32

A l’andana, un home barbut que observava des d’una finestreta del primer vagó com carregaven els ferits al tren va cridar el meu nom. Vaig reconeixe’l de seguida: era l’Andrade, maquinista, vell company de l’Ateneu de Sants. En dir-li que em dirigia a Barcelona, va oferir-me el seu compartiment.

—Aquí podràs trencar el son sense que t’emprenyi ningú —va dir-me, un cop vaig ser a dalt.

El compartiment, ínfim, constava d’una tauleta i dues lliteres. Vaig preguntar-li a quina hora arribaríem a Barcelona.

—Fa de mal dir. Aquest tren és un cargol, i hem de descarregar ferits a Manresa i a Sabadell. De vegades, per acabar-ho d’adobar, ens desvien a una via morta perquè passin altres combois. Véns de permís?

Vaig dir-li que havia de resoldre un assumpte urgent i tornar al front l’endemà al vespre, no sabia com. L’Andrade em va dir que per a la tornada no em podia refiar del tren hospital, que no tenia horari ni calendari fix.

—Nun labori! —va exclamar, i va abandonar el compartiment.

Cruixit com estava, em vaig descalçar i em vaig estirar a la llitera inferior. De seguida em va envair un son tan profund que no vaig sentir arrencar el tren. Quan em vaig despertar, l’Andrade estava assegut al peu de la llitera, menjant un ou dur. A la tauleta hi havia, sobre un full de diari arrugat, un ou encara amb clova, un crostó de pa negre i una ampolla de vi.

Vaig incorporar-me, badallant. Per la finestra es veia l’andana d’una estació i se sentien veus de gent que anava i venia. Encara era de nit.

—On som?

—A Manresa.

De sobte em va assaltar una fam de llop. L’Andrade em va oferir l’ou de la taula, encara calent.

—Bullit amb l’aigua de la màquina, knabo! —Un cop pelat i salat, me’l vaig endrapar amb dues queixalades, acompanyat d’un rosegó de pa. En acabat, vaig fer dos glops de vi, directes de l’ampolla.

—Fa temps que no has baixat a Barcelona? —va preguntar l’Andrade.

Vaig eixugar-me els llavis. Després d’haver menjat l’ou, encara tenia més gana que abans.

—Des del juliol del 36.

Vaig treure les figues seques del sarró. Mentre ens les menjàvem, l’Andrade va recordar que la vigília de l’aixecament militar encara havíem coincidit a la classe d’esperanto de l’Ateneu. Des d’aleshores, ja no ens havíem vist més. Semblava que feia un segle.

—Trobaràs la ciutat força canviada.

I no només pels bombardeigs i per l’escassesa de productes bàsics, va afegir, brandant el cap amb aire fatalista. Ja no quedava cap rastre de la nostra revolució llibertària, ni milicians pels carrers, ni banderes roig-i-negres als balcons, ni cotxes pintats amb les nostres sigles. Tot se n’havia anat a can Pistraus amb els Fets de Maig.

—Els carrers són plens de guàrdies que el govern va fer venir des de València. Ai de qui gosi piular: primer van estomacar els trotskistes; ara ens toca a nosaltres. Bufa un mal vent, Quilis: els russos ja ens han fotut el llaç al coll.

La CNT només era forta als comitès d’algunes fàbriques, tot i que també aquí els marxistes ens rataven la tela dia a dia.

—Els xinos ens putegen sense parar —va lamentar-se amb amargor—. A la mínima, ens envien els guàrdies per atonyinar-nos o per ficar-nos en una txeca. En canvi, han fet sortir els capellans dels cataus on s’amagaven i els animen a oficiar misses, assegurant-los que ningú no els molestarà. T’ho pots creure? I els donen el carnet de la UGT perquè se sentin més protegits. Capellans de la UGT!

Vaig dir-li que, de fet, venia a Barcelona amb la intenció d’alliberar un amic, segurament tancat en una txeca.

