22

Fanguejàvem en silenci per la carretera, enmig d’una devastació que a penes entrevèiem en la fosca: carcasses calcinades d’automòbils, cràters de bombes, armes i municions abandonades, algun cadàver ennegrit… El Zagal, que obria la marxa, es posava les mans al cap.

—¡Madre mía, qué estropicio! ¡Menuda chanfaina!

Al cap d’una hora de camí, tornàvem a sentir que l’esgotament s’apoderava dels nostres membres. La humitat se’ns ficava als ossos, i els peus ens pesaven com ploms.

En tombar un revolt vam distingir la claror d’una foguera. Ens hi vam acostar amb precaució. Prop de la foguera hi havia un camió tombat de costat. Ressaltada contra les flames, vaig veure la silueta d’un home que, a cops de peu, estellava una caixa de fusta. Era un paisà d’uns cinquanta anys, escanyolit, amb faixa, armilla i boina. En veure’ns aparèixer de la foscor, va quedar paralitzat, mirant-nos amb desconfiança.

—¡Qué susto! ¡Ya creía que llegaban los moros!

Escampats tot al voltant de la foguera es veien els obusos, que l’home havia tret de les caixes que transportava el camió. En Silverio, amb un peu, va apartar-ne un que era massa a prop de les flames.

—¿Quieres volar por los aires?

L’home es va ajupir per recollir un braçat d’estelles i les va llançar a la foguera, entorn de la qual s’anaven arremolinant els homes de la companyia. Vaig observar que al camió li faltaven les rodes.

—¿Robando ruedas?

—No estoy robando. Este camión no es más que chatarra. ¿Qué más da si me llevo las ruedas?

—¿Para qué?

—Algo sacaré por ellas, tarde o temprano.

En Bakunin, les mans obertes davant les flames, es va entregirar cap a mi. Les orelles se li transparentaven contra el foc.

—Deixa’l, Quilis. Com si es vol endur el camió sencer.

Després d’escalfar-me les mans, em vaig apartar de la foguera una vintena de metres. Tot orinant, vaig veure al lluny les primeres cases de Sena, amb un parell de finestres il·luminades. Em vaig cordar la bragueta i vaig arribar fins a un petit pont que passava sobre un barranc. Vaig mirar avall. Al fons hi relluïa un vehicle estimbat. Vaig sortir de la carretera i vaig baixar amb cautela. Il·luminant amb un misto la carrosseria, vaig veure les restes d’unes lletres blanques: …viètics …alunya. Una de les portes davanteres estava arrencada. Em vaig abocar a l’interior del vehicle, que pudia a carn socarrada. A la claror d’un altre misto vaig veure dos cadàvers calcinats: un era el conductor; l’altre, al seient de darrere, semblava una noia.

Vaig cridar en Pedro, que de seguida va ser al pont.

—La furgoneta de les noies.

En Pedro va baixar amb quatre salts i va mirar cap a dins.

—Quina creus que deu ser?

—Difícil de dir, tal com ha quedat.

Va obrir la porta de darrere d’una estrebada, i va examinar el cos de la noia cremada.

—No porta la pistoleta. És l’altra.

De la Núria, no se’n veia ni rastre. Devia anar al seient del costat del conductor. El paisà, des del pont, va dir que havia vist l’accident des d’un turó.

—En la carretera había un gran atasco de coches y camiones, y civiles con carros y borricos, además de muchos soldados que iban a pie. Entonces se les echaron encima esos dos aviones. Todo el mundo se puso a correr, alejándose de la carretera, aunque a muchos ni siquiera les dio tiempo de abandonar los vehículos.

Va assenyalar el camió.

—Vi cómo los ocupantes de ese camión saltaban de la cabina. El vehículo se salió de la carretera y se recostó ahí. Delante iba la furgoneta, que relucía al sol como un señuelo. Los cazas debieron alcanzar al conductor, y la furgoneta, dando tumbos, se despeñó por el barranco, de donde al poco salía una negra humareda. Los aviones dieron tres o cuatro barridas más y luego se largaron para Zaragoza. Bajé corriendo para echar una mano. Unos soldados sacaron del barranco a una moza que al parecer salió despedida de la furgoneta y quedó sin conocimiento. Muy magullada, la pobrecica. Tenía el rostro ensangrentado.

—¿Dónde está ahora? —va preguntar en Pedro.

—En Sena, supongo. Se la llevaron a lomos de una mula.

En reprendre la marxa vam veure que començava a caure la boira. En Pedro ens va fer apressar el pas.

