25

Després, en Rómulo es va posar a parlar de la guerra, una mà al clatell, mirant el sostre de l’habitació.

—Al final, habrá que darles las gracias a los japoneses.

Amb la cara de costat sobre el seu pit, la Margaret mirava la flama de l’espelma sobre el tocador, que es reflectia al mirall i omplia la cambra de clarors i d’ombres tremoladisses. L’electricitat se n’havia anat just quan en Rómulo, amb dits impacients, començava a desbotonar-li la brusa.

—¡Maldita sea! —La Margaret, escapolint-se dels seus braços, va anar a les palpentes fins a la cuina, on va localitzar i encendre una espelma. En tornar, en Rómulo, assegut al llit, es descordava les sabates a les fosques. La Margaret va deixar l’espelma al tocador, va acabar de despullar-se i es va ficar al llit.

—Y los alemanes, como Napoleón, atascados en las afueras de Moscú, con el invierno en la esquina.

Va riure pel nas.

—Ahora van a saber lo que es tiritar en Rusia.

Quan feia una pausa, la Margaret sentia bategar-li el cor. De bona gana li hauria dit: deixa’m dormir un minut, calla. Una fonda fatiga l’envaïa de cap a peus. Però ell, invariablement, hi tornava.

—Y ahora los americanos, de carambola, acuden en vuestro auxilio. Perfecto.

Tot parlant, en Rómulo li acariciava suaument l’esquena, les espatlles i els cabells amb els seus dits rugosos. A poc a poc, les forces semblaven abandonar-la i se li aclucaven els ulls.

—Después, con vuestra ayuda o sin ella, mandaremos a Franco al carajo.

Va preferir no posar veu als seus pensaments: ara no tenia ganes de parlar de guerres, ni d’Espanya, ni de res.

—El régimen se está derrumbando, carcomido por su podredumbre. El pueblo no va a aguant…

En despertar-se, va sentir que en Rómulo respirava pausadament, amb un lleu ronquet al final de cada inspiració. Va obrir els ulls: ja només quedava un cul d’espelma.

Al migdia, després d’haver escoltat les notícies del Pacífic, li havia obert la porta del consolat el funcionari de guàrdia, que va indicar-li que l’Edward era al seu despatx, amb l’Anthony, l’agregat de premsa, escoltant la BBC. Es va quedar amb ells una bona estona, comentant les notícies i llegint els últims teletips arribats de Londres. L’Edward, d’habitud tan flegmàtic, estava tan entusiasmat que va treure d’un armari una ampolla de xerès i va convidar-los a una copeta.

Havia abandonat el consolat passades les tres. No fou fins a arribar al seu pis que els budells van recordar-li que no havia dinat. Va menjar un ou ferrat amb una llesca de pa i, per postres, una poma. En acabat, va canviar els llençols del llit i va netejar bé el pis, petit com un cop de puny: una cuina estreta, una habitació on només cabien el llit i un tocador, un lavabo on gairebé no podia ni estirar els braços i un menjadoret de nou metres quadrats. Hauria preferit, en arribar a Barcelona, allotjar-se en un dels pisos que el consolat tenia llogats a l’Eixample, més espaiosos i confortables, però li havien comunicat que només els quedava aquest cau del Born. Fet i fet, era l’última que havia arribat, i vivia sola: va haver de conformar-s’hi.

Cap a les cinc havia sortit del pis, després d’encendre l’estufa. Caminava lleugera. El sol ja s’havia post. En Rómulo l’esperava al bar de Portaferrissa, a la mateixa taula del dia abans, una copa de brandi al davant. Fent un gest de contrarietat, va dir-li que havia pensat convidar-la al Metropolitano, una sala de ball a Consell de Cent, però a l’últim moment li havien esguerrat el pla convocant-lo a una reunió que començava al cap d’un parell d’hores.

—No te preocupes —va dir la Margaret, dissimulant la decepció. Va demanar un tallat al cambrer—. Ya te dije que no me gusta bailar.

