SEQÜÈNCIA 16 (EXTERIOR. MATÍ)

Oficina del xèrif vista part de fora, des del mig del carrer. Un vehicle —una camioneta desballestada— ens la tapa un moment. Després la càmera avança fins enquadrar-la, just en el moment que la porta de vidre s’obre i veiem Bogart, altre cop mal afaitat i amb cara de son, que en surt. Es gira i diu:

—No em mouré de l’hotel en tot el matí, xèrif. Si em voleu veure, ja ho sabeu, tot i que us prego que em deixeu dormir… Ha estat una nit inoblidable.

Després la càmera s’ha fet enrere a mesura que Bogart sortia, girava cap a la dreta i començava a caminar. L’ha seguit uns moments. I semblava cansat. N’hi ha per estar-ne, Jaume, després de tota una nit en blanc. Com jo ara, que porto moltes hores polint el diàleg entre la Bacall i Bogart, rellegint la seqüència, ratllant-ne paraules i escrivint-ne de noves. Si poguessis, Jaume, em tindries enveja, perquè en el fons ja somnies fer això que jo ara faig. Aquest estiu escriuràs la teva primera novel·la —dotze quartilles quadriculades—, que encara conservo amb els primers versos i algunes cartes. De vegades, però, sobretot després d’haver escrit molt de temps, penso que si no haguessis sentit aquest delit secret jo ara no tindria tants maldecaps. Però no t’aturis, Jaume. Segueix Bogart pel carrer assolellat. I imagina’t que arriba a la pensió, puja l’escala, entra a la cambra i sense despullar-se s’ajeu al llit. El director no t’ho explicarà, ni jo tampoc. Deixem que la imaginació treballi, no et sembla?