SEQÜÈNCIA 60 (INTERIOR. MIGDIA)

No és una mosca. Ni una ploma. És senzillament, l’olor de la cansalada fumada i dels ous ferrats amb llard: l’olor del cafè fluix i marronenc que no t’agrada, al qual no t’has acostumat, perquè no n’has pres mai, entre d’altres coses. De vegades, als matins enfredorits de setembre, quan la maleta ja s’omple de bell nou amb els records d’un estiu que encara vius, et despertes i sents l’olor de la llet vessada damunt el poela, l’olor de les rostes de pernil que la tieta fregeix perquè el Pepet que llaura amb el tractor no hagi de tornar a la casa per esmorzar. És una sensació tan agradable com la d’ara. Et remous una mica, estires els braços i sents el fred. Després t’aixeques d’una revolada i vas fins a la finestra. Hi ha rosada a l’era, a l’hort, els vidres estan entelats i regalimen. I tornes al llit, cerques la teva pròpia escalfor, t’esllargueixes tot, fins que la iaia entra i et diu dormilega, tothom ja és llevat, que penses dormir tot el dia, i llavors t’aixeques altre cop, vas mig nu fins a la cuina, abraces la Lauren Bacall i li beses el coll.

—Això fa una olor que enamora!

La teva cosina fa estona que feineja a la cuina, i quan entres et somriu.

—Tens gana, oi?

T’atansa un bol amb llet calenta i cafè una mica aigualit. I tu te l’empasses i et cremes la gola. Llavors ella riu, riu i t’aparta amb la llossa.

—Vesteix-te, que això ja està a punt.

I tu surts de la cuina, travesses el menjador, surts a l’eixida, crides el gos, li fas una festa, ell et llepa la mà i baixes per l’escala de fusta fins a l’era. Et calces uns esclops i entres a la cort de les vaques. Orines lluny, al reguerot del mig. Surts de la cort, tornes a l’escala, et treus els esclops i t’enfiles agafant fort la barana de fusta polida. Mires cap a ponent i veus les carenes que ja tenen neu. Entres al menjador, t’asseus a taula. Amanyagues la noia, mentre et serveix el cafè, encens una cigarreta, que et fa tossir, t’escures la gola i ella torna amb els ous ferrats i el pernil fumat.

—Què va passar anit?

El teu cosí cargola la cigarreta i et pregunta si el vols acompanyar.

—No me’n parlis. De Corsia i els seus. Un merder.

Llesques el pa i agafes una rosta. Voldries utilitzar el ganivet com el teu cosí, però no en saps. Fas servir les dents. Mulles un bocí de pa al groc de l’ou i te’l duus a la boca. Mastegues a consciència. El Pepet et passa el porró i tu xerriques el vi aspre i fred. T’eixugues els llavis amb el tovalló. Escures el cafè de la tassa. Te’n serveixes una mica més. T’aixeques. Agafes la noia i la fas seure al divan. Quan ella et vol besar, l’allunyes.

—El teu amiguet Derek em va dir que era casat. I que tu ho sabies. La nit que vam trobar Willson mort, ell era aquí. I havia vingut per trencar amb tu.

La iaia t’ha fet posar el jersei gruixut. Heu desestacat les vaques. El gos d’atura saltironejava al vostre costat. Has obert la portalada gran i les vaques han anat sortint pels carrers negats, fregant les pedres de les cases veïnes.

La Betty Bacall (que de debò es diu Betty Joan Perske i que canvià el seu nom per qüestions publicitàries) t’ha mirat amb temor. Tu li has agafat la mà. Has premut més del compte. El director diu que ha de figurar que et sents atret per la noia, però que dubtes d’ella: una típica reacció del personatge que interpretes.

—No em menteixis més, Betty. En aquest afer tothom menteix. Ha arribat l’hora que algú digui la veritat.

—Sí, és cert. John vingué aquell vespre. Jo no l’esperava. Em va dir que…, que s’havia acabat. Que era casat. Que havia mantingut el seu matrimoni secret per por del seu oncle.

—T’havies fet il·lusions?

—No. Jo sabia que la nostra relació no tenia cap futur. Elihu m’havia dit que John seria el seu hereu. I una entretinguda no és la persona més adient per a ser la muller de l’home més ric de Chandlertown. No m’havia fet cap il·lusió, però tampoc no m’esperava que fos casat. Discutíem quan Elihu telefonà tot enfadat. Algú li havia parlat de tu i volia que jo hi anés i li expliqués què hi feies, aquí. Hi vaig anar. M’envià a recollir-te a l’oficina del xèrif. Volia veure’t i acomiadar-te.

—Derek assegura que no es va moure d’aquí…

—És cert.

—Això l’exculpa. I tu et converteixes en la sospitosa número u.

—El cas és tancat, Bogey.

—El cas no és tancat, noia. Jo l’obro de nou. Stone no va matar Elihu Willson. Ho vas fer tu?

—No.

—No sé si creure’t.

—Deixa-ho estar, Bogey. Anem-nos-en. Després de la vista podrem marxar. Anem a Los Angeles. Vull anar-me’n d’aquesta ciutat podrida, vull oblidar-me de tot el que ha passat.

I mentre les vaques pasturen i la teva cosina llegeix un tebeo d’amor que va comprar l’altre dia al marxant, tu t’estires a l’herba humida i penses que el millor fóra deixar-ho tot tal com està. Que Stone passés per culpable i tu i la Betty poguéssiu anar plegats a Los Angeles i construir el mite. Però tanmateix tens la seguretat que no ho faràs. No ho faràs per diverses raons: a) Perquè ets Humphrey Bogart i has d’arribar al fons del fons; b) perquè el guió ho exigeix així; c) perquè queda molt temps de projecció i la història no es pot acabar encara, i d) perquè el crim sempre paga. Així és que et poses l’americana i el barret i surts de l’apartament de la noia amb aquella ganyota tan seva, de Bogart, vull dir, que tant vol dir que estàs fotut com que no et dónes per vençut.