20

Durant tot el vespre, vam veure les altres companyies baixar de la serra i dels pujols, emprenent la retirada com silencioses processons d’encaputxats sota la pluja. Després ens va tocar a nosaltres d’enfilar el camí, encara més fangós que a la vigília. Un cop al santuari, vam desviar-nos cap a la serra, tots afilerats darrere el Zagal, que es coneixia el país a les clares i a les fosques.

—Con tanta lluvia el camino está hecho un asco —ens va advertir, ben soplujat sota el paraigua—. Nos vamos a dar más morrones que un tonto.

La sendera, de primer, ascendia suaument entre els pujols pelats que blanquejaven en la foscor. Després s’anava fent més costeruda. Avançàvem bleixant sota la pluja, amb els ulls molt oberts per endevinar on posàvem els peus. De tant en tant algú relliscava i un enfilall de renecs ressonava en la nit.

L’Avi rebufava com una cafetera.

—No puc ni amb l’ànima!

Al seu costat es planyia en Panseco.

—¡Qué aguazal, mecagüen la hostia! Creo que ya me he vuelto rana.

Ja ens acostàvem a la carena quan vam sentir lladrar uns gossos, no gaire lluny. Dins una cova, arran del camí, s’arrecerava entorn d’una foguera un grup de pobletans. Els homes ens observaven amb ulls somnolents; les dones s’arraulien amb la canalla al fons de la cova. Vam fer una pausa per prendre alè. Vaig saludar en Petronio, el ferrer, un home sorneguer i afable, ara moix i alacaigut. Vaig preguntar-li si s’havia assegurat bé d’estripar i cremar tots els papers i carnets que el poguessin comprometre. Va fer que sí amb el cap. Després d’aconsellar-li que, si els fatxes l’interrogaven, digués que no sabia res de política, i que només havia fet el que li manàvem, vaig acomiadar-me’n amb una abraçada.

En totes les cares d’aquells homes, il·luminades pel guspireig de les flames, es veia una barreja similar de fatiga i desànim. Ja quedava molt lluny l’entusiasme dels primers mesos de la nostra arribada a l’Aragó, amb les interminables assemblees a la plaça, amb enceses discussions i mil projectes sobre l’ús de les terres col·lectivitzades. Ara el somni de la nostra revolució agonitzava, temorós, en una obscura cova de la serra. Aquella bona gent ja només desitjava la pau.

—Quina pena, pobra gent —vaig comentar, capbaix, quan ja ens allunyàvem.

En Pedro va rebufar pel nas.

—Més pena fotem nosaltres!

Vam coronar la serra al cap de poc i vam carenejar per un viarany, entre ullastres i ginebrons. Em vaig abaixar la caputxa: ja parava de ploure. Poc després ens escometia el cerç, gelat, bufant a ràfegues, mossegant-nos la cara i les mans, inflant els capots, arremolinant-se i xiulant al nostre voltant, sacsejant els ullastres com si volgués arrencar-los de soca-rel. Avançàvem a contravent pel fangar, maleint les inclemències. A mesura que el cerç anava escombrant els núvols, el cel s’omplia d’estrelles que titil·laven en la foscor. El Zagal es va aturar en una coma i amb el paraigua plegat va assenyalar la plana que s’obria davant nostre.

—Mirad.

En la negror, una franja sinuosa de llumenetes creuava la plana de dalt a baix, com una llarga processó de torxes.

—Què cony és, això?

—Los vivaques de los fachas.

—¡Anda! —va exclamar en Silverio—. ¿Y los nuestros?

—No em facis riure! —va dir l’Avi—. Els nostres no gosen ni encendre un misto.

El Zagal va examinar atentament la foscor migpartida per la línia de llumenetes, mirant d’orientar-se.

—Lo que pensaba —va concloure al cap d’uns segons—. Los fachas han tomado ya Alcubierre y Poleñino.

—¿Y Sariñena?

—Todavía no, aunque no están muy lejos.

—Vinga, nois: encara passarem!

Vam baixar de la serra pel llit d’una torrentera. Començava a clarejar. Al cap de poc, un sol taronja treia el cap per l’est, il·luminant, al lluny, els cims nevats del Pirineu. La plana estava marcada per dues llenques de boira blanca que, segons el Zagal, indicaven els cursos del Flumen i l’Alcanadre. Aviat vam distingir Sarinyena i la seva llacuna, i un grup de gent, diminuts com formigues, caminant cap als rius a la claror de l’alba.