Van parlar de Pearl Harbor. Després de fer un glop del tallat, que tenia un gust horrible de xicoira torrada, amb prou feines dissimulat per la llet, la Margaret va preguntar-li:

—La reunión es con tus camaradas, supongo.

En Rómulo va assentir.

—¿Qué estáis tramando, ahora?

En Rómulo va inclinar cap a ella.

—Algo muy gordo, y no te digo más.

—¿Para cuándo?

—Para dentro de unas semanas.

Tot seguit, agafant la mà que la Margaret havia deixat sobre la taula, va lamentar que no li agradés ballar.

—¡Qué guapa estás! Al verte entrar, por poco me da un patatús.

La Margaret va riure amb desgana. En Rómulo va dir-li que s’havia fet la il·lusió de tenir-la als braços molta estona, a la pista de ball. La Margaret es va enretirar els cabells que li queien sobre una galta.

—Vaya, qué poca imaginación.

—¿Por qué lo dices?

—Por nada. Y yo que pensaba dejarte subir a mi piso…

En aixecar la vista, va trobar-se amb els ulls perplexos d’en Rómulo.

—¿Lo dices de veras?

La Margaret va somriure.

—Lástima.

El rostre d’en Rómulo es va il·luminar.

—No pasa nada si llego un poco tarde a la reunión. ¡Nosotros no somos ingleses!

Es va aixecar per anar a pagar les consumicions. De camí cap al Born, va passar-li el braç sobre l’espatlla i va besar-la a la galta. La Margaret va demanar-li que alentís una mica el pas: caminava tan ràpid que li feia perdre l’alè.

L’espelma s’anava exhaurint. S’hauria de llevar, però li feia mandra perquè el pis seria fred com una trinxera russa, amb la llenya de l’estufa segurament ja consumida. Va ronsejar una estona, el llençol fins a la barbeta, absorbint l’escalfor del cos d’en Rómulo. Què en sortiria, d’aquesta història? Amb ell, li feia la sensació que entrava en una zona incerta. S’hi sentia atreta, però també notava una mena de fre que la retenia, com si la intuïció o la cautela l’advertissin que mesurés bé les seves accions i les seves paraules, que no s’hi llancés a cor obert, perquè, al capdavall, un lligam com aquell només li portaria problemes, complicacions de tota mena i, al final, més dolor. D’en Rómulo, l’atreien el seu aplom arrogant i la seva mirada simple, honesta i apassionada. No era la passió sobtada, desconcertant, que havia sentit per en Klaus. Tampoc ella no era la mateixa que l’any 38. De vegades li semblava que amb el pas del temps li havia quedat al cor un pòsit d’escepticisme que li impedia il·lusionar-se amb res.

A més, no tenia gaire sentit, considerant on treballava, intimar amb un guerriller que podia caure en mans de la policia i acabar confessant els noms de totes les persones amb qui es relacionava. Llavors, sens dubte, la policia demanaria explicacions al consolat, potser fins i tot a l’ambaixada, posant l’Edward i el cònsol, per culpa seva, en una situació molt delicada. Com reaccionarien? ¿Pensarien que passava informació als comunistes? L’Edward, que la coneixia bé, segurament creuria les explicacions que li donés, però no podria continuar treballant al servei consular, ni a Barcelona ni enlloc. No li quedaria més opció que fer la maleta i tornar-se’n a Anglaterra i reprendre la rutina del treball d’infermera a Woolwich, posat que la tornessin a admetre, i refugiar-se novament al piset de la seva mare. Ara trobava aquesta perspectiva força depriment. O potser es decidiria a canviar de latituds… Pujar a un vaixell i fugir ben lluny d’aquesta Europa bàrbara i ensangonada. Cap a l’Índia, o potser Austràlia. No era la primera vegada que ho pensava.

