31

Poc abans de la una, la Margaret va trucar a la porta del despatx de l’Edward amb la intenció de recollir el sobre amb els diners per a en Puig. Duia un full a la mà amb els noms dels quatre refugiats que, després de passar per Setcases, arribarien al cap d’unes hores al magatzem amb el camió de la paperera.

Des de dins, l’Edward va dir-li que entrés. No estava sol. Assegut a l’altre costat de l’escriptori, hi havia un individu de cabell cendrós amb una americana de pana, un confident a qui la Margaret coneixia de vista. Amb un gest de la mà, l’Edward, sense deixar d’escriure amb l’altra en una llibreta, va indicar-li que s’assegués.

—We’re almost done —va dir-li, i seguidament va tornar la mirada al confident, tot passant de l’anglès al seu castellà pausat i pulcre—: Entonces, el atentado terrorista queda descartado.

—Del todo —va confirmar l’home, de qui l’Edward li havia dit que tenia alguna relació de parentiu amb un oficial de la Jefatura Superior de Policía que li passava de sotamà la informació, naturalment ben retribuïda pel consolat—. Según todas las evidencias, se trata de un secuestro perpetrado por dos delincuentes comunes.

La Margaret va esforçar-se a no exterioritzar cap senyal de nerviosisme. Dos delinqüents? ¿Era tan greu per justificar la presència del confident al consolat? Amb la vista baixa, com si examinés amb atenció el full que duia a la mà, escoltava amb desassossec.

—Todos sabemos que en aquella zona viven familias muy acomodadas. Ese par de chorizos debieron de pensar que llevarse a la cría sería pan comido y que, después, podrían pedir por ella el oro y el moro.

La Margaret va aixecar un moment la vista. L’Edward ja no apuntava res. Semblava, al contrari d’ella, menys interessat en el cas a mesura que parlava el confident. La delinqüència comuna no entrava dins el ventall dels interessos consulars.

—Conque dos muertos —va dir amb desgana, i la Margaret va sentir que el cor li feia un salt.

—Efectivamente. Un policía de paisano y un pobre quiosquero que recibió una bala perdida.

Els segrestadors s’havien endut la nena després de tancar al celler la cuinera i una minyona de la família.

—Ya se la llevaban, metida en una maleta, cuando dos agentes de paisano les dieron el alto en plena calle. Uno de los malhechores se sacó una pistola del bolsillo y allí se armó la marimorena.

Després del tiroteig, els dos delinqüents havien fugit en una motocicleta, en direcció al centre de la ciutat.

—Bueno… —L’Edward es fregava la galta amb una mà, displicent.

—Uno de ellos puede estar herido de un disparo, puesto que se han hallado manchas de sangre en la acera, en el punto exacto en el que estaba la moto.

—Esperemos —va dir l’Edward, com si verbalitzés el pensament de la Margaret— que esa sangre no sea de la niña.

—¡Dios no lo quiera!

L’Edward va oferir-li la mà sense aixecar-se, donant per acabada la reunió.

—Muchas gracias.

Quan el confident va haver sortit del despatx, l’Edward va fer un vague gest d’incredulitat.

—A poor child in a suitcase, my God, in the middle of a shooting. Can you believe it?

Va sospirar, aixecant les celles.

—And tomorrow, of course, not a single word about this mess will be found in the papers.

I va afegir tot seguit, amb impostada gravetat, com si escarnís algú:

—Things like that never happen in Spain!

La Margaret, anguniosa, tenia ganes d’enllestir la feina i sortir volant del despatx. Sort, va pensar, que l’Edward no relacionava l’incident amb els dos intrusos del camió d’en Puig, i que la policia semblava donar per bona la hipòtesi del segrest.

Ben segur que, si en Pedro o en Quilis havien resultat ferits durant el tiroteig (no volia considerar la possibilitat que la bala hagués tocat la petita), no haurien abandonat Barcelona. Per tant, només podien haver anat a un lloc. Va adonar-se que l’Edward l’examinava amb estranyesa.

