SEQÜÈNCIA 54 (INTERIOR. NIT)

—Senyor Bogart… Us haig de confessar que us esperava.

—Ah, sí?

El noi sembla nerviós.

—Sí. Ahir, a cal notari, semblàveu ansiós per parlar amb mi.

—I per això vau parlar abans amb el fiscal. Aquest matí el xèrif m’ha tret del llit per dir-me que us deixés tranquil.

—No era aquesta la meva intenció. Vaig parlar amb el fiscal només per saber si el cas era o no era tancat. El fiscal em va dir que sí, que Harry Stone havia matat el meu oncle i que després, desesperat, s’havia suïcidat. Però vós sembleu no creure-ho.

—No, no ho crec. Si Stone es volia suïcidar no ho hauria fet a la muntanya, amagat. A més a més, sé del cert que no es va penjar. El van penjar.

—Demà hi ha la vista…

—Sí. El fiscal m’ha avisat. Hi hauré d’anar a declarar.

—I què hi penseu dir?

—La veritat. Avui he estat a Hammettville. —El noi s’ha tornat sobtadament pàl·lid—. He tingut un parell de converses molt interessants. Una amb el conserge de l’edifici on viviu. L’altra amb la vostra recepcionista. És curiós.

—Què és el que us sembla curiós?

—Que vós us n’anéssiu de la ciutat el dia abans que assassinessin el vostre oncle.

—Tenia feina fora de la ciutat.

—Quan vau saber la notícia?

—Quan vaig tornar.

—Això no és cert. La recepcionista de l’oficina m’ha dit que l’endemà, sense haver tornat, la vau trucar dient que estaríeu fora tota la setmana, perquè havíeu tingut una desgràcia familiar… Digueu la veritat, amic meu, si no voleu que demà, al tribunal…

—Bé… M’ho van dir els meus amics.

—On vau passar el dimarts?

—No teniu cap dret a fer-me aquesta pregunta!

—Sí que hi tinc dret i vós ho sabeu. O me la contestareu ara o demà us la farà el jutge.

—Bé…, jo… Era aquí! Ja ho sabeu, ara.

—On? A l’hotel no, us hi vau registrar dimecres…

—Heu seguit totes les meves passes, oi? Era a Chandlertown, però no vaig venir a l’hotel. Era a casa d’un amic…

—O d’una amiga?

—Què voleu dir?

—Éreu a casa de la senyoreta Bacall, veritat?

—No…

—Sí, sí que hi éreu. La noia m’ha confessat que…, que tenia relacions amb vós. I és clar, a casa de Willson no podia ser. Per això ella té un apartament a la ciutat. Vós vau passar la nit amb ella.

—Però jo no vaig matar el meu oncle! No en teniu proves…

—Esteu agafat, noi. Jo era amb el xèrif al seu despatx quan el senyor Willson va telefonar. Això vol dir que encara era viu. Quan vaig sortir del despatx del xèrif la Bacall m’esperava. Em va dir que el vell volia parlar amb mi. És a dir, la xicota no hi era en el moment de l’assassinat. Quan vam arribar a la casa Willson ja era mort. On éreu vós entre les deu i les onze del vespre, aquell dimarts?

—A l’apartament de Lauren. Érem allí sopant quan el vell li va telefonar. Ella semblava preocupada. Em va dir que hi havia d’anar per força. Jo no em vaig moure d’allí fins que ella tornà i em digué que havíeu trobat mort el meu oncle. Vaig dormir a l’apartament i l’endemà em vaig presentar al xèrif com si acabés d’arribar.

—No teniu cap testimoni, Derek. Us serà difícil de demostrar que no us vau moure de l’apartament. Podíeu haver seguit la noia, veure després com se n’anava i aprofitar l’avinentesa per matar el vell…

—Hi ha un testimoni…

—Sí?

—El porter de nit de la casa. No em va veure sortir. No em va veure, perquè jo no vaig sortir…

—Podíeu escapolir-vos sense que us veiés. No crec que sigui una prova fonamental…

—I la noia, Bogart? No hi heu pensat? Ella podia matar-lo abans de passar-vos a recollir. Però és clar, Lauren us agrada… Li feu l’aleta i la voleu neta de culpa…

—No. Però ella no el va matar. En tot cas, és la vostra còmplice. L’única persona que es beneficia amb la mort del vell sou vós. Si esteu disposat a casar-vos amb ella, la podríem acusar de còmplice. Però les vostres paraules m’han donat la clau. Vós no la voleu.

—No. No la vull. Com aquell qui diu me la vaig trobar al llit. És una dona molt atractiva. Després em vaig adonar que em buscava per casar-se amb mi. I jo no puc.

—Per què?

—Mireu…, jo…

—Què?

—Sóc casat. Ningú no ho sap, perquè el meu oncle no volia que em casés.

—La noia ho sap?

—Aquella nit li ho vaig dir.

—Això l’exclou. Si és cert que vau trencar amb ella, aleshores la noia no tenia cap interès que el veli morís.

—No ho sé. L’únic que sé és que jo no ho vaig fer. Comproveu que no em vaig moure d’aquí. Parleu amb el porter.

—Ho faré, Derek.

—Ah…, una altra cosa. Si Stone no ho va fer, aleshores això vol dir que no es va suïcidar, veritat?

—No. No es va penjar. El penjaren.

—I ho devia fer la mateixa persona, oi?

—En teoria sí.

—Doncs això m’exclou a mi, també.

—Per què?

—El matí que vau trobar Stone jo era amb el xèrif primer i després amb el fiscal.

El noi sembla més tranquil. Encara sua, però hi ha una rialla de triomf als seus llavis.

I tu, Jaume, et sents depassat. Quan tot et semblava resolt, tornem-hi que no ha estat res. Què penses fer, ara?

De moment consultar el guió.