Algo muy gordo. Les paraules d’en Rómulo van tornar-li al pensament. ¿Seria una altra bravata de les seves? ¿Es limitarien a fer descarrilar un altre tren de mercaderies o, aquesta vegada, planificaven un atemptat tan contundent que ni la censura no podria silenciar? Potser dirigit a alguna autoritat significada del règim. Muy gordo. Què podia…? En unas semanas. Al gener, el règim celebrava el tercer aniversari de l’entrada de les tropes nacionals a Barcelona, amb la pompa i la parafernàlia que ja havien desplegat feia un any per la mateixa efemèride: concentracions de falangistes, boines vermelles, camises blaves, Sección Femenina, Flechas y Pelayos, discursos patriòtics i braços aixecats, desfilada militar per un passeig de Gràcia ple de gent i de banderes rojigualdas i, culminant els actes, una multitudinària missa de campanya. Un ambient ideal per fer esclatar una bomba que digués al món: encara som aquí, els vençuts. Qui en seria l’objectiu? El capità general? El governador civil? O bé esperaven que, com l’any anterior, el Generalísimo en persona vingués de Madrid per presidir la commemoració? ¿Serien tan insensats d’imaginar-se que tenien alguna possibilitat d’atemptar contra la llotja d’autoritats, en un passeig de Gràcia infestat de policies? Va pensar en el dia que en Rómulo va veure-la amb el refugiat jueu. Justament al passeig de Gràcia. Què hi feia, allà?

Esperava equivocar-se en les seves deduccions, potser massa precipitades, basades només en una mirada d’en Rómulo i les paraules que se li havien escapat. Com pretenien que els sortís res bé, d’altra banda, si no sabien tenir la boca tancada? Li va venir al cap una expressió castellana: por la boca muere el pez. ¿Serien igual de bocamolls, els seus camarades, amb la primera dona que volguessin impressionar? Era inevitable que algú, tard o d’hora, donés un pas en fals i tot se n’anés en doina.

Movent-se a poc a poc, procurant no despertar-lo, es va esmunyir de sota el seu braç i va posar els peus a terra. Amb batí i xinel·les, l’espelma a la mà, va anar al menjador. Va recarregar l’estufa, que encara tenia caliu. Mentre esperava que la flama es revifés, va tornar la llum. Va deixar la làmpada de l’habitació encesa: ja eren prop de tres quarts de set. Va bufar l’espelma i va asseure’s a l’espona del llit. Quan anava a despertar en Rómulo, va observar que tenia també una cicatriu al braç dret, que abans no havia advertit. Va passar-hi els dits, resseguint-la. En Rómulo va respirar més fondo.

—Son las siete menos cuarto —va mormolar la Margaret.

—Mmmmm.

—Tienes que darte prisa, si no quieres llegar tarde a tu reunión.

En Rómulo, amb un moviment brusc, va agafar-li la mà amb què acariciava la cicatriu. Somreia, encara amb els ulls closos.

—Solo quería comprobar que no estaba soñando. ¿Eres real?

—Dentro de lo que cabe…

—Supongo que te veré, si abro los ojos.

—Prueba.

En Rómulo va entreobrir els ulls.

—¿De qué te ríes?

Es va incorporar, àgil, i va atreure-la cap a ell.

—¿Y esta cicatriz del brazo? —va preguntar-li la Margaret quan els llavis es van haver separat.

En Rómulo va decantar la cara per mirar-se el braç.

—Un pequeño accidente. Mi piel es todo un mapa. Me desgarré la piel con los espinos de una alambrada, al intentar saltarla. Fue en el jodido infierno de la sierra de Pándols, durante la batalla del Ebro. Los fachas nos machacaron de lo lindo durante semanas, con su artillería y sus aviones, aunque lo peor fueron el calor y la sed que pasamos. Resistimos todas sus embestidas como un gato panza arriba, hasta que por fin mi batallón fue relevado por una Brigada Internacional. La cota se perdió al cabo de unos días, ya ves. Si nosotros hubiéramos permanecido en la cima, los fachas nunca la hubieran conquistado.

