5

(RVD. P. GENÍS DE GUALBA)

Quan pararan de ressonar dins meu? Cops de martell dins un taüt de pi. Que Déu l’hagi perdonada.

Mentre la dona llegeix la carta, els ulls se me’n van cap a la fotografia emmarcada, al costat d’una ràdio, damunt la calaixera del menjador. Sobre una moto, un home robust, amb mostatxo i boina, amb un peu a terra, que té una nena a coll: prima, de cabells negres, els ulls brillants i foscos.

És ella.

Uns transparents blancs cobreixen els finestrons del balcó. La claror del carrer il·lumina una tauleta rodona amb un pilonet de roba ben plegada i, al costat, una màquina de cosir. En un racó hi ha una estufa, que sembla apagada. Em poso les mans dins les mànigues de l’hàbit: fa més fred aquí que al carrer.

Encara llegeix la carta. Una dona baixeta, amb la pell gairebé tan blanca com els cabells, curts i arrissats. En obrir la porta, ha quedat ben parada. Un frare? M’he presentat, i amb quatre paraules li he explicat per què era allà. Ha agafat el sobre que li allargava i m’ha preguntat per la Clara. En un hospici, he dit. Quin? Segurament la Maternitat, no ho sé del cert. Seguint-la cap a dins, he vist que caminava coixa, amb la sola d’una sabata molt realçada.

Un cop asseguts al menjador, m’ha explicat que, dos dies abans, en anar a visitar la Núria a la presó de dones, un agent li havia comunicat que la seva neboda ja no necessitaria les quatre mandarines que li portava.

—Només això: «Se ha ejecutado la sentencia». Fredament, com si parlés d’una bestiola!

Els ulls se li enaiguaven, tot i que feia visibles esforços per controlar-se. Amb mans tremoloses ha desplegat la carta.

—El cor em va pujar a la gola i em vaig posar a cridar com una esperitada. Els guàrdies van amenaçar de detenir-me. Ja no era només per la pobra Núria: jo volia saber on era la nena, i els exigia que me la donessin. D’una empenta em van fer caure a terra, i dos guàrdies em van arrossegar fins al carrer com si fos un sac. Però no callaré, és clar que no. Aquests criminals no em prendran també la nena. La Clara ha d’estar amb mi. A la Maternitat, diu?

—És possible. Ja li dic que no ho sé del cert.

—Doncs hi aniré —ha dit ella, amb resolució, traient-se les ulleres d’una butxaca i posant-se-les per llegir la carta—. Me l’hauran de donar!

Davant meu, la bona dona llegeix i rellegeix la carta, com si volgués comprendre alguna cosa que se li escapa, aturant-se aquí i allà en una línia, en una paraula, tornant endarrere i començant de nou. De tant en tant, passa un mocador per sota de les ulleres i s’eixuga una llàgrima. Jo no dic res.

Si va a la Maternitat, també la foragitaran a empentes.

Passats dos o tres minuts, plega la carta molt a poc a poc i la fica dins el sobre. Llavors allargo la mà damunt la taula, amb el segon sobre.

—Aquesta és per al pare de la criatura. Pedro, oi? La Núria em va dir que vivia a França. És millor que, de moment, la guardi vostè.

Amb molta cura, com si es pogués trencar, deixo el sobre al costat de l’altre. Li pregunto si el coneixia. Fa que sí, abaixant els ulls cap als dos sobres.

—Quan sàpiga que la Núria és morta i que no sabem on para la nena…

Em demana que li parli de l’última nit de la Núria. Ho faig per sobre, sense esmentar la desesperació dels seus últims moments, perquè no vull mortificar-la més. La pobra dona sospira.

—Em deixaven visitar-la un cop per setmana —diu, traient-se les ulleres—, però mai no vaig poder parlar-hi amb calma. La sala de visites era un guirigall de gemecs i plors, els visitants estàvem molt separats de les preses i tothom parlava a crits. Era un horror. I em trencava el cor veure la menuda als seus braços, maca com un sol, a quatre passos de mi, i no poder abraçar-la ni fer-li un petó. I, després, anar-me’n i haver de deixar-les allà dins, passant fred i fam. Només calia veure la Núria per endevinar les privacions que patia: cara-xuclada i seca com un clau, amb el cap rapat… Va donar mamar a la menuda fins que ja només li sortia sang dels pits. Jo feia el que podia: els pocs diners que arraconava els he gastat per trobar menjar d’estraperlo.

