30

(CINTO)

—Échame una mano, Cinto —va demanar-me el conductor.

Entre tots dos vam baixar la llitera d’un soldat amb una cama destrossada. A la mateixa ambulància venien una noia amb un ull de vellut i el cap embenat, i un tinent que no semblava tenir res, que va ajudar la noia a baixar del vehicle.

—On t’han ferit, a tu? —vaig preguntar-li.

—Enlloc, encara —va respondre.

Encara!

Com si pressentís que l’endemà ja el tornaríem a tenir a l’hospital, però aquest cop amb una espatlla foradada.

Tot això era durant la reculada d’Aragó, entre Bellver i Binèfar, en una alqueria on ens havien fet instal·lar l’hospital divisionari. Acabàvem d’evacuar Bujaraloz a corre-cuita, amb els ferits i tot el material que vam poder carregar als camions i les ambulàncies. Deien que al nou hospital ens hi estaríem mesos, perquè l’ofensiva dels nacionals es frenaria al Cinca, on els nostres organitzaven una línia de defensa que els pararia els peus. Mesos? Al cap de quatre dies mal comptats, després que ho netegéssim tot de dalt a baix, que emblanquinéssim les sales i desinfectéssim cada racó, que estenguéssim linòleums pel terra i paréssim tots els llits i arrangéssim el quiròfan, la infermeria, la bugaderia, la cuina, el grup electrogen, què passa? Doncs que la línia defensiva se’n va a can Pistraus i, au, vailets!, a recollir-ho tot altra vegada i a córrer com conills empaitats pel quisso. I al cap de poc ja entràvem a Catalunya. Vam passar el Segre pel pont de Balaguer i vam instal·lar l’hospital a l’antiga Universitat de Cervera, on vam estar mig any més o menys tranquils, fins que en Franco va desencadenar l’ofensiva final.

En comptes de passar cap a l’hospital, la noia del cap embenat es va posar a passejar amb el tinent per l’era de l’alqueria, tan fresca. A la cintura duia una pistoleta que semblava de per riure, petita com un metxero, amb la culata blanca. Veient com parlaven i es miraven, vaig començar a entendre per què el tinent havia abandonat les trinxeres sense ni una esgarrapada. Vaig cridar-la:

—Vinga, noia, que t’ha de veure el metge.

Com que el tinent no se’n volia desenganxar, me’ls vaig endur tots dos cap a dins. El doctor Guasch va desembenar el cap de la noia per inspeccionar la ferida. Tot bé. No calia tornar a embenar: la ferida cicatritzava correctament. Quant a l’ull de vellut, es desinflamaria en un dia o dos. El doctor em va indicar que la portés a una habitació del primer pis. Abans de descartar qualsevol hematoma intern, hauria de romandre vint-i-quatre hores de repòs, movent-se el mínim possible. Si passat aquest temps no es marejava ni li feia mal res, li donaríem l’alta.

O sigui que vaig acompanyar-la a dalt, sempre amb l’ombra del tinent darrere. Vam entrar en una cambra desocupada, amb dos llits.

—Aquí dalt no hi pots estar —vaig advertir al tinent, en veu baixa per no despertar les dues infermeres del torn de nit que dormien a l’habitació del costat. En un racó de la cambra hi havia un rentamans amb sabó i tovallola. Vaig agafar la palangana i, després de dir a la noia que li portaria aigua perquè es pogués rentar una mica abans d’allitar-se, vaig aviar el tinent cap a l’escala i vaig dir-li que pugés a l’ambulància i se’n tornés al front a guanyar la guerra, que de la noia ja me n’ocupava jo. Estava convençut que ja no el veuria més. Però deu minuts més tard, quan travessava l’era amb l’aigua, el conductor de l’ambulància, que ja tenia el motor engegat, em va fer un xiulet.

—Ep, Cinto, digue-li al tinent que baixi de seguida, o me’n vaig sense ell. —Com? I jo que pujo l’escala, obro la porta de l’habitació i me’ls trobo abraçats, petonejant-se com dues tórtores.

—Au, tinent —vaig dir, una mica cremat—. Ja t’he dit que aquí no t’hi podies estar. Cap a les trinxeres falta gent!

Vaig deixar la palangana al rentamans. Quan em vaig girar encara estaven igual, com si no m’haguessin sentit. Vaig alçar la veu:

—I a tu, capitana, què t’ha dit el doctor? Estirada i ben quieta!