—Claro. Todavía estarías allí, resistiendo. ¿Dónde están las otras cicatrices?

—En la espalda tengo otra, y otra más en un muslo. Y ya conoces la de la rodilla.

Va treure un genoll per sota del llençol. La Margaret va acariciar-la, tot recordant la seva primera trobada. Ara semblava una cremada de la mida d’un penic.

—Es mi favorita —va dir en Rómulo—, porque gracias a ella te conocí.

La Margaret va fer lliscar la mà sota el llençol, amunt entre els pèls de la cuixa, fins a tocar el penis, flàccid.

—Vaya, pobrecito…

—Dale tiempo.

—No hay tiempo. Tienes que irte ya.

Va enretirar la mà i va tornar a abrigar el genoll sota el llençol. En Rómulo, apartant-li els cabells amb una mà, va besar-la a l’orella.

—Dime —va xiuxiuejar—: ¿no tendrás un novio en Inglaterra?

La Margaret va separar el cap.

—Me haces cosquillas. ¿Crees que si lo tuviera estaría aquí contigo?

Va encantar-se un moment amb el seu reflex al mirall.

—Tuve uno aquí, en Barcelona, aunque no sé si puedo llamarle novio. Era alemán.

—No jodas: ¿alemán?

—Un voluntario de las Brigadas Internacionales. Murió en la batalla del Ebro.

—Lo siento.

Els seus dits s’entortolligaven amb els cabells de la Margaret.

—¿Estabas enamorada de él?

—Supongo. Solo nos vimos durante un par de semanas, mientras estuvo de permiso en Barcelona.

Va intentar aixecar-se, però en Rómulo va retenir-la.

—Vas a llegar tarde.

—No importa, todo el mundo llega tarde.

Va intentar besar-la, però ella va posar-li la mà davant la boca.

—¿Y tú?

—¿Yo qué?

—Seguro que hay alguna chica especial, allá en Madrid.

En Rómulo va arronsar les espatlles.

—Hubo muchas.

—Qué bravucón… ¿Cómo habré dejado que te metas en mi cama?

—Será que estás colada por mi.

—Sí, será eso.

—Se llamaba Martirio.

—¿Quién?

—Mi chica madrileña. La conocí en las trincheras de la Ciudad Universitaria. Era miliciana. Se quedó allí, y no sé qué habrá sido de ella.

Quin nom: Martirio! Com Tormento, Angustias, Dolores… La fascinació pel sofriment, tan catòlica, tan espanyola.

—¿Cómo era?

—Morena, de pelo negro y ensortijado, ojos oscuros. ¡Pobre Martirio! Cuando pienso que a lo peor cayó en manos de aquellos cabrones…

La mateixa sort que la Núria, va pensar la Margaret. O pitjor, potser.

—¿Y tu familia?

—Supongo que mis padres estarán bien. No estaban muy metidos en política. De Paco, mi hermano menor, no sé nada. Se afilió a las juventudes comunistas y se hizo miliciano en el 36, con diecisiete años. Su unidad permaneció en la capital hasta el final de la guerra. Lo último que sé de él es que, poco antes de la caída de Madrid, trató de llegar a Alicante para subirse a un barco. Y ahí se perdió su pista. En Francia seguro que no está. Tal vez consiguió llegar al norte de África. O puso rumbo a América.

—Ojalá esté bien. A ti también te aconsejaría que te fueras muy lejos de España.

—Algún día, tal vez. Ahora tengo una misión que cumplir.

—¿Eso tan tan gordo?

—Eso mismo.

—Después de lo del tren, no vais a pillarles desprevenidos. Si te apresan, ya sabes lo que te espera.

Interrogatori i tortures. I, després, consell de guerra, sentència de mort i, de bon matí, cap al camp de la Bota. A l’estiu, quan dormia amb el balcó obert, solia despertar-la, a l’alba, el ressò llunyà de les descàrregues.

—Intentaré sobrevivir, aunque solo sea para no romperte el corazón.

