SEQÜÈNCIA 86 (INTERIOR. MATÍ)

(De primer van treure les rengleres de seients. Vaig veure com els carregaven en dos camions i se’ls emportaven. No, no vaig cercar la fila quinze, la butaca tres. Però vaig recordar el tacte del vellut ratat i vaig tornar a sentir la humitat de la suor a l’entrecuix).

—Com està?

—L’han operada, ja. Se’n sortirà.

—Ha parlat?

—Sí.

—No hi ha càrrecs contra mi?

—Cap ni un, perdiguer.

Beu lentament la tassa de cafè.

—Heu recollit l’altra?

—Sí. Un bon dispar, a fe. Li heu encertat l’ull esquerre.

(Dos dies després, quan hi vaig passar, ja havien construït les tanques de fusta que enxiquien la vorera. A l’interior se sentia el renou dels martells elèctrics. Em vaig aturar per encendre una cigarreta i vaig mirar per una escletxa que hi havia entre dues posts: hi havia encara cartells penjats al vestíbul i molts retalls de color verd clar per terra).

—Qui va matar Stone? Ella, l’Astor o Derek?

—La noia Astor assegura que va ser ella. Però ja se sap, els morts sempre se la carreguen.

—Devien fer-ho totes dues. Una sola no podia moure la còrpora del miner.

—Potser sí. Però no se’n sortirà, l’Astor, no. És segur que va ser ella qui va disparar contra Derek.

—Sí. Jo li ho vaig dir. El xicot va morir per culpa meva.

—No us hi encaparreu, s’ho mereixia.

—Us ha dit com va començar tot?

—Al col·legi. Es coneixien de feia molt.

—Com és que Brennan no va sospitar mai que la seva filla…?

—Oh, ja sabeu, aquestes coses…

—Però Chandlertown és una ciutat petita. La gent s’hi fixa, en aquestes coses. Dues dones així fan parlar a la gent, no es poden amagar sempre…

—Elles ho van aconseguir. Willson no sospitava res. I dubto que al principi Derek ho sabés.

(Al cap d’una setmana ja no hi havia vestíbul, només un esvoranc enorme, que em va permetre de veure l’interior sense butaques. Aquella decoració de motllures de guix que no havia vist mai la llum del sol feia pena. Era ridícula, infantil com els meus pensaments. Vaig passar de llarg).

—Bé, Wayne. Voldria dormir una estona. Ha estat una nit pesada.

—Pesada? És tot el que se us acut? Però no hi ha temps per a dormir. Heu d’acompanyar-me.

—Jo? I què voleu de mi, ara?

—Jo no res. Però la situació està molt malament. Han cremat el banc i hi ha hagut tres morts i diversos ferits.

—Mireu, Wayne. A mi les coses de la política no m’interessen.

—Però vós vau dir que havíeu trobat un sistema per aturar l’aldarull.

—I l’he trobat. Tot va començar per culpa de la vista. Els companys de Stone es van indignar. Ara ja està tot solucionat.

—No.

—Com, que no? Parleu amb ells, digueu-los que Stone era innocent, que aquestes dues van muntar tota la martingala i…

—Impossible.

(Pocs dies després començaren a enrunar les parets. El sostre era d’uralita i crec que el van aprofitar, no ho sé. Les parets queien a cor què vols. Un cop de mall i es desprenien els maons com si no hi hagués hagut mai ciment. Tres camions s’emportaren la runa).

—Per què? Impossible, per què?

—Jo no sóc qui per explicar-vos-ho. Anem.

—On?

—A Jackson.

—I què hi he de fer, jo, a Jackson?

—El governador us vol veure.

—A mi?

—Sí. A vós, al fiscal, a mi, a Brennan… Vol parlar amb nosaltres.

—Quin honor! Jo no he parlat mai amb un governador.

—Alguna vegada havia de ser la primera. Au, som-hi. Tinc un cotxe a fora.

(Després d’unes setmanes, ja no en quedava ni la pols. Van canviar les tanques de fusta per unes de metàl·liques i hi entraren les excavadores. Treien la terra sense parar. Quins fonaments! Segurament que hi aixecarien un gratacels.

No hi he tornat a passar més. Però la mama, l’altre dia, quan sopàvem a casa, em va dir que ara hi ha un edifici comercial. Ni jo ni Bogart no hi tornarem a posar els peus).