8
El camió de Girona arribava amb retard. D’esquena al mostrador que separava del magatzem el petit despatx d’en Puig, la Margaret observava com dos mossos descarregaven caixes de fusta d’un camió i les apilaven arran d’una paret. El cotxe amb què havia vingut, un Morris grana del consolat, estava arrambat en un racó. Pel portal obert es veien homes que passaven a peu o amb bicicleta pel carrer, carros tirats per cavalls i matxos, i alguns automòbils, amb la gepa del cremador al darrere, que feien un fumerri aparatós. Va sentir la veu d’en Puig:
—Vuit, doncs?
La Margaret va girar-se cap a en Puig, que seia davant una taula plena de paperassa, a l’altre costat del mostrador.
—Sí.
Tot desant un paper dins una carpeta, en Puig va aixecar el cap.
—Cap militar?
—No. Civils francesos.
—Jueus?
—Sí.
Procedents tots de la França de Vichy, esverats pel rumor que Hitler acabaria ocupant tot el país.
—Seran, doncs, vint-i-quatre mil.
La Margaret va allargar-li un sobre que es va treure d’una butxaca de l’abric. En Puig va obrir-lo per comptar els bitllets. Tres mil per cap. Un cop restada la seva part, s’encarregaria de repartir-los entre els camioners, els passadors i la gent de Perpinyà.
El preu era més alt quan passaven militars, ja fossin aviadors abatuts a França o instructors i tècnics que tornaven de missions d’assistència i suport als maquis: sis mil pessetes per barba. I quatre mil pels joves francesos que creuaven la frontera amb la intenció d’allistar-se a les forces del general De Gaulle.
—Tots al Bristol, suposo —va dir en Puig, després de signar i donar-li el rebut.
—Sí. Ja tinc les reserves fetes.
En Puig va aixecar-se per guardar els diners en una petita caixa forta incrustada a la paret. Després de tancar-la, va sortir del despatx i es va quedar al costat de la Margaret.
—Fas mala cara, noia.
—Estic bé. Una mica cansada, només.
Havia passat una mala nit, en realitat. El dia abans, al consolat, havia sabut que la Núria era morta. Havia quedat en estat de xoc, incrèdula. Afusellada? Després de tants mesos? L’Edward, el vicecònsol, va explicar-li que feia una setmana s’havia produït un acte de sabotatge, als voltants de Barcelona: algú havia volat una via, fent descarrilar una locomotora i dos vagons de càrrega. Com a represàlia immediata, les autoritats havien decidit executar algunes sentències a mort ajornades, com la de la Núria.
De seguida havia anat a veure la tia Berta. Va trobar-la destrossada i plena de ràbia. Quins salvatges! Després de la sorpresa i el dolor, la Margaret va sentir revifar-se dins seu el vell remordiment. No havia estat prou conscient del perill que corria la Núria, a Figueres. Potser, en lloc de convèncer-la que no es mogués de l’hospital i que tornés a Barcelona quan li donessin l’alta, hauria d’haver procurat que arribés com fos a la frontera.
I la nena? L’Edward va respondre que no en tenia cap informació, però que segurament havia estat internada en un hospici. La donarien a la seva tia? L’Edward va arronsar les espatlles. Who knows?
Mesos abans, la Margaret havia sondejat el vicecònsol sobre la possibilitat d’intercedir per la Núria des del consolat. L’Edward li havia respost que no podien interferir en afers interns espanyols, i encara menys per intentar ajudar una dirigent comunista jutjada i condemnada. Calia anar amb peus de plom per evitar despertar suspicàcies entre les autoritats franquistes.
—Aquí el tenim —va dir en Puig.
Un camió maniobrava al carrer per entrar de recules al magatzem. Un cop apagat el motor, el camioner va saltar de la cabina i va anar a obrir la portella de darrere.
—Cap problema, Quel?
El camioner retirava la lona.
—Dos guàrdies civils m’han aturat a Ripoll, però només han donat un cop d’ull a la documentació, sense ficar el nas dins la caixa.
—Perfecte.
—Algun dia rai, ja tindré un disgust…
—Si no et poses nerviós, no sospitaran res.
—Molt fàcil de dir; però, si m’enxampen, la pluja de mans me la fotran a mi.
El camió transportava bobines de paper. El camioner i un dels mossos van pujar a la caixa i, empenyent alhora, van desplaçar dues bobines per obrir un passadís.
—Vous pouvez sortir! —va cridar en Puig.
