DIA 13. SANTA LLÚCIA

EL refrany ens diu: Santa Llúcia la bisbal, a tretze dies de Nadal. I, segurament que per raó del qualificatiu de bisbal, una tradició creu santa Llúcia filla de La Bisbal; en canvi, la tradició barcelonina diu que és filla de Barcelona i que tenia la seva casa on avui s’aixeca la capella que li està dedicada, la qual es troba davant de cal bisbe, i que per això és bisbal.

Estampa sis-centista de santa Llúcia. (Col. de l’autor.)

A Barcelona, en la referida capella romànica fundada pel bisbe Arnau de Gurb, adossada a la Seu, es celebra avui una solemne festa religiosa, a la qual assisteix el poble en munió. És passada, una relíquia de la santa, pels ulls de tothom que ho desitja, en la creença que cura la vista i afavoreix la potència visual dels qui la tenen flaca. També es creia que l’aigua beneita de la petita pica que es troba en sortir de la capelleta per la porta que dóna al claustre, posseïa, durant aquest dia, virtuts remeieres, i la gent s’hi anava a rentar els ulls, convertint-la així, inconscientment, en un focus d’infecció. Per aquesta causa, fa anys que fou manat que no hi hagués aigua beneita en la dita piqueta.

Abans, el poble cantava els goigs, que, fins fa pocs anys, es varen conservar enganxats damunt una fusta, tal com encara és costum en les ermites de fora. Els goigs de Santa Llúcia, populars a Barcelona, que es cantaven en aquest dia, són atribuïts al celebrat poeta Vicenç Garcia, més conegut per Rector de Vallfogona.

Fins fa uns quants anys, era costum que tots els ceguets de Barcelona, i de poblacions forasteres i tot, que es dediquen a la capta, es posessin pels voltants de la capelleta, formant llargues rengleres. Es passaven tot el dia asseguts en cadires, implorant, en termes entendridors i planyívols, la caritat dels devots que acudien a visitar la santa. Era costum molt arrelat entre els vells barcelonins, quan volien obtenir alguna gràcia, demanar-la a santa Llúcia i prometre-li de fer caritat a tots els captaires ceguets que acudissin a demanar-ne pels volts de la capella el dia de la festa, de manera que cada any eren en bon nombre les persones que, en quantitat més o menys important, feien caritat a tots els ceguets captaires que trobaven; això feia que aquests concorreguessin en gran nombre a pidolar pels volts de la capella. Fa pocs anys que es privà la permanència de captaires per la rodalia de la Catedral, i així perdé la festa una de les seves notes més típiques.

El cec captaire, segons unes auques vuit-centistes. (Col. de l’autor.)

El cec captaire, segona una auca vuit-centista. (Col. de l’autor.)

Aquesta santa és patrona de totes les treballadores de l’art de l’agulla, car és popularment advocada contra les malalties de la vista i hom creia que les dones ocupades en totes les arts de la costura es devien perjudicar molt en aquest sentit. La tenien per patrona, doncs, perquè els protegís i conservés la vista, que necessitaven per a guanyar-se la vida. En aquest dia no treballaven, per més feina que tinguessin, a fi d’honrar complidament llur patrona.

També era considerada com la festa de les nenes que anaven a costura, a aprendre més de cosir que de lletra. Els nostres besavis creien que les dones no havien de saber de llegir, perquè les esgarriava de la bona vida, però, en canvi, que havien de saber bé les feines casolanes, com el cosir, per tal que, de grans, fossin unes bones mestresses de casa. En diversos llocs de Catalunya, encara avui les nenes de col·legi fan festa i van per la població fent un cap-tiri infantil, tot cantant els goigs de Santa Llúcia, en diferents variants. Les petites captaires reben el nom de Llúcies o llucietes. Per regla general, les nenes és reuneixen a missa matinal, on ouen missa i canten els goigs. En sortint, es divideixen en colles, les quals volten la població, seguint de casa en casa, on ofereixen el cant dels goigs. Si aquest és acceptat, canten unes esparses i reben una almoina. Solen anar presidides per una companya que va vestida com de Santa Llúcia, generalment amb luxe: túnica blanca, mantell blau, cenyidor de sarja amb serrell d’argent, joies, collarets, etc. Duu corona de flors, i una palma corrent a una mà, i a l’altra, un platet amb dos ulls pintats. A cada costat porta dues nenes més petites, senzillament vestides, com la que simula ésser la santa, a les quals anomenen cardenales. Les restants van mudadetes; duen també, cada una, un cistellonet i, a més, una porta un cantiret d’aram per a posar l’oli que es rep en almoina, el qual és destinat a la llàntia de la santa.