—Tothom hi té algun company, a les maleïdes txeques. Em sembla que hi tanquen més anarquistes que fatxes.

—N’hi ha moltes?

—Uf, un fotimer! —I va posar-se a comptar amb els dits mentre les anomenava—: La Pedrera, l’hotel Falcón, el Círculo, les bodegues de l’Uruguai, el Seminari Major, els convents de Sant Elies i de Vallmajor, l’hotel Colón, algunes torres de la part alta com la Tamarita…

—El primer lloc on vaig, precisament, és l’hotel Colón.

—Doncs vigila que no t’hi quedis. Jo no fotria un peu en aquella llodriguera estalinista ni fart de vi.

Vaig dir-li que allà esperava trobar-hi una dirigent comunista que m’ajudaria.

—Vés molt amb compte. Kun singardeco!

Va sortir del compartiment quan va sonar un xiulet agut i llarg. Mig minut després, el tren es posava en marxa.

Després de fumar una cigarreta, vaig tornar-me a ajeure a la llitera. En despertar-me, el sol ja entrava per la finestreta. Travessàvem l’extraradi industrial de Barcelona. Aquí i allà es veien naus convertides en grans munts de runa on només quedaven dretes les xemeneies. No es veia encara gaire gent. Al cap d’una estona, el tren es va endinsar al Clot i va fer l’últim tram avançant a pas de tortuga. Arribats a l’estació del Nord, vaig saltar del vagó i vaig anar fins a la locomotora per acomiadar-me de l’Andrade. Em va dir que s’havia informat de com podia tornar al front aquell mateix vespre, si ja havia enllestit la meva comesa: hauria d’intentar agafar un tren de reclutes que sortia d’aquella estació cap a les nou. Vaig donar-li les gràcies per tot. Es va treure la gorra amb una mà.

—Adiaŭ, amiko!

Amb el sarró a l’esquena, vaig sortir de l’estació procurant passar ben lluny d’una parella de guàrdies que patrullava per l’andana. Tenia el permís signat per l’Antolín, però al sarró hi duia la caçadora d’en Pedro, amb la seva pistola en una butxaca. No volia que ningú, amb l’Star com a pretext, m’acabés liquidant en una cantonada. Calia anar amb seny. Em vaig posar en camí cap al centre. Tenia menys de dotze hores per trobar en Pedro. Passat l’Arc de Triomf, vaig enfilar Trafalgar i, després, l’antiga ronda de Sant Pere. Feia un matí lluminós, amb un cel que semblava acabat d’esbandir. Les botigues encara no havien obert, però davant dels aparadors, gairebé buits, ja s’hi formaven cues de dones callades i greus.

Vaig arribar de seguida a la plaça Catalunya. Una gran pancarta anava d’un extrem a l’altre de la façana de l’hotel Colón, entre el tercer i el quart pis: PARTIT SOCIALISTA UNIFICAT DE CATALUNYA. Sota la pancarta penjaven dos retrats de Lenin i de Stalin, tan grossos que cada un tapava quatre finestres de l’edifici. M’hi vaig acostar amb cautela. A l’entrada, un guàrdia, abans que pogués dir-li res, em va demanar els papers amb cara de pocs amics. Vaig mostrar-li el permís i la meva placa identificadora. El guàrdia, uniformat de dalt a baix i amb el corretjam ben enllustrat, esguardava altivament el meu jersei de cremallera, la meva boina, els pantalons apedaçats que duia i les meves botes brutes i gastades. Després d’examinar el permís, em va indicar amb un gest brusc que passés a la recepció. Allà vaig donar el paper a una noieta de cabells arrissats que estava darrere el mostrador, amb un braçal vermell, tot demanant-li si podia veure la camarada Núria Grau. Em va preguntar el motiu, mentre apuntava el meu nom en una llibreta. Vaig limitar-me a dir que era amiga meva i que, havent vingut de permís, volia saludar-la. La noieta, després de tornar-me el paper, va despenjar un telèfon i va fer una trucada. Vaig sentir que donava el meu nom.

