18

Vam anar una estona paral·lels a les vies. Una locomotora alentia la velocitat a mesura que s’aproximava a l’estació de França. Després de llançar a fora sacs i fardells, alguns passatgers saltaven dels vagons en marxa. Em va tranquil·litzar no advertir cap més indici de presència policial que un urbà regulant el trànsit en una cruïlla i un agent que, davant l’estació, examinava el contingut del cabàs d’una dona.

La circulació era escassa. La zona portuària mostrava encara algunes cicatrius de guerra, amb tres o quatre edificis a mig reconstruir, coberts amb bastides on feinejaven els paletes. En arribar a Colom, el taxi va enfilar la Rambla, que tenia l’aspecte populós de sempre.

De sobte, em va venir al cap un record de la matinada del 19 de juliol del 36: el so d’un tret i el patac de la bala contra la carrosseria de la camioneta on anava amb en Lizarra i altres companys de l’Ateneu de Sants. I, al cap de pocs segons, el xiulet d’una segona bala arran d’orella.

Ens havíem passat la nit jugant a cartes i comentant la situació, massa excitats per anar a dormir. La ràdio deia que els militars s’havien revoltat al nord d’Àfrica i ja corria la brama que les tropes sortirien a l’alba dels quarters de Barcelona amb el propòsit d’ocupar els punts neuràlgics de la ciutat. Per tal de frenar-los, el sindicat havia passat la consigna d’arreplegar les armes que poguéssim i plantar-los cara com fos. Ens vam posar en dansa, tensos però ben decidits, quan les sirenes de les fàbriques de tota la ciutat i les dels vaixells atracats al port van donar l’alarma, esqueixant el silenci de la matinada. Sota un cel que es començava a il·luminar, vam sortir de l’Ateneu en direcció al quarter del Bruc armats amb escopetes de caça, vells mosquetons i un parell de pistoles de l’any de la picor, dalt d’una camioneta blindada amb matalassos.

Només de trencar per la Diagonal, vam topar de morros amb una columna de soldats que baixava pel centre de l’avinguda. L’oficial que anava al capdavant ens va donar l’alto a crits, amb una pistola a la mà, però el conductor va girar en rodó i es va escapar a tot drap per on havíem vingut. Llavors vam sentir aquells dos trets i, quan ja guanyàvem la cantonada, ens va caure al damunt un ruixat de bales que rebotaven contra l’asfalt i les façanes. Ens havíem salvat de miracle. No vam parar fins a la Gran Via, on ens vam ajuntar a una colla de companys que començaven a bastir una barricada amb llambordes i mobles vells, ajudats per una patrulla de guàrdies d’assalt.

Aquest record me’n va portar un altre de només unes hores més tard, després dels combats davant la Universitat i a la plaça Catalunya: la cara suada i emmascarada de pólvora d’un guàrdia civil que, amb el màuser entre les cames, seia davant l’hotel Colón, el tricorni de gairell i la guerrera desbotonada, un mocador vermell i negre nuat al coll. Fumava un gran puro. Els companys que entraven i sortien de l’hotel, d’on acabàvem de desallotjar els oficials facciosos que s’hi havien fet forts, li donaven palmellades a l’espatlla («¡Bravo, Manolo!»), i el guàrdia, de tant en tant, es treia el puro amb una mà, alçava l’altre braç amb el puny clos i cridava:

—¡Mueran los fachas!

Ja havíem retirat els nostres morts i ferits de la plaça, però encara es veien, estesos sota un sol inclement, voltats de mosques, els cadàvers d’alguns cavalls i mules que els curiosos s’acostaven a mirar, així com un cotxe crivellat de bales, amb les rodes rebentades. A l’altra banda de la plaça, davant la Telefònica, els companys repartien fusells i municions des d’un camió. Sobre Ciutat Vella s’aixecaven dues grans columnes de fum.

—Han calat foc a les esglésies del Pi i de Betlem! —vaig sentir que deien. Però jo em mirava i remirava, sense saber-me’n avenir, aquell guàrdia suat i carabrut que fumava un puro amb un mocador anarquista al coll i un tricorni de gairell: vet aquí que, de cop i volta, els nostres enemics acèrrims ens ajudaven a esclafar la rebel·lió!

L’endemà vam dinar a l’hotel Ritz, convertit en menjador popular.

—Caramba —deia en Lizarra, mirant embadalit els cortinatges i les aranyes enceses que penjaven del sostre—, nunca pensé que iba a poner los pies aquí, y mucho menos para llenar la barriga.