—Are you OK, Margaret? You look pale and a bit moody.

—I’m fine, thanks.

L’Edward va comentar-li que el pas dels quatre refugiats d’avui podia ser l’últim per Setcases, atès que, segons les previsions meteorològiques, estava a punt de caure la primera gran nevada al Pirineu. A partir de llavors caldria intentar-ho per colls més baixos i accessibles, encara que també més vigilats.

Tots quatre eren civils. Jueus francesos. L’Edward va obrir un calaix de l’escriptori. Serien, per tant, dotze mil pessetes. Mentre comptava els diners i els posava dins un sobre, va interessar-se pels aviadors i els radiotelegrafistes que havien passat la frontera la setmana passada. Ja eren fora? La Margaret va respondre afirmativament. El dissabte havien partit amb tren cap a Madrid, des d’on l’ambaixada gestionaria el seu pas a Gibraltar. Per una vegada, els tràmits, a Barcelona, havien estat àgils. En canvi, encara no havia aconseguit el permís de trànsit cap a Portugal per al grup de jueus de la setmana passada, que continuaven allotjats al Bristol. Comptava que l’assumpte es resolgués aquesta setmana.

Juntament amb el sobre, l’Edward va passar-li un rebut, que la Margaret va signar abans de sortir.

Ja al seu despatx, va consultar el rellotge: un quart de dues. Com que a les cinc havia de ser al magatzem d’en Puig, disposava de poc menys de tres hores. Es va posar l’abric. El primer que calia fer era anar al Raval i confirmar les seves suposicions. Quan ja sortia del despatx, la recepcionista va anunciar-li que una senyora demanava per ella a l’entrada. Intuint qui devia ser, va afanyar-se a baixar. La tia Berta l’esperava vora la porta d’entrada, amb una cara que ja ho deia tot.

—Aquí no —va dir-li la Margaret en veu baixa, tot encaixant de mans amb ella com si s’acabessin de conèixer—. Sortim.

El policia apostat a la vorera va mirar-les amb indiferència. La tia Berta s’havia arriscat molt anant fins allà. De tant en tant, els agents demanaven la cèdula als visitants i els interrogaven a peu de carrer. En tal cas, quina raó hauria donat per la seva visita?

—Parlem al cotxe —va dir la Margaret, tot caminant apressada cap a la ronda de Sant Pere, on el tenia aparcat.

Abans d’entrar al Morris, va mirar enrere per assegurar-se que ningú no les havia seguit. Dins el vehicle, la tia Berta va posar-se a plorar, les mans a la cara. La veu li sortia entretallada:

—Són a casa, i està molt malferit.

—Qui?

—En Pedro.

—La nena està bé?

—Sí, la nena sí. Però en Pedro… I no podem portar-lo enlloc. Ha perdut molta sang, necessita que el vegi un doctor.

—On és, la ferida?

—Al pit.

—Respira bé?

—Li costa molt. Té tos, i escup sang. L’he rentat, però…

—Només un orifici d’entrada?

—Sí.

—Està conscient?

—Sí, però pateix molt.

—Coneix algun metge de confiança, vostè?

La tia Berta va fer que no amb el cap. La Margaret va posar la clau al contacte. Li havia caigut al damunt un bon problema, però no podia rentar-se’n les mans. Només se li acudia un metge que pogués ajudar-la: el doctor Rovirola. La tia Berta s’eixugava els ulls amb un mocador.

—He pensat que tu, essent infermera…

—No puc fer-hi gaire res, jo.

Dos dies abans, havia sopat amb ell i la seva dona al pis de Ganduxer. Confiava que volgués arriscar-se a donar-li un cop de mà. Com que no podia trucar-li des del consolat (ni des de cap altre lloc, per precaució), hauria d’anar a la seva consulta. Li sabia greu posar-lo en un compromís, i deixar-lo potser sense dinar, però no tenia cap altra alternativa.

