28

(PAULA)

Només de veure’l, m’ha vingut com un llampec al pensament, tot i que, excepte pel tic de picar l’ullet, no tenia res de particular (un home menut amb gavardina grisa i barret de feltre que creuava la placeta del sortidor amb una maleta a la mà, esforçant-se a seguir el pas àgil de l’individu que el precedia, més alt): sí, era ell, el milicià que aquella nit es va quedar a fora, vigilant els dos cotxes de la patrulla, el mateix que, quan vaig córrer fins al portal mentre s’enduien el pare, cridant «Pare, pare!», amb un nus a la gola, angoixada perquè d’alguna manera ja intuïa que no el veuria més, em demanava que me’n tornés cap a dins i m’assegurava que no li passaria res, que només se l’enduien per prendre-li declaració, un tràmit. L’home a qui un dels patrullers havia anomenat Quilis.

—Què passa, Paula? —m’ha preguntat l’Anna, estirant-me el braç en veure’m aturada, girada cap enrere per seguir aquell home amb la mirada. Tornàvem de la modista, on l’Anna s’ha emprovat el vestit per al ballet de Nadal, i veníem rient de no sé quina plasenteria. I m’he quedat frenada de sobte.

—Què passa, Paula? —I, tan bon punt m’he refet de l’estupor i he tornat a respirar, m’he posat a cridar, assenyalant-lo amb una mà: «¡Asesino! ¡Asesino! ¡Policía!», i l’home de seguida ha arrencat a córrer, i el de davant també. He vist que sortien dels jardinets i travessaven el carrer. L’Anna, espantada, m’estirava un braç:

—Què passa, Paula, què passa? —La indignació, dins meu, ja era més forta que la por, i m’he desprès de la mà de l’Anna i he corregut darrere aquell criminal, sense deixar de cridar que l’agafessin, que l’agafessin abans que pogués fugir, perquè així, d’una vegada, algú pagaria per tot el mal que aquella gent ens havia fet.

M’he aturat a la vorera i he vist que, a l’altra banda del carrer, el més alt pujava a una moto, mentre alguns vianants, alertats pels meus crits, se’ls miraven sense gosar acostar-s’hi, llevat d’un noi que anava amb bicicleta i que no sé què els ha dit. I llavors han aparegut, venint del passeig, dos homes que s’identificaven a crits com a policies. Un d’ells tenia una pistola a la mà. L’home de la gavardina ha deixat la maleta a terra i ha aixecat els braços, però l’altre, assegut a la moto, només n’ha aixecat un, de braç, mentre es posava l’altra mà sota l’abric, i llavors tot ha anat molt ràpid: els trets han sonat com una traca de Sant Joan, molt seguits, i jo he tancat els ulls, encongint-me, i en tornar-los a obrir he vist un dels policies caigut d’esquena a terra, immòbil, amb el cap sobre un bassal de sang. L’altre policia ha disparat dos trets més, mentre l’home de la gavardina, amb la maleta a la mà, s’afanyava a pujar al seient de darrere, i la moto arrencava i desapareixia carrer avall. I només llavors he pensat en l’Anna. Amb l’ai al cor he corregut cap al sortidor i he respirat tranquil·la en veure-la asseguda en un banc, espantada, sense saber què passava ni per què sonaven aquells trets ni per què m’havia posat a cridar enmig del carrer. M’he assegut al seu costat i ens hem abraçat fort, i el cor m’anava a cent, i amb una mà m’he tret, sense deixar d’abraçar-la, un mocador per eixugar-me les llàgrimes que em venien als ulls. Protegides pels arbustos dels jardinets, ens arribaven crits del carrer:

—¡Llamen a una ambulancia!

I una veu imperiosa deia:

—Está muerto, coño. ¡Que nadie toque nada!

Un policia municipal ha travessat la placeta, corrent i fent sonar un xiulet. I l’Anna, poc abans tan contenta, emmirallant-se amb el tutú i les mitges a la modisteria, també plorava amb mi. Hem sentit sirenes, no sé si d’ambulàncies o de cotxes de la policia, i més veus i més crits dellà dels arbustos. Una senyora s’ha aturat un moment davant nostre per preguntar-nos si ens trobàvem bé. Quan he aixecat el cap, he vist que el policia de paisà venia cap a mi, acompanyat d’un agent amb uniforme. Després d’indicar a la senyora que podia prosseguir el seu camí, s’ha presentat («Subinspector Precioso», ha dit) i m’ha preguntat si era jo qui havia cridat. Duia un mocador nuat al braç. Li he dit que sí, tot mirant la seva mà dreta, envermellida per la sang que li regalava per sota de la màniga.