—Són dels nostres —va dir l’Avi.

—¡Andando!

Quan ja arribàvem al capdavall de la torrentera vam sentir trets llunyans de fusells i ràfegues de metralladora. A les detonacions s’hi va afegir de cop i volta el soroll d’uns avions. Quatre Junkers van aparèixer al cel. De seguida van ressonar les bombes, i grans columnes de fum es van elevar sobre Sarinyena.

—Tranquil —vaig dir a en Pedro, veient-lo inquiet i imaginant-me’n la causa—. Segur que ja són fora.

El cerç, tot i venir-nos de cara, bufava allà baix amb menys força. Poc després de passar vora un monestir en ruïnes, vam travessar un ermot desolat, sempre en direcció a les columnes de fum que sortien de Sarinyena. Tot d’una vam sentir el brogit de dos caces passant com llampecs sobre els nostres caps. Méssers. No vam tenir temps de llançar-nos a terra. Per sort, es dirigien, rugint, cap als rius i la carretera. Uns segons més tard sentíem el metralleig. Vam apressar-nos, temorosos que tornessin. Tot corrent, observava de reüll les àgils evolucions d’aquelles màquines diabòliques. El sol feia resplendir els seus fusellatges quan s’aixecaven gairebé en vertical, quedaven un moment com suspesos al cel i, tot seguit, s’afalconaven en picat per sembrar la destrucció.

Poc després es va intensificar el brogit dels motors.

—Ja tornen!

—¡Venga, aprisa! —va cridar el Zagal—. ¡Al barranco!

—¿Qué barranco?

Un Mésser va passar tan baix que vaig poder veure la cara del pilot. Em vaig aturar per seguir-lo amb els ulls. L’aparell, amb un rabiós zumzeig, va guanyar altura i va començar a virar.

—¡Joder!

—Tots a cobert!

Però no es veia ni un arbre ni una roca en un quilòmetre a la rodona.

—¡Al barranco! —va repetir el Zagal, i va arrencar a córrer cap a una fenella que creuava la plana com una arruga. Tots ens vam afanyar darrere seu, en desordenada escampadissa, llençant mantes, fusells i sarrons per anar més lleugers, corrent amb les cames al cul mentre creixia el brogit de l’avió. Vaig comprendre que no tindríem temps d’arribar a la fenella. Em vaig deixar caure en sentir la primera ràfega. Feia tota la força contra el terra per oferir el mínim volum a les bales. Hauria volgut convertir-me en un cuc per enfonsar-me terra endins. Vaig mirar cap a un costat i vaig veure en Bakunin estès prop meu, però de panxa enlaire. Reia com un ogre, tot fent pam i pipa al cel.

—Què collons fas, capsigrany?

Va sonar una altra ràfega, i una calamarsada de bales es va clavar a terra, a pocs pams d’on jèiem.

—¡No me has dado, cabrón! —va cridar en Bakunin a plens pulmons.

Tan bon punt van cessar les ràfegues i el soroll de l’aparell va anar disminuint, ens vam incorporar i ens vam embalar cap a la fenella. El Zagal, just abans de saltar, va llençar a terra el paraigua, destrossat per una bala.

—¡Maldito pajarraco!

En Pedro i jo vam saltar tot darrere. La fenella era poc profunda, gairebé com una trinxera natural. En Milhomes, assegut al meu costat, es passava una mà pel cap, atònit.

—Cristina puta, aquest bord m’ha fet la clenxa!

Vaig treure el cap amb precaució. Tombats al pla hi havia tres cossos. Alguns homes encara corrien cap a la fenella, entre ells el cuiner, que avançava menant la mula del ronsal.

—¡Al suelo, Aníbal! —cridava en Pedro—. ¡Suelta la mula!

El caça volava tan baix que semblava que fregava el terra amb les ales. Quan van crepitar les metralladores, el cuiner va caure com un plom i la mula es va agenollar, va quedar quieta un moment i es va tombar a un costat, a poc a poc.

El Mésser va guanyar altura i es va perdre en la distància. Vam sortir de l’abric. A l’Aníbal, una bala li havia encertat el cap, esbardellant-li el crani com un meló. Entre les dues meitats es vessava una massa rosada d’on sortia un vapor blanc.