L’un darrere l’altre, cinc homes i tres dones, amb maletes a la mà, expressió de fatiga i una mirada entre espantada i confusa, van anar sortint pel passadís. Els últims van ser una parella d’avis que anaven embolcallats amb abrics de pells. Els mossos van ajudar-los a baixar.
En Puig els va explicar en francès que ara els portarien a un hotel on podrien reposar i en qüestió de dies partirien cap a Portugal. Ja no havien de témer res. Per precaució, se’ls recomanava que no sortissin gaire al carrer i que, si ho feien, actuessin discretament.
Una dona va preguntar què passaria si eren detinguts per la policia espanyola. En Puig va replicar que, en aquest improbable cas, hauria de demanar que s’avisés el consolat britànic. Va presentar-los la Margaret, encarregada de resoldre qualsevol problema que sorgís.
Qualsevol problema? La Margaret no n’estava tan segura. Era cert que el règim franquista, tan descaradament pronazi com temorós de represàlies britàniques, tolerava el pas dels refugiats sempre que els seus moviments es mantinguessin dins una aparent clandestinitat. En cas d’incident, tot solia resoldre’s a base de telefonades, entrevistes i, gairebé sempre, alguna discreta retribució de sotamà a la persona adequada. Però en Puig obviava explicar que, de vegades, pressionades per la Gestapo, les autoritats franquistes ordenaven la detenció d’algun refugiat per internar-lo uns quants dies a la Model o, encara pitjor, per enviar-lo al camp de concentració de Miranda de Ebro, d’on després era molt difícil treure’l. Fins i tot, en una ocasió, dos nois polonesos que acabaven de passar la frontera van ser arrestats al vestíbul del Bristol i deportats a França.
El senyor de l’abric de pells, que es va presentar com a Maurice Arnauld i que duia unes ulleres amb un vidre esquerdat, va explicar que la seva dona i ell havien estat a punt d’extraviar-se a les muntanyes per culpa de la negligència del guia, que anava massa ràpid i els havia deixat enrere. Van haver de passar una nit al ras, sols i perduts. Potser haurien mort estimbats, l’endemà, si no hagués estat per dos caçadors, «deux bons garçons» que els havien acompanyat fins a la frontera i que, tot i que al principi no volien cap gratificació, finalment havien acceptat els cinc-cents francs que els havia donat en senyal de gratitud. El senyor Arnauld exigia que aquesta suma li fos retornada, descomptant-la al guia.
En Puig va comprometre’s a passar la queixa a Perpinyà i, tot seguit, va distribuir els refugiats en dos grups i va indicar-los que pugessin als cotxes.
—Queda’t l’avi rondinaire tu —va dir a la Margaret.
Mentre els nois d’en Puig col·locaven l’equipatge als portamaletes, la Margaret va indicar-li que el senyor Arnauld tenia raó: havia de reemborsar-li els cinc-cents francs. En Puig es va posar una mà al pit.
—Jo?
—Doncs qui?
—¿I qui els manava donar cinc-cents francs als primers que van trobar allà dalt? Deux bons garçons!
—No cal que cridis. Aquests dos caçadors els van salvar la vida i ens han estalviat a tots un bon problema.
En Puig va obrir els braços.
—Ja m’estranyava, tanta generositat… Molt maco: esquitxa, Puig!
—Descompta’ls de la paga al guia. I digues als de Perpinyà que el despatxin, per inepte.
En Puig, tot mastegant protestes entre dents, va anar a recollir els diners.
De camí cap a l’hotel, amb el senyor Arnauld al seient del costat i la dona i una altra parella al de darrere, la Margaret es preguntava quina impressió els devia fer aquesta ciutat desangelada i grisa, miserable i fantasmagòrica, ferida encara, tot i els treballs de reconstrucció, pels bombardeigs feixistes, que ella havia sofert quan treballava al Clínic.
De tornada a Londres, la primavera del 39, s’havia reincorporat com a infermera a l’hospital de Woolwich. Poc després esclatava la guerra a Europa. Com moltes de les seves companyes, es va allistar al Royal Army Nursing Corps, consignant al full de serveis, a part del treball a Woolwich, l’experiència com a infermera a Barcelona durant la guerra civil. No va rebre resposta durant quatre o cinc mesos, mentre la guerra semblava adormida després de l’ocupació nazi de Polònia. Aquella drôle de guerre es va acabar abruptament al maig, quan la Wehrmacht envaïa França i els Països Baixos i, en poques setmanes, anorreava els exèrcits francès i britànic. Llavors es van posar en contacte amb ella, però no des del Royal Army Nursing Corps, sinó des del servei consular del Foreign Office. Va ser convocada a una entrevista, on van proposar-li treballar al consolat britànic de Barcelona. La seva feina consistiria a coordinar el trànsit de persones que creuaven la frontera francesa i, via Barcelona, eren aviades cap a Portugal o cap a Gibraltar. Quina mena de gent? Britànics. O, simplement, gent d’on fos que fugís dels nazis.