Colla de nenes del captiri de Santa Llúcia.

Donem la cantarella de les nenes de Sant Quintí de Mediona, al Penedès:

En altre temps, si no els feien almoina, avalotaven la casa, cridant repetides vegades i tan fort com podien:

Cantarella del captiri de Santa Llúcia quan no els feien caritat. Recollida per l’autor. Transcripció musical del mestre J. Tomàs.

Antigament, per l’estil que sant Mat Llúcia amb les nenes venia a fer l’ofici amb els ulls damunt d’una safateta que duia a la mà, visitava les cases de les nenes bones minyones i els deixava figues, nous, avellanes i d’altres fruites. Un costum semblant es troba per diversos pobles itàlics, sobretot per la Calàbria, on sembla que la santa siracusana ha succeït una fada pagana de circumstàncies generoses de l’ordre de la dels Reis.

Entre la gent del didal i de l’agulla, fou opinió estesa que als qui cusen en tal dia com avui, se’ls escurça set anys la vista i no triga gaire a clavar-se’ls l’agulla a un dels ulls, sense que se n’adonin, i que tota la roba que es cus, de seguida es descús i es fa malbé.

Fins fa pocs anys, a Manresa i per tot el Pla de Bages, avui, a més de fer festa totes les dones i noies que es dedicaven a l’art de l’agulla s’abstenien de cosir les mestresses de casa, i hom considerava una manca de religiositat i una ofensa a santa Llúcia no observar aquesta devota consuetud. Quan una dona, per distracció, la infringia, demanava perdó a la santa.

Les velles filadores lluçaneses, sobretot les que filaven en colla en les antigues filades, una estona abans de fer-se fosc deixaven de filar per por de la Filaborres, vella de més de mil anys, monstruosament lletja, que sortia de pertot arreu i era pertot arreu alhora, i amb una boca de drac mossegava desesperadament les filadores que trobava filant, ensems que les copejava, furiosa, amb una filosa de ferro molt feixuga. Era el malson i l’assot de les filadores que treballaven avui a hora fosca. Per tal de guardar-se’n, les filadores atapeïen llurs filoses de borra perquè pogués esbravar la seva fúria menjant-se-la.

Els matalassers i els vanovers es consideraven així mateix de l’art de l’agulla i, per tant, invocaven santa Llúcia, malgrat que els uns i els altres gastessin agulles de més d’un pam de llargada, les quals enfilaven amb fil d’empalomar i àdhuc amb cordills més gruixuts. Els matalassers posseïen una bella imatge de la santa patrona.

El matalasser, segons una auca vuit-centista. (Col. de l’autor.)

El matalasser, segons una auca vuit-centista d’oficis. (Col. de l’autor.)

Com que no tenien local gremial per a poder-la guardar, cada any, uns dies abans d’avui, s’aplegaven a la matalasseria del prohom del gremi i allí elegien els nous sobre posats. Per tal de donar possessió al prohom primer, el dia d’avui feien una mena de processó, presidida per la imatge de la santa, la qual, amb gran solemnitat, era portada des de la casa del prohom sortint a la de l’entrant. I aquest guardava la imatge mentre durava l’exercici del càrrec. Els prohoms que es posaven malalts rebien la visita de la imatge, que els era portada a casa perquè vetllés per llur salut. També gaudien del dret de poder-la tenir a llur vora els familiars del matalasser que vivien amb ell. En aquests casos, era portada en una curta processó, formada per uns quants confrares, que acompanyaven la santa amb aixes enceses, I així mateix era tornada a casa del prohom, quan el malalt havia cobrat la salut o quan havia traspassat. Quelcom d’aquests costums ha subsistit fins a temps relativament recents.

