SEQÜÈNCIA 66 (EXTERIOR. MIGDIA)

Just quan arribaves al seu costat i anaves a comentar-li la conversa amb la vella que, als teus ulls, demostrava plenament la culpabilitat de Derek, has sentit la veu i t’has girat.

—Hola, Humphrey! —has sentit que et deia.

—Hola, Mary —has contestat.

I la noia t’ha besat a la galta.

Durant molt de temps, Jaume, quan una noia amiga, i fins i tot parenta, et besava a la galta, amistosament, et tornaves vermell i t’enderiaves per culpa d’aquell gest sense malícia que la teva manca d’experiència convertia en una invitació, en una demostració d’alguna cosa inexistent. I a la nit, aquells llavis no cercaven la teva galta, sinó els teus llavis i es fonia el carrer o el rebedor del pis i esdevenia per art de voluntat una habitació intuïda, amb miralls al sostre i un llit immens, on amb sàvia experiència t’iniciaries en els secrets d’un amor per a tu vergonyant aleshores. Per això, precisament, en sentir els llavis de la Mary Astor damunt la teva galta, t’has estremit i has recordat el bes de l’altra seqüència i has desitjat aquell cos massa amagat per un vestit sastre que hauries volgut destruir fins a trobar la carn blanca i tèbia, la carn que saps impossible.

—He parlat amb el papà. M’ha dit que abandones, per això et buscava. Avui és la vista, oi?

—Sí, aquesta tarda a les cinc.

—Què passarà?

—No res. El fiscal presentarà el cas que el xèrif li ha preparat. Willson va ser assassinat per un obrer rebel, Harry Stone, que l’endemà es penjà en un refugi que tenia a la muntanya. Jo declararé com vaig trobar ambdós morts i el jutge dictarà assassinat en primer grau i suïcidi posterior de l’assassí. El cas quedarà tancat.

—I podràs anar-te’n?

—Sí.

—Te n’aniràs?

—Sí.

—I jo?

—No ho sé.

—Si vols… Tinc cotxe, ja ho saps. Podríem fer el viatge junts… Humphrey, anem-nos-en.

—Parlem-ne demà.

—Ara, vull que diguis que sí ara.

—Ara no. Vull anar a parlar amb John Derek.

—Encara sospites d’ell?

—No ho sé. Acabo de parlar amb la majordoma del vell Willson. M’ha dit que la nit del crim el vell esperava algú amb cinquanta mil dòlars.

—Esperava Derek?

—Sí.

—Així, doncs…

—No ho sé. Derek era a casa de la noia Bacall, aquell vespre. Ell assegura que no se’n va moure. Però els cinquanta mil dòlars han desaparegut, segons diu el xèrif. Això vol dir que o bé algú els va robar o bé el noi va veure el seu oncle.

—Creus que ell el va matar?

—Potser sí. Però sé segur que ell no va matar Stone. Quan jo vaig trobar-lo, Derek era amb el fiscal i el xèrif.

—Un còmplice, doncs?

—O una còmplice, no ho sé.

—La Bacall?

—Ella no en treia cap profit. Derek, aquell vespre, va trencar amb ella, perquè era casat.

—Casat? No ho sabia.

—No ho sap ningú. Es veu que l’oncle no volia que es casés.

—I qui és la seva dona?

—No ho sé. Però caldrà que li ho pregunti. Potser ella…

—Això vol dir que demà no te n’aniràs. La vista d’aquesta tarda no clourà el cas. Tu el tornaràs a obrir.

—O no. El xèrif m’ha amenaçat. Diu que si explico la meva teoria acusarà la Lauren Bacall i dirà que jo era el seu còmplice, que per això em va fer venir de Los Angeles i que el motiu eren els cinquanta mil dòlars…

—Deixa-ho anar, Humphrey, per favor… No vagis a veure Derek, vine a casa, reposa una estona, després vés al judici i confirma la teoria del xèrif… Després, si vols, anem-nos-en d’aquest poble…

—No puc fer-ho Mary.

—Per què?

—Em van llogar per protegir un home. No ho vaig fer. Li dec això, almenys.

—Ets un romàntic, Humphrey. Prens aires de dur, et passeges pel món com si tot tant se te’n donés, i després resulta que ets més fidel que un gos. Què en trauràs tu, de tot plegat?

—Potser la garjola.

—Vine a casa, Humphrey. Vine…, deixa-ho estar. No s’ho val.

—Sí que s’ho val, Mary. Hi han hagut dos morts. Si el culpable és Derek, ho haig de saber… Si és la Bacall, també. Vull la veritat.

—Només pel gust de trobar-la, oi?

—No és un gust.

—Doncs què és?

—Una obligació.

—Si canvies d’opinió…

—No ho crec.

I us heu allunyat de la noia, que s’ha quedat al mig del carrer, mossegant-se les ungles. No acabes d’entendre Bogart. Ni t’acabes d’entendre a tu mateix, Jaume, perquè saps que té raó.