—Right now, any fugitive from Hitler is a friend of ours, who we’ll help no matter what.
No seria una feina arriscada. Les autoritats espanyoles mantenien una actitud més o menys permissiva. Bàsicament, calia tractar amb la gent involucrada: transportistes, hotelers, passadors i, excepcionalment, la policia. I ajudar els refugiats a resoldre els petits problemes quotidians que poguessin sorgir durant la seva estada. Una persona com ella, que coneixia bé la ciutat i parlava correctament espanyol («And you even speak Catalan, don’t you?»), seria un bon ajut en aquesta tasca.
Després de rumiar-s’ho un parell de dies, va acceptar la proposta. S’incorporaria al nou lloc de treball a finals d’octubre.
Al principi, un cop tornada a Barcelona, es va sentir molt estranya. La majoria dels seus coneguts eren a l’exili, o havien canviat de domicili i ja no els podia localitzar. D’altra banda, la ciutat no semblava la mateixa. La gent s’havia tornat més esquiva i desconfiada, sempre amb la por reflectida a la mirada. Els carrers eren plens de soldats, policies i falangistes. Davant les botigues s’hi feien llargues cues. També es veien molts captaires i mutilats de guerra demanant almoina. La llengua que predominava, almenys al carrer, era la castellana, com si la població, de cop i volta, hagués oblidat la del país.
La Margaret vivia en un piset d’un vell carreró del Born, no gaire lluny del consolat. Tots els membres de la família amb la qual s’havia allotjat durant la guerra, prop del Clínic, havien fugit a França, segons va dir-li l’adroguer de la cantonada. Va passar pel Clínic, però només per comprovar que ja no hi coneixia ningú. Va preguntar pel doctor Rovirola. Ja no treballava al Clínic, però van donar-li l’adreça de la consulta privada que havia obert, a la Via Augusta. La Margaret va anar-lo a veure. Fou rebuda amb sorpresa i alegria. El doctor va comentar-li que no podia exercir al Clínic perquè l’havien depurat, però que la consulta li anava prou bé. Durant un quant temps havia temut que el processarien per separatista, o que almenys li retirarien la llicència, però ningú no l’havia denunciat, fins ara. Vivia amb la seva dona i dos fills (l’un nascut abans de la guerra, l’altre de només un any) en un pis del carrer Ganduxer. Abans d’acomiadar-se, va dir-li que no fos pessimista en relació amb la guerra d’Europa, per més bombes que caiguessin sobre Anglaterra. Els nazis acabarien perdent.
—I, amb sort —va abaixar la veu—, la seva derrota acabarà provocant la caiguda de Franco.
Durant els pocs mesos que duia a Barcelona, la Margaret havia vist créixer el menyspreu que sentia pel règim franquista, que es proclamava neutral sense molestar-se gens a dissimular una descarada simpatia pel Reich. La premsa informava amb una satisfacció mal continguda dels raids de la Luftwaffe sobre les ciutats angleses. Cada cop que un capitost hitlerià visitava Barcelona, les autoritats omplien els carrers de banderes i parafernàlia nazi. Era tan clar que Franco admirava Hitler i detestava Anglaterra com que no s’atrevia a entrar-hi en guerra, malgrat les pressions que rebia dels falangistes, els quals mirava d’acontentar enviant al front rus la División Azul.
La Margaret trobava ben risibles els intents del règim de convertir Franco en un Führer a l’espanyola. L’altisonant nom de generalísimo li anava molt gros, a aquell homenet rodanxó de veu aflautada. Encara recordava com se n’havia rigut amb l’Edward, al consolat, arran d’una portada a La Vanguardia, amb un tosc muntatge fotogràfic en què el dictador apareixia levitant com un voltor uniformat sobre Barcelona.
—When we’re done with Hitler —vaticinava el vicecònsol—, this pompous general will be a puppet in our hands.
