SEQÜÈNCIA 7 (INTERIOR. NIT)

Has entrat amb Bogart i el vell al Sanctuary, Jaume. T’ha semblat que seies en un dels tamborets alts, darrere la barra llarga, de fusta envernissada. I t’has recolzat al taulell, respirant el baf de beguda, menges fredes i serradures molles, mirant cap al reservat on han entrat Bogart i el vell. Després, amb el pla mitjà del cambrer que s’atansa, has tornat a la teva butaca per tal d’escoltar.

—Sam, dóna’ns un parell de copes. De la botella bona, eh? —escridassa el vell.

És un vellet simpàtic, que sempre t’ha agradat. Ja l’havies vist treballar amb Bogart en una altra pel·lícula. La seva cara sense afaitar, els seus ullets bellugadissos i el to esquerdat de la seva veu el fan un actor idoni per a interpretar els amics vells i una mica corcons, que encara poden servir-se d’una escopeta amb la culata ratada, que no tenen mai por i pels qui el protagonista, ja es digui Bogart o Wayne, sempre ha de vetllar. Si moren al final, hi ha llàgrimes i frases heroiques. Si no, el darrer pla ens els mostra somrients mentre l’heroi de torn s’enduu la noia.

—Bona nit, Walter. Què ha passat? M’han dit que hi ha hagut soroll, aquest vespre…

—T’han dit la veritat, Sam. Els minaires de Willson, com sempre. No sé pas on anirem a parar.

Bogart ha encès una cigarreta. Espera que Sam els serveixi les begudes i es retiri per dir, amb veu confidencial:

—No us conec de res, però em sou simpàtic, avi. Necessito algú en qui poder confiar i crec que confiaré en vós. Em dic Humphrey Bogart. Sóc detectiu privat a Los Angeles. Fa un parell de dies, una dona em va telefonar encarregant-me una feina tota estranya: havia de venir a Chandlertown i tenir els ulls ben oberts. A canvi d’això m’enviava una bona xifra de diner. I ara jo us pregunto: què ha de passar a Chandlertown que m’obligui a tenir els ulls ben oberts?

—Ai carat! Ves per on, però ho havia sospitat. Quan us he vist al mig del carrer, sense participar en el merder, m’he dit: «Aquest no fa pas pinta de badoc. Ni sembla tampoc un esquirol. Què hi deu fer aquí sense barrejar-se a l’estomacada general?». I ara resulta que sou un privat… Doncs sí, l’heu encertada, jove! Ara, això que heu fet és perillós. Aquí no ens agraden els forasters que fiquen el nas allí on no els importa… Però anem a pams. Sóc Walter Brennan, editor del Clarion, un dels dos diaris de la ciutat. Allò que en diríem el diari de l’oposició… Partidaris de la lliure empresa i del sindicat lliure. Tot i que dir això també és perillós, sabeu? Veureu: Willson domina les mines, l’Ajuntament, la policia, i vol dominar el sindicat. Si es munta una empresa nova a Chandlertown, ha de rebre el vist i plau de Willson. Si no, bona nit violes! Per mantenir el seu domini, el vell Willson és capaç d’aliar-se amb qui sigui. Hi ha un parell de tipus d’avaria que us agradaria conèixer. De fet són ells els qui se’n duen la part més grossa del pastís. Ara tenim eleccions. Un grupet d’oposició volem presentar unes candidatures lliures. Però temem que Greenstreet i els seus pinxos se’ns mengin vius. Si fos així, Chandlertown continuaria com fins ara. Potser el governador Reagan vulgui ajudar-nos. Però Jackson és molt lluny de Chandlertown. I el vell Elihu té molta força electoral. Reagan ho sap i potser pensarà que el millor que pot fer és mantenir-se neutral i deixar que ens espellinguem com puguem. I Greenstreet utilitza no només els mitjans legals…, potser la vostra feina…

—I qui us ha dit que no m’hagin llogat «ells», aquest Willson i la seva cohort?

