17

(QUEL)

—Tot bé, Quel? —em pregunta en Puig així que freno el camió i salto de la cabina. Al seu costat, amb les mans a les butxaques de l’abric, hi ha la noia pèl-roja del consolat anglès. Tot bé?

—El déu que em pela, Puig, ara ho veuràs! —dic sense mirar-me’l, tot caminant xino-xano cap a la portella del darrere—. I que consti que jo no hi tinc cap culpa. Això sí, ja t’aviso —i, sense girar-me, aixeco un dit—, em tornen a fotre una pistola als morros i plego, malitsiga el món.

—De qui em parles, Quel? Un guàrdia civil?

—No, cap guàrdia civil, casumdéna. Ja és molt que m’hi jugui el coll, portant gent amagada amunt i avall, cagat de por cada vegada que veig un tricorni, perquè encara, per postres, un tocat de l’ala em vulgui fotre una bala entre barra i barra.

—De què collons parles, Quel?

—Ara ho veuràs.

Obro la portella i m’enfilo a la caixa, seguit d’un mosso del magatzem. Tot empenyent per desplaçar les bobines, veig de reüll que en Puig em mira com si em faltés un cargol.

—Què coi…?

Quan tenim oberta la passera, crido:

—Tots cap a fora!

Primer surten els anglesos: el de la nàpia de mig pam, prim com un misto, i després l’altre, que duu un braç enguixat i penjat al pit amb una bena. Avancen entre les bobines amb cara de malfiança i passos insegurs, com si el terra se’ls hagués d’enfonsar sota els peus. El de la nàpia salta a terra i ajuda l’altre a baixar. Sembla que respiren més tranquils quan senten que la noia els parla en la seva llengua. Després em giro cap al fons de la caixa.

—Ep, vosaltres, que sou sords?

Pico de mans.

—Cap a fora!

Torno a mirar en Puig, i veig que arrufa les celles, les mans als malucs.

—Qui més hi portes, Quel?

No cal gastar-hi més saliva, perquè de seguida surten, tan tranquils. Primer, el malcarat que, a la fàbrica, m’ha engrapat pel coll i m’ha ensenyat la pistola. Amb abric de xeviot, la maleta en una mà i un barret en l’altra. Passa pel meu costat, esquenadret com si s’hagués empassat una escombra. I al darrere l’altre, un esquitx d’home que no sap parar quiet, amb una gavardina que a dins n’hi cabrien dos com ell. En veure’ls, l’anglesa es queda amb mitja paraula a la boca, i en Puig, sorprès, decanta el cap com una gallina.

Ja m’ensumo, llamp me mati, a qui li tocarà el rebre.

—I vosaltres d’on sortiu?

El menut baixa d’un salt, àgil com un esquirol. El de la pistola s’ho pren amb més calma: s’enclasta el barret al cap, deixa la maleta a la caixa i es gira d’esquena per baixar. Cap dels dos no es pren la molèstia de respondre a en Puig.

—Ja t’he dit que jo no hi tinc cap culpa —dic—, s’han posat marrans que pujaven a la caixa tant sí com no.

Ja amb els peus a terra, el camallarg agafa la maleta i es gira cap a en Puig, que em diu amb un racó de boca, sense deixar de mirar-los:

—Puc saber qui són, Quel?

—A mi què m’expliques? Jo només sé que els dos anglesos han arribat amb el camió de la llet, però, d’entre les cantines, n’han sortit quatre, i els altres dos no eren pas anglesos.

—Em sembla que t’ho havíem deixat ben clar, Quel: només dos anglesos!

—Collops, prou que ho sé! Però aquest llarg, sense dir ase ni bèstia, s’ha enfilat també al camió. «Alto!», he dit. I s’ha girat des de dalt. «Què passa?». Jo que dic: «On aneu?». «A Barcelona». I el petit, picant-me l’ullet, ha afegit: «Hem parlat amb l’Antolín». «L’Antolín?». Que em pengin si sé qui és, aquest paio! I jo que dic: «A mi m’han dit dos, i en baixo dos, i si voleu anar a Barcelona, que vingui aquest Antolín i us hi porti a collibè!».