L’ofici de matalasser havia estat exercit gairebé només per jueus i per moriscs, car, segons tradició, foren ells qui Van fer els primers matalassos, puix que abans hom jeia damunt de pells llanudes, de mantes i simplement de palla. Els hebreus i els musulmans foren els primers d’emprar sacs plens de llana que disposaven de manera aplanada, dels quals van derivar els matalassos. Degut al seu origen no cristià, la feina de matalasser ha estat poc estimada, encara que no desconsiderada com la d’altres oficis exercits per moriscs.

Uns altres treballadors d’agulla, de l’aire dels matalassers, eren els espardenyers, que també, a més de santa Llúcia, reclamaven a la Mare de Déu dels Àngels, a sant Pau i encara d’altres sants, com ja hem referit en el curs del present Costumari.

L’espardenyer, segons una auca vuit-centista de pintar rajoles. (Col. de l’autor.)

L’espardenyer, segons una auca vuit-centista. (Col. de l’autor.)

Els estudiants també invocaven santa Llúcia, per la mateixa raó que les cosidores. Hom creia que llegir i estudiar, en general, menjava la vista, i reclamaven la protecció de la santa siracusana, per tal que els la conservés. Els estudiants feien festa i es lliuraven a tota mena de taboles i d’excessos, fills del bon humor i dels pocs anys. Feien diverses entremaliadures clàssiques i tradicionals. Una de les tals era la d’anar a cosir velles, segons el dir popular, això és, a seguir les esglésies, menys la de Santa Llúcia, puix que l’aglomeració no ho permetia, cercant l’ocasió, en veure una dona agenollada, especialment si ja tenia anys, de cosir-li amb tota traça, o senzillament d’enganxar-li amb agulles, el vol inferior de les faldilles a la part superior d’aquestes, ben a poc a poc, perquè no se’n sentís. La bona dona es trobava, en aixecar-se, que les faldilles se li alçaven i que ensenyava tota la roba interior, i esdevenia objecte de la general riota. Molt sovint tenia no poca feina a posar la roba en regla.

Aquesta entremaliadura devia ésser l’originadora de les taboles i la que va donar nom a les gresques fetes pels elements estudiantins en aquest dia; però, a part d’aquesta, en feien moltes d’altres; una de les més clàssiques, i que ja hem explicat anteriorment, consistia a lligar el peu de la creu, que sostenia el llum pagès de les castanyeres, a la roda d’un vehicle situat a prop de la parada, i així, en arrencar aquest, se n’emportava mitja botiga, car en el pal recolzava també el paravent que les preservava de l’aire.

També lligaven una moneda d’argent amb un cordill, però de manera ben dissimulada, i la deixaven enmig del carrer, per bé que prop de la porta d’alguna escala. Ells es posaven darrera de la porta, i, per l’escletxa, feien sortir el cordill que sostenia la moneda. Quan passava algú que no estava advertit d’aquest fet i anava a collir-la, estiraven el cordill, i l’infeliç veia com la moneda li fugia gairebé de les mans. Els estudiants es feien un gran tip de riure. Horaci parla ja d’aquest joc, practicat per la fadrinalla romana del seu temps.

També era un acte de gresca molt en ús voltar pels carrers més estrets, ja de vespre, armats d’una llarga pica, amb un bocí de vidre posat al cim, amb el qual tallaven la corda que sostenia els llums d’oli que formaven la il·luminació pública, i deixaven mitja ciutat a les fosques.

Totes aquestes bromes, un xic pesades alguns cops, eren tolerades pel veïnat i per les autoritats, ja que, una vegada a l’any, encara feien gràcia. En certa ocasió, però, va succeir un cas després del qual es va procedir amb rigor contra els estudiants amics de la broma.

En un carrer dels menys transitats del Raval, ja cap al vespre, van posar un cordill travesser, a l’alçada del cap, de manera que no pogués ésser vist pels transeünts, als quals feia caure el barret o la gorra. Es va escaure de passar un escamot de milicians, marcialment formats. Tol d’una, ensopegaren amb el cordill, i els caigueren a terra el morrió i l’arma que duien al coll. S’armà una confusió i un guirigall extraordinaris, i això motivà la repressió de les autoritats contra els excessos estudiantils.