El menjador era ple de gom a gom de milicians i milicianes vestits amb granotes blaves, tot de màusers repenjats a les parets. Ens sentíem eufòrics. En dos dies ho havíem capgirat tot, i érem els amos de Barcelona i de Catalunya. L’exèrcit ja no existia, la Generalitat a penes piulava i el govern d’Espanya no pintava res. Nosaltres, de govern, no en volíem cap, ni que fos el nostre. Una dictadura anarquista? Mai de la vida. Crearíem la societat d’homes lliures que feia tant que somniàvem. Però abans, aquesta revolució, calia defensar-la dels seus enemics. Mentre dinàvem se’ns va dir que era urgent formar patrulles de control. En Lizarra i jo ens vam apuntar a la colla d’en Patxaco, un obrer del vidre, membre d’Acción Directa. Els seus homes, entre els quals hi havia el Rubio i en Garcia, dos obrers del tèxtil, i un expresidiari que li dèiem el Borni, havien requisat dos cotxes i havien pintat a les portes i al capó les sigles CNT-FAI. Dalt d’aquests vehicles vam patrullar tota la tarda, amunt i avall pels carrers de l’Eixample, Gràcia, Sant Gervasi i Sarrià. Al nostre pas, alguns vianants ens miraven amb temor; altres, amb recel. Molts ens victorejaven. N’hi havia que aixecaven el puny en veure’ns, i moltes noies ens saludaven amb la mà. En un tres i no res, americanes, corbates i barrets havien desaparegut de la vista, fins i tot als barris més benestants. Tots els homes anaven amb bruses o camises sense coll, i amb una gorra al cap. De sotana, no se’n veia ni una. Molts balcons s’havien omplert de banderes catalanes i roig-i-negres.

L’endemà vam escorcollar algunes cases i pisos, buscant armes amagades. No en vam trobar cap, però en Patxaco va confiscar les imatges religioses que trobàvem i alguns quadres.

—Què en vols fer, d’això? —vaig preguntar-li.

—Todo se entregará al Comité de Milicias —va respondre—. La guerra es muy cara, Quilis. Hay que comprar fusiles y cañones. —I, com que devia veure alguna reserva en la meva mirada, va afegir—: Además, la religión es fascista. Hay que extirparla como un tumor, porque la idea de Dios conlleva la de la esclavitud del hombre.

Cap al tard, com que teníem gana, vam entrar en una botiga de queviures i ens vam proveir bé. A l’hora de pagar, en Patxaco, davant la consternació del botiguer, va signar-li un pagaré.

—Qui me’l farà efectiu? —va preguntar l’home.

En Patxaco s’hi va acarar, amenaçador:

—¿Quieres cobrar ahora mismo?

El botiguer es va empassar la saliva i va acalar el front.

Vaig esbandir-me els records quan el taxi s’aturava prop de la cantonada amb el carrer de la Canuda. Sense esperar que el taxista em tornés el canvi, en Pedro va encendre una cigarreta i, maleta en mà, va creuar la Rambla i es va endinsar al Raval per Elisabets. Vaig seguir-lo a alguns passos de distància, amb les mans a les butxaques, procurant estrenye’m bé la gavardina, capcot sota el barret, mirant de reüll a totes bandes. A penes recordava on era el portal de la tia Berta. En Pedro va trencar per un carreró i, al cap de poc, després de llençar la cua de la cigarreta, va desaparèixer per un portal. Vaig entrar-hi uns segons més tard. El sabater del petit obrador de sota l’escala va deixar per un moment de picar la sola que adobava, esguardant-me per sobre de les ulleres. Vaig pujar darrere en Pedro, fins al tercer replà.

Ens va obrir la tia Berta, menudeta, de cabells blancs i cara arrugada. Sorpresa per la nostra aparició, ens va fer passar cap a dins, posant-se un dit a la boca. Un cop tancada la porta, va abraçar en Pedro.

—Pobra Núria! —repetia, amb els ulls enllagrimats, mentre en Pedro li donava lleus palmellades a l’esquena. Quan es van separar, en Pedro es va girar cap a mi.

—En Quilis. Se’n recorda?

Vam encaixar de mans. Tot eixugant-se les llàgrimes, ens repassava de dalt a baix.

—Quina imprudència, venir! No veieu que us agafaran?

—Necessitem un lloc per quedar-nos —va dir en Pedro—. Només per un parell o tres de dies.

—Què penseu fer?

—Vull que la nena estigui amb mi. Ens l’endurem amb nosaltres.

—Voleu robar-la?

—És meva.