Als carrers de Barcelona, l’ambient repressiu arribava de vegades a extrems ben absurds. Durant una desfilada militar a la Diagonal, va veure com un falangista recriminava a un ancià no haver aplaudit amb prou convicció al pas de la bandera rojigualda («¡Haga el favor de mostrar un poco más de entusiasmo, señor mío!»), i tot seguit va estar a punt d’arrencar-li de males maneres el corbatí que duia, que qualificava de «prenda separatista». Ben aviat la Margaret va descobrir que el català no havia desaparegut perquè sí dels carrers de Barcelona. Un dia va ser testimoni de com un altre camisablava interpel·lava dues dones que conversaven davant un portal:
—¿Qué estáis ladrando? ¡Aquí se habla en cristiano! —La mateixa Margaret havia estat increpada en una botiga per un home que, en sentir-la, s’havia exaltat com un energumen. En replicar-li, fredament, que era ciutadana anglesa i que no tenia cap dret a molestar-la, l’home va respondre-li que havia de parlar espanyol, fos d’on fos i vingués d’on vingués.
—¡Qué desfachatez, una inglesa hablando en catalán!
La veu del senyor Arnauld va treure-la de les seves cavil·lacions quan pujaven per la Via Laietana.
—Mes lunettes sont craquées, mademoiselle. Il faut trouver un opticien.
La Margaret entenia el francès, tot i que no gosava parlar-lo per la seva mala pronúncia.
—OK —va dir—. We’ll find one. Demain…
Després de deixar-los amb tot l’equipatge davant l’hotel Bristol, va dirigir-se al consolat. A la paret del costat de la porta hi havia una pintada amb grans lletres blaves: ¡GIBRALTAR ESPAÑOL! Els dos policies apostats a l’entrada van saludar-la amb un moviment de cap. Gibraltar… Els espanyols serien feliços si poguessin recuperar la roca i, de passada, llançar tots els gibraltarenys al mar. De tant en tant, per aquest motiu, els falangistes organitzaven manifestacions de protesta davant el consolat. Amb el braç alçat, solien cantar el «Cara al sol» o s’esgargamellaven vociferant consignes contra Anglaterra. L’hostilitat es limitava als crits i als gestos amenaçadors, excepte quan algun camisablava s’acostava a la paret amb una brotxa i un pot de pintura. Llavors, els policies de l’entrada miraven cap a un altre costat. En un d’aquests actes, un manifestant va trencar, d’un cop de pedra, un vidre del primer pis. Pocs minuts després, el sotsgovernador civil, consternat, telefonava al vicecònsol per preguntar-li si creia convenient que enviés més policia per protegir-los. La Margaret encara somreia recordant la resposta de l’Edward, en perfecte castellà:
—Gracias, pero no será necesario. Si acaso, envíeme menos falangistas.
En el consolat, va saludar la recepcionista i va avançar per un corredor decorat amb tot de cartells que es coneixia de cor. Dues siluetes de soldats britànics atacaven amb les baionetes calades: We beat ’em before, we’ll beat ’em again. La bota d’un soldat trepitjava l’esvàstica: Step on it. Dos homes xerraven i, ajagut als seus peus, Hitler amb el seu bigotet, parava l’orella: Little tattle lost the battle. Un soldat somrient, amb un fusell-metrallador sobre l’espatlla: This man is your FRIEND, he fights for FREEDOM.
Va pujar al primer pis i va trucar a la porta del despatx de l’Edward.
—Come in. —L’Edward seia davant la taula, llegint el Times. Dos retrats, del rei i de Churchill, penjaven a la paret, darrere seu. L’aire feia olor de tabac de pipa. L’Edward era un home d’uns seixanta anys, caravermell, de cabells i bigoti blancs, rostre allargat i nas prominent. Durant la guerra civil, havia estat corresponsal del Daily Mirror a Madrid. Res no enyorava tant d’Anglaterra com una bona pinta en un pub, en companyia d’un parell d’amics. Afirmava que la cervesa espanyola, elaborada amb qui sap què, només podia beure’s si estava glaçada. Dels seus ulls, d’un gris metàl·lic, en sorgia una mirada entre apàtica i sardònica que només s’alterava quan rebia l’avís, molt de tant en tant, que un carregament d’ordi arribava a la Damm. Llavors trucava a la cervesera i feia mans i mànigues per poder aconseguir dos o tres litres de cervesa decent.
L’Edward va deixar el diari sobre la taula, al costat de la pipa apagada.
—Bad news, as per usual? —va preguntar-li la Margaret.
