SEQÜÈNCIA 41 (EXTERIOR. NIT)

Ara el fred no et molesta, Jaume. Darrere vostre pampallugueja el rètol del cabaret. Sents la respiració fonda de Bogart al teu costat i les paraules dolces de la Bacall.

—Besa’m.

T’ajups una mica i apropes els teus llavis als seus. Són càlids i dolços. No hi fa res que us mirin. Quan el director diu: «Talleu!», tu continues besant la noia, satisfet que tot s’hagi arreglat, content d’haver-te desempallegat de De Corsia i satisfet que l’escena hagi sortit bé, amb la duresa necessària. En realitat encara no l’heu filmada, l’escena. Tot just acabeu de rodar el pla del rètol lluminós. I després canviareu de plató i haureu de rodar la sortida del Sanctuary i l’explosió del Clarion. Les escenes de trucatge no t’agraden, perquè hi ha un risc. Però el cinema és un ofici arrossegat, penses. Un altre pla. Ara camineu fins al cotxe. I tu duus la Bacall agafada per la cintura. Ella ha de recolzar el cap a la teva espatlla, però el director t’ha dit que tu has de fer un gest de refús, perquè encara sospites d’ella i no la veus gens neta. Acabada aquesta seqüència ella haurà acabat per avui i podrà desmaquillar-se i tornar a casa. T’esperarà llegint, o jugant als escacs. I tu entraràs al pis fosc i diràs: «Sóc jo».

La iaia, que serà a la cuina fent el sopar, sortirà i et besarà. «T’ha agradat?», et preguntarà. I tu faràs que sí amb el cap, mentre et trauràs la sahariana i pensaràs que has besat la Bacall i has resolt el cas, que al teu despatx de Los Angeles t’esperen noves aventures: la de la dona desapareguda que trobaràs morta al llac o la de l’amic de cabells blancs i cara tallada amb qui beuràs gimlets i parlaràs del món, Jaume, o qualsevol cavalcada pel desert, empaitant uns indis que parlen anglès i beuen Coca-Coles. Un autèntic garbuix, noi.