Mentre parlo, veig que l’anglesa acompanya els seus compatriotes fins al cotxe del consolat. No semblaven gaire tranquils, allà dalt, i havent vist la pistola, encara menys. Quan s’han acomodat al cotxe, l’anglesa torna cap al camió.

—Qui coi sou? —diu en Puig, i ja veig que li puja la sang al cap.

El nap-buf se li acosta, arronsant les espatlles, ara l’una i després l’altra, com si tingués formigues a l’esquena. S’arremanga la màniga de la gavardina i li ofereix la mà.

—Em dic Quilis. Som els guies, nosaltres.

En Puig li allarga una mà morta.

—Els guies?

—Els passadors.

—Doncs la vostra feina s’acabava a Setcases. Què hi foteu, aquí?

—Ens sap greu no haver avisat, però havíem de baixar a Barcelona.

I llavors, el malfregit de la pistola, que ni tan sols s’ha presentat, diu:

—Som-hi, Quilis.

Eixut com un bacallà. Com si només tingués al cap la idea de fotre el camp del magatzem.

—Com que som-hi? —salta en Puig.

I es posa una mà al pit.

—Amb quin permís heu pujat al MEU camió?

—Tranquil —diu el petit—. Ja ho arreglarem.

—Com?

—No cal que ens paguis res.

—Pagar? —diu en Puig, i veig que es descuida de tancar la boca.

—Vosaltres o l’Antolín, tant li fa. Ens cobrem la feina amb el viatge, i tots en paus.

En Puig es gira cap a mi, vermell com un pebrot. Mai no l’he vist tan sulfurat, ni el dia que vaig arrencar amb la portella oberta i em van caure tres garrafes. Però aquesta vegada que no me’l carreguin a mi, el mort.

Dic:

—Què volies que fes, Puig? De seguida que han sortit d’entre les cantines, abans i tot que obrissin la boca, he vist que eren tan anglesos com la mare que em va parir. «On ’neu, vosaltres, amb aquesta maleta?». I aquest microbi em comença a botir el cervell amb la història de l’Antolín, i el més alt se m’enfila amb la maleta al camió i es fica entre les bobines, de dret cap a l’amagatall. «Baixa!», he cridat. «A vosaltres no us porto, m’han dit dos i en duc dos!». I, mentrestant, el petit, amb penes i treballs, també s’ha enfilat a la caixa. «Nosaltres també venim». Ai la mare que em va matricular! Jo sí que també hi pujo, emprenyat com una abella. «Només portaré els anglesos, redéu! Que teniu taps a les orelles?». Vaig cap a l’amagatall i veig que el malcarat ja s’havia assegut a terra, al costat dels anglesos, i havia encès una cigarreta: «Vols calar foc a les bobines, tocat de l’ala, o que els civils ensumin el fum, si m’aturen?». I llavors ell, sense gastar-hi ni mitja paraula ni perdre la catxassa, apaga la cigarreta contra la fusta del terra i se la guarda en una butxaca de l’abric. «Surt ara mateix!», crido. «Baixa del meu camió!». I llavors el paio s’aixeca, sense afanyar-s’hi gens, i em posa la cara a mig pam de la meva. «Et dic que anem a Barcelona, ja pots arrencar». «De cap manera», dic. «Només puc baixar els dos anglesos». «Doncs serem quatre». I aquest menut hi afegeix: «Tranquil, ja hem parlat amb l’Antolín». Quan l’he estirat per la gavardina per arrossegar-lo cap a fora, el camallarg m’ha engrapat pel coll i no sé d’on s’ha tret una pistola i m’ha ensenyat el forat del canó. «Et dic que arrenquis, collons!». El menut mirava de calmar-lo, i els anglesos no sé què deien, que només ells s’entenen. I jo, mig acollonit: «Us dic que no puc, què dirà l’amo del camió?». «Digues que no ens has vist pujar», fa el dels tics, «i que no en sabies res». Què volies que fes, Puig? ¿Quedar-me a la fàbrica i deixar-los entre les bobines fins que es florissin o que se’ls afluixés un cargol i m’escalivessin? Tant sí com no, el camió havia de sortir, i les bobines havien d’arribar a Barcelona, ho saps prou bé. I els anglesos no es podien pas quedar per allà, cridant l’atenció a tothom, que es veu de tres hores lluny que són estrangers, més blancs que dues hòsties. O sigui que, renegant ferros i claus, he saltat de la caixa, he tancat la portella i he pujat a la cabina.