—Oh, és molt fàcil, fill meu. Ells no necessiten un privat. Tenen gent més decidida que un privat, per més de Los Angeles que sigueu. Gent capaç d’utilitzar la foscam, si convé. I a més el xèrif Wayne els fa costat. Un bon triumvirat, a fe. Wayne, Greenstreet i Willson. Ah, i tenen un diari, el Mirror. La meva espina i la meva creu…

—Així vós creieu que haig de tenir els ulls oberts de cara a les eleccions… Que algú, una dona, m’ha fet venir de Los Angeles per vetllar per la legalitat… No m’agrada. No m’ha agradat mai emmerdar-me en afers polítics. Sóc un privat i la meva feina es trobar gent que es perd, empleats que s’esfumen amb el capital de l’empresa, protegir algun ganàpia que té massa diners, seguir una esposa que vol fer cornut el seu marit, i així sempre. La política no és el meu fort…

Demà, quan el dia s’hagi fos part defora de les vidrieres, quan s’hagin encès els llums —unes boles de vidre que pengen del sostre— entre cop d’ull i cop d’ull al rellotge elèctric que presideix la paret esquerra i que no acaba mai d’arribar a la set, vindrà aquell home calb, vestit de paisà, que parla amb un accent fort, un accent de terra endins, com si l’alè li pudís a amplària erma. Us explicarà conceptes imperials que no acabareu d’entendre, potser perquè la llum s’haurà fos part darrere de les vidrieres i les boles de vidre que pengen del sostre tenen el cul brut i es reflecteixen en el vernís esquerdat de les taules dobles, potser perquè tots plegats enyorareu les set, i la mitja fosca del carrer, i l’embalum del Palau de la Música a recer del qual us esperen mares, avis, germans grans i on formareu grupets que s’explicaran la pel·lícula de Bogart, o la passejada per l’escullera fins al far, entre dues llums, o el gol que tothom cantava i que en Ramallets va parar quan la pilota s’enganxava gairebé a la xarxa.

Sí, jo enyoraré el camí de sempre —carrer Més Baix de Sant Pere, Via Laietana, escola Balmesiana, Portal de l’Àngel, carrer de la Canuda, la Rambla i els seus quioscos, carrer de Tallers— i la venti que dura dies i dies, migdia i vespre —compartida amb en Puiggermanal i en Parès, amb en Víctor, amb en Josep del forn, amb els amics del barri—, i no escoltaré aquella veu amb accents de «manta amplària té Castella», que ens explicarà, i no ho entendrem fins més tard, molt més tard, els anys primerencs de la dècada dels seixantes, els avantatges polítics de la unitat, la mentida de les eleccions, una política presidida per la voluntat de Déu i la unitat de destí en l’universal, llavors ens farà la pregunta de moral política, ¿qué es peor, robar los ahorros a un ciego, cortar la cola a un perro o robar la cartera de un ministro?, i tots contestarem la cua d’un gos o els estalvis del cec, però no, es peor robar la cartera de un ministro porque puede contener documentos vitales para el desarrollo de la nación. I després ens cantarà les excel·lències del frente de juventudes i les meravelles dels campaments juvenils, i així, a poc a poc, anirà formant amb paraules que no acabem d’entendre, amb paraules grandiloqüents, amb paraules tòpiques, el gran embull de patria, imperio, movimiento, amb biografies de sants laics, nacido en el Ferrol, discurso fundacional, asesinado por las hordas rojo-separatistas… I la formación del espíritu nacional pesarà com una llosa, com una llosa, com una llosa, perquè no sabrem què és un senador, què són unes eleccions, què és una democràcia… De fet, m’ajudarà a comprendre la posició de Bogart: és més fàcil protegir un ganàpia, perseguir un empleat barrut o seguir una dona infidel que no pas participar en política. Però tampoc no podré entendre totes les pel·lícules de Bogart perquè ell, moltes vegades, ha lluitat per la democràcia, per una democràcia que, qui sap, no tots, descobrirem no tan segura com voldria Bogart, no tan justa, no tan perfecta, però sí molt més que no pas tot el reguitzell de paraules buides, de paraules buides, de paraules buides de l’homenet calb, vestit de paisà, que quan s’enfada perquè no l’entenem, perquè no escoltem, perquè parlem català, ens treu al pati i ens fa córrer i córrer en rotlle, paso ligero, estil militar, fins que els pulmons ens esclaten, les cames ens fan figa i maleïm el sergent de Son Dureta.

—Ep, amic meu! Tot això no són més que suposicions. Potser li heu agradat a la femella i l’únic que vol és tenir-vos a prop. De més verdes en maduren!