A Sena regnava un silenci de mort, només trencat pels cruixits dels fragments de vidre que trepitjàvem, escampats pertot. No es veia cap finestra intacta. Els carrers eren plens de cotxes i camions, alguns amb soldats dormint a l’interior. També hi havia carros plens d’andròmines de tota mena, vigilats per vells somnolents i dones amb mocadors negres al cap.

Ens vam aturar davant un grup de soldats que es passaven una ampolla de vi, asseguts sota un pòrtic, a l’escalf d’un petit foc. En Bakunin va preguntar-los per què no aprofitaven la nit per arribar al Cinca. Un soldat ens va mirar amb ulls tèrbols. Duia un peu calçat amb una espardenya, i l’altre embolicat amb un tros de roba lligat amb un cordill.

—Por más que corramos nos van a pillar igual. Más abajo los fachas ya han cruzado el río y han cortado la carretera. Se ve que han tomado Sigena. Estamos copados.

Vaig sentir darrere meu la veu d’en Lizarra.

—Maldita sea. ¿Tanto andar para nada?

En Pedro es va girar cap a ell.

—Vamos a salir de aquí, como sea.

—¿Y tu fusil? —va preguntar-li en Lizarra al soldat.

—Lo perdí.

—¿Dónde está vuestra unidad?

—Si queda alguien vivo, estará en las quimbambas —va dir un altre soldat—. Nos zurraron de lo lindo en el acueducto y no hemos parado de recular, huyendo de moros y legionarios.

Havien combatut a Tardienta, Valfonda i Montesusín, va afegir. Prop de Lalueza, el que quedava del batalló fou trinxat per l’artilleria feixista.

Vaig preguntar-los si havien vist passar alguna companyia de la 119a. El soldat va fer que no amb el cap.

—Habrán tomado otro camino —va aventurar el Zagal—. Mejor para ellos.

—¿Hay hospital, en Sena? —va preguntar en Pedro.

—¡Yo qué sé!

—Diuen que l’església és plena de ferits —va dir un soldat que feia cara de nen.

Represa la marxa, vam passar davant una botiga d’on sortia una forta bravada de colònia. Una vella seia en una cadira a l’entrada, plorant. Vaig fer un cop d’ull dins la botiga, mal il·luminada. Pel terra hi havia una caòtica escampadissa de botons, bijuteria i flascons trencats. Peces de roba interior penjaven dels calaixos remenats. Una noia i un nen recollien coses i anaven endreçant-les als calaixos. Vaig preguntar a la vella què havia passat.

—Unos soldados… Afuera, un oficial intentó detenerlos, pero ellos amenazaron con pegarle un tiro. Todos se han ido con los macutos llenos. Ahora solo nos falta que vengan los moros y acaben de desvalijarnos.

—¡Qué marranos! —va exclamar en Silverio.

En una cantonada, un sergent cremava documents i mapes. Vam passar de llarg i ens vam aturar en una placeta. En Pedro va consultar al Zagal com podien sortir de la ratera. En Lizarra i l’Avi proposaven continuar de dret cap a Sixena i mirar d’esmunyir-nos entre els fatxes a l’empara de la nit i la boira o, si calia, obrint-nos pas a la brava, amb les baionetes. Però el Zagal era del parer de desviar-nos cap a Alcolea, més al nord, seguint camins i barrancs que coneixia bé. Passaríem el Cinca per allà. Probablement era el camí que havien seguit les altres companyies del batalló.

—Estoy contigo —va dir en Pedro.

Vam acordar sortir al cap de mitja hora, després de fer un mos. En Pedro va demanar-li al Zagal que l’acompanyés a l’església. Els vaig seguir, tot queixalant un xusco reblanit amb aigua.

—Potser han tingut temps d’evacuar-la i a hores d’ara ja és a l’altra banda del riu —vaig aventurar.

—¿De quién habláis? —va preguntar el Zagal.

—De una chica.

En una cantonada, sota una bombeta esmorteïda, tres soldats parlaven, enriolats, amb una nena d’uns tres anys. Posats contra la paret hi havia quatre fusells i alguns sarrons amuntegats. Un dels soldats, amb un pot de llet condensada a la mà, donava una cullerada a la nena. En Pedro es va aturar.

—Què feu?

El soldat va aixecar el pot.

—Que en vols?

—Per què la teniu fora, tan tard?

—Li donem llet de pot. Encara gràcies.

—On és la mare?

—Què n’has de fotre, tu? —va preguntar un altre soldat, que duia els dits plens d’anells.

Veient que el tercer feia un pas cap als fusells, vaig apuntar-lo amb el naranjero. Els tres soldats es van quedar immòbils.

En Pedro es va ajupir davant la nena. Va passar-li una mà pels cabells.

—¿Cómo te llamas, pequeña?

La vaileta va aixecar uns ulls plens de recel.