—No es nada —m’ha dit, i m’ha preguntat per què havia cridat—. ¿Acaso esos dos individuos las han importunado?

I jo he respost que cridava perquè n’havia reconegut un, el més baixet, el de la maleta. Que era un criminal que, pocs dies després d’esclatar la guerra, havia participat en l’assassinat del meu pare. Que l’havia reconegut pel tic de picar l’ullet. I que era un dels homes d’en Patxaco, n’estava segura.

—¿Pacheco?

—Patxaco.

—¿Qué Pachaco?

Li he parlat de les patrulles de la mort, i de la d’en Patxaco, la més funesta a la Bonanova. Però aquest nom no li deia res, al subinspector Precioso, perquè ja es veia que era foraster. M’ha preguntat si sabia el nom de l’home de la maleta. Li he dit que un patruller, davant de casa, quan ja s’enduien el pare, l’havia anomenat Quilis.

—¿Quilis? ¿Qué nombre es ese?

—No lo sé.

Ens hem posat dretes. Una ambulància sortia udolant pel passeig, on l’urbà que havia passat amb el xiulet per la placeta feia aturar el trànsit per deixar-li pas. He mirat la mà ensangonada del policia i li he preguntat si no hauria d’anar a l’hospital, també.

—No es nada —ha tornat a dir—. Tuve más suerte que el pobre Benito.

M’ha preguntat si m’havia dit alguna cosa, l’home de la maleta. Li he dit que no, que s’havia posat a córrer de seguida, perquè ell també semblava haver-me reconegut.

—¿Te fijaste de dónde venían?

—Del otro lado del paseo.

El policia ha ordenat a l’agent que anés a l’altra vorera, on hi havia alguns vianants encuriosits per les ambulàncies i la policia, per preguntar-los si algú s’havia fixat en els dos individus i havia vist d’on venien. I que toqués el timbre de les torres del davant, per comprovar que tot estava bé.

Quan l’agent se n’ha anat, el subinspector ens ha preguntat el nom i on vivíem, i s’ho ha apuntat en una llibreta, fent una lletra de nen petit, perquè escrivia amb l’esquerra, posant la llibreta a la falda perquè no podia agafar-la amb la dreta. Llavors ha encarregat al conductor d’un dels vehicles policials que ens acompanyés a casa. Li he dit que no calia: només havíem de caminar cinc minuts per arribar-hi. Però ell hi ha insistit. Abans de tancar la porta del vehicle, m’ha dit que probablement em telefonaria per fer-me més preguntes, i que, si convenia, caldria que anés a la comissaria per identificar sospitosos.

Arribades a casa, de seguida l’Anna ho ha explicat tot a la mare, que ha anat de poc que, amb l’esglai, no li vingués un cobriment de cor.

Al migdia, la ràdio no ha parlat del succés. Però la Carmina, tornant de comprar, ens ha explicat, tota esverada, que a la carnisseria deien que dos facinerosos havien segrestat la nena dels Bosch-Arnau i se l’havien endut ficada en una maleta. Una criatura de dos anys i mig, acabada d’arribar de Salamanca. I que la policia, prop dels jardinets, s’havia enfrontat als criminals, que havien aconseguit fugir obrint-se pas a trets, causant dos morts: un agent i un civil, el quiosquer de la cantonada.

Havent dinat m’he estirat una estona a la meva habitació, encara més anguniejada i atemorida. Tancada en una maleta, pobra criatura! Tan bon punt he clos les parpelles, m’ha tornat al pensament la cara inquieta de l’home de la gavardina, apressant el pas, amb la maleta a la mà. Recordant-lo, no podia evitar de veure també la cara ratada d’en Patxaco, escrutant-me amb els seus ulls petits i sorneguers, i he temut fins i tot que en qualsevol moment tornessin a sonar els cops de culata contra el portal del jardí, com aquell vespre de juliol.