—Este jodido buitre nos ha dejado sin cocinero.

La mula agonitzava en un toll de sang. En Pedro va desenfundar la pistola i li va clavar un tret al cap.

—¡Y, además, sin cocina! —va dir en Panseco.

—¡Y a mí me ha escuchinado el batiaguas! —es planyia el Zagal.

Pocs metres més enllà vam veure en Mataliebres, gemegant i retorcent-se, amb un camal ensangonat. I encara més enllà quedava el cadàver d’en Vidal, un dels ajudants de metralladora d’en Cros, i d’un altre que li dèiem en Babas, amb el pit travessat per una bala.

En Bakunin i en Silverio van penjar una llitera al llom d’una mula per ajeure-hi en Mataliebres. Sense temps d’enterrar els morts, vam reprendre la marxa cap al Flumen. Se sentien morterades llunyanes. Al cap d’un parell d’hores vam travessar el riu per un gual, amb l’aigua fins als genolls. Un cop a l’altra vora, vam pujar a un turó coronat per un bosquet de savines.

Tots bleixàvem, esllomats. Vam optar per fer una aturada. Des del turó, sota les savines, teníem una bona vista de la plana. A la dreta quedava Sarinyena, envoltada d’un núvol de fum. En cas d’aproximació de l’enemic, els veuríem arribar amb prou antelació per arrencar a córrer cap a la carretera de Sena.

Se sentien, intermitents, canonades llunyanes. En Pedro va donar l’ordre de no encendre cap foc. Em vaig fregar els ulls, irritats per la suor que em baixava del front. El cor em bategava tan fort que semblava que se’m volia escapar per la boca, els braços em feien mal, i se m’enrampaven les cames. Em vaig asseure a terra, sense forces ni per obrir el sarró per fer un mos. Descarregades les mules, els homes van estendre les mantes molles i s’hi van deixar caure, rendits, arrebossats d’una crosta de fang.

—No puedo ni con mi sombra —gemegava en Silverio—. Estoy pa’ que me den los aceites.

Vençut per la fatiga, em vaig deixar caure d’esquena. Va despertar-me el brogit d’una formació de paves que sobrevolava la plana en direcció a Lleida. Vaig comptar-ne, amb els ulls entretancats, fins a vint-i-cinc.

—¿Nos habrán visto? —va preguntar l’Emiliano, a qui el Zagal aplicava un ungüent als peus per reblanir-li una mula.

—No creo —va contestar el Zagal—. A más, no van a malgastar sus bombas en cuatro rezagados.

Uns minuts més tard se sentia el llunyà retruny del bombardeig. El Zagal va deixar anar un llarg xiulet.

—¡Vaya castañazos!

Vaig estendre la manta sobre un arbust perquè s’eixugués i vaig menjar un xusco i quatre figues seques assegut en una roca, guaitant la plana deserta. L’Avi, a uns quants metres de mi, canviava les benes a en Mataliebres, que gemegava de dolor. En Pedro va asseure’s al meu costat, menjant avellanes. De tant en tant, mirava cap a Sarinyena.

—Ja no hi queda ningú —vaig dir—. Segur que el coronel les haurà despatxat amb les primeres canonades. Qui sap on para, la furgoneta.

L’Avi ens va venir a preguntar què havíem de fer. No ens podíem quedar gaire temps en terra de ningú. En Pedro es va girar cap a les savines. La majoria dels nostres homes encara jeien sobre les mantes.

—Estem cruixits, i no vull que els caces ens tornin a metrallar. Descansarem fins cap al tard. El Zagal diu que amb una nit n’hi ha prou per arribar al Cinca.

—¿Crees que allí estarán los nuestros? —va preguntar en Panseco.

En Pedro va trigar uns segons a respondre. A mesura que declinava el sol, les ombres s’allargaven i s’esgrogueïa la plana. El retruny de les canonades semblava venir de pertot, com els trons d’una tempesta llunyana.

—Eso espero —va dir pausadament—. A menos que ya los hayan achicharrado a todos.

Ens vam posar en marxa quan el sol ja s’enfonsava a l’horitzó. A mesura que queia el capvespre, una gran calma s’apoderava de l’estepa. De mica en mica, el cel va omplir-se d’estrelles, i sobre un pujol va alçar-se, vermellosa, la lluna.