Va dir-li a la tia Berta que intentaria portar un metge al pis. Que ella, mentrestant, hi tornés de seguida i posés aigua a bullir. Va indicar-li també que en Pedro havia de reposar sobre el costat on no tenia la ferida, i que hi apliqués una gasa i la pressionés amb el palmell de la mà per intentar disminuir la pèrdua de sang. La tia Berta va afanyar-se a sortir del Morris, sense dir res més.

Mentre pujava pel passeig de Gràcia, la Margaret revisava mentalment la situació, més capficada i neguitosa per moments. Una ferida de bala al tòrax, amb perforació de pleura i pulmó. Durant la guerra havia tractat alguns casos similars, especialment cap al final. No en recordava ni un en què, tot i comptar amb quiròfan i l’instrumental adequat, el pacient hagués sobreviscut. De tant en tant, feia un cop d’ull al retrovisor.

A la Via Augusta, va aparcar davant l’edifici de la consulta i va pujar al segon pis. Una infermera va dir-li que el doctor Rovirola estava visitant l’últim pacient del matí. La Margaret va seure una estona a la sala d’espera, fins que es va obrir la porta del consultori i en va sortir, cordant-se l’abric, una senyora de mitjana edat. Va passar cap a dins. El doctor, amb bata, escrivia darrere la seva taula. Va aixecar una cella, sorprès de veure-la.

—Margaret, què fas aquí?

La Margaret va tancar la porta.

—Necessito la seva ajuda, doctor. Tinc un problema gravíssim.

No va amagar-li res. Abans que acabés de parlar, el doctor Rovirola, amb gest sever, va aixecar-se per preparar el maletí d’urgències, amb l’instrumental bàsic.

—Has fet ben fet de venir —va excusar-la, posant-se l’abric per sobre de la bata—. Algú l’ha de veure, aquest home.

Va telefonar a casa per comunicar a la seva dona que li havia sortit una emergència i que no l’esperés per dinar.

Un cop al cotxe, van baixar per Muntaner, fent el trajecte en silenci. Van aparcar a Pelai, des d’on van anar a peu fins al pis de la tia Berta.

Va obrir-los ella mateixa, amb la nena a coll, que abraçava una nina rossa i que tenia els llavis bruts i un pitet posat. Que maca! La Margaret va fer-li un petó a la galta. Després de treure’s els abrics, mentre la tia Berta s’asseia a la taula del menjador i acabava de donar el menjar a la petita, el doctor i la Margaret van passar a la cuina per rentar-se les mans. Als fogons fumejava una olla amb aigua bullent. Després d’eixugar-se les mans, la Margaret va omplir un tupí, on tot seguit va posar el bisturí i les pinces.

Van passar a la cambra, observats de reüll per la petita quan creuaven el menjador. La Margaret duia el tupí a la mà. Ajagut de costat sobre el llit, en Pedro va mirar-los sense moure el cap, els ulls brillants, el front suat, el sofriment marcat al rostre. El coixí, prop de la boca, era tacat de sang. En Quilis, amb gest abatut, es va aixecar d’una cadira per fer-los lloc i, seguint les instruccions del doctor, va obrir de bat a bat els batents de la finestra perquè entrés més llum. La Margaret va posar el tupí sobre la tauleta. En el silenci de la cambra sonava, intermitent, un feble xiulet esgarrifós que la Margaret coneixia bé, produït per la succió directa de l’aire a través del pit, com si el pacient respirés per la ferida. El doctor, després de prendre-li el pols, va agenollar-se al costat del llit i va aixecar la gasa per examinar la ferida, un petit orifici rodó que, amb l’aire, expel·lia també una sang rosada i escumosa, amb tot de butllofes que es feien i es desfeien. En Pedro va intentar parlar, però un accés de tos l’hi va impedir. Per un moment, va semblar que s’ofegava. De la comissura d’un llavi en sortia un rajolí de sang.