Feia una calor espantosa. Ja no sentíem espetegar els trets com al llarg dels dies anteriors, però l’aire encara pudia a fum, un fum que se’ns ficava a casa per totes les finestres. El pare semblava irritat i abatut alhora, com si algú l’hagués ultratjat personalment. Li vaig preguntar què passava sense arrencar-li més que una resposta vaga:

—Res de bo, Paula. Res de bo.

La Carmina, quan ningú no ens veia, em va xiuxiuejar a cau d’orella:

—Cremen esglésies.

—Qui?

—Els de la FAI.

—Què és la FAI?

—Una colla de bandolers i menjacapellans!

L’Anna i jo ens vam mirar, astorades: menjacapellans?

Des del diumenge al matí, ningú no havia sortit de casa, ni tan sols el pare, que ens havia prohibit jugar al jardí i també abocar-nos a les finestres. El servei havia quedat reduït a la Carmina i la cuinera, la Càndida. De l’Eladi, el xòfer, no en sabíem res des del dissabte abans, i la Rita s’havia fet fonedissa sense avisar ningú: segons la Carmina, se n’havia anat a viure amb el seu xicot, un taral·lirot del Poble Sec que segur que era també de la FAI.

Els cotxes que circulaven pel passeig repetien tres tocs amb els clàxons: mec-mec-mec. Des de l’habitació dels pares, espiant entre les cortines, l’Anna i jo els veiem passar, mec-mec-mec, amb homes drets als estreps, amb mocadors vermells al coll i un fusell a l’espatlla, cotxes amb grans lletres blanques pintades sense traça al capó i als laterals: CNT-FAI.

—Per què toquen el clàxon? —va preguntar l’Anna a la Carmina, que feia el llit.

—Diuen CNT-CNT-CNT.

—I què vol dir, CNT?

La Carmina va ajustar els porticons i ens va dir que baixéssim.

—Revolució, vol dir.

—Revolució?

—Sí: revolució.

El dimarts a la tarda va presentar-se a casa el senyor Molins, administrador de la fàbrica, la mà dreta del pare, mal afaitat i vestit com un trinxeraire, amb boina, brusa i pantalons de pana. M’hauria fet riure (el senyor Molins, sempre tan presumit i empolainat) si no fos per l’expressió de pànic que vaig veure als seus ulls. El pare va fer-lo passar al saló, on vaig seguir-los, frisosa d’entendre alguna cosa d’aquell desgavell. La mare va manar-me que me n’anés a dalt amb l’Anna, però el pare va dir:

—Que es quedi, si vol. Aviat farà quinze anys, ja és prou grandeta. —Així que em vaig asseure al seu costat, al braç de la butaca.

—El descontrol és total —va dir el senyor Molins tan bon punt es va haver assegut. Va esguardar el pare, seriós—. Senyor Antoni, crec que seria prudent que busqués la manera de sortir de Barcelona…

La mare va aclarir que ja li havia suplicat que fes com els seus cosins Llobet, pare i fill, que s’havien refugiat al consolat d’Itàlia, on ja tramitaven els documents necessaris per poder embarcar-se.

—No me n’aniré enlloc —va dir el pare, serè—. No he fet cap mal a ningú, i ningú no pot acusar-me de tenir cap simpatia pels militars.

Nosaltres érem catalanistes de sempre. L’avi August havia estat un dels fundadors de la Lliga, i el pare era amic del senyor Cambó, que havia sopat a casa un parell de vegades i que m’havia regalat la traducció catalana de l’Odissea.

El pare va comentar que, segons la ràdio, tot estava sota control, malgrat alguns incidents aïllats. Era cert?

—Mentida, tot mentida —va dir el senyor Molins—. A la ràdio posen molta musiqueta triomfalista i en Companys fa molts discursets elogiant el valor i el civisme del poble, quan la realitat és que als carrers regna el caos més absolut. Barcelona és un orgue de gats. S’ha esclafat la insurrecció, és cert, però la ciutat està infestada d’anarquistes amb fusells i cotxes requisats. Ara es fan dir milicians. Totes les esglésies de Barcelona cremen com fogueres de Sant Joan. ¿No han vist les fumeroles dels caputxins de Sarrià i de l’església de la Bonanova? Es veu que hi ha grups incontrolats que, com que ja no queden militars per matar, es dediquen a la cacera de frares i capellans. I jo em pregunto: a qui empaitaran, després? Aquests brètols han buidat la Model, i ara tota la purrialla campa per Barcelona amb un fusell a la mà. Ja poden pensar amb quines intencions…

—Verge Santa! —va exclamar la mare, enfonsant la cara entre les mans.

