque esa cría estuviera viva, nuestra institución no tendría por qué entregarla a ningún pariente ni notificarle nada.

Es va inclinar endavant.

—La guerra dejó miles de huérfanos. No hablo ya de los hijos no deseados de prostitutas o jóvenes solteras mancilladas. No, padre, le hablo de los hijos de la revolución, como esa niña. ¿Cuál es nuestra obligación con ellos? Muy simple: protegerlos y formarlos debidamente hasta que encontremos para cada uno el hogar adecuado. ¿Por qué íbamos a darlos al primer familiar que los reclamara? ¿Para que volvieran a llenar sus corazones de inquina contra Dios y contra España?

La seva mirada i el to de veu s’endurien per moments.

—Nuestra misión es más bien la opuesta: combatir y arrancar de cuajo cualquier propensión degenerativa que aún pueda anidar en ellos. ¿No lo comprende usted? ¡Esos niños han mamado leche roja! ¿Cómo vamos a decir a sus familiares: tómenlos, llévenselos a sus casas, son suyos? No sea tan iluso, padre. A nuestra institución se le encomienda la regeneración humana y patriótica de esos huérfanos. Aquí les libramos de su aciago destino, de crecer como crecieron sus padres, alimentándose de rencor y de quimeras ponzoñosas. Aquí los bautizamos y los ponemos en la senda de convertirse en buenos cristianos, al tiempo que buscamos para ellos el hogar idóneo, una familia que les dé amor y buenos principios, en cuyo seno puedan crecer y llegar a ser dignos hijos de la nueva España. Esta es nuestra sagrada tarea.

Va agafar una fotografia emmarcada que hi havia sobre la taula i va girar-la cap al frare, que hi veié una colla de joves soldats requetès, somrient a la càmera. El secretari en va assenyalar un amb l’índex.

—Mire: ese soy yo.

El frare, estranyat pel tomb de la conversa, va fixar-se en el requetè assenyalat, a la primera fila, amb la boina de gairell, un genoll a terra i un braç sobre l’altre genoll.

—Mire bien a estos soldados, padre. Veintitrés chicos en la flor de sus vidas, llenos de fe y de coraje. Catalanes de pura cepa. En uno u otro momento, todos logramos cruzar los Pirineos huyendo de la barbarie roja. Desde Francia pasamos a la España nacional y nos alistamos en el ejército del Generalísimo. Todos fuimos destinados a la misma unidad: el glorioso tercio de requetés de Nuestra Señora de Montserrat. Esta foto fue tomada en la aldea de Codo, en Aragón. Los veintitrés soldados que aquí se ven éramos parte de la segunda compañía. Al poco de ser tomada esta imagen, los rojos desencadenaron contra nuestras posiciones una feroz ofensiva. Nuestro tercio, con unos efectivos que no llegaban a los dos centenares, se enfrentó heroicamente a toda una división. Recibimos de Zaragoza la orden de no ceder un palmo y resistir hasta la muerte. Y así lo hicimos, padre, así lo hicimos. Nos defendimos con encono, calle por calle y casa por casa, y fuimos cayendo uno a uno bajo una lluvia de plomo y metralla. Al llegar la noche, solo tres de los veintitrés chicos de esta foto seguíamos con vida. ¡Tres! Dios quiso que yo fuera uno de ellos. Cuando Codo ya no era más que un montón de escombros sembrado de cadáveres, logré escapar pasando a oscuras entre las líneas enemigas, y corrí hacia nuestras posiciones a través del páramo.

Va posar l’índex sobre un altre noi.

—Este otro logró también escapar. ¿Lo reconoce?

El frare se’l va mirar amb atenció, tot preguntant-se on volia anar a parar, amb tot allò, el secretari, i per què li ensenyava aquella foto. Va fer que no amb el cap.

—¿Cómo es posible? Ahora es novicio de su orden. ¡En Sarriá!

El frare, intrigat, es va mirar amb més atenció la foto. Un novici? Com a professor de teologia, l’hauria de reconèixer.

—Pues no.

—Arcadio Foix —va dir el secretari.

El frare va obrir els ulls, atònit. ¿Era possible que el noi somrient i colrat de la foto fos el novici Arcadi, pàl·lid i magre, d’aspecte malaltís, assegut sempre a la primera fila de l’aula? Llavors va recordar que, en ingressar al convent com a postulant, explicava que havia pres aquesta decisió després que Déu el salvés en una acció de guerra. Tot lligava. Li va semblar, finalment, reconeixe’l pels seus ulls, tan clars que de vegades li feien angúnia.

—Es difícil creer que se trate de la misma persona.

—Arcadio era servidor de una ametralladora, en la casa del cura, junto a dos compañeros. Resistieron como leones, causando infinidad de bajas al enemigo, hasta que, cuando ya anochecía, un obús les dio de lleno. Sus compañeros murieron al instante. Arcadio, milagrosamente indemne, tuvo tiempo de escapar por un boquete de atrás.