La tia Berta va sospirar.

—Acabarem tots al cementiri.

—Això segur —vaig dir—, però com més tard millor. Tan bon punt tinguem la menuda, fugirem cap a França.

Vam passar al menjador. En Pedro va demanar un got d’aigua. Mentre la tia Berta era a la cuina, vaig tocar el canó de l’estufa: apagada. Sobre una tauleta hi havia una màquina de cosir, amb un munt de roba al costat.

La tia Berta va tornar amb dos gots d’aigua. Va dir a en Pedro que ocuparia l’habitació de la Núria. Jo podia dormir a l’habitació petita. Vaig buidar el meu got d’una tirada. Vam seure. La tia Berta ens va explicar que la Núria havia tornat de Figueres amb la nena i que els falangistes, alertats per algú, l’havien detinguda pocs dies després. Mentre parlava, em vaig fixar en una foto que hi havia sobre la calaixera, al costat d’una ràdio. Un home dalt d’una moto, una vella Terrot de 125, amb una nena petita a la falda.

—Jo no tinc por —deia la tia Berta—. Ja em poden matar, si volen. Vull que la Clara estigui amb tu. Només que em sembla millor actuar amb prudència. A la valenta només aconseguiràs que et matin.

—Sap a quin hospici la tenen?

—A la Maternitat, potser. No ho sabem del cert.

—Sabem?

—Hi ha un frare… Em va venir a veure. Es va comprometre a ajudar-me.

—Un frare! —vaig exclamar—. Ara ens hem de refiar d’un frare?

—A ell se l’escoltaran, almenys. Vaig arribar-me abans-d’ahir a la Maternitat, però només vaig poder parlar amb el porter, que em va advertir que no em busqués problemes. No em deixarien passar de cap manera.

—I quan hi podrem parlar, amb aquest frare?

—Quan vingui. Avui, demà, no ho sé. De seguida que sàpiga res, vindrà. Em pensava que era ell, quan he sentit el timbre.

—I si no ve?

—Vindrà. És un bon home.

Vaig tornar a mirar la foto.

—És la Núria?

—Sí —va contestar la tia Berta—, amb el seu pare.

—Aquesta moto, se l’ha venuda?

—No. Encara és a baix, al pati. Per què?

—M’agradaria veure-la. Creu que funcionaria?

Potser no ens caldria robar cap cotxe, vaig pensar. Si la moto rutllava… Encara millor.

—Suposo que podries engegar-la, si li treus les teranyines. No l’ha tocat ningú des que en Bernat se’n va anar a la guerra. Després, si vols, baixem i te la mires.

La tia Berta es va aixecar. D’un calaix va treure un sobre, que va donar a en Pedro.

—El frare va visitar la Núria a la presó, l’última nit, i després va acompanyar-la fins al camp de la Bota, amb els altres condemnats. A la capella de la presó, la Núria et va escriure aquesta carta.

En Pedro va treure’n un full de paper i va llegir en silenci. No vam dir res durant una estona, fins que la tia Berta es va girar cap a mi.

—T’estrenyeré la gavardina, que es veu de tres hores lluny que no és teva. D’on l’has tret?

—Me l’ha deixat una amiga.

En Pedro, atordit, va plegar la carta.

—No té cap foto de la nena?

—No —va dir la tia Berta—. S’assembla molt a la Núria. Els mateixos ulls foscos, però els cabells rinxolats.

Mentre em treia la gavardina, vaig observar que el rellotge de paret estava parat. M’hi vaig acostar. Vaig obrir la caixa i vaig ajupir-me per inspeccionar els pèndols. Em va semblar que només estaven descompensats. La tia Berta va preguntar-me si hi entenia, de rellotges.

—Jo entenc de tot —vaig dir.

La tia Berta va dir que ens prepararia una mica de dinar.

—No sé si us atipareu… Els aliments estan racionats, i només puc obtenir els que em toquen pels cupons.

—Fora dels cupons, no pot comprar res?

—D’estraperlo, si tingués diners.

Vaig treure’m els bitllets de la butxaca i vaig donar-n’hi uns quants.

—I tabac, també ens en podria trobar?

—Pagant, sant Pere canta.

