SEQÜÈNCIA 49 (INTERIOR. MATÍ)

O bé truca a la porta de l’oficina. La veu d’una noia li diu:

—Endavant!

Hi entra.

—Bon dia, senyoreta. Busco el senyor Derek.

—Bon dia. No hi és.

I ell li mira les cames i li somriu.

—M’havia citat per avui.

—Se n’ha hagut d’anar, una desgràcia familiar.

—Quan tornarà?

—No ho sabem. Però sembla que trigarà molt. Una setmana, més o menys.

—Així, és fora de la ciutat?

—Sí.

—Però si dimarts passat al matí el vaig veure…

—Dimarts, senyor? Impossible. Va sortir a primera hora. Ni tan sols va venir al despatx. Em telefonà dient que se n’havia d’anar de viatge.

—Perquè se li havia mort algú?

—Oh, no! No ho sabia encara. L’endemà em trucà per dir-me que es retardaria, que s’havia mort el seu oncle…

—Dec haver-me equivocat de dia. Potser el vaig veure dilluns.

—Deu ser això, senyor. Vol parlar amb el seu ajudant, el senyor Williams?

—No, no cal. Ja tornaré a passar.

—Com vulgui.

I ja està, també. Encara que en el fons tantes facilitats són obra del guionista. O del magnetisme de Bogart, que enlluerna conserges i recepcionistes que només esperen l’oportunitat d’actuar en una pel·lícula seva per fer veure que es deixen enredar i donen les respostes que li fan falta per tirar endavant la història.