—Anita.

—¿Dónde está tu madre?

La nena va assenyalar cap a la porta.

—Ei, on vas? —va preguntar el de la llet condensada.

I un altre:

—Si vols entrar, fes cua, espavilat!

En Pedro va obrir la porta i va passar cap a dins. Al cap d’uns segons, vam sentir crits i soroll d’objectes caiguts. Tot seguit va aparèixer, protestant i empassegant, un noi en calçotets, amb un plec de roba en una mà i les espardenyes en l’altra.

—Molt maco! —va dir en Pedro, donant-li una altra empenta—. La nena passant son i fred al carrer i tu a dins, cardant amb la mare!

El soldat va recollir una espardenya que li havia caigut.

—Aquesta dona ens ha demanat ajuda! Li hem donat menjar.

—A canvi de què, malparit?

—Collons, a ella ja li estava bé!

Una noia, esperrucada, en combinació blanca, va aparèixer a l’entrada. Ens mirava en silenci. La petita va córrer cap a ella i se li va aferrar a les cuixes. El que era a dins es posava els pantalons fent equilibris i mastegant renecs.

—Què cony rondines, malasang?

—Deixeu-nos en pau —va dir el dels anells—. Qui sou, vosaltres?

El Zagal va obrir la boca.

—¿Dónde está vuestra compañía?

—En el infierno, supongo.

Vaig fer-los posar contra la paret i, sense deixar d’apuntar-los, vaig buidar a terra els sarrons. A més de roba arrugada i menjar, hi havia tot de collarets, calcetes i mitges.

—Fotuts lladres!

Vaig ordenar al dels anells que se’ls tragués tots.

—Són meus.

—Dóna’ls-hi o et tallo els dits! —va amenaçar en Pedro.

El soldat me’ls va donar, un per un. Feia cara de prunes agres, però el màuser del Zagal el mantenia enganxat a la paret. Vaig mirar-me els anells: quincalleria. Els vaig llançar tan lluny com vaig poder. Tot seguit, vaig destriar algunes llaunes, fruita i les peces de roba femenines i ho vaig donar tot a la noia, que ho va agafar sense badar boca.

—Cierra bien la puerta.

La noia va fer passar la petita cap a l’interior i va tancar la porta. Em vaig acarar als soldats.

—Vinga, foteu el camp!

Els soldats van arreplegar els sarrons i els fusells amb desgana i van desaparèixer, rondinant en la foscor.

L’església era al cap del carrer. Vam entrar-hi pel portal, obert de bat a bat. La nau, mal il·luminada per un parell de bombetes i alguns ciris i espelmes, era plena de ferits ajaguts sobre mantes. Se sentia algú que gemegava, i l’aire feia olor de pixum i de cera cremada. No es veia cap metge ni cap infermera.

Vam mirar pertot, sense trobar rastre de la Núria. En una capella hi havia quatre cossos tapats amb mantes: en Pedro va aixecar-les d’una a una. Em va fer que no amb el cap. Ens vam aturar a les escales de la trona, on seien dos soldats. Un tenia les mans embenades; l’altre li acostava una cigarreta als llavis.

—Busquem una noia ferida —va dir en Pedro.

El soldat va fer un gest cap a l’absis.

—Mireu a la sagristia.

Vam accedir-hi pel lateral de l’absis. Una dona amb un braç i una cama embenats, estirada damunt d’un catre, enraonava amb una vella. Van callar en veure’ns. Estirada sobre una llarga taula hi havia la Núria, amb el cap embenat. Semblava adormida, molt pàl·lida. En Pedro va posar-li una mà al front.

La vella ens va dir que l’havien portada uns soldats, masegada i ferida, inconscient. Encara no havia tornat en si. Estava molt feble, per bé que no semblava tenir cap os trencat.

—¿No la vio ningún médico?

—Aquí no hay médicos, ni enfermeros. Yo me limité a lavarle la cara, que la tenía llena de sangre, pobrecica, y a desinfectarle el corte de donde manaba y a vendarle la cabeza.

En Pedro va passar un braç sota les cames de la Núria, i l’altre sota les seves espatlles.

—Nos la llevamos.

En Zagal i jo el seguíem en silenci. Travessant la nau de l’església, en Pedro es va girar cap a mi.

—Els fatxes l’afusellarien.

—I si se’ns mor a mig camí?

—¿Quién es esta moza?

—Mala sort. Una amiga.

Els nostres van quedar parats en veure’l aparèixer amb la Núria en braços. Sense donar cap explicació, en Pedro ens va demanar que pengéssim l’altra llitera a la mula. Un cop estirada, va abrigar-la amb una manta.

—Som-hi.

