10

Un guant negre. I l’altra mà sense? De primer, el frare no havia donat cap importància a les paraules de la dida, però ara no se les podia treure del cap. Llàstima que el secretari de la Maternitat no hagués dit el nom del tercer supervivent de la foto dels requetès, el de la mà amputada.

Acabada la classe, quan els novicis abandonaven l’aula en silenci, el frare va demanar a l’Arcadi que es quedés un moment. Obedient, el novici va acostar-se a la taula professoral. Després de recollir els seus apunts, el frare va repassar el novici de cap a peus: flac com un clau, caraxuclat, pàl·lid com si l’haguessin bullit, amb tot de venetes moradenques insinuant-se sota la pell translúcida dels polsos i amb els ulls, d’un blau tan clar que feien basarda, tornant-li una mirada angelical.

Se li feia difícil imaginar-se’l disparant una metralladora des d’una finestra d’una casa de Codo, provocant amb les ràfegues d’aquella arma una matadissa de soldats rojos. Fins que, tot d’una, un obús impactava dins el niu. S’imaginava el novici ajagut entre la polseguera i la runa, mig estabornit però increïblement sa i estalvi, si no fos pel fil de sang que potser li rajava d’una orella. S’aixecava tossint i, quan la pols es dissipava, descobria els cadàvers dels seus companys, horriblement mutilats per la metralla. S’escapolia pocs segons abans de l’assalt definitiu de l’enemic, les bales xiulant i mossegant el sòl al seu voltant. Cap projectil no el tocava, com si el protegís una providencial aura d’invulnerabilitat. No parava de córrer fins que arribava a les línies nacionals, on perdia el coneixement.

Tornava en si a l’hospital de Saragossa, lívid i convuls. Atac nerviós, potser epilèpsia, dictaminaven els metges. Físicament estava bé, excepte pel timpà perforat: aquella orella s’havia clos per sempre a les veus del món, bo i obrint-se al lluminós murmuri de Déu: «Jo t’he protegit de la metralla i les bales, jo t’he salvat perquè vinguessis a mi».

El frare va alçar la veu perquè l’Arcadi el sentís bé amb l’orella bona.

—Ahir vaig parlar amb un conegut teu.

Davant la mirada embadalida del novici, va revenir-li al pensament la seva cara a la foto dels dissortats requetès. Ja fos pel foc intern que el consumia, o bé per l’excés d’oració i de dejuni, quina radical transformació havia sofert en pocs mesos!

Al convent, els companys postulants se’l miraven recelosos, incomodats per les flamarades del seu zel. Malgrat el seu tarannà callat, de vegades, enmig d’una classe, es posava a balbucejar paraules incomprensibles, com pres d’un trànsit. Molts frares estaven amoïnats pel seu fervor abrandat, i maliciaven que revelava, més que una sincera devoció, inequívocs símptomes de pertorbació mental.

—Pobre Arcadi! —havia comentat un vespre fra Timoteu, el porter, al refectori, quan els novicis ja s’havien retirat—. Nostro Senyor l’ha il·luminat amb tanta força que li ha fos els ploms! —Paraules per les quals fra Oriol de Vic el va reconvenir entre les sordes rialles dels germans.

El frare es va aclarir la veu.

—El senyor Planadevall, Enric, Enrique Planadevall, actual secretari de la Maternitat. Saps de qui parlo, oi? Ahir el vaig visitar.

El novici el mirava, impertorbable, sense donar cap indici d’assentiment. L’havia sentit? El frare va apujar més la veu:

—Tu vas sortir a la conversa, casualment. Resulta que, sobre la taula del despatx, hi té una fotografia on surts amb ell i aquella colla de requetès que van morir a Codo, al cel sien. Saps de quina foto parlo?

El novici va obrir, finalment, la boca.

—Sí, pare.

El frare va romandre uns segons en silenci, expectant, com convidant-lo a prosseguir. En veure que l’Arcadi no afegia res més, va dir:

—Quina llàstima, malaguanyats xicots! No em puc treure del pensament les seves cares alegres i despreocupades davant del fotògraf. Poc que podíeu preveure el terrible destí que us esperava!