L’anglesa, que no fa cara d’estar gens contenta, diu al tal Pedro:

—Ens poseu en perill, venint aquí. No crec que els de Perpinyà us hagin donat permís per pujar al camió.

Ella i el malcarat canvien mirades, sense dir res.

—Per què aneu armats?

—Jo no hi vaig pas —fa el petit, que ara se li belluga el nas.

En Puig encara no ho té coll avall.

—Collons, Quel…

—Què volies que fes?

—Vas a buscar quatre treballadors de la fàbrica i els fots fora del camió a cops de pal.

—Sí, home! ¿Et penses que ho sap tot déu, que baixo anglesos i jueus d’estranquis? Pel mateix preu crido els guàrdies civils. Ja m’està bé, per ximple! Tot conduint cap aquí, em tremolaven les cames pensant que, si m’aturaven els civils i per una vegada se’m fotien entre les bobines, tindríem un sarau de Maria santíssima. Una cosa és portar estrangers que fugen de França i l’altra ficar al camió dos espanyols armats. «T’hi jugues el cul, Quel», em deia entre dents, «t’hi jugues el cul». És clar que jo diria que no en sabia res, et penses que sóc tan ase?, i que tots quatre havien saltat a la caixa sense que els hagués vist. Però ja els coneixem, els del tricorni, per menys de res t’estoven la carcanada i et fan una cara nova.

L’anglesa, que té un nas tan ple de pigues que em vénen ganes de passar-hi un drap, encara es mira el camallarg, capficada.

—Per què veniu a Barcelona?

—Això és cosa nostra.

En Puig s’hi acara, però sense acostar-s’hi massa.

—Cosa vostra? I un be negre! Si us agafa la policia, aviat serà cosa meva, també. Voldran saber com heu arribat a Barcelona i us faran cantar tant si voleu com no, i llavors vindran al magatzem i em tocaran el crostó.

—No direm res.

—Collons si cantareu! Que no sabeu com les gasten? A garrotades, cantareu. I això si no us arrenquen les ungles amb unes tenalles.

—Doncs direm que vam pujar a Girona, d’amagat del conductor —diu el menut.

—Segur que et creuen!

—Us busca la policia? —pregunta l’anglesa.

—La poli no sap ni que existim. No us amoïneu, ja ens n’anem de seguida. I no cal que ens pagueu, ja us ho he dit.

I és llavors que, per primer cop, penso: «Sigui com sigui, volent o sense, al final n’he baixat quatre».

—Teniu papers, almenys? —diu l’anglesa.

No es prenen ni la molèstia de respondre. Sense papers, per postres. Amb armes i sense papers. I el cas és que, m’ho miri com m’ho miri, n’he passat quatre.

En Puig es gira cap a l’anglesa.

—Et juro que l’Antolín em sentirà!

—Algú em pot explicar qui és l’Antolín?

Però ningú no m’escolta, a mi.

—Primer contracta un passador que perd dos vells pel camí —diu en Puig—, i ara ens fot un parell de paios armats dins el camió.

—T’he dit que jo no —fa el petit.

I jo aprofito una pausa.

—Sigui com sigui, n’he baixat quatre, no?

En Puig em mira com si, de cop i volta, m’hagués tornat lila.

—D’on collons surts, ara?

—Tants caps, tantes peles. Només dic això.

—Quel…

—No cobro per cap, jo?

—Quel, t’aviso…

—I, fet i fet, avui n’he passat quatre, sisplau per força. I m’he arriscat més que mai.

—Quel, no em busquis que em trobaràs.

—Jo només dic…

—Doncs calla i no em toquis el botet, que ara no estic per orgues!

El menut es posa una mà a la butxaca.

—Si el problema són els calés, ja pagarem. Tot i haver fet de guies, ja pagarem. Suposo que accepteu francs.

I treu un feix de bitllets. Francs. Quan ja me’ls veia meus, va l’anglesa i diu:

—No volem els vostres diners.

—Collons, jo sí!

—Calla, Quel, no m’encenguis la sang.

—Només volem estar segurs —fa l’anglesa— que no ens portareu cap maldecap.

