24
—No em veig ni el nas, casumlolla —rondinava algú.
—Xxxxiiiittt… Ni piu!
Avançàvem gairebé a les palpentes. De cop vam sentir veus estranyes, i ens vam quedar tots quiets. Entre el boiram s’entreveia una foguera. Vam parar l’orella: se sentien rialles, i paraules incomprensibles. Moros! El Zagal va preguntar-me amb els ulls què havíem de fer. En Pedro es va fer visible al nostre costat i, amb gestos, va indicar-li que avancés tot sol, amb molta precaució, i mirés d’esbrinar quants eren. El Zagal va desaparèixer dins la boira.
Vam esperar, tensos, cinc o sis minuts que se’ns feien eterns, fins que el Zagal va sorgir del no-res per dir-nos, amb una veu a penes audible, que es tractava d’un grup de soldats moros bivaquejant al fons d’un barranc, amb un parell de fogueres enceses. Devien ser seixanta o setanta. La majoria estaven colgats, i uns quants seien vora els focs. Va afegir que no havia vist cap sentinella. Semblaven molt tranquils, com si confiessin que ningú no gosaria creuar la plana emboirada.
En Panseco, l’Avi, en Lizarra i en Bakunin ja eren també al capdavant de la columna. Vam deliberar una estona, els caps acotats, fent rotllana, xiuxiuejant com si ens confesséssim. L’Avi i en Bakunin ho tenien molt clar: calia atacar per sorpresa des de dalt del barranc i liquidar a tot déu.
—Farem un rebombori de ca l’ample —vaig objectar—. No fotem l’ase. Aquests moros no són els únics enemics que fan bivac per aquests voltants.
—Doncs què?
—Ens esmunyim a la callada entre la boira, mirant que cap mula no ens aixafi la guitarra amb un bram.
Tots es van mirar i, després d’un moment de dubte, van acabar donant-me la raó, començant per en Pedro. Afilerats darrere el Zagal, agafant-nos les cantimplores perquè no dringuessin, vam fer una marrada per esquivar el barranc. En Pedro, passat el perill, va desaparèixer del cap de la columna per tornar amb les mules.
La caminada, amb la boira, sense veure ni on posàvem els peus, encara es feia més treballosa. Cap a mitjanit ja trèiem tots un pam de llengua. Aprofitant que fèiem una pausa, vaig acostar-me a les mules. La Núria continuava inconscient, però almenys mantenia la temperatura. En Pedro no li treia els ulls de sobre.
—Ja es refarà —vaig dir, sense creure-m’ho gaire.
Al cap de poc de reprendre la marxa, ens vam topar nas a nas, de la manera més impensada, amb una patrulla de moros. Tant ells com nosaltres vam quedar paralitzats, mirant-nos com enzes, procurant distingir les nostres fesomies entre la boira. Després del primer ensurt, vam veure que ens saludaven, xerrant com si s’escuressin la gola per treure les paraules. Amb la foscor i la boira, encaputxats amb les mantes i mal guarnits com anàvem, ens havien pres per un destacament dels seus. No van comprendre que s’havien confós fins que es van trobar amb les nostres baionetes a un pam de cara. Llavors, de cop, van quedar muts.
—Que ningú dispari —va ordenar en Pedro, que arribava al capdavant.
—¡Los brazos en alto!
En Lizarra va encendre un llum de carbur, i davant nostre van aparèixer les faccions de cinc homenots barbuts, amb turbants enrotllats al cap.
La majoria de nosaltres no havíem vist mai cap moro detan a prop, si no era mort. Vet aquí els terribles guerrers del Rif, vaig pensar. Temuts per tots, audaços i temeraris, cruels amb els presoners, soldats ferotges que es llançaven a l’atac amb uns esgarips que ens gelaven la sang a les venes, magnífics tiradors de lluny… Un d’ells, ja un xic granat i amb barba blanca, duia insígnies de sergent. En Pedro s’hi va acostar.
—¿De qué unidad sois?
El sergent callava, la mirada altiva. En Pedro va desenfundar la pistola i li va acostar el canó al pols.
—Si no hablas, te dejo seco aquí mismo.
Llavors el sergent va dir:
—Primera mía del tabor número 3 de la mehala de Tetuán.
En Milhomes es gratava la clepsa.
—Que parla moro? No hi he entès ni fava…
—¿División?
—53ª.
Amenaçat per en Pedro, el sergent va explicar, amb un castellà desgavellat, que la patrulla formava part d’un destacament d’exploració, amb la missió de tancar el cercle sobre Sena i, al mateix temps, marcar el camí cap a Alcolea, que calia ocupar l’endemà. El gros de la 53a Divisió pernoctava a Sixena.