Fou creença estesa que, el dia d’avui, hom no podia estudiar, llegir ni escriure, perquè esdevenia cec.

Els vells rellotgers també havien venerat santa Llúcia, perquè, segons opinió popular, és dels oficis que menja més la vista.

El rellotger, segons una auca vuit-centista. (Col. de l’autor.)

Els gravadors a la fusta i al metall, els que gravaven corrons per a estampar indianes i tots els oficis consemblants dels exercits pels gravadors, tenien per patrona santa Llúcia, puix que són considerats com a oficis que requereixen molta vista.

La reclamaven també els picapedrers, marbristes, barrinaires i, en general, els oficis que treballen la pedra, per tal que els guardés que els anessin resquills als ulls.

Santa Llúcia també és retreta en les oracions pròpies per a fer sortir brosses dels ulls.

L’eucologia popular és molt profusa en oracions per a guarir els mals de la vista. De moltes que en coneixem, només n’hi ha una en la qual sigui invocada santa Llúcia:

Les nostres àvies empraven una fórmula destinada a guardar-se d’ésser vistes quan es despullaven i es mudaven la camisa, puix que tenia la virtut d’enterbolir i entelar la vista dels indiscrets que poguessin veure-les. Aquesta oració de gràcia només podia ésser tramesa i ensenyada el dia d’avui, i deia:

Havia estat costum de la gent de mar i dels veïns de la Ribera anar vora de l’aigua, al punt del migdia, i rentar-se els ulls set vegades amb aigua de mar, per tal de no patir de mals d’ulls i que se’ls conservés la vista.

A Llofriu, hom feia vagar el bestiar de tota mena, per tal que estigués guardat de les malalties de la vista. Hom celebrava una funció religiosa, molt solemne, durant la qual tots els fidels mantenien encès un ciri o una candela. A la tarda, tenia lloc un aplec, a l’ermita de Sant Llop, on es venerava una imatge de Santa Llúcia. Era molt concorregut. Hi anava gairebé tota la població, per demanar a la santa que li guardés la vista i la claredat. Era típic menjar-hi torrons i allioli. S’hi feien ballades populars.

Es feia un aplec molt important a l’ermita de Santa Llúcia del terme de Santa Pau, vora d’Olot. Hi acudia gran gentada de per tota aquella rodalia, per tal de demanar a la santa que els guardés i protegís del mal dels ulls. Al matí, es feia funció religiosa, es cantaven els goigs i es ballaven sardanes. Al migdia, es feien cassolades d’arròs, cuit a les tres pedretes. A la tarda, hi havia ball a l’era del voltant de l’ermita. Feia la música la mateixa cobla que havia tocat per la funció religiosa.

Una nota típica d’aquest aplec eren les taules i els rifaires de torrons. La gent que hi assistia solia comprar-hi els torrons per a les festes de Nadal. Els rifaires donaven quatre cartes a tots als qui prenien part en la rifa. Quan les havien repartides totes, d’una bossa de pell que contenia un joc sencer de cartes petites, en treien una. El qui tenia el rei del coll de la carta sortida de la bossa havia guanyat la rifa. Darrerament, en comptes de quatre cartes, en repartien només tres. Era obligat que els concurrents a l’aplec recollissin uns fòssils nummulits, d’una vena propera a l’ermita, coneguts pel poble per ulls de Santa Llúcia i per dinerets de Santa Llúcia. Són plans, circulars i tenen, al mig, un petit gra. La gent hi veu la forma d’un ull humà, amb la nina figurada pel granet central. D’aquesta circumstància deriven els qualificatius. La gent els atribueix una virtut meravellosa per a treure les brosses dels ulls, de l’òrbita dels quals, passant-hi lleugerament la pedreta, es desprenen amb tota suavitat. Els que es recollien el dia d’avui, hom creia que tenien més virtut.

Aquesta creença és molt antiga pels pobles llatins, on es troben fòssils d’aquest tipus. Ben possiblement, l’ermita fou erigida en aquest indret per raó de l’existència dels numúlits. No fóra pas estrany que aquest lloc hagués estat un centre de culte pagà, dedicat, aquest, a alguna divinitat gentílica protectora de la vista, que el cristianisme hagués substituït per Santa Llúcia. L’aplec és molt concorregut per gent d’Olot. Hom té de molt bon averany jugar durant l’aplec i, en lloc de pagar amb diners, fer-ho amb numúlits o dinerets de Santa Llúcia. De manera que el joc resulta desinteressat, perquè, les monedes amb les quals hom paga, ni li costen res ni li reporten cap utilitat econòmica.