Al cap d’uns segons, la Núria baixava per les escales, alegre i lleugera com una daina, amb faldilla i una camisa de quadres.

—Quilis!

Va abraçar-me com si fóssim amics d’anys, i em va fer un petó a cada galta.

—Què hi fas, a Barcelona?

Va mudar l’expressió en veure’m tan emmurriat.

—Què passa?

—En Pedro —vaig dir—. No sabem on és. Van detenir-lo a l’hospital de Binèfar.

Em va mirar amb ulls alarmats, plens de sobtada angoixa.

—Qui?

No volia pronunciar el nom del SIM, amb la noieta del braçal vermell pendent de les meves paraules.

—Ja t’ho pots pensar.

—Anem al meu despatx.

Em va agafar pel braç i em va dur fins a un ascensor. Va pitjar el botó del tercer pis. Tot pujant, vaig explicar-li com havien estovat i detingut en Pedro tres setmanes abans.

—Van ser els mateixos dos paios de Sarinyena, Lucio Bayo i el Rus. Te’n recordes? No ho vaig saber fins ahir, gràcies a un sanitari de l’hospital de Cervera que també et coneix, un tal Cinto, i he vingut tan ràpid com he pogut. Només tinc unes hores: me’n torno al front aquest vespre. He pensat que em podries donar un cop de mà, si encara no l’han pelat.

La Núria, a més d’anguniosa, semblava sulfurada.

—Són dels vostres, Núria —vaig dir—. Això del SIM no ens ho vam inventar nosaltres.

—El SIM té unes atribucions ben específiques, que no inclouen de cap manera empresonar un oficial de la República sense cap justificació.

Vam sortir de l’ascensor i, per un corredor emmoquetat, vam arribar al seu despatx, que era un salonet encortinat, amb una taula de caoba i dues butaques de cuiro.

En un pany de paret hi havia dos cartells que no encaixaven gens amb el luxe de l’habitació. Un era de la UGT, amb un pagès cavant una vinya amb l’aixada: CAMPEROL! LA REVOLUCIÓ NECESSITA EL TEU ESFORÇ. A l’altre, un soldat caigut, amb sang al front i el fusell a terra, aixecava el cap i assenyalava l’observador amb un dit: I TU, QUÈ HAS FET PER LA VICTÒRIA?

La Núria es va asseure darrere la taula i va despenjar un telèfon. Tot seguit, indecisa, va tornar-lo a penjar, com si no sabés a qui adreçar-se.

—On pot ser? —va preguntar-me—. En tens alguna idea?

—Suposo que en una de les vostres txeques.

—Preventoris.

—Digue’n com vulguis. Jo en dic txeques. M’han dit que n’hi ha una aquí mateix, als soterranis d’aquest hotel.

La Núria va posar-se a la defensiva.

—La revolució té molts enemics.

—Com en Pedro?

—No. Com quintacolumnistes, sabotejadors, desertors, espies… No és legítim que ens defensem?

Va fer un gest amb la mà, com volent dir: deixem-ho córrer, ara no discutim. Després de reflexionar un moment, es va aixecar, decidida. Vam sortir del despatx i vam baixar per l’escala fins al segon pis, on va trucar a una porta. Una veu masculina, des de l’interior, va dir que passés.

—Queda’t aquí —va dir-me la Núria en veu baixa, abans d’obrir la porta.

Va passar cap a dins, ajustant la porta. Des de fora, només sentia el rumor de la conversa, amb llargues pauses. Al cap d’uns minuts, el to va començar a pujar, fins que la conversa es va convertir en una forta discussió. La Núria cridava:

—Avui mateix!

I l’altre replicava que era impossible, i pronunciava les paraules «sedició» i «conspiració antirevolucionària». La Núria repetia:

—És mentida!

