SEQÜÈNCIA 29 (EXTERIOR. MATÍ)

El cotxe ha quedat en un revolt del camí. Bogart duu l’americana al coll i les mànigues de la camisa arromangades. Si no fos pel barret, et seria difícil reconèixer-lo.

La vegetació és abundosa. Pots distingir pollancs, pins de diverses menes, boix i verns. A cada soca d’arbre hi ha un niu de matolls que t’esgarrinxen les cames. Arços ja secs, esparregueres silvestres. Algun card, herba seca, molsa a l’obac. Et gires i mires el cotxe, que ja gairebé no es veu. I continueu pujant. Venceu el cim del pujol i a l’altra banda distingiu més puigs i un rierol mig sec que brama entre còdols i rocotes. Al peu del riu, enllà d’on sou, una cabana de troncs. Si plogués a bots i a barrals com l’estiu passat, podries pensar que ets als Quadrons (i si fes neu, escriuries la mort del Nen de Cal Ros, una narració encara inèdita on s’explica la mort d’un cosí postís, basada en un fet real) i que la iaia t’espera a la barraca per aixoplugar-te. Però no plou i les branques seques espeteguen al vostre pas. Bogart s’ha deturat un moment com si t’esperés i tu has apressat el pas. Sort que el director talla el pla aquí i en el proper —un parpelleig— ja sou a tocar de la cabana de troncs.

Grinyols de pedres que rellisquen al vostre pas, remor del rierol que baixa enfurismat, una puput que canta, la respiració feixuga de Bogart. I la música d’enjòlit que anuncia que us en passarà alguna de grossa abans que no acabi la seqüència.

—Harry! Harry Stone! —crida Bogart, mig amagat rere un arbre.

I li respon el silenci, la remor del rierol que baixa enfurismat, la puput que canta i la teva respiració feixuga, Jaume. Només la música s’ha aturat.

Avances a poc a poc, no saps ben bé per què, però imites Bogart que, unes passes per davant teu, arriba a la cabana i empeny la porta. Si aquest estiu aconseguíssiu fer-ne una d’igual, tu i els teus amics cerdans, Jaume! Però saps que no passareu dels fonaments i que esmerçareu tot l’estiu a tallar branques de vern, que no acabaran d’aguantar-se mai.

Au, cap dins!