21

De seguida va adonar-se que havia vist aquella pel·lícula a Londres. Si no l’havia reconeguda quan consultava amb en Rómulo la cartellera al diari era a causa del costum espanyol de posar a les pel·lícules estrangeres uns títols que no tenien res a veure amb l’original. ¿Vivir para gozar? En anglès es titulava Holiday. Fos com fos, no li sabia greu repetir. No seria la primera vegada que tornava a veure una pel·lícula protagonitzada per Katharine Hepburn, la seva actriu favorita.

En Rómulo no havia dissimulat la seva satisfacció en veure-la aparèixer al Portal de l’Àngel. La Margaret va preguntar-li si no confiava que hi acudís. En Rómulo va fer-li un petó a cada galta.

—No las tenía todas conmigo, la verdad. Tu eliges. —Va desplegar davant d’ella la pàgina de la cartellera del diari. La Margaret va decidir-se en veure el nom de l’actriu. De camí cap a la sala, va agafar-lo de bracet.

—Con tu permiso. —Va pensar que així només semblarien, als ulls de qualsevol, una parella normal i corrent. Estava preocupada pel risc que corria sortint amb ella. En Rómulo va somriure:

—Claro. Agárrate a mí cuando quieras.

A les taquilles, va intentar pagar les dues entrades, però ella va insistir a comprar la seva. Van asseure’s a la part central de la sala, gairebé plena.

Cary Grant, a la pantalla, interpretava Johnny, un jove alegre i despreocupat que acabava d’enamorar-se de Julia, la filla d’un banquer de Nova York.

—¡Estoy enamorado desde que la vi! —confessava a uns amics.

En Rómulo va acostar-se-li i li va xiuxiuejar:

—¿Ves? Como yo.

La Margaret se’l va mirar, interrogativa, fent-se uns centímetres enrere.

—¿Como tú, qué?

—Que yo también me enamoré de ti en cuanto te vi, en aquel hospital.

La Margaret va somriure, mirant els ulls d’en Rómulo, que brillaven amb un punt de murrieria en la penombra de la sala.

—¿De veras?

—Claro.

—Pues no me dio esta impresión: si no recuerdo mal, me dijiste que tenía más pecas que un huevo de codorniz.

En Rómulo va riure.

—¿Qué tiene de malo un huevo de codorniz? Tus pecas me vuelven loco.

Algú de darrere va fer:

—Xsssst. —I la Margaret va concentrar-se de nou en la pel·lícula. Al cap d’una estona va tornar a sentir el pessigolleig de la cara d’en Rómulo fregant-li els cabells.

—Pues tú me dijiste que olía a ajo.

Va sentir que aspirava amb el nas, a frec dels seus cabells.

—En cambio, tú, ¡qué bien hueles!

La Margaret va posar-se un dit sobre els llavis, sense girar-se cap a ell, pendent de la pel·lícula. Ja sabia que l’arravatament passional de Johnny no duraria gaire. Aviat apareixeria la germana de Julia, Linda, interpretada per Katharine Hepburn, per qui el pobre Johnny perdria irremeiablement l’oremus.

Es va girar cap a en Rómulo.

—Vas a ver cómo muy pronto se enamora de otra.

—¿Cómo lo sabes?

—Porque vi esta película en Londres, hace un par de años, aunque el título que le han dado aquí no se parece en nada.

—Vaya.

—No te preocupes, me apetece repetir.

Només d’aparèixer, Katharine Hepburn s’apoderava de la pantalla i eclipsava Cary Grant i tots els altres actors.

—Esta es —va xiuxiuejar—. ¿Te gusta?

—Bastante. La vi en una película en la que corría tras un leopardo.

—Bringing Up Baby.

—Lo que tú digas.

Qui sap com l’haurien titulada a Espanya! Al cap d’uns segons, va sentir el seu alè a l’orella.

—Por cierto, te pareces un poco a ella.

—Muy amable.

—¿Será también bermeja?