El pare va preguntar-li on era la policia, i el senyor Molins va arronsar les espatlles: només n’havia vist a la plaça de Sant Jaume i a la catedral, l’únic temple que s’havia salvat de les flames. El govern central havia dissolt l’exèrcit i la guàrdia civil. Les forces de l’ordre que quedaven no donaven l’abast per controlar tota la ciutat.

—He sentit que la rebel·lió militar també ha fracassat a Madrid, València i Bilbao, i que només queden petits focus sediciosos aquí i allà —va dir el pare—. També és mentida, això?

—Una veritat a mitges. Els rebels s’han apoderat de moltes províncies, començant per les africanes, on l’exèrcit té les millors unitats. Tal com veig les coses, la guerra és inevitable, i no serà curta. Per frenar els generals, el govern vol crear a corre-cuita un exèrcit de milícies populars. Si són com les milícies de Barcelona, anem servits.

El pare va expressar la seva indignació contra el govern central i el de Catalunya. El senyor Molins era més indulgent amb el president Companys.

—La situació se li ha escapat de les mans. El problema és que els guàrdies lleials són quatre gats, i fa el que pot…

—Com se li va acudir d’armar els anarquistes?

—En Companys no n’és responsable —va aclarir el senyor Molins—. La culpa és dels mateixos militars. En treure les tropes al carrer, no van pensar que la xusma podia assaltar els quarters i, després de reduir la poca guarnició que hi quedava, apoderar-se de milers de fusells. I, ara, qui és el valent que els recupera? En Companys no, segur.

El pare va somriure amb menyspreu. Més d’una vegada li havia sentit comentar, tot conversant amb la mare, que el president Companys era un polític nefast.

—Per salvar el cap, aquest home s’avindrà a fer de titella dels anarquistes i a ballar amb la música que li toquin.

—Em temo que és l’única opció que té —va replicar el senyor Molins—, ateses les circumstàncies.

El pare va donar un cop de mà a l’altre braç de la butaca.

—No, té una altra opció, Molins: sortir al carrer amb els agents que tingui i aturar com sigui aquest desori!

La mare es va aixecar i va córrer a tancar les finestres del saló.

—Parla més fluix, Antoni. Et sentiran des del passeig…

El senyor Molins negava amb el cap.

—Si amb cent mossos s’enfronta als llibertaris, que són milers, no duraria ni deu minuts. Els pelarien a tots, senyor Antoni.

—Doncs que el pelin! Almenys conservaria la dignitat del seu càrrec. La seva obligació és defensar els ciutadans, tots els ciutadans, i no tolerar de cap manera que aquests bàrbars facin córrer la sang pels carrers.

—Té por.

—Tots en tenim, de por. Però ara més que mai hauria de servir al poble. La seva gent, què fa? On són tots els que el van votar?

—No ho sé. Avui tothom és anarquista, a Barcelona. I els que no són anarquistes s’han tornat muts.

—Sigui com sigui, no es pot quedar tancat a la Generalitat, tremolant com una llebre. Ha de plantar cara a qui sigui i defensar-nos a tots, encara que li costi la vida!

També van parlar de la fàbrica. El senyor Molins hi havia anat al matí, però els obrers no l’havien deixat entrar. Havien col·lectivitzat l’empresa, afirmaven. El senyor Molins havia pogut parlar amb un membre del comitè. Com administrarien la fàbrica? Com s’ho farien per comprar cotó quan s’acabessin els estocs? Com pagarien les comandes i comercialitzarien el gènere? S’havia ofert a ajudar-los amb la seva experiència, però el sindicalista li havia respost, sarcàstic, que se’n tornés a casa: ja no els calia cap amo, ni cap gosset de l’amo.

—No crec que es puguin queixar de mi —va dir el pare.

—Els ànims estan molt exaltats, senyor Antoni.