—No parlis —va dir la Margaret, buscant els ulls del doctor, que sense deixar d’examinar la ferida va dir:

—Morfina.

La Margaret va treure’n una càpsula del maletí.

—Pren-te aquesta càpsula —va dir a en Pedro—. Et calmarà el dolor.

Va aixecar-li una mica el cap per posar-li la càpsula a la boca. Tenia la nuca amarada de suor. Tot seguit, va acostar-li un got d’aigua als llavis perquè en fes un glop. En Pedro va enviar-se la càpsula amb dificultat.

—Quan estiguis anestesiat —va explicar el doctor, amb veu serena—, intentaré extreure la bala.

Quan va aixecar la mirada de la ferida, la Margaret no va llegir res de bo als seus ulls. A instància d’ella, en Quilis va situar-se a l’altre costat del llit i, agafant el llum de la tauleta, va mantenir-lo aixecat sobre en Pedro. La Margaret va preparar l’anestèsia. Va connectar l’inhalador amb la mascareta, i va observar que en Pedro intentava parlar, malgrat la respiració dificultosa i la tos. Amb veu rogallosa va dir:

—La nena…

—És amb la tia Berta —va respondre en Quilis—. Després te la portaré.

En Pedro va fer que no amb el cap.

—Vés-te’n amb ella —va dir.

El xiulet sinistre sonava a cada alenada d’en Pedro.

—No parlis.

—Vés-te’n a França… amb ella.

—Hi anirem tots tres.

—Jo… —Un accés de tos el va interrompre. La Margaret va eixugar-li la sang de la boca.

—És millor que no parlis, ara —va dir la Margaret.

—Porta-la… a França.

Va venir-li un altre accés de tos. S’ofegava. Va tancar els ulls.

—Tu vindràs amb nosaltres —va dir en Quilis, amb la veu trencada.

En Pedro no va intentar dir res més. La Margaret va posar-li la mascareta, passant la goma per darrere del clatell, i va graduar l’inhalador, manxant-lo amb l’altra mà. L’anestèsia va fer efecte ràpidament, i en Pedro es va adormir. Tot seguit, la Margaret es va agenollar al costat del doctor, a l’espona de llit. El doctor va aixecar una mà, i la Margaret, després de treure’l del plat on s’esterilitzava, va donar-li el bisturí i va netejar la ferida amb una gasa. Tot seguit, el doctor va raspar amb el bisturí els teixits morts entorn de l’orifici de la bala, per on sortia l’escuma sanguinolenta i el xiulet esgarrifós. Fet això, va procedir, amb les pinces que va donar-li la Margaret, a intentar extreure la bala. No va ser fàcil, però finalment va aconseguir localitzar i pinçar el projectil. Va extreure’l i va deixar-lo sobre la tauleta, mentre la Margaret eixugava la sang, que ara brollava amb més profusió.

Després que la Margaret retirés la mascareta, el doctor es va posar dret.

—La bala ha destrossat vasos sanguinis i bronquis importants. En aquestes condicions, és impossible suturar, a part que no serviria de gaire res, em temo.

La Margaret va comprendre que, més que a ella, s’adreçava a en Quilis, que escoltava en silenci, encara amb el llum a la mà.

—Amb aquests mitjans tan precaris, una anestèsia quasi improvisada, sense intubació, no m’atreveixo a fer res més. Si intentés obrir l’hemitòrax per procedir a la sutura dels teixits, aquest home se’m moriria a les mans.

La Margaret, mentrestant, va rentar bé la ferida, desinfectant-la amb aigua oxigenada. Un cop neta, va deixar-la taponada amb una gasa amarada amb iode i vaselina. Tot i això, va pensar, seria un miracle que no es produís cap infecció. Amb un gest va indicar a en Quilis que podia tornar a deixar el llum sobre la tauleta. Mentre ella recollia l’instrumental, el doctor va sortir de la cambra.