Quan, finalment, es van desparellar, vaig donar-li a la noia una de les camisoles llargues que posàvem als ferits. Vaig dir-li que després pujaria a buscar l’uniforme, brut de fang i de sèu. Si el duia de seguida a la bugaderia, l’endemà ja el tindria eixut, per si li donaven l’alta. El tinent i jo vam baixar plegats, i aquest cop em vaig quedar amb ell fins que va tocar el dos amb l’ambulància.

I l’endemà, com dic, ja el tornàvem a tenir a l’hospital, però aquest cop amb un forat a l’espatlla. Se’ns havia girat molta feina, perquè els nacionals havien provat de travessar el riu per Bellver, i des de bon matí fins cap al migdia havíem tingut un bon fandango, amb les ambulàncies que no paraven de portar ferits. Des de l’hospital sentíem el ressò del combat, amb l’angúnia de no saber si hauríem de tornar a córrer o no, per bé que, aquell dia, cosa estranya, es veu que els nostres van estomacar els fatxes.

Normalment, els ferits de bala o de metralla ens arribaven lívids i escagarrinats, gemegant de dolor, i alguns, els més jovenets, demanant la mare, però al tinent semblava que tant se li’n feia si estava ferit o no, ni quanta sang havia perdut, ni si el podríem curar o acabaria dinyant-la a l’hospital. Mentre l’acompanyava a la infermeria, va preguntar-me:

—Encara és aquí? —Em va deixar de pedra.

—Sí —vaig respondre, incrèdul. Per tal de veure-la, semblava content d’estar foradat—. Ja li han donat l’alta, i se’n va aquest vespre. L’avisaré perquè us pugueu fer un petonet, però ara fes bondat, i no et belluguis o tombarem la llitera.

A la infermeria, vaig treure-li la camisa i vaig rentar i taponar la ferida, que encara sagnava. Després, vaig omplir-li la fitxa: Pedro Amargo, tinent del tercer batalló de la 119a Brigada Mixta. El doctor Guasch va examinar-lo tot seguit. Una bala li havia travessat l’espatlla dreta, amb orificis d’entrada i sortida, però sense afectació de cap os ni cap òrgan important. La trajectòria del projectil passava just sota la clavícula.

—Has tingut molta xamba —va dictaminar el doctor—. Cinc centímetres més avall i la bala t’hauria perforat un pulmó.

Havia perdut força sang, això sí. El doctor Guasch va desinfectar i va cosir les ferides, sense que l’home es queixés en cap moment. En acabat, una infermera va embenar-li el tòrax i va immobilitzar-li el braç perquè no mogués els músculs de la zona afectada. Després, van destinar-lo a la sala dels menys greus, on faria repòs i estaria en observació fins que poguessin traslladar-lo a la rereguarda.

Un cop a la sala, vaig fer-lo seure en una cadira per treure-li les botes. Després, vaig intentar llevar-li els mitjons, però era impossible, de tan enganxats que els tenia als peus.

—Que els portes de naixement, noi? —vaig preguntar-li. I ell que em diu:

—Només tinc aquests.

Ja ens hi trobàvem sovint: els soldats, a les trinxeres, passaven massa temps sense canviar-se’ls, i amb la suor i el fang acabaven convertint-se en una segona pell. Vaig anar a buscar aigua calenta i unes pinces i, després de remullar-li els peus, vaig arrencar-li els mitjons a tires, tot fent sortir a la llum uns peus més negres que el sutge, amb unes ungles que Déu n’hi do. Santa paciència! Com a sanitari, ja estava acostumat a representar tots els papers de l’auca: fregador, escombriaire, rentaculs, orinaler, posalavatives, afaitador i també, per desgràcia, enterramorts. I no me’n queixava: qualsevol se n’anava a les trinxeres a fer de diana als moros…

Després vaig ajudar-lo a treure’s els pantalons, arrebossats de fang ressec, i vaig guarnir-lo amb una camisola, deixant-li buida la màniga del braç dret. Com que no volia que m’emmerdés els llençols, vaig deixar-li els peus en remull a la palangana.

—A veure si els puc fer nets, abans que et fiquis al llit.

—Primer vés a avisar-la —va dir-me.

—Noi, quina foguerada!

—Vés-hi.