Poc després, al vestíbul, quan ja s’acomiadava del senyor Molins, el pare va reiterar-li que no pensava abandonar la família a Barcelona per amagar-se a cap consolat. Encara tenia l’esperança que els governants fossin dignes d’aquest nom i es decidissin a actuar, i que en cosa de dies es restablís l’ordre. Més valdria que tots aquests fusells s’utilitzessin per combatre i reduir els militars insurrectes, i no per matar innocents a Barcelona!

Quan el senyor Molins va haver sortit, el pare va fer-me un petó al front i va abraçar la mare. Una guerra! Una guerra llarga! Com era possible? Qui serien els nostres?

—Ja no n’hi ha, de nostres —va dir el pare, greu—. Guanyi qui guanyi, nosaltres ja hem perdut.

Abans de sopar, la mare va penjar la senyera a la balconada que donava al passeig, com si amb això volgués marcar la nostra casa amb quatre barres vermelles perquè l’àngel de la mort passés de llarg.

Vam sopar envoltats d’un silenci tan dens que, al menjador, se sentia com l’aire movia les cortines. La por es concentrava en els ulls de la mare i en el lleu tremolor de les mans de la Carmina mentre ens servia.

La senyera del balcó no ens va salvaguardar: els àngels de la mort van comparèixer aquell mateix vespre. Quan ja havíem fet postres, vam sentir uns cotxes que s’aturaven davant de casa, portes que s’obrien i es tancaven, veus de gent que parlava en veu alta i, de seguida, aquells cops al portal del jardí. El pare va dir a la Carmina que portés l’Anna a dalt i que no se’n separés ni un moment. Tot seguit, amb els cops, va ressonar a través dels finestrals oberts la veu irada d’un home:

—Obriu el portal o el fotem a terra!

—Què fem, Antoni? —va dir la mare, anguniada.

El pare, esforçant-se a mantenir la serenor, va ordenar a la Càndida que anés a obrir. Va aixecar-se per acompanyar-la fins al rebedor. La mare em va ordenar que pugés amb l’Anna, però jo vaig córrer a agafar la mà del pare.

—Jo em quedo aquí. —Volia estar amb ell, on fos. La Càndida va baixar l’escalinata amb la clau a la mà i es va acostar al portal. Des de l’entrada vèiem les ombres dels homes al carrer, expectants darrere la reixa. La Càndida, després de parlar-hi, es va girar cap a nosaltres.

—Diuen que volen parlar amb vostè, senyor Antoni.

—Que passin —va dir el pare, després d’una tensa pausa.

Obert el portal, els passos d’aquella gent van ressonar sobre la grava del jardí. En van entrar cinc; dos més es van quedar a fora, amb els cotxes. Eren uns homes de cara fosca, mal afaitats, vestits amb granotes, amb fusells a l’espatlla. Mirant-los, vaig estrènyer més fort la mà del pare, que va dir:

—Vostès diran.

Un home gros, d’ulls petits i cara ampla, el nas aixafat, es va presentar com en Patxaco. Era l’únic que no portava fusell, sinó una pistola a la cintura. Al seu costat hi anava un individu prim i xuclat de cara, amb un ull cobert per un tel blanc. Just darrere venien tres nois, un d’ells amb un sac buit a l’esquena. El pare en va reconèixer un:

—Garcia! —va exclamar, sorprès—. Què hi fas, aquí?

Anava a acostar-s’hi, però alguna cosa el va frenar, potser l’esquiva hostilitat que va descobrir en la mirada del noi. En Patxaco va dir que eren una patrulla de control i que venien a fer un escorcoll. Teníem algú amagat? Un militar? Un capellà? El pare va dir que no.

També tenien ordre de requisar, va prosseguir en Patxaco, tots els objectes antirevolucionaris que tinguéssim. El pare va dir que no en teníem cap.

—¿Acaso no tienes imágenes religiosas?

—Bueno…

—En nuestra nueva sociedad, no hay lugar para la religión. Hay que extirparla como un tumor.

Va ordenar al de l’ull blanc i al noi del sac, a qui va anomenar Jan, que escorcollessin la casa, començant per les habitacions de dalt. Mentre els dos milicians pujaven l’escala, els altres, a indicació del pare, passaven al menjador, on la mare no s’havia mogut del seu lloc, pàl·lida com una morta. Els patrullers van deixar els fusells contra la paret i van prendre seient amb nosaltres. En Patxaco i en Garcia es van acomodar davant nostre i el tercer es va posar al meu costat: un noi ros i caravermell que feia pudor de suat i de fum. Com que ningú no deia res, només se sentien els passos dels dos que feien l’escorcoll a dalt. La Càndida, dreta vora la porta de la cuina, ens mirava a tots amb cara de prunes agres, evidenciant el disgust que sentia per la irrupció dels patrullers.