De camí cap a la sortida del poble, un home baixet i calb que acabava d’orinar en un racó va avançar cap a en Pedro, tentinejant. Va abraçar-lo i se li va quedar arrapat com una llagasta.

—Me alegro de veros, amigos —arrossegava les paraules amb la llengua pastosa.

Vaig reconeixe’l quan en Pedro se’l va treure de sobre: el coronel Huertas.

—¡Tomad una copa conmigo!

Tant sí com no, agafant-nos de bracet, ens va arrossegar cap a una taverna. A dintre, vora una taula, hi havia tres oficials més, de rostres cendrosos. En Pedro va frenar, dient que teníem pressa per sortir del poble.

—¿Prisa? —va fer el coronel—. Pues yo no tengo ninguna. ¡Ojalá no amaneciera nunca!

No ens deixaria sortir, va assegurar, fins que haguéssim begut amb ell. Després d’asseure’s, va adreçar-se als oficials.

—Aquí tenéis a unos bravos soldados de la República. ¡Faieros, pero buenos chicos!

Vaig sentir les mirades hostils dels oficials.

—¿De la 26ª? —va fer un d’ells, omplint de vi dos gots per a nosaltres—. Oí decir que toda la división se había perdido en el Monte Oscuro, tras ser cercada por el enemigo.

—Ya les gustaría a algunos —va dir en Pedro.

I va buidar d’un glop el seu vas.

—Nos vamos.

—¿A qué vienen tantas prisas? —va preguntar un altre oficial—. ¡Todos estamos copados en este maldito pueblo!

Em va venir al cap el tinent de les ulleres rodones.

—¿Y el teniente Sempere?

—La última vez que le vi, iba a subirse a un camión para largarse de Sariñena.

El coronel va fer lliscar un dit vacil·lant sobre la taula, com si indiqués diferents punts d’un mapa invisible.

—¿Qué podíamos hacer? Nos cayeron encima como una avalancha. Y nosotros defendiéndonos con lo puesto.

Va fer una llarga tirada de vi, i es va quedar amb la mirada fixa al vas i una rialla petrificada a la boca.

—El pueblo está lleno de tropa —vaig dir—. ¿Por qué no se intenta romper el cerco y alcanzar el Cinca?

—Ya nadie obedece a nadie. Si nos encaramos con ellos, nos cosen a tiros.

—Nosotros nos vamos —va reiterar en Pedro—. No se lo pondremos tan fácil al enemigo.

El coronel, amb rostre greu, va dir que havia de donar-li una mala notícia.

—¿Qué pasa?

—Antes de evacuar Sariñena, mis hombres me informaron del hallazgo de un cadáver en el aeródromo. Estabas en lo cierto, por desgracia.

—¿Mi comisario?

El coronel va fer que sí amb el cap.

—Lo siento.

—¿Cómo murió?

—De un disparo en la sien. Estaba atado a una silla. Después de que os marcharais, les pregunté a aquel par de sanguijuelas si lo tenían preso y les exigí que, en caso de ser así, lo soltaran inmediatamente. Se rieron en mis narices. Luego, al oír el primer cañonazo, huyeron como conejos.

En Pedro, sense dir res més, va sortir cap al carrer. Abans de seguir-lo, em vaig acostar a una de les bótes que s’arrengleraven a un costat. Mentre omplia la cantimplora, vaig dir:

—Ahora mismo salimos para Alcolea, a campo traviesa. Si alguien se apunta, será bienvenido.

—¿Andando? —va preguntar el coronel—. ¿Con esta niebla?

—Como sea.

—Un grupo lo intentó hace un par de horas y regresó al poco, tras ser tiroteado por una avanzadilla de moros. El cerco está cerrado.

—Ya veremos.

Des de la porta, vaig fer un últim cop d’ull al coronel i el grup d’oficials. Els seus ulls apagats ho deien prou clar: eren cadàvers vivents. En cosa d’hores serien només un munt de cossos farcits de plom que algú abocaria a una fossa comuna i cobriria de terra. L’apatia que mostraven em resultava incomprensible. Nosaltres, abans de deixar-nos empaitar com un ramat de bens, vendríem cara la pell.

Quan sortia de la taverna, la companyia ja es posava en marxa. En Pedro anava al costat de les mules. Vaig accelerar el pas per empaitar el Zagal, al capdavant de tot. Als afores del poble, ens vam desviar cap a l’esquerra i ens vam ficar dins la boirada. Vaig treure del sarró l’últim rosegó de pa que em quedava, dur com una pedra, i el vaig reblanir amb vi de la cantimplora. Tot mastegant, vaig ordenar que tots avancéssim en silenci, sense fumar, amb els ulls ben oberts i les baionetes calades.