SEQÜÈNCIA 2 (EXTERIOR. MATINADA)
D’aquí a molt poc faràs el mateix que Bogart, Jaume. Potser fins i tot te’l trobaràs al cotxe de línia. I parlareu de la dona misteriosa que li ha telefonat, de la seva feina, de Los Angeles. Estaràs a punt de preguntar-li per Don César de Echagüe, però aleshores t’adonaràs que és una bestiesa i no diràs res. Ell et tractarà bé, com al grum de l’hotel. Però tu no acceptaràs cap moneda… Només faltaria! Sou amics, tu i en Bogart. Llàstima que no es vegi el viatge. T’agradaria saber com són els pobles d’Amèrica. T’agradaria veure si hi ha rius com el Segre i nens com tu, amb l’àvia i la maleta de cartró, i nens com l’Andreu i en Pere i en Cisco i si els nens com tu i l’Andreu i el Pere i el Cisco juguen a fer cine. Tu faràs de Bogart. I en Pere —que després morirà d’un mal lleig— farà de dona rossa. En Pere sempre fa de dona, a les pel·lícules. O en feia. Perquè s’ha mort. Potser els pobles d’Amèrica tenen cases amb eixides de fusta i teulades de pissarra. El que sí que tenen és estació d’autobusos, com aquesta que es veu ara. A Puigcerdà no n’hi ha, d’estació. O millor dit, hi ha una plaça, davant per davant de l’estació del tren. I allí esperem els autos de línia. És una plaça rodona amb una sortida estreta. No saps mai com s’ho fa el conductor per fer passar el cotxe de línia per aquell carreró tan estret que és la sortida. Però hi passa, ja ho crec. Bogart se’n riurà de tu. Ell també ha dut un camió —hi va perdre un braç, ves— i en sap un niu, de conduir. Mentre t’ho explica haureu arribat a Martinet. I tu i l’àvia i la maleta de cartró baixareu. Igual que fa ara Bogart, després que hagis vist l’entrada de l’autobús a l’estació. La seva veu t’explica: «Chandlertown està situada al comtat de Yonknapatawpha, al sud. És una ciutat petita i anodina. Una ciutat d’aquelles per les quals hi passareu cent vegades i no aconseguireu recordar-ne gairebé res. Encara que potser la meva impressió era deguda a l’hora. Les tres de la matinada. Ens havíem esperat més de dues hores a la capital de l’Estat, Jackson».
De l’autobús, ha anat baixant gent. Dones amb criatures adormides a pes de braços, homes amb barba de dos dies, algun negre. Darrere de tothom, amb la gavardina descordada i una maleta a la mà, Bogart. Mira a dreta i a esquerra i fa una ganyota.
«Necessitava urgentment un bany, una afaitada, un llit i mig galó de whisky. Moltes coses, en aquella hora. Vaig optar per la darrera».
A mà dreta hi ha un local il·luminat, amb un rètol de neó que pampallugueja. S’hi pot llegir «Rick’s» i a sota, amb lletra més petita i de lluminositat fixa: «Drug-Store».
Quin any va ser, quan inauguraren el Drug del Passeig de Gràcia, Jaume? Encara en falten molts, jo ja sortia de nit, o sigui que corrien els primers seixantes. Ens va fer gràcia, a mi i als companys, la veritat. Després d’un assaig de teatre o d’una reunió, hi solíem anar a fer la darrera copa. Hi bevíem gin-tònics, vodka-amb-taronges, cuba-libres. Alguna vegada hi havíem demanat vi, com a les tasques, però gairebé sempre ens feia vergonya. Una nit, ho recordo, hi duguérem una garrafa de vi i vàrem organitzar tanta gresca que ens tragueren. Aquell drug dels seixantes, ara, ha perdut la gràcia. O potser l’hem perduda nosaltres, qui ho sap. Però falten molts anys perquè això arribi. I aquest drug-store és tan diferent del del Passeig de Gràcia!