El ros i en Garcia no treien els ulls de la plata amb coca d’ametlles i pinyons, al centre de la taula.

—Tenen gana? —va preguntar-los el pare.

El ros va respondre que ja havien sopat, però que aquella coca feia molt bona cara. Mirant-me’l de reüll, jo em preguntava quants convents havia cremat per quedar impregnat d’aquell tuf de fum. La mare, esforçant-se a ser obsequiosa, els va dir que la Càndida havia fet la coca aquella tarda, i que si els venia de gust podien acabar-se-la. En quedava més de la meitat.

—Pues no te digo que no —va dir en Patxaco, i amb la ganiveta va tallar-ne una porció. Abans de tastar-la, va demanar a la mare si tenia xocolata. Xocolata desfeta. La mare, estranyada (a aquelles hores, xocolata desfeta?), va indicar a la Càndida que n’anés a preparar.

—¿Por qué tiene que ir ella? —va dir el ros. Va assenyalar la mare amb un dit—. Prepáralo tu.

Es va girar cap a la porta de la cuina per adreçar-se a la Càndida.

—Ya no hay criadas en Barcelona. ¿Acaso te gusta que te humillen así?

El pare anava a dir alguna cosa, però la mare va posar-li una mà al braç i va dir, aixecant-se, que amb molt de gust prepararia la xocolata per a aquells senyors.

—No som senyors —va dir en Garcia.

—Siéntate con nosotros, compañera —va dir el ros a la Càndida, que tenia les galtes enceses.

—No sóc cap companyera, i sé molt millor que tu on puc i on no puc seure!

Amb el cap ben dret, va seguir la mare cap a la cuina. En Patxaco va amollar una riallada.

—¡Vaya carácter!

Mentre es repartien la coca, el silenci va tornar a envair el menjador, trencat pels sorolls de dalt: calaixos oberts i tancats, mobles arrossegats, objectes caiguts. Ja m’imaginava el Sagrat Cor de l’habitació dels pares i la Moreneta de la capella ficada al seu sac de lladres, així com tots els crucifixos, rosaris i devocionaris que trobessin. Esperava que no molestessin l’Anna.

—Podría subir y ayudarles a encontrar lo que buscan —va suggerir el pare.

—Tú tranquilo, amigo —va dir en Patxaco.

La Càndida va posar cinc xicres a la taula. La mare, tot seguit, va omplir-les amb la xocolatera. Després de bufar la seva durant una estona, en Patxaco va sucar-hi un tall de coca, que es va posar a la boca inclinant-se endavant. Va fer un gest d’aprovació.

—¡De primera!

Els xarrups dels milicians es barrejaven amb els sorolls de dalt. De cop es va sentir l’estrèpit d’algun objecte estavellant-se a terra. El gerro xinès del passadís, vaig pensar. Adquirit pel pare a un antiquari de Londres feia tres o quatre anys. La mare, que s’havia tornat a asseure, plegava i replegava el seu tovalló, amb la vista baixa. Em vaig preguntar si trobarien el seu joier, amagat en un calaix secret d’un armari, a la seva cambra.

Finalment, vam sentir els passos dels dos milicians a l’escala: el que es deia Jan duia el sac mig ple i l’home de l’ull entelat, dos quadres sota el braç, que en Patxaco va examinar atentament, amb les celles juntes, com si fos un entès. Eren les nostres madones: una de Bernardino Luini i l’altra d’autor desconegut, també de l’escola de Leonardo da Vinci. Després que en Patxaco assentís tres vegades, el de l’ull entelat va deixar els quadres a terra, al costat del sac, i va seure a taula amb nosaltres. Vaig mirar el pare, imaginant-me com li dolia que aquells homes ens prenguessin les madones. No només pel seu alt valor monetari, sinó també (o sobretot) per la vàlua sentimental que tenien per a la família: l’avi Joan les havia adquirit en un viatge a Itàlia i s’havien estat a la nostra capella des del primer dia.