El vicecònsol va respondre-li que, sens dubte, ben aviat n’arribarien de bones. Només calia aguantar una mica més. La situació al Pacífic era cada cop més tensa, i tard o d’hora els americans entrarien en dansa. Llavors, de bracet amb l’Oncle Sam, Anglaterra començaria a respirar.
La Margaret va passar-li el rebut d’en Puig, que l’Edward, després de mirar-se’l per alt, va guardar en un calaix. Oficialment, qui pagava aquelles sumes era el govern britànic, per bé que, quan es tractava de refugiats jueus, les despeses acabava assumint-les l’American Jewish Joint Distribution Committee.
Cap incident? La Margaret va informar-li que els vuit refugiats havien passat sans i estalvis. No va considerar oportú referir-se a les peripècies frontereres del matrimoni Arnauld, satisfactòriament resoltes a costa de la caixa d’en Puig.
L’Edward, després de consultar un bloc de notes, va dir-li que dos tècnics radiotelegrafistes, enllestida la missió que els havia portat a França, havien pogut travessar la frontera pel sector de la Seu d’Urgell. Si tot anava bé, l’endemà arribarien a Barcelona. Convindria, per tant, reservar dues habitacions al Bristol. També va comunicar-li que dos aviadors abatuts a la França ocupada havien arribat a la zona de Perpinyà i esperaven que s’organitzés el seu pas. Un d’ells portava un braç enguixat.
Mentre en prenia nota, la Margaret va preguntar-li si, vista la lentitud de la brigada de neteja de l’ajuntament, volia que s’encarregués de fer esborrar la pintada dels falangistes a la façana.
—Yes, please. —I va afegir tot seguit—: Muy pronto, afortunadamente, esos pobres diablos ya no pintarán nada, ni aquí ni en Madrid.
Segons l’Edward, la doctrina falangista cada vegada tenia menys pes al govern de Franco. El poder, a poc a poc, tornava als mateixos de sempre: els cacics terratinents, els banquers, els militars i els bisbes, als quals calia afegir els arribistes de torn. Els falangistes camisaviejas acabarien arraconats, ocupant càrrecs secundaris en l’administració, figures decoratives i litúrgiques del règim. De la revolució feixista de José Antonio només en quedaria l’embolcall: els uniformes, la salutació, el «Cara al sol» i l’emblema del jou i les fletxes.
Personalment, la Margaret només n’havia conegut un, de falangista, i encara per atzar, en un restaurant del carrer Casp on solia acudir per menjar el frugal menú del plato único que imperava pertot. Un parell de vegades s’havia vist obligada a compartir taula amb ell. No va ser una experiència gens grata. Es deia Saturnino. Era un home d’uns trenta-cinc anys, de nas ganxut i ulls enfonsats sota unes celles espesses, desagradablement loquaç. Havia fet la guerra en un batalló falangista. Li va ensenyar amb orgull l’escut del jou i les fletxes brodat al pit de la camisa. Li faltaven tres dits d’una mà, una ferida que l’havia convertit en Caballero Mutilado i, de passada, li havia valgut la concessió d’un estanc vora el Palau de la Música. Havia arribat l’any 39 a Catalunya, poc després de l’ocupació franquista, i detestava els catalans amb tota l’ànima.
El primer dia, a taula, s’havia comportat amb certa correcció, malgrat una desbordada verborrea a la qual la Margaret, incòmoda, només corresponia amb monosíl·labs.
Sobre la guerra a Europa, Saturnino opinava que l’Eix era invencible, i que s’acabaria imposant. Ho lamentava sincerament per Anglaterra, país que deia admirar, però el domini de Hitler a Europa era una necessitat històrica per a la regeneració continental. Alemanya i la Gran Bretanya signarien un armistici ben aviat, n’estava segur, i junts combatrien els jueus, els maçons i els bolxevics, que ficava al mateix sac.
El segon dia de taula compartida, mentre degustaven un plat de llenties amb un ou ferrat, Saturnino va tractar-la com si ja fos una amiga de confiança. També havia begut més vi. Al·legant que temia que, com a estrangera, tingués una visió distorsionada d’Espanya i del règim nacionalcatòlic, va deixar anar un seguit d’atrocitats esgarrifoses.