Així que, després de deixar els pantalons a la bugaderia, vaig pujar al primer pis. La noia era a la cambra, asseguda al costat de la finestra, amb l’uniforme ben net, llegint un llibre, fent temps mentre esperava el camió que en un parell o tres d’hores la portaria a la rereguarda.

Quan va sentir que el tinent era a baix, però aquest cop ferit de bala, va quedar blanca com un paper.

—Però el metge ha dit que se’n sortirà —vaig tranquil·litzar-la.

Va baixar corrents, i jo al seu darrere. Un cop a la sala, va recuperar el color i va somriure en veure el tinent assegut al llit, amb els peus a la palangana i guarnit amb una camisola. No sé si he dit que era una noia que feia goig de veure, encara que tingués l’ull de vellut i un pòmul una mica inflat, a part d’uns cabells curts com un noi, amb serrell al front. Després de saludar-lo i preguntar-li com es trobava («No és res», va respondre el tinent), va inclinar-se per fer-li un petó als llavis.

—Ep, Cinto! Jo també en vull una, com aquesta —va dir el noi del llit del costat, que duia una mà embenada—. No en tens cap més?

Sempre hi havia un pallasso, entre els menys greus. Dos o tres nois li van riure la gràcia.

—Per tu —vaig respondre— tinc una bona lavativa. Ara vinc.

—No hi ha dret! —va protestar el pallasso, obrint un pam d’ulls i aixecant còmicament les celles—. O tots o cap.

Em vaig girar cap al tinent, disposat a ajupir-me davant la palangana per rentar-li els peus. Però la noia em va prendre el sabó i l’esponja de les mans.

—Tu mateixa —vaig dir—. Ja te’l regalo.

—Després em rentaràs a mi, bonica? —va preguntar el pallasso.

—La llengua, et rentarà!

Agenollada a terra, la noia va agafar un peu del tinent i el va fregar i refregar amb l’esponja ensabonada, sense mostrar cap mena de repugnància. Tot fregant, aixecava la cara cada dos per tres. Va preguntar-li què li semblava amb aquell ull botit. Lletja com una bruixa, no? El tinent se la mirava, seriós, sense badar boca. La noia va preguntar-li si encara volia portar-la a fer una volta amb cotxe.

—Ni amb cotxe ni amb bicicleta —dic jo—. D’aquí no es pot moure.

I ella va esclafir a riure. I fins i tot el tinent, que de riure no en sabia gens, semblava que en volia aprendre. Quan la noia va haver enllestit un peu, va repetir amb l’altre, i vinga fregar amb l’esponja. Llavors el tinent, sense treure-li els ulls de sobre, va obrir la boca per dir no sé què d’un altre tinent —el de les ulleres rodones—. I ella va dir que estava molt amoïnada per ell, perquè eren bons amics. Sempere, es deia. Esperava que s’hagués pogut escapar de Sarinyena i que hagués arribat a les nostres línies. No l’havia vist, durant la retirada? El tinent va respondre que, en un poble, havia trobat no sé quin coronel, borratxo com una sopa, però que de l’altre no en sabia res.

I, al cap d’una estona, els peus ja estaven ben nets, i l’aigua de la palangana, ben bruta.

Després, encara, va tallar-li les ungles dels peus, sota l’atenta mirada del pallasso i els nois dels llits del voltant, que semblava que no havien vist mai una noia maca. Vaig anar a buidar la palangana i, en tornar, vaig ajudar el tinent a estirar-se al llit. Llavors vaig demanar a la noia que se’n tornés a dalt, perquè allà només m’esvalotava el galliner, però ella va replicar que es quedaria a ajudar-me fins que arribés el camió. I va acostar una cadira al llit del tinent. Em vaig arronsar d’espatlles i vaig fer la meva. Quan va ser l’hora de sopar, la noia em va ajudar a portar els plats des de la cuina, i va donar sopar al tinent, i després al pallasso, que de poc no cau a terra de l’emoció, i a un parell de nois més que, de cop i volta, s’havien vist incapaços d’agafar la cullera. Havent sopat, va tornar a asseure’s a la cadira, vora el llit del tinent, on es va quedar fins que, ja de fosc, va arribar el camió que esperava, i llavors es van acomiadar i, abans de marxar, va dir-li que no s’oblidés d’escriure-li de tant en tant: tenia un despatx a l’hotel Colón, de Barcelona. Va besar el tinent i, quan ja se n’anava, es va aturar un moment a la porta de la sala per adreçar-se als altres.