—Núria: no permetis que t’ofusquin els sentiments personals.

—No n’has de fer res, dels meus sentiments. Si no m’ajudes, vaig a veure en Comorera.

—T’estàs comportant com una ridícula petitburgesa!

Em vaig fer a un costat quan vaig veure que s’obria la porta. El de dins encara va dir a la Núria, abans que sortís:

—Vigila bé què fas, camarada, no tolerarem segons quins comportaments i actituds. T’ho adverteixo.

La Núria va respondre amb un cop de porta.

—Qui és, aquest paio? —vaig preguntar-li mentre refèiem el camí cap al seu despatx.

—Un imbècil.

De nou al seu despatx, sense asseure’s, va telefonar a no sé qui per cancel·lar la seva assistència a un míting programat per al migdia amb les treballadores de la Sedeta.

—Ho sento —es va justificar—, m’ha sortit un assumpte urgent que he d’atendre amb la màxima prioritat.

Tot seguit va entrar a una habitació annexa al despatx i va ajustar la porta darrere seu. Mentre esperava, vaig acostar-me a la finestra, vaig enretirar la cortina amb una mà i vaig mirar la plaça. Una gran bandera tricolor onejava a la Telefònica, una parella de guàrdies fumaven al peu d’una estàtua, i homes amb barret i americana creuaven la plaça. Em va semblar que havíem tornat a la Barcelona d’abans del 36. Encara badava, un pèl atordit, quan la Núria va sortir de l’habitació vestida com a Sarinyena, amb l’uniforme i un mocador roig al coll, la pistoleta a la cintura.

—On anem, capitana?

—Al Casal.

—Quin Casal?

—El nostre.

—És lluny?

—No.

Abans de sortir, vaig treure del sarró la caçadora de cuiro i vaig demanar-li que la guardés allà, tot advertint-la de la pistola. Va penjar-la a l’armari de l’habitació.

—Som-hi.

Vam sortir de l’hotel i vam pujar pel passeig de Gràcia. Ben aviat vaig veure que ens dirigíem a l’antic Círculo Ecuestre, el club més exclusiu de la burgesia catalana, que ara, segons indicava una gran pancarta a la galeria de columnes del primer pis, ostentava el nom de CASAL CARLES MARX.

El guàrdia de l’entrada ja devia conèixer la Núria, perquè va deixar-nos passar sense preguntar-nos res. Vam pujar al primer pis per una àmplia escalinata de marbre. Els cortinatges, els sostres alts, les columnes i les estàtues clàssiques configuraven un espai més sumptuós encara que l’hotel Colón. Ja triaven bé els edificis que confiscaven! A una de les estàtues, una dona despullada, li faltava un braç i mostrava tot d’impactes de bala al tors i al cap.

—Això van fer-ho els teus —va dir la Núria—, quan l’edifici encara era vostre.

Massa poc, vaig pensar.

Ja al primer pis, vam creuar-nos amb dos o tres revolucionaris d’americana, corbata i armilla.

La Núria va avançar tota decidida fins a un home que escrivia a màquina en una taula, davant una gran porta de fusta treballada amb marqueteria. Va demanar-li pel camarada Comorera. L’escrivent va dir-li que el secretari general estava reunit a la Generalitat. Va informar-la que podia parlar amb el camarada Víctor.

La Núria va dirigir-se cap a una porta més petita, i va entrar sense trucar. Com que no va dir-me res, jo vaig passar darrere seu. Vam trobar el camarada Víctor assegut en un despatx. Era un home amb entrades, nas tort i boca petita que va rebre cordialment la Núria, tot reservant per a mi una mirada obliqua i freda. Parlava amb accent de Lleida.

La Núria va explicar-li la situació, i, tal com havia succeït amb l’altre camarada, les bones formes i el to cordial aviat van deixar pas a l’aspra discussió.

