SEQÜÈNCIA 94 (INTERIOR. MATÍ) —bis—

(«El cim…»).

Des de molt abans de conèixer Bogart, Jaume, intuïes aquesta seqüència sense acció, aquest diàleg gairebé teatral, eixut, amb un joc de càmera excel·lent que amoroseix els cantells i crea la tensió dramàtica necessària en opinió del director.

Des de molt abans que naixés el mite, intuïes que tenia els peus de fang, que els seus actes de solitari serien manipulats per uns altres, pels llops de la comunitat que s’apleguen en ramat i entabanen les ovelles a cops de somnis i gestos grandiloqüents.

Val a dir, que mentre esperaves amb Bogart a l’avantsala del governador i veies aquells homes i aquelles dones i escoltaves les paraules del comissari o els gemecs del vell Brennan i bevies l’aigua calenta de la gerra en un got polsós, no t’acabaves de creure res del que passava. Esperaves que Bogart s’imposaria a tots, que les seves paraules convencerien aquella gent i que en acabar la seqüència podríeu sortir junts del Capitoli («El cim daurat») i entrar en un bar de Jackson i beure plegats un whisky, que ell s’empassaria d’un glop i que a tu et faria tossir.

I fins i tot t’imaginaves que la Lauren Bacall no era morta i que la trobaríeu al bar, vestida de blanc, amb un barretet rodó del qual s’escaparia la seva cabellera rossa. I que la besaria, que la besaríeu mentre la música s’enfilava per les motllures de guix i volaven per fil de llum les paraules temudes que et llançarien al mig del carrer, a l’hora foscant, al retrobament amb la realitat d’un diumenge al capvespre.

Però les coses no han passat com tu volies —des de la teva imaginació d’infant engolit pel mite, enderiat pel somni—, sinó com intuïes, és a dir, com jo volia, des de la meva perspectiva d’home que ja no creu en somnis ni en mites, malgrat que s’agradi a recordar-los, a desempolsar-los, a construir-los de nou per després destruir-los per sempre.

Però no. No hi ha salvació per als mites. Els mites es destrueixen passats cinc anys, quan ja han donat els diners que hom havia previst. La destral d’un botxí simbòlic esmicola les imatges del somni, sense cap mena de ràbia, amb una fredor científica. Els cops de les destrals dels botxins simbòlics no poden, però, esmicolar les empremtes que els somnis han deixat en milers de cervells, en milers de sales, en milers de diumenges a la tarda d’arreu del món. I quan el cel·luloide queda reduït a l’estat de desferra per art de les destrals dels botxins simbòlics, la vida continua i els actes s’encavallen i els nens creixen, esdevenen homes i s’inventen històries mítiques com les dels somnis que hom ha volgut destruir físicament, però que romanen convertits en sang, carn i una mica d’il·lusió, Jaume.

Després els mites es moren i es mitifiquen. I un actor que tenia un iot que es deia Santana, i que bevia molt, i que una vegada va encapçalar una marxa de protesta per tal de reivindicar la llibertat de pensament en un país on el pensament no és lliure, esdevé l’heroi no ja dels somnis que va interpretar, sinó d’una concepció del món, d’un estil de vida que s’ha acabat, perquè no va existir mai de debò, Jaume.