El pare va tenir el valor de dir:

—Estas pinturas no son antirrevolucionarias.

En Patxaco se’l va esguardar, impàvid.

—¿Son vírgenes, verdad?

—Claro, pero…

—La religión es enemiga del pueblo. Todos estos fetiches y engañabobos tienen que desaparecer.

—No som lladres, nosaltres —va dir en Garcia, que fins llavors a penes havia aixecat la vista de la xicra—. Si requisem tot això és perquè complim les instruccions del Comitè de Milícies.

El ros també va voler-hi dir la seva.

—No te quitamos nada, que conste. Todas tus riquezas han sido adquiridas con nuestro sudor. ¿De quién es esta mansión, en realidad? Ya basta de vivir a lo grande mientras las familias de los paletas que la construyeron se hacinan como conejos en las chabolas del Somorrostro o de la Torrasa.

Parlava amb acritud creixent.

—Para nosotros, amigo, vuestro lujo es un crimen.

El pare, pàl·lid, no deia res.

—La revolución es hija de vuestra codicia —va prosseguir el ros—. Mientras la pobreza y la enfermedad atenazaban al pueblo trabajador, vosotros aquí os pegabais la gran vida. Ya ves: ¡chocolate y coca de almendras!

—Cálmate, hombre —va dir en Patxaco, i es va adreçar al pare, conciliador—. El Rubio quiere decir que si nosotros entregamos nuestra sangre por la causa, es lógico que os pidamos que también vosotros contribuyáis con algo.

—I calés! Calés, també! —va exclamar l’home de l’ull entelat, amb un tall de coca a mig camí de la xicra a la boca—. On els tens, amic?

—Tots són al banc —va respondre el pare.

El patruller va intercanviar amb en Patxaco una mirada primer de contrarietat i després de desconfiança.

—No tens cap caixa forta, aquí?

—Sí, però només hi tinc alguns bitllets. Si vol, demà…

—¿Cuánto? —va preguntar en Patxaco.

—¿Aquí? A penas dos mil pesetas.

En Patxaco va fer un gest amb la mà, com mostrant al pare el camí vers la caixa forta. El pare va aixecar-se i va sortir del menjador, seguit per l’home de l’ull entelat. En tornar, al cap d’un parell de minuts, el milicià comptava els diners amb l’ull bo. Els va donar a en Patxaco, que se’ls va embutxacar sense mirar-se’ls.

—I les joies de la senyora? —va preguntar el milicià, tornant-se a asseure.

—També són dipositades al banc.

La mare, esforçant-se de nou a sortir del seu silenci, va al·legar que nosaltres sempre havíem estat demòcrates i catalanistes, i que el seu marit s’havia esforçat sempre a ser un bon patró.

Llavors en Garcia va replicar que el pare no era tan bon patró, ni tan sols bona persona, i li va retreure que un vespre d’hivern havia renyat el seu vailet, que amb la pilota havia trencat una bombeta, al defora de la fàbrica. El nen havia tornat a casa plorant perquè l’amo li havia dit que haurien de pagar la bombeta. El pare, perplex, va dir que se’n recordava, però que no havia anat ben bé així. No volia que ningú pagués la bombeta, i de fet ni tan sols l’havia renyat, al nen. Va explicar a en Patxaco que, sortint amb el cotxe de la fàbrica, ja de fosc, li havia dit al xòfer que s’aturés un moment i, abaixant el vidre de la finestreta, s’havia limitat a dir al marrec:

—I això qui ho paga, nen, el teu pare? —I que el vailet, espantat, havia agafat la pilota i havia fugit corrent. El pare va mirar en Garcia.

—No sabia que fos fill teu.

En Patxaco, per sorpresa meva, va fer costat al pare en aquesta absurda discussió per una bombeta.

—Bien hecho, amigo —va dir, i es va acarar a en Garcia—. Tu hijo se merecía una buena reprimenda. No se puede ir por ahí rompiendo bombillas. Además, ¿qué hacía un crío jugando delante de la fábrica, cuando ya anochecía?

—Hacía mucho frío.

—Pues por eso mismo. ¡Haberse quedado en casa!

—Es que en casa hacía más frío aún.