—Camarades: no tingueu por. Els feixistes no travessaran el Cinca.

—Ja en parlarem —va dir el pallasso—. Diuen que ja han pres Fraga i que van de dret a Lleida.

—Lleida no caurà. Els tancs del Campesino vindran a reforçar les nostres unitats. Resistirem. Els feixistes no passaran. No passaran!

Va aixecar un puny.

—Visca Catalunya!

—Visca! —van respondre dos o tres nois.

I la noia, lleugera com una daina, va abandonar la sala.

El tinent va passar bona nit, i l’endemà semblava més refet, fins al punt que, quan vaig informar-lo que havíem hagut d’amputar la cama al soldat que havia arribat amb ell el primer dia, va intentar llevar-se per anar-lo a visitar. Vaig afanyar-me a impedir-ho.

—Vols que se t’obrin les ferides, tanoca?

Ell rondinava que ja estava bé.

—Si no pares quiet, t’estaco al llit.

Més tard, durant la ronda matinal, el doctor va dir-li que en dos o tres dies, si les ferides cicatritzaven adequadament, ja podrien traslladar-lo a un hospital de l’interior, on s’acabaria de recuperar. El tinent, no gaire satisfet amb aquesta perspectiva, va preguntar-li quan podria tornar a les trinxeres.

—Calcula un mes ben bo —va pronosticar el metge.

Ni el doctor ni cap de nosaltres no podíem sospitar que el tinent abandonaria l’hospital aquella mateixa tarda, més mort que viu i contra la seva voluntat.

Havent dinat, mentre escombrava el vestíbul, vaig veure que dos cotxes negres s’aturaven a l’era. Del primer van baixar-ne dos guàrdies d’assalt, amb caçadores de cuiro, armats amb metralletes; del segon, dos civils que no em feia gens de gràcia tornar a veure. A un li dèiem el Bigotet pel bigoti llarg i finet que li resseguia com una pinzellada el llavi superior. A l’altre, alt i gros com un Sant Pau, cabells curts color de palla bruta, se’l coneixia com el Rus. L’últim cop que ens havien visitat, a Bujaraloz, se’ns havien endut un oficial del POUM que tenia una cama enguixada i un soldat de lleva amb una ferida de bala en una mà, a qui acusaven d’autolesionar-se.

Van passar cap a la sala dels menys greus, sense dignar-se ni a saludar. Vaig deixar l’escombra al vestíbul i vaig seguir-los, sense badar boca. A aquella hora, molts dels nois feien la migdiada. El Bigotet es va passejar vora els llits, les mans agafades per darrere, aturant-se de tant en tant per consultar les fitxes penjades al capçal. Va somriure en veure el tinent, i es va girar cap al Rus.

—¡Vaya, hombre! Mira a quién tenemos aquí: el faiero respondón.

Ser reconegut per aquell subjecte no pronosticava res de bo. El Rus s’hi va acostar, movent-se com un autòmat.

—Despiértalo —va ordenar-li el Bigotet.

El Rus li va tustar l’espatlla embenada, i el tinent va fer una ganyota de dolor. Va obrir els ulls i, després d’un moment de perplexitat, els va llançar una mirada que, si els ulls matessin, el Bigotet i el Rus haurien caigut fulminats allà mateix. Llavors, el tinent es va girar a un costat i a l’altre, com si busqués alguna cosa per defensar-se. Però estava acorralat.

—¡Hombre! Veo que al fin te han dado —va dir el Bigotet, asseient-se tranquil·lament a la cadira que havia ocupat la noia—. ¡Vaya héroes! Estaréis orgullosos de vuestras hazañas, tú y los mamarrachos de tu tribu. Dos años agazapados a las puertas de Zaragoza, sin atreveros a dar un paso enfrente, y en cuanto los fascistas asoman la cabeza corréis en desbandada hacia Lérida.

El Bigotet va riure pel nas, despectiu.

—¡Valiente hatajo de cobardes!

Alguns dels nois que dormien ja s’havien despertat, però ningú no gosava piular, amb els dos guàrdies drets vora la porta.

—¿Tú qué sabes del frente —va dir el tinent—, si nunca has estado allí?

El Bigotet, sense abandonar el somriure, va fer amb la mà un gest de calma al Rus, mentre el tinent prosseguia, ara mirant els dos guàrdies:

—Vaya gobierno de mierda nos ha caído encima. Enviando muchachos de quince años al frente con fusiles oxidados, y reservando a sus hombres más fuertes y sus armas más modernas para sembrar el terror en la retaguardia. Eso demuestra quién os da más miedo.

