SEQÜÈNCIA 5 (EXTERIOR. NIT)

Es nota en l’ambient del carrer que ha fet un dia de sol, sense gaire fred. Però ara que han començat a encendre’s els llums, la gent camina amb pressa, buscant refugi en les cases que s’endevinen arrecerades i tranquil·les.

L’únic que no té pressa, ara ja afaitat i sense son, és Humphrey Bogart. Camina a poc a poc, com si el carrer i la nit fossin seus, com si el director no tingués cap pressa per explicar-nos la història i fer-te sortir en un altre carrer i en un altre capvespre, Jaume. Si l’acompanyessis, si anessis al seu costat, tindries aquest aire fatxenda i sorneguer, com té ell, i li preguntaries què busca, quin és el seu destí. T’has d’acontentar, però, a seure a la butaca i esperar que algú li barri el pas i ell se n’hagi de desfer a cops de puny.

Entre la gent que passa a frec del detectiu hi ha molts homes. Van vestits amb granotes deslluïdes i tots tenen un posat ferreny, com si no gosessin mirar de dret a la càmera. Sembla com si el director volgués remarcar la presència massiva d’obrers. No, Jaume, no són com els que veus a Barcelona, com els teus companys de treball d’aquí un temps, com el públic que buscaràs quan facis teatre, com els que trobaràs al teu costat quan sigui necessari. Hi ha alguna cosa de postís en aquests obrers: la granota i el gest, el maquillatge o el pas.

Del fons del carrer —ample, polsegós, estrany— s’apropa un cotxe negre. Duu unes lletres pintades i un llum damunt el sostre. És la policia. La càmera el segueix, abandonant Bogart. El segueix i el descriu, però no ens explica l’estrall de por que deixa al seu pas. S’ha aturat a la voravia, n’han saltat dos homes vestits de caqui, amb una mena d’uniforme similar al que duia el xèrif Wayne, i ha quedat amb el motor en marxa. Els dos homes són alts i cepats, durs. Es col·loquen al costat d’un dels homes de granota que abans hem vist passar a frec del detectiu, l’agafen pels braços i l’arrosseguen cap al cotxe. La càmera fa un gir i ens mostra la passivitat de la gent que s’ha anat apropant. Però per subratllar l’escena amb una punta de demagògia ens ofereix un primer pla de mans que es clouen al llarg del cos i formen un puny d’impotència i de ràbia.

Finalment, un home de mitja edat, amb posat rabiüt, ha vençut la por i s’avança.

—Deixeu estar Harry, vinga. No ha fet res.

—I a tu que se te’n dóna, set-ciències?

—Deixeu-lo estar, us dic.

—Que vols rebre tu, ara?

L’anomenat Harry s’ha desfet dels policies i ha fugit com una llebre. El cercle de gent que es mirava l’espectacle l’ha deixat passar i després ha tancat files. Un dels policies intenta treure la seva arma. Tothom s’hi abraona. Hi ha un aiguabarreig de braços i cames, de granotes deslluïdes i uniformes de color caqui.

Bogart, des del llindar d’una botiga tancada, s’ho mira sense participar-hi. No entens la seva actitud, Jaume. Ell és l’heroi, el bo. Per què s’està amb les mans plegades? Hauria d’atacar, també. Se senten sirenes, mentre Bogart encén una cigarreta. L’únic que se li acut és encendre una cigarreta, mentre arriben més cotxes de la policia i comencen a atacar els homes que es barallaven amb els d’uniforme. L’aldarull esdevé una batalla campal.

Al costat del detectiu hi ha un vellet d’ulls vius i cabell blanc i despentinat. Durant tota l’escena ha estat remugant. Ara s’adreça a Bogart i diu:

—Si jo tingués la vostra edat, no m’hi estaria aquí, palplantat, fill meu.

—Però vós ja no podeu córrer, avi.

—És una vergonya. Aquesta ciutat és una vergonya. Elihu Willson no solament té el calé, sinó que és el cap de policia. Quan ho necessita, Wayne mobilitza els seus homes i fa la seva llei. Quan s’acabarà tot això?

—Quan el poble se’n cansi i engeguin Willson a pastar fang, avi.

—Oh, vós parleu així perquè no sou d’ací. Que potser veniu del nord, fill meu?

—No, no vinc del nord. Vinc de Califòrnia.

—Bona terra, a fe! Hi vaig ser una vegada. Hi vaig anar com a periodista a un congrés dels demòcrates. Hi beveu fort, a Califòrnia.

—I aquí? Quan un home té set, què ha de fer?

—Conec un lloc tranquil on el whisky és del bo del bo…

—Anem-hi, doncs. Cal remullar-ho, això. Aquestes escenes em deixen la boca com de cotó fluix.