S’havia celebrat així mateix un gran aplec a l’ermita de Santa Llúcia del terme de la Jonquera, que era molt concorregut per gent de la Garrotxa, de l’Alt Empordà, del Conflent, del Vallespir, del Rosselló, de la Cerdanya i àdhuc de la Gavatxeria. S’hi havia ballat el ball de l’almorratxa. Treia dansa un ballaire capdanser, que menava el ball. Portava una almorratxa plena d’aigua d’olor, amb la qual perfumava les balladores que prenien part en la dansa. Portava un barret molt ample, del qual penjaven unes quantes cintes esquena avall, rematades amb un cascavellet. En dansar, les cintes li voleiaven i els cascavells dringaven graciosament. L’ermità feia present, als fidels, d’un panet beneït, present que els devots compensaven amb una almoina. Era creença que menjar aquell panet guardava la vista de malalties.

També s’havia celebrat un aplec a l’ermita de Santa Llúcia de la Vall de Bianya. Era molt concorregut de gent de les valls d’Olot i de l’Alt Ripollès. Les dones hi portaven llurs infants, perquè la santa els guardés la vista i la claredat.

Té lloc l’aplec a la capella de Santa Llúcia de Puigmal, sufragània de la parròquia de Sant Joan de les Abadesses, immediata al vell camí que mena d’aquesta població a Olot. La imatge d’aquesta ermita gaudeix de molta popularitat per tota la muntanya oriental catalana; tant és així, que el refrany que per la terra plana ens parla de: Santa Llúcia la bisbal, a tretze dies de Nadal; a muntanya pren la forma que diu: Santa Llúcia de Puigmal, tretze dies d’aquí a Nadal. Aquest aplec és conegut també per l’aplec dels torrons, perquè de totes les poblacions de la rodalia, molt especialment d’Olot, hi acudeix gran gentada per proveir de torrons per a les properes festes de Nadal. Cada any se n’hi venen molts quintars.

Hom diu que els romeus que assisteixen a l’aplec de Santa Llúcia, venerada en una ermita pròpia del terme de Tonyà, han de fer, obligadament, una almoina a la santa, puix que, en el cas contrari, els fa perdre la vista. D’ací que hom digui: A Santa Llúcia de Tonyà, el que no té diners, no hi pot anar. A l’ermita de Santa Llúcia del terme de la Jonquera, a la de Tonyà i a la de Camps, es conserven relíquies de la santa, les quals són passades pels ulls de la gran gentada que acudeix a l’aplec, per guarir-se de mal d’ulls. També se les hi passen els qui no hi tenen mal, per tal de conservar més la vista.

Els romeus de Tonyà, antigament, recollien tanta farigola, romaní i d’altres herbes aromàtiques com trobaven per la muntanya, en feien una gran foguera, que cremava tot el dia davant de l’ermita, i procuraven perfumar-se ben bé amb el fum olorós de la foguera, creguts que se’ls enfortia la vista i que la santa els guardava i protegia de mal d’ulls.

Al redós d’una ermita de Santa Llúcia, vora de Solsona, es fa un aplec i fira, els més importants de la tardor de per aquella contrada. Hi van molts torronaires d’Agramunt i romeus i firetaires, on solen proveir per a les festes properes. Són típics d’aquest aplec els rostidors o mongetaires, els quals, a ple aire, fregeixen grans paellades de mongetes amb cansalada que venen als romeus, puix que és una nota pròpia d’aquesta fira menjar mongetes fregides per esmorzar.