—Et dic que jo no m’encarrego d’aquests assumptes —va dir el camarada Víctor—. Només sé que, si l’han detingut, deu ser per algun motiu provat.

—El conec bé, Víctor, i sé que és un bon oficial de la República.

—Tu ho saps, però nosaltres no. T’ho repeteixo: no puc fer-hi res.

—Qui se n’ocupa, doncs, d’aquests assumptes?

L’home, posant-hi una cara d’agafar-se les paraules de la jove camarada amb una infinita paciència, va reflexionar un moment.

—Potser l’Eusebi…

—Telefona-li.

—Escolta…

—Fes-ho.

El camarada, sospirant, va marcar un número. Després d’enfocar l’assumpte d’en Pedro amb el seu interlocutor, va estar una estona escoltant. De tant en tant repetia alguna cosa, amb l’evident objectiu que l’escoltés la Núria.

—Maig…, indisciplina…, abandonar… sense rebre’n l’ordre…, a Barcelona…

La Núria, exasperada, va arrabassar-li el telèfon.

—Tot això és fals, camarada Eusebi. Aquest tinent va quedar-se al seu lloc. Igual que fa poques setmanes, quan el seu batalló va frenar un atac de la legió a Bellver de Cinca, defensant-se heroicament i causant un gran nombre de baixes a l’enemic. Va ser ferit al final del combat. El mateix dia, dos agents del SIM van detenir-lo a l’hospital de campanya. A més, també t’he de dir que el tinent Amargo em va salvar la vida, encara que això et pugui semblar una insignificant anècdota. Em van ferir en la mateixa acció en què van perdre la vida la camarada Conxa i el nostre conductor, l’Aurelio. En plena desbandada, el tinent Amargo em va recollir i em va salvar de caure a mans dels feixistes. Si no fos per ell, ja estaria afusellada. I ara em parleu de rebel·lió, sedició i activitats contrarevolucionàries? Tot això és fals, i ho declararé on sigui.

Respirava agitadament, amb la cara congestionada.

—Vull saber on és!

No sé quina excusa li va donar el tal Eusebi, però ella encara es va sulfurar més. Va restar en silenci, escoltant el telèfon.

—M’importa un rave. Vull saber on el teniu!

Va tornar a escoltar, i va ajuntar les celles.

—Això és personal!

Va penjar com si clavés una martellada.

—Què ha dit? —va preguntar-li el camarada Víctor.

—Diu que intentarà obtenir alguna informació, i que ara et truca.

—Et veig molt encesa, Núria. No deixis que t’afecti una relació privada. Les acusacions que pesen sobre aquest home són molt greus, i necessitem els noms dels seus còmplices. Homes com ell van corrompre la revolució, ho saps prou bé.

—Homes com ell? Se’n va anar al front des del primer moment.

Vam romandre en un silenci incòmode fins que va trucar el camarada Eusebi.

—Vol parlar amb tu —va dir el camarada Víctor, passant-li l’aparell.

La Núria va escoltar una estona. Semblava alleujada.

—D’acord, d’acord. Sí. Jo en responc. Gràcies, camarada.

Va escoltar un moment més.

—Preventori D? On és? Sí, sí. És clar que ho sé.

Vaig respirar: almenys era viu, i semblava que ens el tornaven.

—No és cap tracte especial —va dir la Núria al telèfon—. És la justícia.

Una altra pausa.

—D’acord, a les tres.

Va allargar l’aparell al camarada Víctor, que va penjar.

—Núria: t’he de dir que desaprovo la teva conducta.

—Hi ha algunes coses que jo també desaprovo, i ja és hora de parlar-ne. Ja ens veurem al Comitè Central.

Vam sortir del Casal. De tornada al Colón, va dir-me que tenien en Pedro tancat al convent de Vallmajor. A l’hotel, amb una trucada, va aconseguir que li assignessin un cotxe amb conductor per desplaçar-s’hi a les tres. Mentre l’esperàvem, vam dinar a la braseria de la planta baixa, força ben assortida.

