SEQÜÈNCIA 8 (EXTERIOR. NIT)

Els carrers de la ciutat, ara, són ben buits. S’ha fet tard. Bogart i Brennan caminen l’un al costat de l’altre, sense dir res. El vell té els ulls guspirejants i el pas insegur. El director vol remarcar-nos que ha begut molt. Bogart, en canvi, continua igual, potser el pas una mica més nerviós. Potser el gest de fumar la cigarreta una mica més aspriu.

—Ja deia jo que els californians bevíeu fort, carat!

—I vós, avi, no us heu quedat enrere.

—Una nit d’aquestes hi hem de tornar, fill meu.

—Quan vós vulgueu.

—Jo em quedo aquí. On us allotgeu?

—Al Mantee’s. Si teniu notícies d’una femella que va boja per mi, aviseu-me.

—No us hi encaparreu. I penseu en les eleccions.

—No m’hi encaparraré, i hi pensaré, avi. Bona nit.

Brennan ha butxaquejat una mica abans de trobar la clau. La càmera descriu una caseta de planta i pis, amb botiga a la planta. Un aparador de vidre molt gros, amb protecció interior, amb el nom del diari. Tot polsós i escanyolit.

Bogart s’ha mirat el vell i, un cop la porta tancada, ha reprès el camí. Les ombres del carrer s’allargassen i les passes del detectiu ressonen llòbregues. Diries que el director vol posar-te en tensió, com si anés a passar alguna cosa grossa. Les nits d’estiu a venir, Jaume, seran més serenes, molt més tranquil·les. Difícilment trobaràs els carrers buits i les teves passes no ressonaran damunt les llambordes. Just quan et comences a remoure en el teu seient, com si enyoressis aquestes nits del teu futur, sona l’explosió. Veus Bogart il·luminat per la claror sobtada d’un incendi. Veus com es gira. Veus com corre cap al Clarion. La música puja i puja de to, encara que no sempre n’hi hagi, de música, en els incendis, en les explosions. Això sí, recordes la ràdio. La deixaràs de sentir mentre sentis el tro de l’explosió. Però després, quan ja hagis perdut el paquet de diari amb la sabata i sentis l’escalfor del líquid vermell que et regalima pel braç, tornaràs a sentir-la, Jaume. Tu no correràs cap a la fàbrica de llet, com ara corre Bogart cap al Clarion. Tu et quedaràs espaordit a la vorera del carrer mirant la gent, la sang dels ferits, els crits de les dones que tornen de plaça. No entraràs com Bogart, enquadrat en un pla llarg, a l’edifici incendiat. No arrossegaràs ningú inconscient fora de les flames. Tu miraràs la gent, els taxis, els bombers que trigaran a arribar i només sentiràs el tremolor poc després, quan tornis a casa i ho expliquis a la mama. Per a tu no hi haurà cap primer pla, inclinat sobre Brennan, inconscient. La sang del braç, te l’haurà feta una estella de vidre; no tindràs la roba socarrimada que té Bogart. El maquillador no t’haurà emmascarat les galtes. Només el plor que no t’acaba de brostar i un somni que durarà dies i dies en el qual es barrejaran Brennan inconscient i els obrers de la fàbrica de la llet del carrer de Valldonzella ensangonats. Somni amb somni.