La història coincidia amb la que s’explicava del novici al convent: no va parar de córrer fins que va arribar a les trinxeres nacionals, on va perdre el coneixement. En despertar-se, deia que Nostre Senyor l’havia protegit de la metralla i les bales enemigues. A l’hospital van trobar-li un timpà perforat. Atac de nervis, van diagnosticar els metges, i van prescriure-li repòs. Ja no va tornar al front. Després d’alguns mesos ingressat en un sanatori, es va passar la resta de la guerra, encara víctima de sobtats espasmes i tremolors intermitents, treballant a les oficines del govern militar de Saragossa. Oïa missa diària al convent dels caputxins, i resava amb els frares amb un zel ardorós, agenollat a terra i amb els braços en creu. De tornada a Catalunya, va comunicar al seu pare, un conegut advocat de Terrassa, que Déu l’havia cridat, i que volia professar la regla de sant Francesc.

El secretari va assenyalar un tercer requetè del grup, un noi que estava dret a l’última fila, el més alt de tots.

—Igual de milagrosa fue la salvación del tercero. Herido en un muslo y con una mano arrancada de cuajo por una granada, llegó arrastrándose a las trincheras nacionales, casi exangüe, al borde de la muerte.

La mirada del secretari era tan intensa que els ulls semblaven a punt de sortir-li de les òrbites.

—Salvo nosotros tres, todos los chicos que aquí ve murieron aquel día.

El secretari va tornar el marc a la seva posició inicial damunt la taula.

—De los 182 soldados de las dos compañías desplegadas en Codo, murieron aquel día 146. Ni que decir tiene que los heridos fueron rematados sin compasión.

Va aixecar la vista. En la seva mirada ja no hi havia dolor, sinó una hostil recriminació.

—Lo que pretendo decirle es que estos mártires, del primero al último, merecen nuestro máximo respeto. Bien haría, padre, orando por ellos y honrando su memoria en vez de andar por ahí desviviéndose por los antojos de una asesina que, al fin y al cabo, recibió su merecido.

—Yo solo…

—Además, me duele que recele de mis palabras.

—No era mi intención…

—¡Esa niña ha muerto, olvídese de ella! Vuélvase a su convento, rece por España y deje de apiadarse de la chusma roja. —Va afegir, sec—: No tengo más que decir. Puede retirarse.

Va agafar una ploma i un full de paper i es va posar a escriure, ignorant la presència del frare, que va alçar-se, atordit i confós, i va sortir del despatx.

El porter va acompanyar-lo fins a la sortida. Ja al carrer, caminava sota la pluja amb la caputxa posada, reflexionant sobre les paraules del secretari. D’una banda, l’envaïa el sentiment de culpabilitat: li dolia haver-lo ofès amb tants dubtes. De l’altra, creia haver actuat de bona fe i amb rectitud, intentant complir una promesa feta a una persona ara morta.

Tremolant de fred, amb les mans ficades dins les mànigues i amb les sandàlies xopes, baixava per la llarga avinguda. Va reveure el cos ensangonat de la Núria quan acabava de ser afusellada, i com el posaven al taüt. I com després, amb un martell, un dels guàrdies s’apressava a clavar la tapa, clac, clac, clac, un so que li repicava encara dins el cervell. I l’endemà a la matinada, més homes i dones amararien la sorra amb la seva sang. La sorra roja. Més sang, més sang. Quan s’estroncaria aquest doll terrible?

Va sentir que algú cridava:

—Padre! —Es va girar i va veure una dona que corria cap a ell, sota un gran paraigua. No va reconèixer-la fins a tenir-la al davant. Era la dida del pavelló de lactants, que va conduir-lo cap a una entrada, on es van soplujar.

—Si em veuen parlar amb vós, em despatxaran.

El frare es va abaixar la caputxa.

—Quan la madre m’ha fet fora del vestíbul —va prosseguir la dida—, m’he quedat darrere la porta, escoltant. He sentit que buscàveu la Clara. Us han dit que és morta, oi?

—Sí.

—És mentida!

De primer, el frare va pensar que aquella dona era boja.

—Aquesta nena no és morta!

Encara que fos dida, va dir, de tant en tant les madres li feien vigilar el pavelló dels desmamats. Recordava molt bé la Clara.

—Una nena molt maca, amb els cabells rinxolats i uns ulls molt bonics, que semblen de carbó. Només plorava, pobreta.

—Tenia febre?