Tot menjant, la Núria em va explicar que en Pedro quedaria en llibertat provisional, sotmès a la vigilància i el control del SIM, a l’espera de la resolució definitiva del seu cas, que comportaria (així ho esperava) la retirada de tots els càrrecs. Abans de sortir del preventori, li farien signar un paper pel qual es comprometia a no revelar cap circumstància del seu empresonament, sota perill d’incórrer en un acte de traïció.

—Així, no podrà tornar amb mi al front?

—S’haurà de quedar a Barcelona fins que es resolgui l’expedient.

—On s’estarà?

—Tinc una tia que viu al Raval. Li demanaré si pot fer-li un lloc al seu pis.

La Núria, de tant en tant, saludava algun conegut. Va intercanviar quatre frases amb un noi barbamec que, segons va aclarir-me després, dirigia l’emissora de ràdio del PSUC, amb seu a l’hotel, com les Joventuts Socialistes i la UGT.

Dues taules més enllà hi havia cinc nois russos, enriolats i caravermells. Vaig preguntar-li si eren agents del SIM.

—No —va respondre—. Són pilots que instrueixen els nostres aviadors.

Fos com fos, voltat de tants camarades, jo em sentia com un peix en un rostoll. De postres, ens van servir un gelat de maduixa: feia anys que no en menjava.

—Ja veig que no us esteu de res.

—Guanyar la guerra no depèn pas d’un gelat de maduixa.

—De què depèn?

—En primer lloc, de la nostra unitat contra els feixistes. Segonament, que França es decideixi d’una vegada a obrir la frontera i deixar passar tot el material de guerra que hem adquirit i que s’està florint a les seves duanes.

L’automòbil va arribar a quarts de tres. Vam seguir el passeig de Gràcia fins al Cinc d’Oros, des d’on vam trencar a l’esquerra per la Diagonal, en direcció a la part alta de la ciutat. Poc després, ens aturàvem davant un convent voltat d’una tanca d’on sobresortien tres palmeres i, al darrere, la part superior de la façana d’una església amb un campanar punxegut. La Núria va entrar pel portal després de parlar amb el guàrdia que el custodiava. Jo vaig quedar-me a fora, passejant vora la tanca, mirant d’espassar-me el neguit que em rosegava.

El portal no es va obrir fins al cap de vint minuts. Vaig córrer a ajudar la Núria, perquè en Pedro a penes podia caminar. En veure’l, vaig quedar esbalaït. Estava fet un cristo, ple de nafres a la cara, els ulls enfonsats i sec com un clau. Arrossegava un peu.

—Collons, nano, què t’han fet?

Va fer un esforç per somriure.

—Una mica de tot.

Respirava amb dificultat, i feia gestos de dolor amb segons quins moviments. Tenia, va dir, dues costelles trencades. Vaig ajudar-lo a arribar al cotxe. Feia pudor de brut i de suat.

Després d’acomodar-lo, amb algun gemec, al seient de darrere del cotxe, vaig asseure’m al costat del conductor, a qui la Núria va indicar que ens portés fins al Raval. Va explicar a en Pedro que s’estaria a casa de la seva tia Berta.

—I el batalló? —va preguntar-me en Pedro.

—A la reserva, prop de Tàrrega. Me n’hi torno aquest vespre. Sí, noi, Tàrrega. Poc després que et ferissin, vam recular fins al Segre. Ara el front sembla estabilitzat, però els fatxes han ocupat Lleida, Balaguer i la central de Camarasa.

—Tens gana? —va preguntar-li la Núria.

—Ja no ho sé, què tinc.

Durant el trajecte cap al Raval, ens va explicar que era viu de miracle.

—Éreu molts, a cada cel·la?