—¿Bermeja?

—Pelirroja, digo.

—No creo.

Algú, des de la fila de darrere, els va demanar silenci amb vehemència.

Durant la festa de gala que el banquer organitza per anunciar el compromís, Linda s’escapoleix de la gent per refugiar-se a la seva estança favorita. Allà també hi acut, casualment, Johnny, que vagareja per la luxosa mansió del banquer, no gaire còmode entre tants convidats i tanta formalitat, i cada vegada més atret per l’excèntrica i rebel germana de Julia.

I just en aquest punt crucial, la pel·lícula es va tallar i es van encendre els llums de la sala. A la pantalla va aparèixer, amb la rojigualda de fons, el retrat del general Franco.

La Margaret va fer un gest d’incredulitat en sentir-se tan bruscament expulsada del film.

—Joder… —va sentir que murmurava en Rómulo, tot posant-se dret amb una mal dissimulada displicència, i aixecant un braç.

Tots els espectadors, com un sol home, feien el mateix.

Llavors van començar a sonar els acords de l’himne espanyol.

Només ella va quedar-se asseguda. Un home va mirar-la amb reprovació, però no va recriminar-li res. Dos nois amb camises blaves comprovaven des del passadís central que tothom es comportés amb la solemnitat apropiada. Veient-la encara asseguda, un d’ells va cridar:

—¡Tú! —Però l’altre va dir-li alguna cosa en veu baixa i tot seguit van deixar-la tranquil·la.

Quan va cessar l’himne, tothom va asseure’s en silenci. En Rómulo va somriure-li amb una ganyota maquinal, com esforçant-se a dissimular la humiliació que sentia.

—Lo siento —va dir la Margaret.

—¡Qué más da! No voy a morirme por hacer un poco el payaso.

Els llums es van apagar i va tornar a aparèixer a la pantalla el rostre de Katharine Hepburn.

—Qué pesados con el himno —va xiuxiuejar la Margaret.

—Tranquila. No es tan difícil levantar un brazo, mientras por dentro te cagas en todos sus muertos.

La Margaret es va disposar a submergir-se novament en el diàleg entre Linda i Johnny, però aviat va adonar-se que li havia canviat l’humor, i que la desagradable interrupció havia apagat el seu interès per la pel·lícula.

Ara, de cop, es penedia d’haver vingut al cinema amb en Rómulo. Calia anar amb més compte, si continuaven veient-se. Quan s’havia tallat el film, potser s’hauria d’haver aixecat com tothom, ni que fos per no cridar l’atenció. No es moriria per fer una mica de comèdia, tampoc. Si els dos falangistes l’haguessin increpada per no haver-se aixecat, com hauria reaccionat en Rómulo?

I no era només per ell. Com a empleada del consolat se sentia en una posició delicada. Sortir amb un veterà de Líster, comunista i expert en explosius, probablement membre del comando que havia volat les vies de Martorell, podia comprometre-la massa.

D’ara endavant, haurien de ser més discrets.

A més, encara l’amoïnaven els dos homes que havien baixat inesperadament del camió al magatzem d’en Puig. Naturalment, n’havia informat l’Edward, a qui l’incident no havia fet gens de gràcia, i encara menys quan havia sabut que eren espanyols i que un d’ells anava armat. Ho havia titllat de situació greu, per bé que deixant molt clar que en responsabilitzava només el camioner. Ella havia actuat correctament, fins i tot facilitant-los el canvi de moneda. Li havia encomanat que contactés amb la gent de Perpinyà i intentés esbrinar la identitat d’aquells d’individus, tot exigint que de cara al futur s’elegís amb més rigor els passadors. I a en Puig hauria de dir-li que un incident com aquell no es podia repetir. Si mai algun altre intrús es colava entre les persones que calia traslladar a Barcelona, el camió s’havia de quedar immobilitzat al punt d’origen fins que en fossin expulsats, a les bones o a les males.