Va dir que sortiria a la tarda. Abans ens acabaríem el poc menjar que tenia al rebost. Mentrestant, podíem reposar una estona. Baldat com estava, em va semblar una bona idea. Vaig seguir-la fins a una cambra esquifida, sense cap finestra, amb un catre que ocupava la meitat de l’espai. Només de quedar-me sol, vaig treure’m les sabates i em vaig deixar caure sobre el matalàs. Amb els ulls tancats, vaig pensar en la cara de l’amo del magatzem quan ens havia vist sortir d’entre les bobines, i en la foto de la Núria i el seu pare damunt la moto, i també en la Rambla plena de gent amunt i avall, i em va tornar al pensament, encara, com un intrús furtiu, la cara ratada d’en Patxaco i aquella atziaga nit de juliol.

Al vespre, ben tips i més envinats del compte, havíem anat a escorcollar un principal del carrer Balmes. Segons una portera del bloc veí, s’hi amagava un oficial de l’exèrcit. En Patxaco anava al cotxe de davant, amb el Borni, en Garcia i el Rubio. Pels carrers no es veia ni una ànima, si no era algun altre cotxe de patrullers. Arribats al bloc, vam pujar al principal i vam regirar-ho tot de dalt a baix. Vam trobar, amagat al pati de darrere, un home amb camisa i pantalons, boina negra al cap, que tremolava de por. Per la tonsura que amagava sota la boina vam veure que era un capellà. Ens va dir, balbucejant, que era vicari d’una parròquia de Gràcia i que no s’havia ficat mai en política ni havia fet cap mal a ningú. Era el germà petit de la dona que ens havia obert. En Patxaco es va posar a riure.

—Algo habrás hecho, mosén, si te escondes de nosotros y te da el tembleque.

Va dir a la germana que se l’enduien. La dona va protestar. Volia saber on el portàvem.

—Al comité: tenemos que interrogarlo.

—Doncs vinc amb vostès —va dir ella, decidida.

—Tú te quedas aquí —va replicar en Patxaco, eixut—, y no vuelvas a tratarme de usted, que soy una persona honrada.

Tots vam riure, menys la dona i el capellà. Vam sortir al carrer, i en Patxaco va fer seure el detingut al nostre cotxe.

—No tinguis por, mossèn —vaig dir-li, quan arrencàvem, en veure’l tan nerviós—. Només seran quatre preguntes.

Vam tirar Balmes amunt i vam trencar cap a la Bonanova, sempre darrere el cotxe d’en Patxaco, que es va aturar davant una torre que el nostre conductor va dir que pertanyia als Casagran dels filats, que era el patró d’en Garcia. Quan ja anàvem a agafar els fusells, en Patxaco em va ordenar que em quedés amb en Lizarra a vigilar el mossèn. Vam veure que picaven al portal del jardí amb les culates fins que es va encendre un llum al llindar de la torre i una minyona mig morta de por va baixar l’escalinata per obrir el portal.

Van trigar mitja hora llarga a sortir de la torre. Duien amb ells, a més d’un parell de quadres i un sac amb objectes requisats, un home d’uns cinquanta anys, amb armilla i americana blanques.

—Llàstima, nois —ens va dir el conductor—, us heu perdut la xocolata i la coca.

Quan ja ficaven l’home al cotxe, una noieta va baixar l’escalinata i va córrer cap al portal que acabàvem de tancar. Es va quedar a l’altre costat, les mans aferrades a la reixa.

—Pare! Pare! —cridava. Una senyora, des del llindar de la casa, li deia que tornés cap a dins.

—Vols venir amb nosaltres, maca? —va preguntar-li el Borni, tancant el portamaletes, on havia deixat els quadres i el sac. Vaig acostar-me al portal.

—Au, noia, torna cap a dins —vaig aconsellar-li, al mateix temps que s’engegava el cotxe d’en Patxaco. Em va mirar, desemparada, amb llàgrimes als ulls, com demanant-me que fes alguna cosa—. No li passarà res, tranquil·la. Només és un tràmit.

La cridaven des de l’escalinata:

—Paula, vine! —I el cotxe d’en Patxaco ja es posava en marxa.

—Sube, Quilis —va dir en Lizarra. Quan vam arrencar, la noia encara estava aferrada a les reixes. El conductor, accelerant per aconseguir el cotxe d’en Patxaco, va comentar:

—Hem pescat l’amo Casagran, un peix molt gros.

En Lizarra va escopir per la finestreta, malhumorat.

—¡Y nosotros sin chocolate!

Vaig començar a pressentir què passaria quan, en comptes de girar cap al centre, el cotxe d’en Patxaco va tirar cap a muntanya. Però no em veia amb cor de dir ni de fer res. Al cap de poc enfilàvem la carretera de l’Arrabassada, fosca com una gola de llop. El capellà, al meu costat, va començar a mormolar pregàries. En Lizarra va ordenar-li que callés.