—Encara tindrem sort —va dir en Pedro—. Hem d’arribar a Alcolea abans que surti el sol.
—¿Qué hacemos con ellos? —va preguntar en Lizarra.
En Silverio ho tenia molt clar:
—¡Aquí mismo los pasamos a la bayoneta!
—No els podem matar a sang freda —vaig objectar.
En Pedro semblava indecís.
—Però no podem deixar-los vius.
—Què farien ells, amb nosaltres, casumcristo? —va exclamar en Cros—. Ja estaríem tots degollats.
—Yo estoy con Silverio —va dir en Panseco—: les damos matarile a todos.
—Si els deixem anar, ja hem begut oli.
—Agafem-los presoners —vaig proposar.
En Silverio feia que no amb el cap.
—Votémoslo.
—Mireu-los bé, coi! —vaig dir—. Només són un grapat de pobres morts de gana que s’han deixat entabanar per guanyar quatre rals i poder treure els fills de la misèria. Gent oprimida com nosaltres, carn de canó de Franco. Ja ho hem vist mil vegades: els primers a atacar, sí, però també els primers a caure.
—Quiero asegurarme de que estos cinco no me joden más. ¿No les has oído, chillando como gorrinos cuando se lanzan al ataque?
—No has pensat que potser xisclen de por?
No volia tacar-me les mans amb la sang d’uns soldats indefensos, fossin d’on fossin.
—Déjate de monsergas, Quilis. Todos sabemos las bajas que nos han causado. No los pintes como corderitos: son bestias sanguinarias, ávidas de botín y de darse el gustazo de matar cristianos.
—Ara som cristians?
—¡Acabemos con ellos!
Els moros entenien prou castellà per saber de què parlàvem. Un d’ells es va deixar caure de genolls a terra.
—¡Yo rojo! —va cridar, amb una veu estripada, embarbussant-se—. ¡Yo co… comunista!
El sergent barbablanc va comminar-lo a callar, parlant-li autoritàriament en la seva llengua, fins que en Silverio va etzibar-li una culatada a les costelles.
—¡Cierra el pico, vejestorio!
El moro que s’havia agenollat va aixecar el puny.
—¡Yo moro bueno! ¡Yo repúblico!
En Bakunin va fer un pas endavant, com anant-lo a baionetar. El moro va obrir els braços.
—No, paisa. No matar mí.
Vaig agafar en Bakunin pel braç.
—Atura’t, collons!
Llavors en Lizarra va proposar que miréssim els sarrons per comprovar si, com deia la brama, hi amagaven dents i queixals d’or, o arracades i collarets de les dones que violaven, o penjolls d’orelles assecades, o els dits que escapçaven per treure un anell que no volia sortir. Si trobàvem res d’això, els pelàvem sense contemplacions.
—D’acord —vaig dir.
Vam escorcollar els sarrons, a l’exigua claror del carbur, però només hi duien provisions, tabac i roba suada.
—Ni un cacho de buen chorizo, cagondiez —es lamentava en Panseco, que va fer una ganyota de fàstic després d’ensumar una d’aquelles menges—. ¿Qué guarradas coméis, malditos mamelucos?
En Milhomes s’impacientava.
—Els pelem o no?
La desesperació va tornar als ulls dels soldats marroquins.
—Paisa, tu no tirar.
—¡Viva República!
—¡Yo comunisto!
—¡Franco cabrón!
Un altre, també agenollat, va començar a fer reverències amb els braços estirats endavant, tocant amb el front a terra i cantussejant en la seva llengua. En Silverio el va agafar per les aixelles per aixecar-lo.
—¡En pie, coño! ¡Aquí no reza ni Dios!
En Pedro, finalment, va dir-hi la seva.
—Mejor nos los llevamos, bien atados. En cuanto contactemos con los nuestros, los entregamos para que los interroguen. La información que den sobre el avance del enemigo puede resultar muy útil.
L’Avi brandava el cap.
—Potser tens raó. Amb tants gemecs ja em foten mitja pena. Sempre hi som a temps, d’enforquillar-los. Lligueu-los bé!
En comprendre que se salvaven, tots se’m van llançar als peus, com si volguessin netejar-me les botes amb el nas. Me’ls vaig treure de sobre com vaig poder i, en un tres i no res, en vam fer una cordada. En Lizarra va bufar la flama del carbur i en Bakunin es va posar un dit als llavis.