—Febre? És mentida, també! La pobrissona estava una mica neulida, però amb dos dies ja s’havia refet. Em feia pena veure-la tan trista i espantada, tan calladeta que semblava muda, i quan podia la treia al jardí i li cantava cançons per mirar de posar-la contenta. I de cop, abans-d’ahir, entro al pavelló dels desmamats i una madre em diu que és morta. De meningitis. Meningitis? Com és possible? Jo l’havia tingut a coll la tarda abans, i estava sana com una poma! I la monja que em diu: «Et dic que és morta, Rufina». Vaig haver de callar, però em podeu ben creure, padre: tot és mentida!

—El secretari m’ha mostrat el certificat de defunció.

—Un paperot! Només un paperot!

Un home va entrar a l’edifici i, abans de passar cap al vestíbul, mentre plegava el paraigua, va mirar-los amb aire d’estranyesa. El frare, incòmode, va pensar que no es podia quedar més allà, parlant a soles amb una dona.

—A mi m’han ensenyat el certificat, i no tinc per què dubtar de la paraula del senyor Planadevall.

La dona li va aferrar un braç.

—Els vaig veure, jo.

—A qui?

—A l’home i la dona que es van endur la menuda.

El frare va aixecar el braç per desaferrar-se de la mà de la dida i es va tornar a posar la caputxa.

—Me n’he d’anar.

—Els vaig veure, us ho juro! Estava alletant una criatura al pavelló dels lactants, asseguda davant una finestra que dóna als jardins. Era cap al tard. Des d’allà vaig veure entrar a l’altre pavelló, acompanyats del secretari, un senyor tot mudat i amb barret i una senyora amb abric de pells. Van estar-se dins una bona estona. Venien a triar una criatura, n’estic segura. I van triar la Clara.

—Vas veure que sortissin amb la nena?

—No són tan rucs, padre! Devien tornar més tard, a la nit, quan ningú no els veiés. El cas és que al matí següent la Clara ja no hi era. Vaig parlar amb l’Anton, el porter. Li vaig preguntar si sabia qui eren, aquells dos senyors. I ell només em va dir: «Gent de pela, gent de pela». «Han tornat a la nit?». L’Anton es va posar un dit als llavis: «Nosaltres, muts i a la gàbia, Rufina».

El frare començava a pensar que allò que li explicava aquella dona tenia un cert sentit. Amb tot, què podia fer-hi?

—Gràcies, filla —va dir al final—. Tant de bo que la nena sigui viva, com dius.

—No és la primera vegada que passen aquestes coses. —La dida obria els seus ullets al màxim—. Nens i nenes ben sans que de cop i volta es moren. Això sí: ningú no en veu mai els cossos! Gent desconeguda que entra i surt, sempre de bona família, amb cotxassos al portal. No sé de lletra, però no sóc pas bleda, jo! Una nena maca com un sol, òrfena: voleu res més fàcil? No cal ni tan sols adoptar-la, que això vol massa patracols. Diguem que és morta i ja està. Falsificar els papers és bufar i fer ampolles, per a aquesta gentota. Segur que paguen bé, i tothom hi suca, potser l’Anton i tot.

El frare volia tancar els ulls, no escoltar més aquella dona.

—No sabem res d’aquesta gent que diu. Oi que no sap qui són?

La dona va tornar a aferrar-lo del braç.

—Ell era prim, i força alt. Un pam i mig més que la dona. Duia un guant negre en una mà.

—Només en una mà?

—Sí.

El frare va sospirar.

—Si no em diu el seu nom…

—Com voleu que el sàpiga, pobra de mi?

El frare va tornar a desaferrar-se de la mà de la dona.

—Gràcies, filla, Déu t’ho pagui. Ara torna-te’n, i deixa’m sortir.

—No hi fareu res?

—Ja hi pensaré. Au, deixa’m sortir.

No gaire convençuda, la dona va obrir el paraigua i se’n va tornar cap a la Maternitat. El frare es va quedar palplantat davant del portal. Començava a vesprejar, i la pluja queia amb més força. En realitat, què havia vist, aquella bona dona? Només un home i una dona que entraven en un pavelló. Simples sospites sense fonament. Un guant negre? Fantasies, potser fruit d’algun ressentiment envers les madres…

Es va apujar la caputxa i va sortir del portal. Va reprendre el camí cap a Sarrià, avançant fatigosament sota la pluja.

Encara que fos cert el que afirmava la dona, no seria millor desentendre-se’n? La Clara tindria una bona família, una bona educació, un bon futur. Si no s’hi ficava, tots s’estalviarien un piló de maldecaps. El rau-rau interior, però, augmentava. No podia ignorar la promesa que havia fet a la Núria. D’altra banda, també s’havia compromès amb la tia a tornar al pis tan bon punt sabés alguna cosa. Què li diria?

Tenia tantes ganes d’arribar al convent que, si hagués pogut, s’hauria posat a córrer. Soparia amb la fraternitat i, després de les oracions, es retiraria a la cel·la, i resaria més. Potser la pregària mitigaria el seu desassossec, i tal vegada llavors, amb l’ajut del Senyor, ho veuria tot més clar.