El novici va fer un pas endavant.

—Jo els envejo, pare. Ara són màrtirs.

El frare va assentir.

—Ja ho entenc.

Va pensar que no era ningú per jutjar aquell pobre noi, ni encara menys per riure-se’n ni tractar-lo de dement. Tothom arrossega la seva creu. Al capdavall, l’Arcadi no era l’únic a qui l’amarga experiència de la guerra havia marcat profundament. ¿Tal vegada a ell mateix no l’havia trasbalsat l’assassinat dels seus germans de congregació? De vegades se sentia culpable d’haver sobreviscut.

—Sé que l’experiència de Codo va ser molt dolorosa per a tu. Veure morir tants companys, i tu salvar-te…

Anava a dir «de miracle», però es va mossegar la llengua. No volia donar-li ales.

—… a l’últim moment.

Començava a pensar que no en trauria res, d’interrogar-lo. Li semblava que parlava amb una pedra.

—Déu va voler que, de tots els nois de la foto, us salvéssiu només vosaltres dos, el senyor Planadevall i tu.

Ho intentaria, tanmateix. Només havia de procurar que el tema semblés sortir casualment. Va afegir, com si ho hagués oblidat:

—Més ben dit, tres.

El novici va aixecar una cella.

—Un requetè a qui, segons m’ha dit el senyor Enrique, va esclatar-li abans d’hora una granada que anava a llançar i, tot i això, es va poder escapar, amb la mà destrossada.

Més silenci.

—Em preguntava si te’n recordaves, d’aquest tercer supervivent. Ara em sap greu no haver-l’hi demanat al senyor Planadevall. M’agradaria saber qui era, i si per ventura conec la família. Pensava que tu…

El novici, capcot, va trigar uns segons a respondre. Llavors va dir:

—Ernest. Ernest Bosch-Arnau.

Vet aquí, vet aquí. El nom li era familiar.

—Dels Bosch-Arnau de la xocolata?

El novici va fer que sí amb el cap. El frare sabia que els Bosch-Arnau eren una família benestant de la Bonanova. Vells benefactors del convent, d’altra banda. Importadors de cacau i cafè, tenien una fàbrica de xocolata a Sants. Havia conegut el vell Jaume, home molt piadós, que als anys vint va construir la torre de la Bonanova on residia la família. També coneixia el seu fill Abdó, assassinat l’estiu del 36 per una patrulla de la FAI, pare de l’Ernest. A l’Ernest, però, no el coneixia. Només sabia que, pocs dies després del crim, havia aconseguit passar a l’estranger, i d’aquí a la zona nacional, i que, acabada la guerra, s’havia quedat a viure a Salamanca, mentre es restaurava i es condicionava la torre, saquejada durant la guerra. Tampoc no sabia res de la mà amputada, ni si havia tornat a Barcelona.

—Em preguntava si l’havies vist, últimament.

—Sí, pare.

—Quan?

—Fa un mes. A Montserrat.

El novici havia demanat permís per assistir a la missa solemne pels caiguts del Terç, celebrada a l’abadia. En tornar, els va explicar que entre alguns veterans es parlava de crear un patronat amb el nom d’Hermandad de Veteranos del Tercio de Nuestra Señora de Montserrat, amb l’objectiu, entre altres, de procurar recuperar les despulles dels requetès catalans caiguts en combat per enterrar-los en un panteó a l’abadia.

—Hi vas parlar, amb el senyor Ernest?

—Només un moment. Em va dir que feia poc que havia tornat a Barcelona.

—Deu ser casat.

Veient que el novici no responia, va repetir més alt aquestes paraules. L’Arcadi va assentir.

—Em va comentar que la seva senyora vindria a Barcelona més endavant. De moment s’havia quedat a Salamanca.

El frare no volia semblar indiscret, ni massa curiós. Va fer com que llegia un paper i va preguntar amb veu neutra:

—Tenen fills?

—No en vam parlar.

El frare va aixecar la vista del paper.