—I ben muts, ¿entendido? Si algú fot un crit, ¡le corto el cuello!
Al cap de poc deixàvem la plana i empreníem una llarga costa. A mesura que ascendíem, la boira s’anava fent més prima, fins que ens vam trobar sota un formiguer d’estrelles. Vam travessar una llarga calma, amb la boirada blanca cobrint la plana als nostres peus.
Ja clarejava quan arribàvem a les envistes d’Alcolea, sota l’altiplà. El sol va alçar-se entre una mar de boires vermelloses. Vam creuar el poble després d’assegurar-nos que l’enemic no l’havia ocupat. No es veia enlloc ni una ànima. Vam passar per davant d’un parell de botigues desvalisades, amb les portes obertes de bat a bat i el gènere escampat per la vorera i el carrer.
—Lladregots malparits! —remugava en Milhomes entre dents.
—Viva Fernando, y vamos robando.
La boira, esquinçada pel sol, ja es dissipava. En una placeta hi havia un camió rus que semblava abandonat, amb el capó obert. En Silverio es va enfilar a la caixa i ens va dir que anava carregat de botes. En Panseco i en Milhomes van pujar-hi amb un salt i van començar a llançar-les enfora.
—¡Botas para todos, muchachos!
Eren noves, amb les soles clavetejades. Molts van afanyar-se a buscar-ne un parell del seu número.
—¡Y nosotros con alpargatas!
—¿Para quién coño las guardaban?
—Pues yo no trueco mis alpargatas por estas ferraduras —va dir el Zagal, escodrinyant-ne una—. ¡Pesan más que la virgen!
En Panseco caminava amunt i avall com un ànec, amb les botes encara descordades.
—¡Si casi andan solas!
A la sortida del poble, vam trobar un tros de carrer bombardejat, amb clots negrosos d’obusos i, tot voltant, alguns cotxes cremats i una carreta bolcada. El bombardeig no havia respectat ni el cementiri. Per la reixa del portal vaig veure un panteó esclafat i tot de nínxols amb les làpides esmicolades, per on sortien alguns taüts rebentats, com si els morts, tips de tant rebombori, haguessin decidit tocar el dos i anar a reprendre el son en un lloc més tranquil.
En arribar al pont del Cinca, vam veure que els artificiers ja hi col·locaven les càrregues.
—¡Venga, daos prisa! —ens van cridar.
Vam sentir el retruny de la voladura quan entràvem a la plaça major d’Albalate. El poble era ple de militars. Vam baixar les lliteres de la mula. La cama d’en Mataliebres, que no parava de planye’s, tenia mala pinta, i la Núria continuava inconscient. Baldats per la caminada, ens vam asseure al peu d’un mur. Els soldats s’acostaven a mirar amb basarda els nostres moros, i alguns els increpaven amb el puny clos.
En Pedro em va dir que anava a l’estat major per intentar esbrinar on era el nostre batalló. També demanaria provisions per a nosaltres i una ambulància per a la Núria i en Mataliebres.
—I, de passada, pregunta què en fem, dels moros —vaig demanar-li.
Mentre en Pedro era fora, la Núria va començar a moure’s. Em vaig acostar a la llitera. Tenia els ulls oberts, però semblava desorientada i confosa. Es va sorprendre en veure’m.
—On sóc?
—A la plaça major d’Albalate. Hem estat tota la nit caminant. T’hem portat dalt d’una mula. Com estàs?
Se la veia demacrada, amb un ull de vellut i el pòmul inflat.
—Em fa mal el cap.
—No m’estranya. Hi tens un bon trau.
La Núria es va passar la mà per la bena.
—Una dona et va embenar. No fas gaire bona cara, però almenys te n’has sortit.
—On és la Conxa? I l’Aurelio?
—Morts. Ho sento, noia. He vist els seus cossos cremats dins la furgoneta.
Se li van enllagrimar els ulls. Va intentar d’aixecar-se, però va desistir de seguida, amb un gest de dolor a la cara.
—És millor que no et moguis. No recordes res?
La mirada va semblar que li quedava buida.
—L’últim que recordo és la carretera de Sarinyena, plena de cotxes, carros i camions. Tothom fugia.
—Doncs allà us va atacar un caça, i la furgoneta va caure en un barranc i es va incendiar. Vas tenir sort de sortir disparada. —Què hi faig, amb vosaltres?
Vaig explicar-li que en Pedro, després que veiéssim la furgoneta, no havia parat de buscar-la fins que l’havia trobat en una sagristia.
—Per què?