Vaig quedar tot sorprès de veure que el tinent sabia articular més de tres paraules seguides. El Bigotet va estirar un braç endavant.

—Mira: estoy temblando del miedo que me das.

Es va reclinar sobre el respatller de la cadira, dreçant el cap i posant-se les mans a les butxaques de l’abric.

—Por cierto, ¿encontraste ya a tu comisario?

El tinent va mig incorporar-se com va poder.

—Sé lo que hicisteis con él. ¡Perros!

I amb el braç lliure va llançar un cop de puny al Bigotet, que va esquivar-lo posant-se dret àgilment i reculant un pas, sense esborrar el somriure del seu rostre. Amb el cap, va fer un gest al Rus, que va avançar dos passos i, sense dir res, va clavar un cop de puny a la cara del tinent, que va cruixir com un meló esberlat. Va caure d’esquena al llit. Aquell cop hauria estabornit un cavall, però el tinent, després de tres o quatre segons, tot eixugant-se amb el braç bo la sang que li rajava de la boca, va esforçar-se a posar-se dret. Quan ho va aconseguir, fent tentines com un torrat, no va tenir temps ni d’aixecar el braç. El Rus va clavar-li un cop de puny a l’estómac que el va fer caure de genolls. El tinent va inclinar-se endavant, arrupit pel dolor. Llavors el Rus va agafar la cadira pel respatller i va estavellar-l’hi contra l’esquena. El tinent es va desplomar com un sac.

Esgarrifat, vaig reunir el valor necessari per intervenir-hi.

—Está herido. ¡Vais a matarlo!

—¡A callar, tú! —va dir el Rus, llençant la cadira a un costat, mig desllorigada—. O tú comer gafas.

Vaig observar que la sang ja traspuava per les benes del tinent: una taca vermella que s’anava fent més grossa. Lluny de preocupar-se’n, el Bigotet va ajupir-se i va aixecar-li el cap estirant-lo pels cabells. El tinent semblava mort.

—¡Maldito patán! ¿Acaso crees que todavía estás en tu cochambrosa columna libertaria? ¡Esto es el Ejército Popular, y aquí no se discuten las órdenes!

El Bigotet va deixar-li caure el cap a terra i es va espolsar les mans, girant-se cap als guàrdies.

—Llevadlo al coche. Se viene con nosotros.

Jo vaig dir:

—No es pot moure!

El Bigotet va donar-me tres palmellades a l’esquena.

—No temas, muchacho. Vamos a cuidarlo muy bien.

—No podéis llevároslo —vaig insistir.

Aleshores el doctor Guasch va aparèixer a la porta, alarmat per l’aldarull.

—Què passa aquí?

Els guàrdies, que ja arrossegaven el tinent cap a fora, van quedar-se quiets. El Bigotet va fer tres passos cap al doctor.

—Este hombre queda detenido.

—¡No puede moverse! Vuelvan a ponerlo en su cama.

Després d’advertir la taca de sang a l’embenatge, el doctor Guasch va fitar el Bigotet.

—¿Qué le han hecho?

—Se ha resistido.

El doctor no es va deixar intimidar.

—¿Cómo se atreve? Si se lleva a este hombre, presentaré una protesta formal al mando médico.

—Haga lo que quiera, pero este hombre se viene con nosotros.

—¿Bajo qué cargos?

—Sobre este individuo pesan gravísimas acusaciones. Un año atrás, junto con su comisario y algún otro oficial de su división, se proponía nada más y nada menos que trasladar a sus hombres a Barcelona, desguarneciendo su sector en el frente, para enfrentarse a las fuerzas del orden y al gobierno de la República. Solo gracias al empeño de sus inmediatos superiores se consiguió que desistiera. Desobediencia, sedición, traición. ¿Le parece a usted poco? Por todo ello fue apercibido y llamado a declarar dos veces, sin que hasta el momento se haya dignado a comparecer ante la Sección Jurídica. Tengo órdenes de arrestarlo.

—¿A dónde se lo llevan?

—A Barcelona.