Va retrobar-lo a la cuina, rentant-se les mans.

—Cap esperança? —va preguntar-li la Margaret.

—Cap, per desgràcia.

—Quant temps creu que li queda?

—Un dia, dos com a molt.

La Margaret va rentar l’instrumental. Després, ben net i sec, va desar-lo al maletí i va passar cap al menjador, on ja no hi havia la tia Berta amb la nena. El doctor seia vora l’estufa, escalfant-se les mans. La Margaret va deixar el maletí sobre la calaixera, al costat de la foto de la Núria i el seu pare. Va acostar una cadira a l’estufa.

—Em sap greu, Margaret.

—No s’hi amoïni. Li estic molt agraïda.

—Què fareu, però?

—No ho sé.

—Com el traureu del pis?

—Ja trobarem la manera.

No sabia com, però. Van restar en silenci una estona, les mans acostades a l’estufa. Només se sentia crepitar la llenya i el pausat tic-tac del rellotge de paret. Al cap d’uns minuts, la tia Berta va sortir pel passadís.

—Ja dorm, pobreta.

Va quedar-se dreta vora el canó de l’estufa.

—Com està, en Pedro?

La Margaret va pensar que era absurd amagar-li la veritat.

—El doctor li ha extret la bala —va dir—, però està molt malament.

La tia Berta va mirar el doctor.

—Podrà sortir-se’n?

—Seria un miracle que visqués més de dos dies. No puc fer-hi res més.

—Doncs l’hem de portar a un hospital.

—No podran fer-hi gaire res, tampoc —va dir el doctor—. Podríem prolongar l’agonia amb la sutura dels teixits afectats, però només guanyaríem una mica de temps. Dissortadament, la ferida és mortal de necessitat.

Van quedar-se una estona més en silenci, com si estiguessin atents només al tic-tac del rellotge, fins que la tia Berta va preguntar-los si volien menjar alguna cosa. El doctor va posar-se dret i va dir que se n’anava: encara tindria temps de passar per casa seva. Quan ja es posava l’abric, la tia Berta va dir que volia demanar-li l’opinió sobre un problema relatiu a la petita.

—Què li passa? L’he vist molt sana.

—No parla.

—És muda?

—No! A la presó, quan estava amb la mare, la nena parlava molt bé. I entenia tot el que li deien. És molt espavilada. Però ara no diu res. Només es fa entendre amb gestos.

El doctor hi va reflexionar un moment.

—Jo no en faria cap problema, almenys de moment —va dir—. Doni-li temps. Segur que es tracta només d’una inhibició temporal de la parla. No és la meva especialitat, però n’he llegit alguna cosa. En determinades circumstàncies, per raó d’algun trastorn d’ansietat o de determinats traumes afectius, una persona pot deixar de parlar. I encara més una criatura. Pot produir-se un bloqueig que, provisionalment, provoca un mutisme transitori. Segur que s’enyora, està desconcertada i espantada amb tot el que li ha passat, i no sap com ha de reaccionar. No s’hi amoïni: tornarà a parlar qualsevol dia, quan se senti còmoda i relaxada, o quan en tingui la necessitat.

La tia Berta va donar-li les gràcies. La Margaret anava a posar-se l’abric, però el doctor va dir-li que ja agafaria un taxi. Era millor que ella es quedés allà. Va deixar-li desinfectant i gases, a més de quatre càpsules de morfina. Va donar la mà a la tia Berta i va seguir la Margaret cap al vestíbul.

—Cuida’t —va dir-li abans de sortir al replà—, i aneu amb molt de compte.

En tornar al menjador, la Margaret va asseure’s de nou vora l’estufa. Intentava pensar, trobar alguna sortida, alguna solució, però no se li acudia cap idea. Sense dir res, la tia Berta va passar cap a les habitacions. Poc després apareixia en Quilis, amb els braços caiguts, menys inquiet que de costum. Va acostar-se a la finestra del balcó i va mirar al carrer a través del transparent.