—Las masas de este país, señorita, no son como las de América o Inglaterra. Aquí hay dos razas, una raza dominante y otra de esclavos, de origen afrojudaico. Los rojos y los separatistas pertenecen a esta última. ¿Sabe cuál fue el verdadero problema de España, lo que nos llevó a la guerra? El progreso. Sí, señorita, el progreso. Tantas viviendas saneadas, tantas cloacas, tantos hospitales, tanta medicina, ¿de qué sirvieron? Solo para que los rojos se multiplicaran como ratas. Y, como tenían más votos, se creyeron que iban a mandar en España, y que podrían mancillar su honor y romper su unidad. Pero nosotros, los españoles bien nacidos, tenemos contra la democracia un antídoto muy eficaz: la guerra. Ellos eran más en el 36, pero mire… ¡ahora ya son menos!
Després d’un altre vas de vi, va explicar a la Margaret l’estreta relació que hi havia entre el marxisme i el retard mental.
—La revolución, aquí, se nutrió de imbéciles, una multitud de seres incultos, torpes, resentidos y fracasados, y encima azuzados por la judería y la masonería internacional. La degeneración del alma tiene su correspondencia física: los rojos son seres feos, dados a las más bajas zafiedades, que viven rezumando mugre. Fíjese en las milicianas, esas furcias desgreñadas y patizambas.
La Margaret pensava en la Núria. I en el seu brigadista, en Klaus. Reprimint amb prou feines la indignació, es preguntava si aquell home repel·lent que li estava parlant s’havia emmirallat mai.
Amb el cafè, que va fer tallar amb un raig d’anís, en Saturnino va esplaiar-se contra els jueus.
—Todos nuestros males, señorita, empezaron con la presencia de los judíos en la Península. Siglo a siglo contaminaron la sangre de España, hasta que fueron al fin expulsados. Sin embargo, muchos se quedaron entre nosotros, simulando astutamente su conversión.
De l’antisemitisme, l’estanquer mutilat va saltar a les invectives contra els catalans.
—Sepa, señorita, que donde más judíos camuflados y falsos conversos quedaron fue aquí, en Cataluña, como lo prueba el carácter taimado y mezquino de esta gente, así como su avidez material, su avaricia, su jerga soez, su anárquico individualismo y su impiedad sacrílega. Yo, de Franco, los echaba a todos al mar, ¡a todos! No habrá sosiego para España en tanto quede un solo catalán en suelo patrio.
La Margaret no va replicar per no muntar una escena, però es va aixecar de taula així que va poder, acomiadant-se amb un gest glacial d’aquell tipus estrafolari. Per temor de retrobar-lo, no va tornar a posar els peus en aquell restaurant.
Després de recollir de mans de l’Edward un sobre amb els diners amb què havia de pagar el pas i el transport dels dos radiotelegrafistes, la Margaret va sortir del despatx del vicecònsol. Un cop al seu, va telefonar al Bristol per fer les reserves. Després de penjar, es va quedar una estona mirant absorta per la finestra. Des d’allà tenia una bona vista de la plaça Urquinaona. Començava a vesprejar. Bicicletes, cotxes i carros circulaven en totes direccions. A l’altre costat de la plaça, dones i vells feien una llarga cua a la vorera, ben abrigats, amb petites cantines de llet a la mà. Una altra cua, més curta, s’havia format davant una adrogueria. Tot estava racionat: carbó, carn, mongetes, oli, arròs, xocolata (si se’n podia dir xocolata!). La gent malvivia en una angoixosa penúria, mentre els espavilats s’omplien la butxaca amb l’estraperlo.
En una cantonada, sota una efígie del perfil de Franco impresa a la paret, un pidolaire parava la mà als vianants. Li faltava una cama. Des d’allà no distingia les paraules que acompanyaven l’efígie, però se les sabia de memòria, perquè tota la ciutat n’estava plena: «Una patria, una lengua, un caudillo».
Dins la plaça, un marrec esprimatxat recollia cues de cigarreta i se les guardava a la butxaca de l’abric. De tant en tant, la boca de metro escopia una glopada d’homes amb abric i barret, soldats, dones vestides de negre amb vailets fredolics a la mà, obrers d’aspecte sòrdid, amb cares abúliques que semblaven reflectir una fonda fatiga.
Va seguir amb la mirada un tramvia mig desballestat, amb els vidres apedaçats, abarrotat de passatgers que omplien fins i tot les plataformes exteriors. Es van encendre a la plaça quatre fanals anèmics, i la nit va semblar caure com una carbonada. La Margaret va mirar el rellotge: tot just un quart de sis…
Que llargs i freds, aquells vespres de tardor a Barcelona!