Em vaig encongir d’espatlles.
—Si no ho saps, pregunta-l’hi.
Pocs minuts després, en Pedro sortia de l’ajuntament amb dos guàrdies que es van fer càrrec dels moros. Va dir-me que s’organitzava una línia de defensa al llarg del Cinca. El nostre batalló era a Bellver, riu avall.
—La Núria ha tornat en si. Sembla que està bé.
Sobtadament desinteressat de la guerra, va girar-se cap a la llitera.
—Com estàs?
—Bé —va contestar la Núria—. Gràcies per haver-me recollit.
Els vaig deixar sols en veure un sergent d’intendència que s’acostava amb tres homes carregats amb caixes i un sac. Ens portaven pa del dia, llaunes de sardines i pots de llet condensada. El sac era ple de nous. Vaig signar un paper al sergent i ens vam repartir les provisions.
Al cap de poc va arribar una ambulància. En Pedro va agafar la Núria en braços i va posar-la a dins. Entre en Bakunin i en Silverio van carregar en Mataliebres. Després, en Bakunin i en Silverio van baixar de l’ambulància, però en Pedro no.
—Ja ens veurem a Bellver —em va dir des de dalt, quan l’ambulància es posava en marxa—. Els acompanyo a l’hospital.
Incrèdul, vaig seguir amb la vista l’ambulància fins que va desaparèixer per una cantonada de la plaça.
—On va? —va preguntar-me en Bakunin, encara més perplex que jo.
—Ja ho veus: se’ns ha enamorat.
Un cop tips i reposats, ens vam posar en marxa cap a Bellver. Al llarg de la carretera, paral·lela al riu, vam trobar diverses unitats atrinxerant-se. A més de companyies d’altres divisions, hi havia molts carrabiners i guàrdies d’assalt, tots ells amb armes automàtiques i uniformes llampants. També vam trobar tres bateries d’artilleria, l’última poc abans de l’entrada de Bellver. No ens ho podíem creure: ¿tindríem cobertura, per una vegada?
Els homes d’en Ferro i d’en Martín cavaven trinxeres davant del poble. Per l’efusió amb què ens van rebre, vaig comprendre que ja ens donaven per morts.
—D’on sortiu? —em va preguntar en Ferro.
—De l’infern. Ens n’hem escapat per xamba.
—I en Pedro?
—Ja vindrà.
Després de comentar-li que un Mésser ens havia deixat sense cuiner i sense cuina, vam acordar que, per sopar, farien una ollada doble.
Tot mirant cap al poble, que semblava desert, vaig veure el cotxe de l’Antolín aparcat davant un portal. Me n’hi vaig anar de dret. Vaig trobar-lo entaulat a la cuina, menjant un plat de botifarra amb seques, amb la gorra i el pistolot damunt la taula. Va obrir els ulls com si hagués entrat un fantasma.
—¡Hombre, Quilis, qué grata sorpresa!
Es va aixecar per abraçar-me. Vaig intentar esquivar-lo.
—Deixa’t de magarrufes, collons!
Així que me’l vaig treure de sobre, em vaig posar de cara a la llar, donant-li l’esquena. A mesura que entrava en calor, se m’encenia més la sang.
—Ens vas abandonar al Llano! Si t’haguéssim fet cas, ja seríem tots morts. I tu aquí fotent el dròpol i afartant-te com un ogre…
L’Antolín va donar un cop amb la mà plana damunt la taula.
—¡Os mandé un enlace con la orden de retirada! Ya se lo he dicho a los otros.
—No ens va arribar cap missatge.
—¡Te lo juro por mi madre! El chico debió de perderse.
Em vaig girar per escalfar-me per darrere. L’Antolín s’havia tornat a asseure. Amb quatre forquillades va acabar-se les seques i l’últim tros de botifarra.
—Fots pena, Antolín.
—He pasado dos noches sin pegar ojo —va dir, amb la boca plena—, con el alma en vilo, pensando en vuestra suerte.
Vaig mirar el seu plat buit.
—Ja m’ho crec.
Amb l’últim rosegó de pa va escurar el plat.
—¿Y Pedro?
—Tens sort que no sigui aquí. T’hauries empassat les seques amb el plat i tot.
—¿Dónde está?
—Arribarà més tard.
Es va eixugar el morro amb un tovalló, parsimoniós com un elefant, i va canviar de tema.
—De aquí no pasan, Quilis. Hay que impedir a toda costa que crucen el río.
