9

Vaig sortir a la placeta amb un tassó a la mà, les botes descordades i els ulls encara plens de son. En Pedro fumava, l’esquena contra el mur del santuari. Prop seu, assegut dins el confessionari atrotinat que fèiem servir de garita, l’Avi sargia un mitjó. Vaig fer dos glopets del líquid fosc que omplia el tassó, provant de recordar quin gust tenia el cafè de veritat. L’Avi, cellajunt, va mirar en Pedro.

—Enfigat amb una meuca. Ja hi pots pujar de peus.

Vaig entendre que parlaven d’en Cuevas, comissari de la nostra companyia, que dos dies abans havia agafat la moto de l’enllaç per anar a Sarinyena a fer-se arrencar un queixal. No n’havíem sabut res més. Dos fils de fum van sortir del nas d’en Pedro, que negava amb el cap.

—No ho crec, amb aquell flegmó.

Vaig baixar els tres escalons que separaven el portal de la placeta enllosada.

—O potser encara està dormint la mona —vaig aventurar.

Tots sabíem com li agradava el mam. Més i tot que les dones.

Vaig travessar la placeta fins a aturar-me davant la tanca. A la vora del camí del poble, en Panseco, vestit només amb calçotets llargs, removia amb un pal un perol d’on sortia un núvol de vapor. Més avall, el vell Ford de la companyia, requisat a Lleida a l’inici de la guerra, treia el morro sota una savina, ben amagat dels caces, i ple de bonys.

El poble, al capdavall del camí, era un grapat de cases apinyades entorn del campanar, escapçat d’una canonada. Tot al voltant, l’estepa s’estenia fins a les muntanyes blanques i abarrancades que tancaven l’horitzó.

Pel corriol de la bassa va aparèixer una vaca esquelètica, caminant amb passos desganats cap al poble, seguida de dues noies que parlaven a crits i reien amb un soldat d’una altra companyia.

—Anar a Sarinyena va ser una gatada —va sentenciar l’Avi.

Em vaig girar cap al santuari. D’un pal clavat a la façana penjava la nostra bandera roja i negra. Pintades a la paret a grans brotxades, les sigles CNT-FAI i, a sota, NI DIOS NI AMO. En Pedro va escopir un bri de tabac que se li havia enganxat a la llengua.

—Començo a sospitar que els russos li han fotut grapa.

—No m’estranyaria —vaig dir.

Amb mal de queixal o sense, Sarinyena, seu de l’estat major d’una divisió comunista, no era un lloc gaire segur per a un confederat. Cada dia era més perillós ser dels nostres, segons on. Un mes enrere, tres homes de la companyia, de permís a Lleida, havien estat arrestats perquè no duien els papers en regla, i s’havien passat una setmana al calabós. Sense parlar del pobre Pey, de la segona, convalescent d’un tifus a Barcelona durant els Fets de Maig, que va ser executat en un carreró del Born per una patrulla d’ugetistes que li havien trobat, a més del carnet de la CNT, una pistola a la butxaca.

—I pensar que al 36 eren quatre gats, aquests xinos! —va exclamar l’Avi—. Els hauríem d’haver esborrat del mapa… Em pregunto fins quan ens deixarem donar pel cul.

D’un temps ençà, tots ens sentíem envaïts pel desànim. Havíem arribat a aquells ermots feia prop de dos anys, amb els nostres fusells i les nostres banderes, convençuts que entraríem a Saragossa en un tres i no res. Però els feixistes ja ens esperaven, ben parapetats i atrinxerats. Nosaltres, sense saber res d’estratègia militar, amb només un grapat de bales a la butxaca, sense cap cobertura d’artilleria, ens vam llançar a pit descobert, una vegada i una altra, contra les seves filferrades. Vam sembrar de cadàvers aquests turons despullats, sense avançar ni un pam. A la fi, vam haver de posar-nos a cavar trinxeres i a construir parapets, nius de metralladores i xaboles on poguéssim arrecerar-nos.

Així va quedar fixat el front de Saragossa, i la que havia de ser una aventura de quatre dies es va convertir en un fastigueig inacabable. Ens vam atipar d’omplir sacs de terra, de recórrer ajupits les trinxeres, d’aixafar polls amb les ungles i de badallar a les xaboles. Molt de tant en tant engegàvem quatre trets. Vam poder contenir alguns contraatacs franquistes, i vam llançar contra ells noves i infructuoses envestides. Res no va canviar. I aquí ens vèiem encara, mal alimentats i envoltats de merda, bruts i sarnosos, cada dia més desenganyats de tot, mentre els marxistes s’anaven fent amos de la rereguarda i desmantellaven pertot la nostra revolució.