—Devia ser una txeca de luxe, perquè tenía una cel·la individual. Llàstima que estar sol també crema…

La seva cel·la era un catau minúscul, va dir, poc més gran que un sepulcre, d’uns 2,50 metres de llarg i 1,50 d’ample, de sostre baix, una conillera pudent i humida, freda, il·luminada amb un focus que l’enlluernava i amb les parets enquitranades. Sobre el quitrà hi havia pintat tot d’estranyes espirals que el marejaven tan bon punt obria els ulls. Petit com era l’espai, no podia ni fer dos passos, perquè el terra era ple de rajols que sobresortien, clavats en vertical, i només s’hi podia moure fent estranyes maniobres. Per dormir, només hi havia una mena de llitera d’obra, tan inclinada que costava mantenir-s’hi i, tan bon punt s’adormia, el cos lliscava i queia. Tot semblava pensat per fer embogir el pobre desgraciat que anava a parar entre aquelles quatre parets.

La Núria estava entre indignada i desconcertada.

—No em miris així, Quilis —va dir-me en trobar els meus ulls al retrovisor—. Ni jo ni la majoria dels meus camarades no en tenim cap culpa. Ja ho sabem, que la revolució no és perfecta. Tampoc no ho era, la vostra, cal que t’ho recordi? Lluitarem per fer-la millor.

L’automòbil ens va deixar prop de la plaça del Bonsuccés. La Núria ens va dir que anava a avisar la tia Berta, que vivia molt a prop. Mentrestant, podíem menjar alguna cosa en un bar. En Pedro i jo vam ficar-nos al primer que vam trobar. Vaig demanar vi i el plat del dia: faves amb botifarra negra.

Quan van portar-li el plat, en Pedro s’hi va llançar, afamat com un tigre.

—A poc a poc. No mengis tan de pressa, que et farà mal.

Galta-xuclat, amb els ulls enfonsats, tenia les mans esquelètiques, reduïdes a la pell i l’os. Semblava que li costava aguantar el cap sobre el coll. Quant temps hauria sobreviscut si no l’haguéssim tret? Em va dir, tot devorant les faves, que només li donaven un plat al dia.

—Si se’n pot dir un plat. Era una mica d’aigua bruta, amb quinze o setze cigrons i, si hi havia sort, un tallet de cansalada.

Va aixecar el got de vi amb dificultat, com si pesés un quilo.

—No et deixaven sortir mai de la cel·la?

—Per desgràcia, sí. A fora encara era pitjor.

Quan començava a estar tip, va dir-me:

—Gràcies per haver-me tret d’allà.

—Digue-li a la Núria, això, que per defensar-te ha plantat cara als caps grossos del PSUC.

Mentre fumava una cigarreta, va dir:

—No he denunciat ningú.

—Ja m’ho penso.

A més de tancar-lo en aquell catau, li havien fet de tot perquè signés un document delatant un conjunt d’oficials de la 119a. S’hi havia negat sempre. El colpejaven amb bastons recoberts de cuiro i amb porres de goma plenes de perdigons. O li ficaven el cap en una galleda plena d’aigua, i no l’hi treien fins que sentia que anaven a explotar-li els pulmons. També li havien aplicat descàrregues elèctriques als testicles. Un dia, Lucio Bayo havia simulat que li disparava amb una pistola: sentia el clic de l’arma descarregada i, tot seguit, la riallada d’aquell sàdic fastigós.

La Núria va tornar al cap de poc. Va dir-nos que la tia Berta s’avenia a tenir-lo al pis. Amb un parell de setmanes de repòs i bons aliments, quedaria com nou. Mentrestant, ella intentaria arreglar tots els malentesos per tal que pogués reincorporar-se a la companyia.

Mentre la Núria pagava a la barra, vaig ajudar en Pedro a aixecar-se. Em va passar un braç per l’esquena per poder recórrer, arrossegant una cama, el poc tros que ens separava de ca la tia Berta.