SEQÜÈNCIA 65 (INTERIOR. MIGDIA)

us trobaríeu —et trobaries, Jaume— en un menjador de casa humil, amb bufet i balancins, amb olor de pastís de poma en l’ambient i moltes randes una mica pertot arreu. T’hi sents bé, en aquesta casa, no pas perquè et recordi un passat problemàtic que encara no tens i que quan tinguis no s’assemblarà gens a aquest ambient, sinó perquè l’han fet així perquè tothom s’hi senti bé. És una part més, una nova aplicació, del gran parany del somni. Suggerir, o millor dit, suggestionar. Cal aprofitar el temps i els metres de cel·luloide, o cal aprofitar el temps i els folis encara en blanc i l’única manera de fer-ho és aquesta: bufet vell i balancins envernissats tantes vegades com calgui (els dugué el besavi, quan encara el comtat era domini dels indis i la ciutat ni tan sols existia); olor de pastís de poma en l’ambient (pastís daurat, que més endavant el technicolor daurarà encara més fins a provocar salivera) i moltes randes, randes hand-made (d’un valor inqüestionable en el país de la mecanització), groguenques, com encara en trobes als pobles de les comarques del teu país, Jaume, randes fetes amb fil bo, amb una lentitud extraordinària, mentre el tió es consum a la llar i al defora neva tot l’hivern i els homes són a la cort, munyint les vaques, o són al porxo tallant més llenya. I aquestes imatges breus —bufet, balancins i randes— i aquesta olor impossible, que només tu has sentit, perquè només tu ho has volgut, val a dir-ho, t’han introduït en un món segur, etern, decent, puntal de la societat, que rau lluny de les lluites polítiques, de l’amenaça del xèrif, dels dubtes, de la vaga dels minaires. Potser per tal de fer aquesta seqüència l’Ethel Barrymore, aquella gran dama del cinema americà (no em diguis que l’expressió és un tòpic, Jaume, ja ho sé), acceptà un paper tan curt a la pel·lícula. O potser fou en record d’aquella altra pel·lícula, Deadline USA, que feren junts poc temps abans. Per tal de fer aquesta seqüència i entrar en el camp de la càmera amb un davantal ben planxat —i amb més randes— i una mica de pols de farina a les mans i als braços que les mànigues arromangades del vestit seriós deixen veure.

—Senyor Bogart!

—Volia parlar amb vós, senyora Barrymore. Voldria fer-vos un parell de preguntes més.

—Sobre la mort d’Elihu?

—Sobre la mort d’Elihu, sí.

—Heu trobat ja l’assassí?

—Encara no, senyora Barrymore.

—Però la premsa diu que ho va fer un dels seus obrers…

—Això diuen.

—I vós no ho creieu?

—No ho sé. Avui he sabut una nova dada: m’han dit que havia desaparegut una xifra important de casa del senyor Willson la nit del crim.

—Una xifra important? Impossible: Elihu no volia tenir gaire diners a casa. Li feia por que algú els hi pogués robar…

—Em vau dir, a cal notari, que aquella nit el senyor Willson us féu marxar a tots. A les dues cambreres, al xofer i a vós.

—Sí, sí, és veritat.

—Sabeu si esperava algú?

—Sí.

—Com ho sabeu?

—Ben fàcilment: em va fer preparar begudes i entrepans, abans de marxar.

—Sabeu a qui esperava?

—No. No m’ho va dir…, però… No, no ho sé.

—No és cert, senyora Barrymore. Vós em vau insinuar alguna cosa a cal notari. Vós sabeu a qui esperava el senyor Willson. És molt possible que aquesta persona fos l’assassí. Jo sé que apreciàveu el senyor Willson. Més encara: n’havíeu estat enamorada, senyora Barrymore. I vós sabeu qui era la persona que Willson esperava. Si voleu veure’l venjat, m’ho heu de dir…

La dona, de sobte, s’ha crispat. I amb la crispació del seu rostre s’ha esfumat l’olor de pastís de pomes i les randes s’han tornat de plàstic vulgar. Els corcs d’antigor del bufet s’han demostrat perdigonades i el vernís d’anys dels balancins, fet a pistola. La dona s’ha crispat i el seu rostre ha esdevingut una màscara d’odi, de decrepitud.

—Sí, sí que ho sé! Vaig sentir la conversa per telèfon. Es barallaven altre cop. Es barallaven com sempre. Elihu li deia que s’havia acabat, que no volia donar-li més diners, que ja era hora que s’espavilés pel seu compte, que cinquanta mil dòlars eren molts dòlars… Però finalment acceptà; sempre ho feia, sempre acabava acceptant. Era la seva flaca, se’n sentia responsable. I ell no s’acontentà amb els cinquanta mil dòlars. Ho volia tot, tot. Tot.

I ara sanglota. Les llàgrimes postisses li rellisquen per les galtes solcades de temps i no es pot estar de donar una lleugera llambregada a la càmera: l’actuació potser li valdrà l’Òscar a la millor actriu secundària de l’any.

—Derek.

—Sí! Ho volia tot, els diners, la noia, les mines, tot. Era una sangonera, no en tenia prou amb tot el que Elihu havia fet per ell…

Bogart ha obert la porta i ha sortit sense dir res. Tu, Jaume, t’has quedat en un racó de la sala i t’has dit que l’odi no és bo, però que la venjança és dolça. En el fons, però, has aplaudit la gran dama del cinema americà i has pensat que bé se’l mereixia, l’Òscar. Després has sortit corrent a l’encalç de Bogart, que t’esperava per fondre’s amb tu, al peu de l’escala.