En Pedro va creuar el pati fins a la tanca i va quedar-se una estona immòbil al meu costat, mirant cap al poble. Després de fer una última pipada, va llençar el cigarret a terra i el va esclafar amb una bota. Va obrir la portella i va enfilar el camí de baixada.

—Faré un cop d’ull al Ford.

Vaig sortir darrere d’ell, deixant el tassó buit sobre la tanca. Vam passar pel costat d’en Panseco, que ara alimentava el foc amb branquillons.

—¿Cómo va eso, Panseco? —va preguntar en Pedro, sense aturar-s’hi.

—Ya ves, despiojando otra vez mi ropa.

En arribar davant del Ford, en Pedro em va preguntar, sense girar-se:

—Quilis, vas arreglar el radiador?

—D’aquella manera.

Perdia aigua. A falta de recanvis, havia taponat la fuga amb un drap i un cordill.

—Hi ha benzina?

—Mig dipòsit. Per què?

Es va posar a netejar el parabrisa amb un mocador.

—No pots presentar-te a Sarinyena sense més ni més —vaig advertir-lo—. Recorda que els russos també et tenen a la llista. Tu mateix et fotràs a la ratera, com el tòtil d’en Cuevas!

En Pedro va continuar traient la pols, com si sentís ploure. Mig emprenyat, em vaig asseure sobre una roca per cordar-me les botes.

Al cap de poc, vaig veure aparèixer l’Antolín entre les últimes cases del poble, pujant cap al santuari, capgròs, panxut i garrell, dues corretges creuades al pit i un pistolot balancejant-se a la cintura. Duia la gorra de plat en una mà i un paper en l’altra.

—El que faltava pel duro: el general Bum-Bum.

En Pedro no es va immutar.

—Li podem demanar —vaig suggerir— que faci una telefonada a algun peix gros de Sarinyena, exigint que alliberin en Cuevas.

—Aquest torracollons no farà res.

Quan ens van militaritzar la columna, algú va clavar a l’Antolín una estrella que va omplir-li el cap de fum. Capità! Ens va començar a mirar a tots per damunt de l’espatlla. Vam observar, amb sorpresa, que les seves opinions i consignes cada vegada coincidien més amb les directrius marxistes. Arran dels Fets de Maig, va impedir amb crits i amenaces que el batalló abandonés el front per anar a auxiliar els companys de Barcelona. L’assumpte encara cuejava, i l’ombra d’un consell de guerra planava sobre alguns oficials del batalló. Tothom sospitava quin bocamoll n’havia xiulat els noms a l’estat major.

Va arribar panteixant i va allargar a en Pedro el paper. Acabat de rebre, va dir, de la Secció Jurídica. En Pedro l’hi va tornar sense llegir-se’l.

—Déjate de palabrejas. ¿Es lo mismo de siempre?

—Una nueva citación, en efecto. ¡No podemos escondernos más!

—¿Quién coño se esconde? —va grunyir en Pedro.

L’Antolín va abaixar el to.

—Se trata tan solo de una formalidad. Vas a la Sección Jurídica, declaras, y zanjamos el asunto. Si no acudes, la cosa pasará a manos del SIM y se pondrá más fea. ¡Con tu testarudez me estás comprometiendo, hostias! Belmonte ha dicho que, si no quieres ir de buen grado, te mande para allá bajo arresto.

En Pedro va prémer els llavis, però no va replicar. Va acostar-se al tronc de la savina i va espolsar-hi el mocador amb tres cops secs. L’Antolín es va encasquetar la gorra, va plegar el document i se’l va ficar a la butxaca.

—¿De qué lado estás, Antolín? —va preguntar en Panseco, sense deixar de remenar el perol fumejant.

—¡Tú no te metas, tarugo! ¿Qué haces en calzoncillos?

—¡Voy como me da la gana!

En Pedro va acarar-se amb l’Antolín.

—A la Sección Jurídica y a Belmonte les digo lo mismo que a ti. Si quieren verme, ya saben dónde estoy. Si vienen de buenas, a buenas les recibiré, y si vienen a malas, a malas me encontrarán. ¿Qué hay de Cuevas?