Havíem de cavar, tota la nit si calia, fins a tenir les trinxeres prou fondes. En cas d’atac, no ens faltaria munició: n’havia aconseguit vint caixes. Vaig deixar-lo fumant un caliquenyo vora la llar.
Amb en Ferro i en Martín, vam fer un cop d’ull a la vall. Una franja d’arbredes i canyars marcaven el curs del riu. A l’altra vora només es veia una muntanya pelada. Més cap aquí s’estenien els horts, escalonant-se en tres marges. Entre l’últim marge i el poble discorria una sèquia.
—Los fachas ya han llegado a la otra orilla —va dir en Martín—. De no ser por los árboles y los cañizares, podríamos verlos desde aquí. Ferro mandó a dos de los suyos para espiar sus movimientos desde la maleza.
A la muntanya de l’altra banda, lluny, es veia un edifici fumejant. En Ferro va explicar que era l’ermita de Xalamera, on una companyia dels nostres, encerclada pels fatxes, havia resistit unes hores. Vaig mirar cap al riu.
—Almenys tenim una posició elevada. Si ataquen, hauran de pujar aquests tres marges.
—Intentaran utilitzar-los com a parapets —va opinar en Ferro.
—Antes querrán machacarnos con su artillería, claro.
—Això segur —vaig dir—. I potser confiaran que ens acovardim abans d’hora. Els tenim massa ben acostumats. Últimament, només ens veuen córrer.
Ens vam acostar a la sèquia. Era ampla i fonda.
—Ja tornen —va dir en Ferro.
Dos homes acabaven de sortir dels canyars de la ribera i pujaven corrent pels horts.
—Estan passant el riu —va dir un d’ells, panteixant.
—Moros?
—Legionaris.
No sabia què era pitjor: pets per merda.
—Molts?
—Pels volts d’un miler —va respondre l’altre—. Tenen sis tanquetes. De les italianes, amb dues metralladores.
—Gràcies, nois —va dir en Ferro.
Vaig escopir a terra.
—Ens ha tornat a tocar la rifa. Atacaran per aquí.
—No nos va a dar tiempo de ahondar las trincheras.
En Ferro va lamentar no tenir filferrades per protegir-nos. Com els podríem aturar, si arribaven a l’últim marge?
—Espero que les tanquetes no puguin pujar fins aquí.
—Esos bicharracos trepan hasta por las paredes.
Vaig mirar la sèquia. Se’m va acudir de cop: la cosa més lògica del món.
—Digueu als nois que parin de cavar.
—¿Cómo?
—Ja en tenim una, de trinxera.
En Martín va mirar la sèquia.
—¡Oye, que no somos ranas!
—Nosaltres no ens mullarem pas. Però ells sí. Buidarem la sèquia i desviarem l’aigua cap als horts.
—Ja t’entenc —va dir en Ferro.
Vam caminar vora la sèquia fins que vam trobar una comporta. Vaig fer-la tancar, i vaig ordenar obrir les cadiretes laterals, per on l’aigua va sortir, acanalant-se pels ramals dels horts. En pocs minuts, el nostre tros de sèquia va quedar sec: tota l’aigua s’escolava avall. Vaig mirar en Ferro i en Martín, satisfet.
—Veieu, quina trinxera tan maca?
Vaig cridar el Zagal i vaig encarregar-li que anés baixant pels marges, tot seguint els ramals, i que s’assegurés bé que l’aigua empantanava tots els horts, de costat a costat i de dalt a baix.
Després de delimitar amb en Ferro i en Martín les seccions de la sèquia que ocuparia cada companyia, vaig inspeccionar la nostra amb en Mingo i en Cros, per emplaçar les metralladores.
En Pedro va arribar al vespre, mentre sopàvem: llenties amb xoriç i amb carxofes dels horts. Després d’omplir-se’n un plat, va asseure’s al meu costat i em va dir que havia deixat la Núria i en Mataliebres a l’hospital de campanya. La Núria estava bé: la tindrien en observació un parell de dies, abans de deixar-la tornar a Barcelona. Tocant a en Mataliebres, les notícies eren menys bones: segurament li haurien d’amputar la cama.
Vaig parlar-li de la sèquia i la inundació dels horts.
—Bona pensada —va dir.
Abans d’anar a dormir, vam fumar una estona vora la sèquia, sense a penes badar boca. Enllà de la foscor dels horts, entre els arbres i la malesa del riberal, resplendien les fogueres dels legionaris. Al cel centellejaven les estrelles. Quan callàvem, se sentia la remor de l’aigua que s’anava vessant pels horts, un gorgol monòton que ensopia l’ànima.