Com més pensava en aquells dos homes, més li semblava que la cara del més alt, el de l’abric de xeviot, li resultava vagament familiar. Juraria que l’havia vist en algun lloc, per bé que no aconseguia recordar on.

En sortir del cinema, van baixar passejant fins a la Rambla. Buscant un lloc més tranquil que els cafès del passeig, van trencar per Portaferrissa i van entrar en un bar mal il·luminat, gairebé buit. La Margaret va triar una taula en un racó, i es va asseure sense treure’s l’abric. Va demanar un got de llet calenta. Ell, una copa de brandi. Van parlar de la pel·lícula.

—No está mal —va dictaminar en Rómulo—, aunque para mi gusto salen demasiados ricachos. ¿Dónde están los obreros? ¿Todo el mundo, en Nueva York, vive en suntuosas mansiones?

—Ser rico no es ningún crimen.

—Pues a mí tanto lujo me parece asqueroso. Solo puede obtenerse estrujando a los pobres.

—¿Acaso no es lujoso el Kremlin?

—No lo sé. ¿Has estado allí?

—He visto fotos.

—Pues también quitaría el lujo del Kremlin, y de donde sea.

Es va treure un paquet de tabac de la butxaca i, després d’oferir una cigarreta a la Margaret, que va fer que no amb el cap, va estirar-ne una per a ell.

—Sé que los socialistas no somos perfectos, pero nuestra causa es muy joven. Necesitamos más tiempo y rodaje. Con todo, prefiero nuestro sistema a las democracias burguesas, ya no digamos a las dictaduras fascistas.

—Pues yo, visto lo visto, igual me quedo con mi vieja democracia inglesa.

En Rómulo es va girar de costat per no tirar-li el fum a la cara.

—Demasiada injusticia y desigualdad.

—La gente vota, al menos.

—Pues igual que en una sociedad socialista. ¿Cómo crees que elegimos a los miembros de los comités?

La Margaret va reflexionar un moment.

—En el fondo, más que para elegir a unos gobernantes, votamos para echarlos a la calle. No hay auténtica democracia sin patada al trasero. Dime: ¿cómo se librarán de Stalin los rusos?

En Rómulo es va posar seriós. Va fer un glop de brandi.

—¿Me estás tomando el pelo?

—Un poco.

—Pues mejor cambiemos de tema. Ya veo que andas muy floja de socialismo.

La Margaret va somriure. Les mateixes discussions que havia tingut amb en Klaus, va pensar. Com ell, en Rómulo era un idealista de cor aspre que lluitava per fer realitat una bella utopia. Després venien els tirans i ho emmerdaven tot.

—Ahora somos aliados, tú y yo.

Va explicar-li que, des del consolat, col·laborava amb un grup de comunistes francesos, entre els quals hi havia també algun exiliat espanyol. Passaven refugiats per la frontera.

—Estoy más o menos al tanto del asunto, aunque no sabía que estabais en el ajo.

—¿Quién crees que pone el dinero?

Va dir-li que estava preocupada perquè aquesta setmana dos espanyols armats havien aprofitat la xarxa per baixar a Barcelona sense demanar permís a ningú. En sabia alguna cosa?

En Rómulo va fer que no amb el cap.

—Seguro que no son del partido. No es nuestro estilo.

—¿Cómo entraste en España, tú?

—Andando.

—¿Y hasta Barcelona?

—Me subí a un tren.

—Y, en caso de peligro, ¿cómo huirías de España?

—Si las cosas se pusieran feas, y nos diera tiempo a reaccionar, tenemos un plan de escape. Todo está previsto.

—¿Por carretera?

En Rómulo va apagar la cigarreta al cendrer.

—No puedo decirte más.

La Margaret va dir, amb gest absent, com si parlés per a si mateixa:

—El caso es que uno de ellos me resultó familiar. Me pregunto dónde lo habré visto.

Van passar a parlar de la guerra a Europa. En Rómulo estava segur que Rússia acabaria derrotant els alemanys.