El Bigotet va fer un gest amb el cap als guàrdies, que van continuar arrossegant el tinent enfora, apallissat com un gos i sense coneixement, les benes amarades de sang, descalç i vestit amb una camisola. El doctor Guasch no amagava la seva indignació, però es va fer a un costat, impotent. Ningú no podia qüestionar l’autoritat dels agents del SIM, acostumats a passar per sobre de qui fos. El Bigotet i el Rus van sortir de la sala, i al cap de poc sentíem els dos cotxes sortint de l’era. Coneixent com les gastaven aquells corbs, no hauria donat ni un ral per la vida del tinent. Durant uns segons, ningú no va dir res a la sala, fins que el pallasso va dir:

—No hi ha dret!

—Rates malparides!

Al doctor Guasch li tremolaven els llavis de còlera.

—Això és inadmissible! Aquests brètols es pensen que… que…

Sense acabar la frase, va enfonsar les mans a les butxaques de la bata i va abandonar la sala. Mentre treia la coixinera i els llençols del llit del tinent, jo sentia un rau-rau al cor: hauríem d’haver impedit aquell abús, però no sabia com. Preocupat per la sort del tinent, vaig pensar que calia avisar com fos els seus companys.

Aquell vespre, però, vam rebre l’ordre d’evacuar d’urgència i traslladar-nos cap a Balaguer. Quan ja carregàvem els camions i les ambulàncies, començaven a passar per davant de l’hospital unitats que es replegaven cap al Segre. Un oficial ens va dir que els havien ordenat retirar-se per evitar la pinça dels nacionals, que havien pres Fraga pel sud i Montsó pel nord. La línia defensiva del Cinca, que tant temps havia d’aguantar, es desguarnia sense més resistència.

Amb el tragí de l’evacuació, no vaig pensar més en el tinent Amargo. El nostre comboi hospitalari va partir de matinada. Un cop a Balaguer, ens van ordenar fer trenta quilòmetres més i instal·lar-nos a la Universitat de Cervera, un enorme casalot de sostres alts i sales enormes. En poques hores, treballant-hi de valent, vam tenir l’hospital endegat de nou.

Uns quants dies més tard, descarregant una ambulància, en dir-me un dels ferits que era de la 119a, vaig demanar al conductor que, de tornada al front, informés del cas del tinent Amargo al cap de la brigada. Van passar els dies sense novetats. Cada dos per tres ens arribaven nous ferits dels combats entorn de Lleida i Balaguer. I, per suplir les baixes, cada dia passaven per l’estació de Cervera, en direcció al front, trens carregats amb reclutes de disset anys, carn de canó que ben aviat serien al quiròfan o al cementiri.

Poc després es va presentar a l’hospital, demanant per mi, un home petitó que no parava de picar l’ullet, amb boina, jersei de cremallera i un sarró a l’esquena. Afirmava que era sergent de la 119a, i que havia rebut el meu missatge. Va reprimir la còlera en sentir que els agents del SIM havien apallissat el seu tinent i que se l’havien endut a Barcelona, a declarar no sé què. Quan vaig descriure-li el Bigotet i el Rus, va remugar que ja els coneixia. Veient que ja frisava per partir, encara que fos a peu, vaig aconsellar-li que anés a l’estació i mirés de pujar al tren hospital que aquell vespre sortia cap a Manresa i Barcelona. Abans, com que encara faltaven un parell d’hores, vaig portar-lo a la cuina i li vaig servir un bon plat de cigrons amb cansalada. Mentre el devorava, em va explicar que la 119a havia passat a la reserva i ara es refeia a Tàrrega, després d’haver combatut de valent durant tota la reculada: a Bellver, a Tamarit, a Castelló de Farfanya i a Balaguer. També va dir-me que només li havien donat tres dies de permís per intentar localitzar el tinent. El trobaria encara que hagués de regirar totes les pedres de Barcelona.

—Tot sol?

—Si cal, sí.

—Ves que no acabis com ell.

Llavors em va dir que coneixia una noia, militant comunista, que potser l’ajudaria.

—La de la pistoleta?

Vaig explicar-li que havien coincidit unes hores a l’hospital de Bellver. I que ella, abans d’anar-se’n, li havia dit que s’estava a l’hotel Colón. Podia començar per allà, vaig dir, tot ficant-li al sarró una embosta de figues seques. Quan el sol ja es ponia, el sergent se’n va anar cap a l’estació picant l’ullet a tort i a dret, decidit a tot per deslliurar el seu tinent de les grapes del SIM, si encara era d’aquest món.