19

(TIA BERTA)

Com que em sentia el braç enrampat, vaig fer una pausa davant del portal per canviar-me el cabàs de mà. Que fàcil era omplir-lo, amb la butxaca plena! L’adroguer, després de cridar la dona perquè el substituís darrere el mostrador, m’havia fet passar a la rebotiga, on ningú no veuria ni sentiria res.

—Nosaltres també ens hem de guanyar la vida, Berta —va excusar-se, tot embutxacant-se els calés—. Només amb els cupons, ens moriríem de gana.

I a la fleca, la mateixa història. A l’últim, havia passat per l’estanc, on m’havien venut quatre paquets de Lucky Strike.

Entrant a l’edifici, vaig saludar en Ciset, que feinejava al seu obrador, encongit de fred, la gorra al cap i una bufanda enroscada al coll, i vaig dirigir-me al pati interior, on vaig trobar en Quilis netejant la moto amb un drap, enmig de les andròmines de sempre: ferralla variada, mobles vells, pneumàtics gastats de cotxe i, en un racó, les dues gàbies de conills de la veïna del principal. Vaig deixar el cabàs a terra, sorpresa de veure que la moto, tant temps plena de pols, era neta com una patena, amb les rodes ja inflades.

—Noi, ets un gínjol!

Em va venir al cap el dia que en Bernat l’havia estrenada, nova i llampant. Tan cofoi, pobre Bernat! Per celebrar-ho, m’havia fet pujar al seient de darrere, amb la Núria al mig (que devia tenir nou o deu anys), i ens havia portat a la platja de Castelldefels, tan ràpids que em feia l’efecte que volàvem.

En Quilis, després de treure les saques que la cobrien, l’havia sacsejat una mica, agafant-la del manillar, l’orella arran del dipòsit.

—Hi ha prou benzina. Comencem bé.

La moto s’hi floria, en aquell racó, des que en Bernat se n’havia anat al front. A la fi de la guerra, escanyada per la misèria, havia intentat vendre-me-la, sense èxit.

—L’has pogut engegar?

—Ara ho provaré.

En Quilis va asseure’s a la moto.

—Veig que torna amb el cabàs ple.

—Ja t’ho he dit. Amb calés…

—I el tabac?

—Quatre paquets de ros americà. Hi has tingut gaire feina?

—He greixat el motor i he manxat els pneumàtics. Ara acabo de netejar la bugia.

En Quilis em queia bé: espavilat i murri, inquiet i servicial. Amb una mà ennegrida, amanyagava el dipòsit.

—Vejam…

Sense treure el cavallet, amb un peu va clavar una estrebada a la palanca, i una segona. A la tercera, el motor es va posar a espetarregar. Una densa fumerada sortia pel tub d’escapament. En Quilis va donar gas a fons, i la moto va roncar amb ràbia. Tot el pati estava emboirat. En Quilis somreia, picant-me l’ullet.

—Vol pujar, i anem a fer una volta?

—Para, para —vaig dir, mig ofegada pel tuf de benzina cremada. En Quilis va apagar el motor i va baixar de la moto.

—Sona de primera.

Mentre la recobria amb les saques, va assenyalar amb la barbeta els pneumàtics gastats de cotxe que s’apilaven a un costat.

—I aquestes rodes?

—Són d’en Ciset, el ràpid. En fa retalls per adobar o canviar soles. Tothom s’ho manega com pot…

En Quilis va caminar fins al safareig i es va rentar les mans sota l’aixeta. Se les va eixugar passant-se-les primer pels cabells, com si es pentinés, i després pels camals dels pantalons. Tot seguit, va mirar cap a les carboneres, alineades a un costat del pati.

—Si vol, li pujo una mica de llenya.

Vaig obrir la nostra portella. A més d’una sàrria mig plena de carbó, hi havia una galleda i un pilonet de llenya, molt ben posada. Aviat me’n quedaria sense. Per estalviar-ne, només encenia l’estufa molt de tant en tant. En Quilis va agafar la galleda i va omplir-la d’estelles.

Va pujar l’escala al meu davant, amb el cabàs en una mà i la galleda a l’altra, lleuger com si tingués ales als peus. Jo, amb la cama ranca, pujava més a poc a poc. Vaig arribar al pis amb el cor a la gola. A la ràdio sonava un pasdoble. Vaig veure, al menjador, que en Pedro havia posat la maleta damunt la taula. Tenia un ganivet a la mà.

—La moto ja rutlla, i tenim benzina —va anunciar en Quilis, deixant la galleda al costat de l’estufa. Es mirava la maleta, incrèdul—. Què fots?