L’Antolín es va encongir d’espatlles.

—¿Y a mí qué me cuentas? Ya es mayorcito.

—Si no aparece, hay que mandar a por él. ¿Has pedido a Belmonte que cursara una reclamación?

—Belmonte está hasta el gorro de Cuevas, de ti y de esta puñetera compañía, que nos causa más quebraderos de cabeza que todo el resto de la brigada. Además, hace tres días que no hablo con él. No hay línea telefónica con Bujaraloz. Algún ceporro habrá vuelto a cortarla con el arado.

L’Antolín va estendre els braços, les mans obertes.

—¡Maldito idiota! Por su culpa, además, nos hemos quedado sin la moto de enlace. Sabe que le andan buscando y se mete en el avispero. ¿No podía ir a Bujaraloz?

—Allà t’arrenquen els queixals en sec —vaig dir—. A Sarinyena hi ha un dentista, i tenen anestèsia. M’hi jugo el coll que l’han engarjolat.

L’Antolín es va espolsar una màniga.

—No descartemos que solo pretendan darle un susto y lo suelten en un par de días. Eso suponiendo que lo tengan ellos.

En Pedro se’l va mirar amb cara de mala llet.

—¡Déjate de hostias! Si no mandas a alguien, iré yo.

—No seas ridículo. ¿Qué ibas a hacer allí?

—Preguntar por él en el hospital. O pillar a uno del SIM y meterle la pistola por el culo hasta que me diga dónde lo tienen preso.

—Estarás de suerte si no te enchironan también a ti.

—Ya veremos.

—No te autorizo.

—Me importa dos higas.

L’Antolín va apuntar-lo amb l’índex.

—¡Te prohíbo acercarte a Sariñena!

Es va girar cap al poble, amb les mans als malucs i la respiració agitada. Més calmat, va dir:

—Seamos sensatos, Pedro. Ya no estamos en el 36. La guerra está en un punto crítico, y solo podremos ganarla si somos capaces de cerrar filas.

—Tu canción me suena. ¿Te han comido la oreja los rusos?

—No te consiento que me insultes. ¡Soy tu capitán!

—¡Aquí tu estrellita nos la pasamos por el forro! —va dir en Panseco.

—¡Tú te callas o te arrojo al caldero!

Va tornar a dirigir-se a en Pedro.

—¡Quítate las telarañas de los ojos, guaje! Sabes que los marxistas llevan razón. Con un ejército sin orden ni disciplina no vamos a ningún sitio.

A en Pedro se li marcava la mandíbula sota la pell tensa.

—¡A la mierda los rusos y su disciplina! Hay que ser idiota para no ver que, como militares, los fachas nos llevan siglos de ventaja. La guerra es su oficio, no el nuestro. Te recuerdo que yo soy ferroviario, y tú, un friegaplatos del Paralelo.

Em va semblar que l’Antolín dubtava entre fer-se l’ofès o prosseguir la discussió. Va optar per agafar-s’ho bé.

—Tal como se han puesto las cosas, solo con un ejército unido podemos ganar la guerra, que es lo mismo que defender la revolución.

Vaig ficar-hi cullerada:

—Quina revolució, Antolín? La comunista? «Si nuestra revolución tiene que sostenerse por el miedo, ocurrirá que no habremos cambiado nada, salvo el color del miedo». No et sona? Ho deia en Durruti.

—Durruti está muerto, Quilis. A saber lo que diría hoy. Empezó jaleando la quema de iglesias para acabar trayéndose a un cura de secretario. Hay que ser pragmáticos. Lo que os digo es que no ganamos la guerra si vamos desunidos.

—Con este cuento —va dir en Pedro—, aceptamos disolver las columnas y militarizarnos: tendréis ametralladoras, cañones, aviones, tanques… Ha pasado un año y no tenemos nada. Las armas rusas van para los suyos. Y si al final ganamos esta guerra, ellos se quedarán con el pastel y nosotros con las migajas, suponiendo que no acaben fusilándonos a todos. Hay que ser ciego para no verlo. Para nosotros, la estrella roja es lo mismo que la cruz gamada: otro símbolo de tiranía.

Ningú no va parlar durant uns segons.

—Lo que más me jode —va prosseguir en Pedro— es no saber dónde se halla nuestro peor enemigo, si en las trincheras de enfrente o a nuestra espalda.

L’Antolín es va escurar la veu. Va mirar a un costat i l’altre, disposat a girar cua cap al poble.