—Deixa’l en pau —vaig dir amb aspror.

Al cap d’una estona, el cotxe d’en Patxaco es va aturar a un costat de la carretera, i darrere va fer-ho el nostre. En Patxaco va fer sortir el senyor Casagran i, tot conversant amb ell com si anessin a passejar, el va portar cap al feix de llum dels fars del cotxe. Vaig obrir la porta i anava a baixar, quan vaig veure que en Patxaco desenfundava la pistola i, a boca de canó, sense més ni més, disparava un tret a la cara del senyor Casagran, que es va desplomar com un sac. Vaig quedar paralitzat al seient, amb una cama a fora. En Patxaco es va girar cap a nosaltres.

—Sacad al cura. —El conductor el va fer sortir i el va mig arrossegar fins a la llum dels fars. El Borni va apuntar-lo amb el seu fusell. El capellà, enlluernat pels fars, intentava protegir-se del canó amb les mans. No vaig dir res, dret vora el cotxe, incapaç de moure’m. Va sonar el tret i el capellà va fer dos passos endarrere, va ensopegar amb el cos del mort i va caure de cul. A poc a poc, es va tombar de costat, amb les mans a l’estómac.

—¡Hostia, Borni, qué mala puntería! —va dir en Patxaco—. Le has dado en la barriga.

El Rubio anava a rematar el ferit, però va adonar-se que mormolava alguna cosa.

—¿Qué rezongas, escarabajo? —Es va ajupir per escoltar què deia, amb una mà a l’orella. Es va girar cap a en Patxaco.

—Pide que le dejemos rezar el credo.

En Patxaco es va gratar el clatell.

—Venga, reza, mosén, pero date prisa.

Vam sentir els murmuris entretallats del capellà. Tot seguit, el Rubio, ajupit al seu costat, es va girar cap a nosaltres, enlluernat pels fars.

—Dice que ya ha terminado, y que nos perdona.

En Patxaco, calmosament, va fer dos passos endavant i es va inclinar cap al capellà.

—Pues nosotros no, mosén.

Va posar-li el canó de la pistola a l’orella, girant la cara per no esquitxar-se-la.

De tornada al cotxe, enfundant la pistola, va comentar tranquil·lament al Borni:

—¿Ves? Mejor a quemarropa. Así nunca fallas.

Al nostre cotxe, de tornada, ningú no va obrir la boca fins a arribar a Sants. Em sentia brut, tacat d’aquella sang absurda, avergonyit de la meva covardia, amb un pes a dins que no em deixava respirar. No em podia treure del cap la cara angoixada de la noia, amb les mans a la reixa del portal. Era això, la revolució llibertària? No recordava haver llegit a La conquista del pan ni a Dios y el Estado que calgués matar gent indefensa, ni haver-ho sentit a les nostres assemblees de l’Ateneu. Al carrer, abans de separar-nos, vaig dir a en Lizarra que en Patxaco ja m’havia vist prou. No era cap assassí, jo.

—Coño, Quilis. Tampoco a mí me gusta, pero… ¿qué habrían hecho ellos con nosotros, si llegan a salirse con la suya?

No em va convèncer: la noia de la reixa no en tenia cap culpa.

L’endemà, a l’Ateneu, un company del Comitè de Milícies va venir a anunciar-nos que en Durruti estava organitzant una columna que sortiria cap a l’Aragó amb la intenció d’ocupar Saragossa i auxiliar els nostres companys aragonesos. Necessitaven voluntaris, molts voluntaris. Vaig decidir apuntar-m’hi. Al mateix acte, amb tota la indignació que no havia tingut pebrots de demostrar la nit abans, vaig parlar d’en Patxaco i de les seves rondes. Ningú no impediria aquests abusos? El company del comitè va prendre la paraula:

—Ara no fem un drama per quatre feixistes morts, company. Pensa que, a Saragossa, els fatxes ens pelen de cent en cent, i seguint ordres de dalt.

Va assegurar que, amb tot, des del Comitè de Milícies intentaven controlar la situació. Podia estar tranquil: en qüestió de dies, ningú no es prendria la justícia pel seu compte. Tots els feixistes serien jutjats per tribunals populars.

Vaig posar el meu nom en una llista. En Lizarra, després de vacil·lar un moment, va fer també un cop de cap:

—Voy contigo.

Cinc anys després, mentre descansava en una minúscula cambra del pis de la tia Berta, els crims d’en Patxaco encara em revenien com un record mal digerit, tornant i retornant a la consciència amb la cremor d’un àcid.