En Pedro va passar un dit per un forat que havia fet a la maleta.

—Ja ho veus.

—La Viuda estarà contenta!

—Ja n’hi comprarem una altra.

Vaig seguir en Quilis cap a la cuina.

—Què fa?

En Quilis va deixar el cabàs sobre els fogons.

—Forats.

—Això ja ho veig. Per què?

—A vostè què li sembla?

Va treure els quatre paquets de tabac. Mentre n’obria un, jo vaig començar a buidar el cabàs: un quart de quilo de bacallà sec, una paperina amb cafè-cafè, una altra amb sucre, tres pots de llet condensada… De cop, em vaig quedar parada.

—La nena! —vaig exclamar, després d’un instant de perplexitat.

En Quilis ja tenia una cigarreta a la boca i el misto encès a la mà. Es va arronsar d’espatlles.

—És clar.

Dins la maleta! Mentre, amb gestos maquinals, acabava de buidar el cabàs, pensava que no era gaire bona idea. La Clara no era una camisa plegada! Una ampolla de vi negre i una altra d’oli del bo. Me la imaginava espantada, tancada allà dintre, plorant. Mitja botifarra negra i un quilo d’arròs.

Vaig allargar el canvi a en Quilis, que va fer que no amb una mà.

—Quedi-s’ho. Compri més llenya. A més, vull comprar-li la moto.

—Ja te la regalo.

Vaig mirar tot el que havia tret del cabàs.

—Abans de la guerra, pel preu que n’he pagat avui, hauria omplert cinc cabassos.

En Quilis va fer un gest de resignació i va treure el fum per un costat de boca.

—Sempre hi ha sangoneres que es fan rics amb la fam dels altres.

Vaig posar les ampolles de vi i l’oli en un prestatge.

—No m’agrada gaire, això de la maleta.

—L’hem d’amagar en algun lloc. A mi em sembla bé, fet i fet. Això sí: a França haurem de comprar una maleta nova.

—La Viuda, suposo, és l’amiga que, a més de la maleta, va deixar-te la gavardina. I la que et va cosir les gires. Si se’n pot dir cosir…

—No és una cosidora, com vostè. És la mestressa de la serradora on treballem. I no tenia gaire temps.

Vaig sospirar.

—Cosidora? Jo era mestra, Quilis, fins que els nacionals em van fer plegar. Ara faig de cosidora per guanyar-me la vida.

Vaig dir-li que l’endemà ja tindria la gavardina enllestida. Quan vaig tornar al menjador, vaig observar com en Pedro havia fet un tercer forat. Amb unes tisores retallava els fils que sortien.

—Ja veig que vols ficar-la aquí dins.

En Pedro, sense apartar la vista del forat, va fer que sí amb el cap.

—Vull que respiri bé.

—S’espantarà.

—Em deixarà un parell de coixins? Vull que estigui ben tova.

—Es posarà a plorar.

En Pedro va estirar una cigarreta del paquet que en Quilis li allargava. Va encendre-la mentre jo recarregava l’estufa.

—Com un pollet espantat, pobra Clara.

—Hi estarà bé.

—I la portareu amb la moto, a més? Tu, la maleta amb la nena i en Quilis? Fins on? Fins a França?

—Només fins passat Girona —va puntualitzar en Quilis—. L’últim tros, caldrà fer-lo a peu.

—Mare meva, pobra criatura!

—Demà pot ser un bon dia —va dir en Pedro—. Començarem per la Maternitat.

—Demà és diumenge.

—M’és igual.

—D’altra banda, abans heu de parlar amb el frare.

—No podem esperar-lo fins l’any que ve.

—Ja vindrà.

Em sentia espantada, però alhora decidida a ajudar-los. Aquells criminals ja m’havien arrabassat el germà i la neboda, i no permetria que ara se’m quedessin la petita.

Em vaig asseure vora la tauleta de cosir i vaig agafar la gavardina. Per tal d’estrènyer-la, hauria de desfer la costura central de l’esquena. L’entraria mig pam i després, amb la màquina, cosiria el repunt. També repassaria les gires de les mànigues i la de la part inferior, per escurçar la peça.

Vaig observar de reüll que en Quilis tornava a examinar el rellotge de paret, a la gatzoneta, tot gratant-se la nuca. Al cap d’una estona, amb molta cura, va desmuntar els pèndols.