Amb fermesa, recalca:

—Aquesta nena ha d’estar amb mi! Fins que no pugui donar-la al seu pare, ha d’estar amb mi. Aniré a la Maternitat.

—Em temo que no la deixaran passar. Ni se l’escoltaran.

—A la presó, no van voler dir-me on havien enterrat la Núria. Que ho sap, vostè?

Al fossar de la pedrera de Montjuïc. Sense làpida i sense nom, dins un taüt bast i matusser, com la majoria dels afusellats.

—Jo només sóc un frare que no sap res. —Què en trauria de dir-l’hi? Més dolor, només—. Hauria de parlar amb un advocat.

—Els advocats són cars. I ja no em queda ni cinc.

M’explica que abans de la guerra era mestra, però que els nacionals van depurar-la el 39. Amb una mà assenyala cap a la tauleta i la màquina: només guanya quatre cèntims cosint per a una modista. Sort que té, al terrat, dues gallines en una gàbia. Sense els ous, ja s’hauria mort de fam.

—A més, què hi faria, un advocat?

—Almenys podria reclamar el cos de la Núria per enterrar-lo com Déu mana. Pel que fa a la nena, suposo que en podria sol·licitar la custòdia.

—Me la donarien? Nosaltres, els vençuts, no en podem esperar res, d’aquesta gent. Ja és molt que no ens engarjolin a tots.

Fa dies que jo també me’n sento, de vençut. I cansat. Li pregunto si la nena de la foto de la calaixera és la Núria. Assenteix. I l’home del mostatxo, diu, és el seu germà, el pare de la Núria.

—Sort que és mort, pobre Bernat!

El juliol del 36, m’explica, havia combatut a les barricades del Raval i de les Drassanes. Era militant de l’Esquerra, però al cap d’alguns dies se’n va anar al front amb la columna Karl Marx. En pocs mesos van ascendir-lo a tinent, i després a major. Va morir a Terol.

S’aixeca i va coixejant cap a la calaixera. S’ajup per obrir un calaix, d’on ha tret una capsa de puros. Què…?

—Aquí guardo algunes coses que es van publicar arran del consell de guerra de la Núria. Sumarísimo, en deien… Una pantomima! Set acusats, tots jutjats alhora malgrat les diferents circumstàncies i ideologies. Catalanistes, anarquistes, comunistes: tots al mateix sac.

S’asseu i obre la capsa. Retalls de premsa.

—Tots foren acusats de rebel·lió militar i condemnats a mort. Faria riure si no fes plorar: qui s’havia rebel·lat contra qui?

Agafa un dels retalls i torna a posar-se les ulleres.

—Escolti què diuen de la Núria, aquests ximples: «Individua peligrosísima y nefasta para el Glorioso Movimiento Nacional».

N’agafa un altre i, amb un dit, busca una línia.

—«Hija de un oficial del ejército rojo muerto en Teruel y secretaria general de las Juventudes Socialistas Unificadas de Cataluña. En su huida hacia Francia con la turba rojo-separatista, dio a luz en Figueras a una hija de padre desconocido».

Per què em llegeix tot això? Escolto i callo.

Desplega un tercer retall, més gros que els altres. És una pàgina de La Vanguardia, amb una foto de la Núria, amb una camisa de quadres, parlant davant d’un micròfon, amb un braç aixecat.

—Aquesta és de la tardor del 37. Un míting a la Monumental. No cal dir que aquesta foto va ser utilitzada en contra seu al consell de guerra.

Observo la foto en un compassiu silenci, fins que plega els tres retalls i els desa dins la capsa de puros. Llavors pregunto:

—Per què no se’n va anar abans amb el pare de la nena?

—Estava convençuda que la guerra faria un tomb, i que Catalunya mai no cauria en mans dels feixistes. Només va canviar de parer quan faltaven pocs dies per la caiguda de la ciutat, quan ja es veia que no hi havia res a fer i tothom fugia cap a la frontera.

Es treu les ulleres i se les posa en una butxaca de la bata.

—I, de cop, un dia truquen a la porta i me la trobo davant, pàl·lida com una morta, amb una criatura als braços, acompanyada d’una noia estrangera. Em vaig quedar de pedra. Li vaig preguntar: «D’on surts, desgraciada? T’ha vist algú?», tot agafant la criatura, molt menudeta, preciosa.

Ajunta les mans sobre la taula, entrellaçant els dits.