La Margaret va donar-li un cop al pit, amb el puny fluix.

—¿Cuándo nos vemos de nuevo? —va preguntar-li en Rómulo—. ¿Puedo llamarte al consulado?

—Mejor me pongo yo en contacto contigo. ¿Dónde vives?

—Lejos.

—¿Fuera de Barcelona?

Va mirar-se-la, com dubtant entre parlar o callar.

—En San Andrés.

—¿Solo?

—Con un camarada y su familia. Luego te doy el número de teléfono de un bar vecino. Sé discreta.

—¿Pregunto por Rómulo?

—Me llamo Juan, recuérdalo bien. Primero preguntas por Manolo, un camarero. Y a él le das un mensaje para Juan, el de la cicatriz. Él sabrá cómo dar conmigo.

—¡Qué emocionante!

—Y mucho cuidado con lo que dices.

—Mira quién habla.

—Di tan solo que nos encontramos a tal hora, donde siempre. Si puedo, acudiré aquí. Insisto: sin una palabra de más. Nunca sabes quién puede estar escuchando.

—Dímelo a mí.

Un dia que parlava per telèfon amb el doctor Rovirola, la telefonista els va interrompre per advertir-los secament que, si no passaven a parlar espanyol, es veuria obligada a tallar la línia. Des d’aquell dia va anar amb més de compte amb el telèfon, conscient que sempre hi havia una altra orella pendent de les seves paraules.

Una altra cosa li ballava pel cap. Va explicar-li que havia sabut que la filla de la Núria no era en cap hospici. L’havien tret d’amagat per donar-la a una família.

—¡Qué cochinada!

—¿Te acuerdas de los dos polizones que te dije, los que utilizaron nuestra red para venir a Barcelona?

—Sí.

—Adivina quiénes son.

—Joder, no me digas. ¿El anarquista?

—El mismo. Se enteró del fusilamiento de Núria, y ha regresado a por la niña. Y, una vez aquí, se encuentra con que le han dado su hija a otra familia. Aun así, pretende recuperarla a las bravas. Le acompaña otro exiliado, amigo suyo.

—Les deseo lo mejor, sobre todo por la cría. Pero me temo que solo conseguirán que les echen el guante o que les peguen dos tiros.

Mentre parlava, li anava deslligant, amb una mà, el nus del cordó del batí.

—Ellos ya no cuentan aquí con ninguna infraestructura.

La seva mà càlida es va esmunyir per l’obertura. Va acariciar-li el maluc i va pujar, costella a costella.

—Son ya las siete —va dir la Margaret—. Tus camaradas…

La mà va posar-se sobre un pit. Tot acariciant-lo, el premia suaument.

—Mira por dónde, ahora no me apetece salir. Pueden reunirse sin mí.

Va inclinar el cap endavant i, obrint-li més el batí, va enfonsar la cara entre els pits. Mentre li llepava un mugró, la mà lliscava a poc a poc cap al ventre. La Margaret va estrènyer les cuixes, amb força.

En Rómulo va aixecar la cara i va mirar-la fit a fit.

—¿Quieres guerra?

—Venga.

La mà va desviar-se, per la cuixa, cap al genoll. Va aferrar-lo i va fer pressió cap enfora. La Margaret va resistir-se i van forcejar uns segons. El mirava als ulls, sense riure, fins que la pressió va ser tan forta que va haver de cedir, permetent que la mà apartés la cuixa cap a un costat i pugés a poc a poc cap al seu pubis. Llavors es va deixar caure d’esquena sobre el llit. En Rómulo es va posar sobre seu, sense a penes tocar-la, sostenint-se sobre un colze, amb els músculs tensos i les venes marcades. Van mirar-se als ulls mentre el seu membre, ara calent i dur, s’obria camí a poc a poc dins seu. La Margaret va decantar la cara, tancant els ulls. En sentir els llavis i les dents d’en Rómulo al coll, una intensa esgarrifança va passar-li des de l’arrel dels cabells fins als dits dels peus.