SEQÜÈNCIA 17 (INTERIOR. TARDA)

Sembla que Bogart ha dormit bé, perquè gairebé somriu a la infermera que fa de recepcionista a l’hospital. Ell duu un vestit grisenc, a ratlles, de solapa ampla i creuada. Camisa blanca, corbata fosca i un barret fosc, amb la cinta negre, que s’ha tret i que guarda a la mà. Només s’ha aturat un moment a la recepció i no l’hem sentit parlar. Ara avança per un passadís. Tu ja saps quin és el seu destí. Bogart vol parlar amb Brennan. No duu cap paquetet a la mà, com solíeu dur ta mare i tu quan anàveu a veure algun malalt de la família, que l’havien operat. No cal que li dugui cap pastís, al vell. Amb el seu gest n’hi ha prou. A tu t’amoïnava anar a veure els cosins o la tieta, perquè la clínica feia olor de desinfectants, perquè hi veies malalts amb barba de tres dies i perquè no sabies mai què havies de dir. No t’hauria fet res quedar-te als jardinets de fora i veure com la tarda anava caient per damunt les cases noves de molts pisos i com arribaven i se n’anaven els taxis. A més a més tu no has tingut mai un vestit grisenc, les corbates que t’han fer dur no t’agradaven i només duràs barret quan siguis més gran i plogui, tot i el sentiment de ridícul que t’inspirarà.

Bogart ha empès una porta i ha entrat en una de les habitacions. Hi ha un llit de metall, una tauleta de nit plena de flascons i ampolletes, dues cadires també metàl·liques i una noia.

Brennan jeu al llit. La noia és molt bonica i seu en una de les cadires. En entrar Bogart, s’aixeca.

—Bona tarda, avi. Com ens trobem avui? —diu sense gens de tendresa el detectiu.

—Hola, fill meu. No teniu pas una mica de whisky? Em tenen en sec sense voler-me’n dar ni una gota.

—Oh, papà! No li’n feu cas, senyor…

—És Bogart, filleta. Ell en té la culpa, que encara sigui d’aquest món…

La noia s’acosta a Bogart i li allarga la mà. Bogart la hi estreny i seu a l’espona del llit.

—Gràcies, senyor Bogart. El papà m’ha contat el que vau fer ahir per ell.

—No té cap importància… Vós sou la senyora Astor?

—Sí…, sí. Em coneixeu?

—El xèrif m’informà.

—El xèrif? —intervé Brennan—. I què volia aquest animal?

—Saber què havia passat. Em va tenir dues hores al seu despatx.

—Quina gràcia! De totes maneres no crec que li interessi pas massa investigar què va passar.

—Oh, i sobretot ara!

—Per què, ara?

—Ahir, quan vaig sortir de l’oficina del xèrif, vaig…, vam trobar el vell Elihu Willson mort.

—Elihu Willson mort?

—Sí. Algú li havia disparat al pit… Mentre m’esperava.

—Anem a pams, fill meu, que no entenc res. Willson mort mentre us esperava? I per què us esperava? I qui el va pelar? I com és que sou aquí i no a la presó municipal? I amb qui vau trobar Willson?

—Són moltes preguntes, avi. Miraré de contestar-les una per una. Ahir, quan el xèrif s’animava amb mi i un dels seus goril·les ja m’havia plantificat la mà a la cara, van trucar al telèfon. El xèrif em va deixar anar com si fos un ferro roent. Sembla que la trucada la va fer el vell Willson. Quan sortia de l’oficina, vaig descobrir la mossa. Us en recordeu? La que em va llogar a Los Angeles. És la senyoreta Bacall, l’amiga del vell Willson. Sembla ser que em va llogar per iniciativa pròpia, perquè tenia por. Sigui com sigui, el vell ho sabia i volia parlar amb mi. Quan vam arribar a casa seva, el vam trobar mort. El xèrif em volia capolar, però la noia Bacall era el meu testimoni. A més a més li hem fet creure, al xèrif, que va ser el vell Willson directament qui em va llogar. Això em dóna una certa autoritat, pel que es veu.

—Quin embolic! I qui l’ha pelat?

—Oh, això rai! El xèrif assegura que els seus propis obrers. Hi havia merder a les mines, pel que es veu. I Wayne creu que la mort de Willson hi és estretament relacionada.

—Carat d’home! I vós? Vós us ho creieu?

—No sé què pensar. La noia Bacall m’ha explicat que hi havia tensions entre Greenstreet i Willson. Sembla que l’alcalde volia estirar més el braç que la màniga i a Willson això no li agradava. No sé si per aquí… Vós podríeu ajudar-me, avi.

—Ajudar-vos?

—Sí. Cal que me’n surti, de tot aquest embolic. El més probable és que vulguin carregar-me els neulers a mi. Haig d’esbrinar qui ho ha fet. Com està el testament del vell?

—No ho sé gens.

—Tenia fills?

—Sí, n’havia tingut un, Donald. Però ara és mort.

—I el calé, qui se l’enduu?

—Em sembla que un nebot seu. Un nebot llunyà que viu a Hammettville.

—Serà qüestió de parlar amb ell. Es feien, oncle i nebot?

—No massa. De vegades el xicot venia per aquí. Més aviat es barallaven sempre. Tu el coneixies, oi Mary?

—Qui? John?

—Sí. John Derek.

—Vam estudiar junts. És arquitecte a Hammettville. Fa molt de temps que no el veig.

—Quina és la seva situació econòmica, senyora Astor?

—La de John? Oh, ell és una mica baliga-balaga. Però ara s’ha col·locat en una empresa de construcció i crec que guanya bastant.

—Que potser penseu que va pelar el vell per calé, fill meu?

—En aquest món hi ha de tot i molt, avi. No m’estranyaria gens. Si resulta que el jove Derek va ser per aquí ahir al vespre…, haurà d’explicar molt bé quines van ser les seves passes perquè em convenci que ell no… En fi, si no es presenta a Chandlertown caldrà que vagi a veure’l a Hammettville. I ara em perdonareu, avi, però me n’haig d’anar.

—I jo també, fill meu.

—Però papà!

—El Clarion em necessita, Mary. I jo me n’he de fer càrrec. La mort del vell Elihu és la millor notícia que hi ha hagut a Chandlertown des de la vinguda a la ciutat de Billy the Kid. O l’aprofito o em menjo el barret… Crida’m el metge, Mary, fes-me el favor. Si no és per les bones, guillaré per les males…

—Està bé, papà. Ets més cabut que una soca. Parlaré amb el metge i després aniré a comprar unes coses. Fins ara.

S’ajup i besa Brennan. Bogart li allarga la mà i tots dos surten.