SEQÜÈNCIA 57 (EXTERIOR. NIT)

Tot i que no entenia res, vaig trobar meravellós el que passava. Val a dir que encara no em veia salvat. Ni de molt. Els xicots de De Corsia em farien pujar al cotxe amb ells i, quan es creguessin estalvis, els faria nosa i s’ha acabat el bròquil. Però tenia possibilitats. Moltes.

(Des d’un pla subjectiu, a través d’una de les finestres de vidres petats, veiem com dos policies d’uniforme porten un cotxe fins a l’entrada principal. En baixen i corren a recer. Cal que hi hagi una gran tensió en l’ambient. Jugarem amb plans curts d’exterior i primers plans de la cara de Bogart i la dels gàngsters. Potser un primer pla d’una mà prement fort un revòlver).

Davant, jo. De Corsia m’empenyia. No veia els altres xicots, però sentia la seva fressa, darrere. Els bòfies s’estaven quietets i diria que ens miràvem amb ràbia: ells i nosaltres. O millor dit, ells, els gàngsters i jo. Personalment esperava la pluja de plom d’un moment a l’altre. Wayne era prou murri per haver parat una trampa. A més a més, els còdols del caminet se’m clavaven a la planta dels peus. Quin embolic!

Però no hi va haver xàfec de bales. De Corsia va seure al volant i jo al seu costat. Els altres s’encabiren darrere. I aleshores començà la cursa. De primer anàvem més a poc a poc, com si ens passegéssim. Després se sentiren sirenes i la velocitat va augmentar.

(Cal jugar amb plans curts exteriors des dels quals es vegi Bogart i De Corsia, amb primers plans de Bogart i amb plans generals que mostrin la persecució. Tot i que hem de saber que la policia, més que seguir, escorta. Ep! EN CAP MOMENT NO S’HA DE VEURE UN PRIMER PLA DE LA POLICIA —recordem que aquesta és una «història subjectiva»).

Va ser aleshores quan me’n vaig adonar. Wayne els havia deixat sortir perquè no podia fer altrament: la policia de l’Estat havia arribat al setge i foren ells els qui intercediren per mi. Però també vaig veure clar que aquella escorta que ens seguia —i que no ens perseguia— era perillosa: els nois es posarien nerviosos i em farien la pell. Així és que vaig decidir de fer alguna cosa.

Mentre clavava el peu esquerre al fre de pedal, empenyia amb el turmell el peu de De Corsia que premia l’accelerador, i amb la mà esquerra estirava el fre de mà, mentre amb la mà dreta obria la portella. No recordo res més.

Has sentit el grinyol de les llantes damunt l’asfalt, Jaume, i has vist el cotxe que botava, girava, dansava i finalment queia pel talús de la dreta. I alhora que ho veies des del teu seient, t’has sentit sacsejat, eixordat pels grinyols, has botat i has sortit llançat per la portella de la dreta, amb prou força per anar a petar, talús enllà, entre unes mates de boix.

T’hauria agradat ser tu, ben bé tu en realitat, qui hagués premut el fre de pedal, qui hagués estirat el fre de mà, qui hagués colpejat el peu de De Corsia i qui hagués saltat del cotxe en marxa, poc abans que caigués pel talús: t’hauria agradat, però ara et confesses que t’hauria fet por, que mai no ho faràs, que pots seure a la butaca d’una sala fosca i esdevenir protagonista del somni, mig en la foscor, mig en la superfície de dues dimensions, que pots seure davant una taula i imaginar-te damunt del paper aquesta o una altra acció, que tancant els ulls pots estimar la noia que més et plagui o córrer pel món més inhòspit o barallar-te amb el pinxo més pinxo. Tard o d’hora, però, Jaume, et caldrà obrir de bell nou els ulls i retornarà la por, la covardia, la incomprensió. Sabràs sempre, amb tot, que cloure els ulls és fàcil i que amb els ulls tancats ets Bogart, ets el Coyote o ets Julien Sorel, tant se val. I en el fons del fons, malgrat el que diràs després, d’aquí a uns anys escriuràs per això, per justificar un Jordi Pinós, per venjar-te d’una Anna Cerdà, per dormir amb la Bebel Dupin o per besar els llavis maquillats de la Betty Bacall amb els llavis sorneguers d’Humphrey Bogart. I més encara, és clar. La resta, literatura, com deia aquell.

Potser perquè no gosaves fer-ho, Jaume, has deixat Bogart en un pla que es fonia lentament, com si la càmera fossin els seus ulls, que perdien el món de vista, i des del distanciament del raig de llum i del local que comença a pudir a humanitat suada has vist com s’iniciava un altre pla subjectiu, amb la imatge de primer borrosa, com quan obres els ulls al matí i no veus ben bé la mama que et sacseja. Després la imatge s’ha fet clara i des de baix has vist, immens, el xèrif Wayne que et somreia i has sentit la seva mà damunt la teva espatlla i et feia mal tot el cos i tenies un macat a la galta dreta i havies perdut el barret i deies, una mica indiferent, en un perfecte castellà de doblatge —i fins i tot en un anglès d’argot—, la gràcia de torn:

—No tindríeu pas un cigarret, xèrif?