SEQÜÈNCIA 56 (INTERIOR. NIT)

Tenia por. Sabia que si De Corsia em trobava no em deixaria ni parlar. Un tret a l’estómac i quan els homes del xèrif entressin em trobarien agonitzant. Quin panorama més galdós!

Era una cambra de mals endreços. No hi havia llum, només el reflex dels focus que enlluernaven la porta i la façana principal. Em vaig treure les sabates. I aleshores vaig recordar la pistola. No he estat mai un home ràpid. Les armes em fan poc goig. Però aquesta vegada l’hauria d’utilitzar abans que ells. Sabia que eren cinc: els dos que van disparar contra mi l’altra tarda, els dos goril·les que vigilaven la porta quan em vaig entrevistar amb De Corsia i el mateix De Corsia. La meva Smith and Wesson té sis bales. El càlcul de probabilitats els era favorable de totes totes.

Només tenia una possibilitat: encanonar-los, parlar amb ells i esperar que el xèrif no fos tan sòmines i aprofités per entrar amb els seus bòfies.

El terra era ple de serradures que se m’enganxaven a la planta del peu, en el teixit del mitjó. Intentava de no fer soroll, sí, però el meu alenar i els batecs del cor ressonaven en el silenci com si fossin els d’un gegant. Vaig arribar a la porta. Afortunadament no era tancada amb clau. Vaig empènyer una mica. Les frontisses varen grinyolar lleument. Vaig guaitar pel badall de la porta. La sala del cabaret semblava un camp de tir. Hi havia les taules i les cadires amuntegades de qualsevol manera, les ampolles de l’aparador trencades, alguns impactes de bala incrustats a la barra i els cinc homes armats fins a les dents. De Corsia semblava un esperitat amb un colt gros com una escopeta a la mà dreta i una automàtica de reglament a l’esquerra. Els altres quatre duien fusells i carrabines. No hi havia res a pelar. El millor que podia fer era marxa enrere sense soroll. Però, és clar, no ho podia fer. No ho podia fer perquè un sisè personatge, un que no coneixia, sortí de l’ombra i em clavà el canó d’una pistola a la ronyonada. Havia begut oli.

Quan la porta s’obrí del tot i vaig aparèixer amb les mans gratant el sostre, descalç i amb el manso a l’esquena que em burxava els ronyons, les cares dels cinc homes reflectiren els sentiments més variats.

—Hola, nois —jo que els dic.

—Fill de puta! —em respon De Corsia.

—Què hi farem! Són les coses de la vida.

—Però vàrem acordar…

—Han arribat els homes del governador. I el xèrif ha desfet el pacte.

Em sentia la gola absolutament seca. Les paraules se m’entortolligaven al paladar i no tenien força. Tant se valia: havia perdut.

—Què fem amb aquest? —va preguntar el pinxo que m’encanonava.

—Pelar-lo —digué un dels goril·les.

—No —vaig dir jo.

—Mi-te’l, el savi —apuntà De Corsia.

—Sigues intel·ligent. De Corsia. Utilitzeu-me per a sortir d’aquí…

Es feu un llumet als ulls del gàngster. No era tan toix com em pensava. L’únic que no sabia era que el xèrif se sentiria satisfet de desempallegar-se de mi. Però el meu cervell ja no treballava i jo només volia guanyar temps. Un temps que era ben gratuït: jo ja havia mort.

—Podríem… —començà un dels guardaespatlles.

—Sí.

—Un cotxe. El perdiguer a canvi d’un cotxe…

En aquell precís moment se senti la veu del xèrif Wayne ampliada pel micròfon:

—Esteu perduts. Si no sortiu d’aquí a deu segons, començaran a disparar i no hi haurà quarter.

De Corsia s’abocà a la finestra i cridà com un esperitat:

—Ep, xèrif! Em sentiu?

El xèrif trigà uns segons a respondre.

—Us sento, De Corsia. Què voleu?

—Tenim el perdiguer. Hem enganxat Bogart. Si el voleu tornar a veure viu, deixeu un cotxe en marxa davant la porta principal. I que el dipòsit sigui ben ple. Si no ho feu, el farem miques.

Vaig comptar fins a vint. De Corsia i dos dels homes miraven per les finestres. Els altres em miraven a mi. I als seus ulls no hi cabia cap mena d’afecte. Jo ja sabia quina seria la resposta del xèrif: se’m podien ben confitar!

Vaig comptar fins a cinquanta. Què carat passava?

—Està bé, De Corsia. Tindreu el cotxe. Però volem Bogart viu.

Jo no vaig entendre res.