—No ens veuràs més —fa el petit—, ja hi pots pujar de peus.

—On aneu?

—Cap allà. —I amb la mà assenyala cap al centre de la ciutat.

—Teniu lloc per dormir?

—Ja ens espavilarem.

—Com hi anireu?

—Que no tenim cames?

—D’aquí al centre hi ha una bona caminada —diu l’anglesa—. I tu, amb aquesta gavardina. La policia us demanarà els papers.

L’anglesa fa venir un mosso i li diu que aturi un taxi.

—Almenys, si us agafen, que sigui lluny del magatzem.

I ells que es tornen a mirar sense badar boca. I llavors l’anglesa es gira cap a en Puig:

—Canvia-li els francs.

En Puig obre els ulls com plats.

—Jo?

—Sí.

—Ara hi corro!

—Puig…

—Que vagin al banc!

—Despertaran sospites.

—Tant me fa. Que es fotin!

—No ens interessa que els descobreixin.

—No sóc cap banc, jo.

—Fes-ho. No vull que ens comprometin.

L’anglesa parla sense apujar la veu.

—Fes-los el canvi d’ahir, i carrega’ls un cinc per cent.

I es gira cap al menut:

—El banc us carregaria un cinc, almenys.

—Ja m’està bé.

I li dóna el feix de bitllets a en Puig, que els agafa amb una urpada i se’n va cap al seu despatx, brandant el cap, rondinant com un borinot.

—Quant temps us hi estareu, a Barcelona? —fa l’anglesa.

—No gaire.

—Per què va armat, el teu amic?

El petit s’arronsa d’espatlles, però no diu res.

—Penseu tornar a França?

—Tan aviat com puguem.

—Com?

—Com sigui.

En Puig, des de darrere del taulell, tot fent comptes, crida:

—Aquí, ni us passi pel barret de tornar-hi a posar els peus!

—Entesos.

—Torneu a França com vulgueu, a peu, nedant o amb bicicleta, però amb els meus camions, ni pensar-hi.

—Que ets sord? —diu, agre, el camallarg.

En Puig surt del despatx i camina cap al petitó tot recomptant els bitllets. Els hi allarga.

—Al canvi d’ahir és això, menys el cinc per cent.

El petit s’embutxaca els diners sense comptar-los.

—Ja el tinc! —crida el mosso des del portal.

Un taxi s’atura arran de la vorera.

El malcarat, sense dir ni piu, dret com un ciri, camina cap a fora. El petit el segueix, després d’encaixar amb l’anglesa, amb en Puig i amb mi, que li dono una mà fluixa, a contracor.

Ens quedem tots tres mirant cap al portal, fins que pugen al taxi i toquen el pirandó.

—Ja són ganes —dic—. Venir a ficar-se a la gola del llop…

En Puig em mira de través i se li dispara una cella.

—Que et pago per badar, Quel?

—Jo només…

—Les bobines ja haurien de ser a la rotativa. Remena els ossos!

—Ara surto.

Però encara no em moc. L’anglesa torna a cridar el mosso que ha sortit a buscar el taxi.

—Quina adreça han donat?

—Al capdamunt de la Rambla —han dit.

En Puig pica de mans.

—Vinga, nois, a pencar! I tu, Quel, pitant cap a la rotativa.

Però encara no em moc. Miro l’anglesa.

—Només en cobro dos?

—Què rondines? —fa en Puig.

—No és just.

—Ja t’entendràs amb ell —diu l’anglesa, i se’n va cap al Morris grana.

—Són quatre, de fet.

En Puig m’agafa pel braç i m’arrossega fins a la cabina del camió.

—La mare que et va parir, Quel, potser sí que cobraràs, però no pas en pessetes ni en francs. Puja, collons!

M’enfonya a empentes dins la cabina i tanca la porta d’una revolada. De poc no m’enclou els dits, l’escanya-rals.

Engego el motor i abaixo el vidre, fent girar la maneta.

—El cas és que n’he portat quatre.

Veig que en Puig ha quedat vermell com un perdigot.

—Carda el camp d’una puta vegada! —em borda.

Poso primera i, abans de desembragar, deixo sortir el Morris de l’anglesa. Quatre, sí.