Em vaig concentrar en la gavardina. A la claror de la finestra, vaig desfer els punts que la mestressa de la serradora havia embastat a la màniga. En Quilis decantava el cap a un costat i després a l’altre, xiulant molt fluixet, al ritme de la música que sonava a la ràdio.

—Les espatlles sí que no les podré retocar. La gavardina et quedarà, de dalt, una mica ampla. Però ja veuràs que d’esquena i de cintura s’ajustarà bé.

En Quilis, amb un pèndol a la mà, examinava el mecanisme del rellotge, les celles arrufades.

—Molt agraït.

—M’agradarà tornar a sentir el rellotge, després de tants mesos. D’ençà que me’l van espatllar, el pis sembla més buit, sense el seu tic-tac.

Es va apagar el llum del menjador i la ràdio va quedar en silenci.

—Ja hi som!

Vaig descórrer els transparents dels finestrons, perquè entrés més claror. En Quilis s’acostava tant com podia al rellotge, gairebé fins a ficar el cap dins la caixa.

Durant una estona només es van sentir els xiulets apagats d’en Quilis, ara sense seguir cap música, fins que van sonar dos trucs a la porta. En Quilis va fer un bot i va desaparèixer cap al rebedor, silenciós com si no toqués a terra amb els peus. Jo no vaig alarmar-me. Si fossin els falangistes, el ressò de les seves botes s’hauria sentit des del primer graó de l’escala. Podia ser el frare. En Quilis tornava del vestíbul.

—Un frare barbut. Li obre vostè?

Em vaig posar dreta i vaig deixar la gavardina sobre la màquina de cosir. Vaig anar cap a la porta. La cara pàl·lida del frare, amb la llarga barba i la caputxa, la seva figura alta i esprimatxada, encara m’impressionaven una mica. Vaig convidar-lo a entrar.

—Avui no estic sola.

En veure en Pedro assegut a taula, el frare, que respirava feixugament, es va aturar en sec. En Quilis continuava remenant el rellotge.

—El pare de la Clara —vaig dir—. I un amic seu.

En Pedro va trencar el glaç, donant-li les gràcies per la carta de la Núria.

—Has vingut de França? —va preguntar el frare, que es va asseure vora l’estufa, seguint les meves indicacions.

—Sí.

—La Núria em va dir que tard o d’hora vindries a buscar la nena, i veig que no s’equivocava, per bé que em sorprèn trobar-te aquí. No pensava que fossis tan imprudent. Ja deus saber a què t’arrisques.

—No puc deixar la meva nena en un hospici.

—Malauradament, he tingut ocasió de parlar amb molts companys teus, a la capella de la presó, fent-los companyia mentre esperaven l’hora de ser passats per les armes. Procura no acabar així. Segur que tens alguna denúncia i que el teu nom figura en alguna llista policial, i mai no saps qui et pot reconèixer al carrer.

—M’és igual. Vull la nena. L’ha pogut veure?

El frare va semblar vacil·lar un moment, com si dubtés entre parlar o callar. Finalment, va assentir:

—Sí, l’he vist.

—Com està?

—Bé. Maca com un sol.

—És a la Maternitat?

—Hi era fins fa quatre dies. Ja n’és fora, ara. Se l’han endut.

Vaig sentir que em saltava el cor.

—Qui?

—Si aneu a la Maternitat, us diran, com van dir-me a mi, que la Clara és morta i enterrada. Que va agafar meningitis i va morir molt de pressa. Ja me n’anava, ben convençut, quan, per una persona que treballa allà, vaig saber que tot és mentida. La nena és viva.

—On és? —va preguntar en Pedro, tens.

—L’han donada a una altra família.

—No diu que la va veure?

—Sí. Abans-d’ahir, a la Bonanova.

—Qui són, aquests lladres? —vaig preguntar, deixant la gavardina sobre la tauleta.

El frare va tornar a quedar en silenci durant uns segons.

—Recordi la promesa que va fer a la Núria —vaig dir.

El frare, insegur, em va mirar a mi, i després va mirar en Pedro.

—Una família benestant i, com pots imaginar-te, afecta al règim. Quan vaig esbrinar que tenien la nena, em proposava fer-los una visita, però no va caldre. Una mainadera la va treure a passejar quan observava la torre des d’uns jardinets de davant. Vaig parlar una estona amb ella, mentre la petita jugava a la vora.

—Quina és aquesta família?

—No voldria que fessis cap ximpleria que posés en perill aquesta criatura. Me’n sentiria culpable.

—Aquesta nena és meva, i ha d’estar amb mi.