—Espero que, en cuanto Hitler se haya ido al carajo, Inglaterra nos ayude a derribar a Franco.

—Ya te dije que no confiaras mucho en ello. Una vez terminada la guerra, Inglaterra, como siempre, se limitará a defender sus intereses, que dudo mucho que incluyan ayudaros a tomar el poder en España.

En Rómulo es va acabar el brandi.

—Con o sin vuestra ayuda, vamos a echarlo todo patas arriba.

—No sé cómo. Abre los ojos. La gente está muy harta de guerra y de pasar hambre. Mejor será que andéis con mucho cuidado.

No va deixar tampoc que en Rómulo li pagués la beguda. Caminant de bracet cap a la plaça de la Catedral, en Rómulo va dir-li que li sabia greu perdre el poc temps que podia estar amb ella discutint de política. Va preguntar-li si li agradaria anar a ballar, l’endemà, aprofitant que era la Puríssima.

—Lo siento. Soy muy torpe bailando.

—Te enseñaré.

—No quiero que nos vean juntos. Ir contigo al cine no ha sido muy prudente.

—Di mejor que no quieres verme.

—No es eso.

—Dilo sin tapujos, no pasa nada.

—Sí quiero verte, pero no quiero que vean que nos vemos.

—Sigues burlándote de mí…

—No me burlo.

—Entonces, nos vemos a escondidas en ese barucho. O, mejor aun, me dejas subir a tu piso.

Tot travessant la Via Laietana, van venir-li ganes de riure, sense saber per què.

—¿Qué ocurre?

—Nada. Me da la risa.

—¿Te ríes de mí?

—Quién sabe. A lo mejor no.

Van caminar en silenci fins a trencar pel seu carreró. Davant del portal, la Margaret va sentir que se li accelerava el cor. En Rómulo se li va acostar més. Tenia els seus ulls a menys d’un pam.

—Déjame subir.

—No tan deprisa.

—¿Deprisa? Nos conocemos desde hace tres años y ni siquiera he podido besarte.

La Margaret va aixecar una mà i va passar-li un dit per la cicatriu de la galta.

—¡Pobre Rómulo! Suerte que no te comiste aquella bala.

De cop, s’hi va acostar més i va fer-li un petó als llavis, lleu. En separar-se, en Rómulo semblava sorprès.

—¿Te has vuelto mudo de repente? ¿No querías un beso?

En Rómulo va abraonar-s’hi. La Margaret va sentir a la llengua un gust barrejat de tabac i brandi. Sentia la pressió del cos d’en Rómulo contra el seu, i les seves mans a la cintura i a l’esquena. Al cap d’uns segons se’n va separar.

—Déjame respirar.

Es van mirar en silenci. En Rómulo va passar-li un dit sobre una cella.

—Déjame subir.

La Margaret encara tenia ganes de riure, però les va reprimir.

—Otro día, tal vez.

Va buscar les claus a la bossa de mà.

—Cuídate.

—¿Nos vemos mañana, en el mismo bar?

La Margaret va assentir.

—De acuerdo. A las siete de la tarde.

En Rómulo va agafar-la per un braç i va atreure-la per tornar a besar-la. En separar-se, la Margaret va posar les claus al pany del portal.

—Ten cuidado, por ahí.

En Rómulo es va aixecar el coll de l’abric.

—Lo tendré.

—Hasta mañana.

—Chao.

Va pujar l’escala a poc a poc. Ja dins el pis, mentre es treia l’abric, li va venir, de sobte, com una descàrrega: havia vist l’home de l’abric de xeviot a l’hospital de Figueres, a l’espona del llit de la Núria. Era l’home que apareixia amb ella a la foto que li havia caigut a terra.

Pedro?

Amb la mateixa celeritat va comprendre quin era l’assumpte personal que els havia fet arriscar-se, a ell i el seu company, a pujar al camió d’en Puig i baixar a Barcelona amb una pistola a la butxaca. Més problemes, va pensar, més problemes a la vista.