I va explicar que la mainada del barri, quan feia molt fred, anava a escalfar-se a la paret de la fàbrica, que estava calenta perquè a l’altre costat hi havia les calderes, i que els pares no cobraven prou per comprar-los abrics ni per adquirir carbó per tenir encesa l’estufa, i que passaven tant fred que anaven a estintolar-se contra els maons calents de la fàbrica fins a l’hora de sopar, i de vegades jugaven amb una pilota.

—I vostè… Tu el vas renyar i el vas fer fora.

Llavors el pare va dir que li sabia greu i es va disculpar amb en Garcia.

I el patruller ros va comentar que era una vergonya que els amos, vivint en casasses com la nostra, paguessin jornals de misèria als obrers, que no podien ni comprar llenya o carbó. A ell se li havia mort un fill d’una pulmonia. Set mesos, tenia. Passaven tant fred, a l’hivern, que de vegades se’ls esquerdava el càntir perquè l’aigua s’hi gelava. Fred i humitat. Per això va morir, el seu fillet.

—Y el cura se negó a oficiar un funeral por él, rompiendo el corazón a mi compañera. El maldito cuervo alegaba que como no estábamos casados por la Iglesia, mi hijo era fruto del pecado. Fruto del pecado, me dijo. ¡Qué hijoputa! No sé cómo allí mismo no le rompí la crisma.

Mirava el pare amb la ràbia injectada als ulls. El pare va dir, serè:

—D’això no en tinc cap culpa, jo.

En Patxaco, conciliador, va comminar el ros a no utilitzar aquell vocabulari. Tot seguit es va posar dret i es va eixugar els llavis amb una punta del mocador vermell que duia nuat al coll.

—Bueno, chicos. Nos vamos.

Tots vam aixecar-nos de taula, i jo vaig tornar a agafar la mà del pare. En Patxaco va donar les gràcies a la mare per la xocolata i la coca. Semblava que entre ell i el pare només hi hagués hagut un petit malentès, i que tot s’hagués resolt amb quatre bitllets, dos quadres, mig sac d’objectes requisats i una xicra de xocolata. Però al vestíbul, quan ja anaven a sortir, en Patxaco va posar-li una mà a l’espatlla.

—Amigo, tú te vienes con nosotros.

El pare va quedar com atordit.

—Tranquil·les —va dir el de l’ull entelat a la mare i la Càndida—. El portem al comitè per prendre-li declaració, i de seguida tornarà amb vosaltres.

El pare va besar la mare. I jo, agafada a la seva mà, no volia deixar-lo anar, però la Càndida me’n va desaferrar. Des de la porta vaig veure com baixaven l’escalinata i se l’enduien cap al portal. I quan ja el tancaven em vaig escapolir dels braços de la Càndida i vaig arrencar a córrer fins al portal i em vaig agafar a les reixes.

—Pare! —cridava, ofegada d’angoixa, perquè una veu dins meu em deia que no el veuria més.

I fou llavors que aquell noi dels tics, que s’havia quedat tota l’estona a fora, va acostar-se a la reixa i va dir-me:

—Torna a casa, noia.

Sense deixar de tancar els ulls, ara l’un, ara l’altre.

—Torna cap a dins.

I jo em vaig quedar agafada a la reixa mentre obligaven el pare a entrar en un cotxe.

—Pare! Pare!

I la mare, des de la porta, em deia que tornés, i la Càndida ja venia per arrossegar-me cap a dins, mentre en Patxaco s’acomodava al primer cotxe, rient d’alguna cosa que li acabava de dir l’home de l’ull blanc.

—Au, torna amb la teva mare —deia el dels tics—. No li passarà res, al teu pare, tranquil·la. Només és un tràmit.

I la mare cridava:

—Paula, vine!

I el cotxe d’en Patxaco ja es posava en marxa.

—Sube, Quilis, date prisa —va dir un company al milicià dels tics, que va pujar al cotxe on duien el pare, que s’havia assegut al costat d’un home pàl·lid i atemorit que, vaig suposar, també portaven a declarar. Quilis. I tots dos cotxes van desaparèixer en la nit, i jo em vaig posar a plorar en braços de la Càndida.

I ja no el vaig veure mai més, el pare.

Viu, vull dir.

L’endemà, algú va trobar el seu cos estirat vora la carretera de l’Arrabassada, amb un tret a la cara.