—Suposo que porta una pròtesi. Una mà de fusta, vull dir. D’aquestes que es dissimulen amb un guant…

—Sí.

Va notar un punt d’estranyesa als ulls del novici. Li feia massa preguntes, és clar. Potser hauria de justificar l’interès que mostrava pel jove requetè amputat, però no se li va acudir altra cosa que insinuar que, ara que havia tornat, caldria proposar-li si, com a família benefactora, voldria contribuir a les obres de restauració del convent. Es va aixecar i va dir al novici, després de donar-li les gràcies, que podia retirar-se. El novici va besar-li la mà. Abans de sortir es va inclinar un moment davant la imatge de sant Francesc, col·locada dins una fornícula al costat de la porta, i va besar-li els peus.

El frare es va acostar a una finestra que donava a l’hort del convent. Era correcte obrar com ho feia? No tenia la consciència gaire tranquil·la. Era impropi d’un frare caputxí actuar de sotamà, amb argúcies i segones intencions, sense parlar clar, mirant de pouar informació d’un novici mitjançant l’engany. L’engany, sí. Va sospirar, mirant l’hort. Aniria a recollir-se i pregar. Tant de bo sentís la veu de Déu tan clarament com aquest pobre novici. Almenys sabria amb claredat el camí que calia seguir.

Què en podia sortir, de tot allò? Si de veritat era l’Ernest Bosch-Arnau qui havia anat a recollir la Clara a la Maternitat per quedar-se-la com a filla, què faria, ell? L’assaltaven els dubtes: no seria millor deixar les coses com estaven? A la Bonanova, aquella orfeneta tindria una vida sense privacions, molt millor que la que l’esperava al pis del Raval de la tia Berta o a França, si mai el seu pare podia recuperar-la. Com havia d’actuar? Si no feia res i callava, la nena constaria com a oficialment morta, i els Bosch-Arnau la farien passar com una filla acabada d’arribar de Salamanca amb la mare. Així, ningú no sabria mai la veritat, tret dels Bosch-Arnau, el senyor Planadevall i el metge de la Maternitat. I… ell mateix, és clar. Pel que feia a la petita, probablement oblidaria en poc temps qualsevol record que conservés de la mare, de la presó i dels pavellons de la Maternitat.

Si, en canvi, passava a la tia Berta tota la informació que havia aconseguit, quines conseqüències tindria la seva intromissió? Cap de bona, probablement. Més maldecaps i disgustos per a la tia. I al capdavall no canviaria res. Els Bosch-Arnau eren una família poderosa i no es deixarien intimidar. A part d’això, ningú no faria cas d’una vella mestra depurada que denunciés un heroi de guerra mutilat, fill d’una bona família barcelonina.

I ell mateix tindria problemes, sens dubte: el pare guardià seria tard o d’hora informat de la seva intervenció en el cas, i l’amonestaria severament.

Lloat sia Déu, va pensar, mentre caminava cap a la cel·la. Tot era a fi de bé: el seu sentit de la justícia li deia que la nena havia d’anar amb els seus. Ho havia promès a la mare. A més el pare la reclamaria. O vindria a buscar-la, tard o d’hora. I llavors què?

Un cop a la cel·la, va reclinar-se a pregar davant del crucifix, fins que un truc a la porta va interrompre les seves oracions. Era fra Timoteu, petit i rodanxó, amb un sobre a la mà.

—Aquesta setmana no et deixaran aclucar els ulls —va dir.

El frare va agafar el sobre i va obrir-lo, resignat, ja sabent-ne el contingut, preguntant-se només quants serien, aquest cop. Se l’informava, com d’habitud, que a mitjanit dos policies de paisà passarien a recollir-lo amb un automòbil per acompanyar-lo a la Model, on podria oferir el seu auxili espiritual a dos reclusos que serien afusellats a l’alba.

—La sorra —va murmurar—, la sorra té més set.

Fra Timoteu se’l va mirar, estranyat.

—Quina sorra?

El frare, amb gest sever, va signar l’avís i va introduir-lo dins el sobre, que fra Timoteu havia de tornar al soldat que esperava a la porteria.

—Res. No en facis cas.