—La noia que l’acompanyava era una infermera anglesa que al cap d’uns quants dies, quan va tenir els papers, se’n va tornar a Londres. Després, amb la guerra d’Europa, es veu que l’han fet tornar a Barcelona, però ara ja no fa d’infermera… M’ha visitat tres o quatre vegades amb llaunes i fruita per a la Núria. Ahir mateix, en saber la desgràcia, va venir-me a veure, molt afectada.

—Com van descobrir-la, a la Núria?

—Vaig prendre totes les precaucions perquè ningú no sabés que era al pis: res de sortir al carrer, abocar-se al balcó ni pujar al terrat. Parlàvem sempre en veu baixa. Amb tot, la Núria estava molt neguitosa i a mi em feia un salt el cor cada vegada que se sentien sorolls a l’escala. No podíem evitar, és clar, que la petita plorés de tant en tant. Era un temps terrible, més i tot que el d’ara: denúncies i delacions, escorcolls i arrestos eren el pa de cada dia. Tot Barcelona semblava plena de falangistes. I molta gent volia fer mèrits, delatant a qui fos. Havíem d’anar amb el cap baix i la llengua lligada, tancar-nos dins el pis i anar fent la viu-viu. Al final va passar el que era inevitable: algú ens va denunciar, i ja els vam tenir aquí, picant a la porta i cridant com energúmens. Van detenir la Núria, i es van emportar també la nena. Dos d’ells van quedar-se al pis i m’ho van regirar tot, buscant vés a saber què: calaixos buidats, llits desfets, armaris esbarriats. No van trobar res per endur-se, només uns llibres de poesia, els únics en català que conservava. Van dir que m’acusarien d’encobriment, i que acabaria a la presó, fent companyia a la Núria. «¡Ya te llegará tu hora, maldita bruja coja!», cridava el més furibund, que m’hauria estovat si no fos que l’altre va retenir-lo. Aquell malànima se’n va anar del pis dient que Franco hauria d’haver fet amb Barcelona el mateix que Escipió amb Cartago: arrasar-la fins als fonaments i llaurar la terra amb sal.

Tot això és molt lamentable, però jo no hi puc fer res. Se’m fa tard i me n’hauria d’anar. Em tornen al pensament els ulls implorants de la Núria, a la platja. M’esqueixa l’ànima, aquest record, però…

Em poso dempeus.

—La nena ha d’estar amb mi —repeteix ella, també aixecant-se.

—Seria el més just.

—Amb mi o amb el seu pare. Per què ha d’anar a l’hospici, si té família? ¿No li han fet prou mal assassinant-li la mare, aquesta colla de carnissers?

Amb la mà, li demano que no aixequi tant la veu. Si algú la sent…

—Ja poden venir a fer el fatxenda amb les seves corretges i les aranyes al pit, sí senyor, i ja pot venir el mateix Franco, si vol. Què més puc perdre, jo? Si es pensen que m’arrauliré i callaré, estan molt equivocats. La Clara ha d’estar amb mi.

—Confiem en Déu.

Fa un gest de contrarietat.

—No em demani tant. Vostè sí que podria ajudar-me… A vostè el deixarien passar, a la Maternitat, i podria parlar amb algun responsable i deixar clar que aquesta criatura té una família, i que ha de ser tornada.

—Jo només sóc un pobre frare.

—A vostè se l’escoltaran.

Vacil·lo un moment. Ja hauria d’anar-me’n, jo. Sortir. No puc comprometre’m a res.

—Miraré què puc esbrinar… Si sabés alguna cosa, ja l’hi diria.

Faig dos passos cap al rebedor i em fixo en un rellotge de paret, aturat a dos quarts i cinc de quatre. Ella diu:

—També van regirar-me el rellotge, aquells brètols. No sé què es pensaven que hi podia amagar. No ha funcionat més.

Ja al rebedor, m’obre la porta.

—Que Déu l’acompanyi —dic.

—Sisplau, vagi a la Maternitat, i després passi a veure’m.

M’aferra d’una màniga amb força.

—D’acord —dic, i em deixa anar—. Ho intentaré.

I baixo a poc a poc els graons de l’escala estreta i fosca. Se sent un infant que plora amb desesper. L’aire put a bròquil bullit. A l’entrada de l’edifici, saludo amb el cap un sabater que feineja al seu minúscul obrador i surto al carrer posant-me la caputxa.

Ho intentaré.

Lloat sia Déu.