3

En Ferro, cepat i caravermell, tenia un peu a terra i l’altre al pedal de la bicicleta.

—No t’adormis a mitja baixada —vaig dir-li.

S’havia passat la nit treballant al forn i, en plegar, com que l’amo necessitava la furgoneta per repartir, havia pujat pedalant fins a la serradora per portar-nos la mala nova.

—Adéu, Quilis.

Vaig seguir-lo amb els ulls fins que el vaig perdre de vista pel camí del poble. Al cap d’un parell de minuts, vaig entrar a la serradora. Els nois esmorzaven, voltats de serres i taulons. Vaig pujar a les golfes. En Pedro s’havia estirat al llit, amb les sabates posades, el braços creuats com un mort, i una pistola entre les mans.

—Què fas, amb això?

La vella Star de la guerra. En Pedro fitava els cairats del sostre, amb els ulls humits.

—Vaig ser un idiota —va dir—. I ara ja és massa tard.

D’una lleixa vaig agafar l’ampolla d’aiguardent i me’n vaig servir un cul de got. Vaig preguntar-li si en volia. Va fer que no, passant-se una màniga pels ulls. Sospirant, vaig asseure’m vora l’estufa i amb tres glops vaig buidar el got. A la fi, vaig trencar el silenci.

—Si et penses que amb una pistola…

—No se’m quedaran la nena.

—I què penses fer?

—Portar-la aquí.

—Tu sol? Com?

—Com sigui.

En Ferro havia aparegut poc abans de la pausa de l’esmorzar, amb un pam de llengua a fora, vermell com un pebrot. Havia deixat la bicicleta estintolada al roure i havia vingut cap a mi, que carregava llenya a la camioneta. Les seves paraules m’havien fet l’efecte d’un cop de puny al ventre. En Pedro, avisat per un dels nois, va aparèixer espolsant-se a manades les serradures. Somrient, va abraçar el vell company de trinxeres. De seguida, en veure-li la cara de tres déus, va arrufar les celles.

—Què passa?

A mesura que en Ferro parlava, el rostre d’en Pedro s’havia anat desencaixant.

—Qui t’ho ha dit?

—L’Antolín. Encara tenen gent a Barcelona, ells. En saber la notícia, ha vingut de Perpinyà i m’ha demanat si podia pujar i parlar amb tu.

Els roncs i els escarritxos de les serres s’apagaven gradualment.

—On és, la nena? —va preguntar en Pedro.

—No se sap, encara.

—La deu tenir la tia Berta —vaig aventurar.

En Ferro feia que no amb el cap.

—L’Antolín diu que la tia no en sap res, de la nena. Que la deuen haver ingressat en algun hospici.

En Pedro s’havia girat sense dir res i havia caminat cap a la serradora, rígid com un ninot de fusta. En Ferro em mirava, consternat.

—Què fem, Quilis?

—Deixem-lo sol una estona.

Asseguts al banc, havíem fumat una cigarreta, muts, amb l’Esquitx endormiscat als meus peus. Va venir-me a la memòria el dia que en Pedro i jo vam conèixer la Núria, a Sarinyena: els ulls negres i vius, els cabells curts amb serrell al front, uniformada i amb una pistoleta a la cintura, alegre i confiada com si anés a guanyar la guerra tota sola.

I, tot de cop, morta, afusellada.

—Fills de puta.

Abans de tornar-se’n avall, en Ferro m’havia informat que l’Antolín volia que baixéssim a Perpinyà per tenir una conversa. Ara més que mai, afirmava, calia enterrar les velles discòrdies.

—Me’n foto, d’aquell caragirat!

—M’ha explicat no sé què de sabotatges i de guerrillers. I d’una xarxa de passadors pels camins de la frontera. Diu que podria tenir feina per nosaltres, si pugem al carro.

—Per mi, la guerra ja s’ha acabat. La meva guerra, almenys.

Però a les golfes, assegut vora l’estufa, mentre en Pedro mirava els cairats amb la pistola al pit, qui sap si amb el ferm determini de començar a caminar cap a Barcelona tan bon punt posés els peus a terra, vaig preguntar-me si no seria més prudent, d’entrada, no descartar l’oferta de l’Antolín. Si en Pedro s’entestava a passar la frontera, no ens aniria malament que algú pogués ajudar-nos. Arribar a la ratlla i baixar fins a Setcases era bufar i fer ampolles. Però després què? Sols, no teníem cap possibilitat d’esquivar les patrulles de la guàrdia civil: ens enxamparien i ens farcirien de plom molt abans d’arribar a Barcelona.

—No ens precipitem, per començar —vaig dir.

En Pedro callava. Tot reflexionant, vaig passar la vista pel petit cau que compartíem: el seu llit, l’estufa, els fogons, la tosca taula que s’havia fet ell mateix abans que arribés jo i, en un racó, el meu catre. Penjades a la paret, l’escopeta de caça i l’esquinçada bandera roja i negra de la nostra companyia.

—Encara que de miracle arribéssim a Barcelona, com la trauríem de l’hospici?

Un segon més de silenci.

—I després, encara, com ens ho manegaríem per portar-la cap aquí?

En Pedro es va girar cap a mi i em va mirar com si no em veiés. Tenia el pensament molt lluny de la serradora.

—Ja m’espavilaré.

—No pots fer-ho sol. Et caldrà ajuda. Algú que tingui el cap més fred.

—Hi aniré sol.

—Si tu hi vas, vinc amb tu.

Pensem-hi, Quilis, pensem-hi. L’Antolín només ens volia de passadors perquè coneixíem bé les muntanyes. Però mai no s’arriscaria a deixar-nos utilitzar la xarxa per arribar a Barcelona. Demanar-l’hi? Ni pensar-ho. Si volíem anar més avall de Setcases, l’hauríem d’enganyar. Vaig somriure: per què no? Un cop a Barcelona, la cosa es complicaria. Quasi res: treure d’un hospici una nena de tres anys i tornar amb ella a França!

S’hauria d’intentar, tanmateix. Si en Pedro no s’ho treia del cap, s’hauria d’intentar. Amb cautela, sense cridar l’atenció, calculant bé tots els passos.

Em vaig aixecar per carregar l’estufa.

—Pensem-ho bé, només dic això. No fotem el préssec. Algú ens ha d’ajudar, a Barcelona. Amb els nostres no podem comptar-hi. Tots han fugit o els han afusellat. I si queda algú, deu estar amagat sota les pedres.

Vaig fer una pausa.

—¿No et preguntaves com s’ho farien aquells dos avis per arribar a Barcelona? En Ferro diu que l’Antolín i els seus tenen una estructura clandestina per passar gent, i que vol que en formem part. Doncs bé: ens en podríem aprofitar. Vull dir que, per una vegada, podríem ser més murris que ells.

Ho anava pensant a mesura que anava parlant, com si les idees em sortissin de la llengua.

—Anirem a veure l’Antolín a Perpinyà i li direm que pot comptar amb nosaltres. Arribat el dia, guiarem la gent que ens digui fins on ens digui. Només que no ens aturarem allà, sinó que baixarem amb ells fins a Barcelona aprofitant el sistema que tinguin, amb permís o sense, a les bones o a les males. Què me’n dius?

No va respondre. Que ho vagi paint, vaig pensar. Al final, com sempre, em donaria la raó. Em vaig posar dret. A baix, les serres ja tornaven a roncar.