—Què diu el doctor?

—Res de bo.

—Què podem fer?

—Ja has sentit què et demanava, en Pedro: que te’n vagis amb la petita.

—El portaré a un hospital, d’aquí o de França.

—No hi ha res a fer, Quilis.

—Sense ell, no me’n vaig.

En Quilis va asseure’s vora l’estufa i va lamentar la mala sort que havien tingut. Va parlar-li de la topada amb els policies de paisà.

—Em pensava que agafaríem la Diagonal per anar a trobar la Gran Via i sortir per la carretera de la costa. En lloc d’això, m’he adonat que tornàvem al Raval. Li he preguntat què passava, però no m’ha respost. Jo tenia una mà a la maleta, i l’altra a la seva cintura. Baixàvem a poc a poc. Intrigat, he tornat a preguntar què fèiem, amb el mateix resultat: cap resposta. Quan ja entràvem al Raval he sentit un líquid llefiscós i tebi a la mà amb què m’agafava a ell. L’he enretirat: era tota vermella de sang. M’he esverat, és clar: «T’han tocat?». Però ell, ja el coneixes, s’ha limitat a dir: «No és res». El cas és que la sang ja li traspuava l’abric. A l’última cantonada ja m’ha semblat que li costava controlar la moto. Quan ens hem aturat davant del portal, ha anat de poc que no caiem tots a terra. He aconseguit deixar la moto estintolada a la paret, i n’hem baixat com hem pogut. Encara ha tingut força de pujar les escales, i jo amb la maleta al seu darrere. A dalt, mentre la tia Berta el conduïa a una habitació, he obert la maleta per treure’n la nena. Amb ella al braç, he netejat amb un drap les gotes de sang que he trobat a l’escala. A baix, el ràpid ja s’afanyava a netejar el vestíbul, després d’entrar la moto al pati. Quan he tornat al pis, en Pedro estava desvestit i allitat, i la tia Berta li rentava la ferida. Allà he sentit, per primer cop, aquest maleït xiulet, que em posa els pèls de punta. He dut la nena al menjador perquè no veiés la sang. Al cap d’una estona, la tia Berta m’ha dit que sortia un moment per intentar trobar-te. Que tu havies fet d’infermera durant la guerra i potser…

En Quilis va callar. Estaven acorralats a Barcelona. No hi havia cap manera de sortir-ne, amb en Pedro ferit.

Al cap d’una estona, va venir-li en Rómulo al pensament. Li havia dit que els homes del seu grup tenien un sistema d’escapatòria per a un cas d’emergència. Potser…

Va veure pel transparent del balcó que ja fosquejava. Eren dos quarts i deu de cinc. Va pensar en els refugiats: abans de vint minuts havia de ser al magatzem d’en Puig. Es va posar l’abric i es va acomiadar d’en Quilis.

—Ara me’n vaig. Miraré de pensar alguna cosa. Demanaré ajuda a una persona que conec. És l’única possibilitat que tenim perquè pugueu sortir tots tres. Sigui com sigui, demà al matí tornaré.

De camí cap al cotxe, va entrar en un bar per telefonar al número del bar de Sant Andreu que li havia donat en Rómulo. Seguint les seves instruccions, va demanar pel cambrer Manolo. S’hi va posar un home que, amb veu recelosa, va preguntar-li què volia. La Margaret, lacònica, va demanar-li que digués a en Juan, «el de la cicatriz», que volia veure’l aquell vespre, al lloc de sempre, a partir de les sis. Era urgent.

—De acuerdo —va dir el cambrer abans de penjar.

De nou al carrer, va apressar-se cap a Pelai. Només faltaven deu minuts per les cinc quan pujava al Morris. Esperava que el camió amb els refugiats no hagués arribat abans d’hora al magatzem d’en Puig. Va arrencar i va accelerar a fons, en direcció al Poblenou.