El frare va acostar les mans a l’estufa. Em va semblar que reflexionava un moment, com si estigués lluitant amb la seva consciència, abans de reprendre la paraula.

—Oficialment, segons sembla, la mare i la nena acaben d’arribar de Salamanca. El pare, barceloní, va tornar de Castella fa alguns mesos. Fins fa poc havia ocupat un alt càrrec a la Diputació de Salamanca. Són gent rica i poderosa. I ell és, a més, un caballero mutilado: va perdre una mà a la guerra. Potser fóra millor presentar una denúncia al jutjat.

—No em faci riure, senyor frare —va dir en Quilis, entregirant-se i deixant un moment el rellotge—. Aquesta gent de casa bona se’n riuen, de la llei i dels jutges. I, com els gats, sempre cauen de potes.

—He vingut per recuperar la nena —va dir en Pedro—, i no me’n tornaré sense ella. Digui’m el nom de la família, sisplau.

El frare es fregava les mans a poc a poc, encara indecís. Va aixecar el cap.

—Els Bosch-Arnau, els de la xocolata.

—La petita i la mainadera —va preguntar-li en Pedro— surten cada dia a passejar?

—Surten sovint, em va dir la minyona. Si fa bo, i cap al migdia.

En Quilis es va tornar a girar cap al frare.

—Quanta gent hi viu, a la torre, a part dels senyors Bosch-Arnau, la nena i la mainadera?

—Una altra minyona, la cuinera i el xòfer. La mainadera no em va parlar de ningú més.

Va posar-se dret, amb alguna dificultat.

—No sé si faig ben fet donant-vos aquesta informació. Que Déu em perdoni si m’he equivocat.

Abans de sortir del menjador, el frare va fer una pausa. Primer va mirar en Pedro i després en Quilis.

—Que Déu us acompanyi.

—Passi-ho bé —va dir en Quilis, ajupit davant el rellotge.

A la porta, vaig donar-li les gràcies per tot. No vaig tancar fins que va desaparèixer avall, en la penombra de l’escala. En tornar al menjador, vaig asseure’m davant la tauleta i vaig agafar la gavardina. Jo també me la jugava…

—Pensem-ho bé, Pedro.

—Ara sabem on és. No caldrà entrar a la valenta en cap hospici, només esperar que surti amb la mainadera.

El pla em semblava molt inconsistent. No parava de donar-hi voltes.

—Potser la nena no cridarà, però la mainadera sí.

En Quilis va parar de xiular i, sense deixar de manipular el rellotge, va respondre:

—Ja pensarem alguna cosa perquè calli una estona.

—És ben senzill —va dir en Pedro—: esperem que surtin a passejar i, amb qualsevol excusa, portem la mainadera a un racó dels jardinets de què ha parlat el frare. Mentre tu la immobilitzes, jo poso la nena a la maleta. Després, anem cap a la moto i toquem el dos.

—Molt senzill, dius? La mainadera es posarà a cridar abans no li pugueu tapar la boca. La nena plorarà. ¿I et penses que la gent que us vegi segrestar-la, en plena Bonanova, no intentarà impedir-ho? Amb aquest pla, tots anem de dret a la garjola.

—Té raó —va dir en Quilis, greu.

—Doncs què?

—Entrarem a la torre.

—Com?

—Trucarem a la porta. Quan sigui el moment oportú.

En Pedro semblava pair-ho en silenci.

—Demà?

—És millor esperar un dia feiner, quan el pare no hi sigui.

—Dilluns és la Puríssima —vaig observar.

—Doncs dimarts.

—Què en fareu, de la senyora, la cuinera i les dues minyones?

—Les tancarem en una habitació —va dir en Quilis.

—Quan tingueu la Clara, vindreu cap aquí?

—Ja no la molestarem més. Cap a França falta gent, i com més ràpidament millor. Hem d’aprofitar el temps, abans que la policia no faci córrer l’alarma.

Vaig pensar que era un disbarat, que no se’n sortirien, però que, digués el que digués, tampoc no aconseguiria fer-los canviar de pensament.

Vaig veure que en Quilis col·locava els pèndols, amb molta cura.

—Per sort, no es va trencar cap peça. Només hi havia una rodeta desencaixada i un pèndol descompensat.

Es va incorporar i, de puntetes, fent córrer les broques amb un dit, va posar el rellotge a l’hora. Després, va col·locar el pèndol cap a un costat i el va deixar anar. Tot tancant la caixa, es va girar cap a mi, picant-me l’ullet.

—Escolti.

El tic-tac del rellotge tornava a ressonar al menjador.