—Yo ya he dicho cuanto tenía que decir. Si no fueras tan testarudo, comprenderías que llevo razón.

Va tornar-se’n al poble amb pas ferm, com si tingués alguna cosa a fer, a part de jeure tot el dia i atipar-se com un lladre.

Pel camí del Monte Oscuro arribaven el Zagal i en Mingo amb una mula carregada de llenya. Amb ells venia un noi d’una altra companyia.

—Pedro —va dir en Mingo—, guaita aquest què diu.

El noi va explicar que l’enviava en Martín, del tercer batalló, per informar-los del que havia vist aquella nit, fent guàrdia al cim del Monte Oscuro.

—T’escolto —va dir en Pedro.

—Camions, molts camions. Per la plana d’Almudévar, amb els llums apagats. Alguns arrossegaven peces d’artilleria. Quan ha sortit la lluna, els he pogut veure durant una estona. Camions per donar i per vendre, una fila llarguíssima. He anat a despertar en Martín, que ha observat els moviments amb els prismàtics. M’ha dit que baixés a Bujaraloz a donar l’alarma: els fatxes en preparen una de grossa.

—I per la banda de la Casa del Llano?

—Cap aquí, res.

Mentre en Mingo i el Zagal entraven la mula al santuari, en Pedro va dir al soldat que baixés al poble i parlés amb l’Antolín.

—Digue-li que avisin els de Sarinyena perquè reforcin el sector de Tardienta. Si no hi ha comunicació telefònica, cal enviar-hi un enllaç.

Els comunistes havien emplaçat metralladores i morters sobre l’aqüeducte de Tardienta, a primera línia del front: en deien la línia Gorki. Almudévar els quedava molt a prop, però, probablement, sense la perspectiva elevada del Monte Oscuro, no havien vist res.

—Creus que tindrem sarau? —vaig preguntar-li a en Pedro, després que el noi se n’anés.

—M’ensumo que sí.

Dies enrere, en el silenci de la nit, se sentia des del santuari el ressò sord i discontinu, com una ranera agònica, dels combats que s’estaven entaulant al sud de l’Ebre. Els feixistes, avançant des de Terol, capolaven amb l’artilleria i l’aviació les últimes posicions republicanes. Una caòtica escampadissa de tropes en desbandada va omplir tota la plana de Bujaraloz, restes d’unitats que havien creuat el riu amb barques o nedant, campi qui pugui, i que fugien cap a Lleida com si els encalcés el dimoni, la majoria sense armes ni corretjam, alguns fins i tot descalços. Després de caure Casp i tota la vora sud de l’Ebre, va cessar el rebombori i el front es va ensopir de nou. Fins quan?

En Pedro va repassar el parabrisa. Ja estava net de pols.

—Ben mirat, ara tindré una excusa per anar a Sarinyena. Els aviso dels moviments de l’enemic i, de passada, pregunto per en Cuevas…

—I acabaràs fent-li companyia.

—Per què? Encara gràcies.

—No juguem amb foc, Pedro.

—Queda’t aquí, si tens por.

Va enfilar la pujada amb pas ferm i es va ficar al santuari. Al cap d’un minut, en va sortir amb la caçadora negra, la gorra de plat i la pistola al cinto, acompanyat d’en Milhomes, que treia la bicicleta. Va dir-li que s’acostés amb quatre pedalades fins a la Casa del Llano per alertar els homes d’en Ferro. Encara que el guaita no hagués vist moviments pel nostre sector, era millor que tothom tingués els ulls ben oberts.

Mentre en Milhomes es perdia de vista pedalant cap al Llano, en Pedro va caminar cap al Ford. En passar vora meu, va dir, sense girar-se:

—Et quedes, doncs?

Va obrir la porta i es va asseure al seient del conductor. El motor, després d’un parell d’espetecs, va començar a carburar. Vaig inclinar-me davant la finestreta.

—Anem-hi més cap al tard.

—Jo hi vaig ara.

—I si ens enxampa un caça?

—Mala llet.

Després de maniobrar per sortir de sota la savina, va pitjar l’accelerador.

—Para, collons! —vaig cridar.

Va frenar en sec, aixecant un núvol de pols, i va obrir-me la porta de l’altre costat.

—No t’obligo a venir, que consti.

Me’l vaig mirar de reüll i, gens engrescat, vaig acomodar-me al seient.