Una nota típica d’aquesta fira, en altre temps, eren els endevinetes, saludadors i remeiers; baixaven de muntanya amb el pit tot carregat de medalles, creuetes i vidrets de formes variades i de diverses coloraines, i, segons creença popular, gaudien de la gràcia de veure els dintres de les persones, és a dir, de penetrar els cossos opacs; per tant, veien l’organisme interior i sabien quin òrgan estava malalt, facultat que els permetia de receptar remeis amb sòlid coneixement de causa. La gent tenia gran fe en llur paraula i creia molt en llurs remeis, que gairebé sempre eren a base d’herbes. Hi havia endevinetes acreditats que acudien a molls mercats i fires i eren molt consultats per gents que feien figurar en pla important, entre els objectius d’assistir a la fira, el de fer-se visitar i donar una mirada per l’endevineta.

Es feia també un aplec a l’ermita de Santa Llúcia de L’Arboç, en terme de Sant Pol de La Bisbal, i a la capella de Santa Llúcia vora de Vilamalla, prop de Figueres.

Els mestres de cases havien celebrat avui una solemne festa a la capella de la Seu. No creiem, però, que reconeguessin santa Llúcia com a patrona.

Santa Llúcia era l’advocada dels fadrins calceters i mitjaires; els mestres veneraven sant Sebastià.

A Tortosa, a més de la gent de l’art de l’agulla, tenen santa Llúcia per patrona els ferrers i els forners. Avui, era típic menjar neules, les quals venien al peu de les esglésies on es venerava la santa i havien estat prèviament beneïdes. Antigament, moltes famílies tenien neulers, i l’elaboració de neules constituïa una de tantes llaminadures de factura casolana.

A Igualada, feien la festa a l’església del Roser. Repartien panets beneïts a tots els ceguets i als malalts de la vista que hi assistien. Eren qualificats de pans de Santa Llúcia.

El degà dels sastres de Sant Feliu de Guíxols presidia la festa, i a la tarda, feien un aplec a l’ermita de la Mare de Déu del Remei que hi ha a la Vall d’Aro.

A Barcelona, pels voltants de la Seu, se celebra la fira d’elements per a pessebre més important que es fa aquesta temporada. S’hi venen figuretes, casetes de suro i de cartó, suro per a simular els panorames, l’herbei i els elements vegetals per a vestir el paisatge. Els pessebristes i amics del pessebre acudeixen a visitar-la. Fou costum que hi anés tota la mainada de la ciutat acompanyada dels seus pares. Era obligat de comprar-los quelcom. En arribar a casa, hom endega un pessebre més o menys important, segons les possibilitats. Aquest pessebre havia estat eminentment infantil i servia només d’entreteniment a la mainada, la qual frisava per veure convertits en realitat plàstica els elements que li havien comprat a la fira amb les despulles del pessebre de l’any anterior. Els pessebristes veritables que seguien la tradició no inauguraven el pessebre fins a la nit de Nadal, perquè consideraven irreverent de simular el misteri del naixement del nen Jesús abans d’haver-se produït.

La fira de pessebres, segons una auca de les Funcions de Barcelona del primer terç del segle XIX. (Col. de l’autor.)

Tornant de la fira de pessebres de Santa Llúcia, segons un dibuix de Tomàs Padró publicat al setmanari «Un tros de paper», de Barcelona.

A més de la fira dels voltants de la Seu, l’any 1798, va fer-se’n al carrer dels Carders, entre la capella d’en Marcús i l’església de Sant Cugat.

Fins a la darreria del segle passat concorrien a la fira de figures de pessebre venedors de ninots de cartó, qualificats de joanets de l’aigua, que accionaven estirant-los un cordill i que havien constituït la joguina típica de la nit de Sant Joan; ja en vam parlar en la pàgina 179 del volum IV. Els portaven penjats d’un travesser de fusta situat al cim d’un pal en forma de T. La mainada tota s’embadalia davant d’aquella rica policromia de ninots que bellugaven contínuament per l’oscil·lació del travesser d’on penjaven. No creiem que tinguessin cap relació amb el pessebre; això no obstant, crida l’atenció la seva presència en aquesta fira tan acostada al solstici hivernal.

Ninots de cartó anomenats joanets de l’aigua, que ballaven estirant-los un fil. Reproduïts d’uns fulls d’imatgeria popular del darrer terç del segle XIX. (Col. de l’autor.)

Havia estat creença estesa que la noia que anava a visitar Santa Llúcia en la seva capelleta de Barcelona, trobava casador. Aquesta opinió havia estat molt més estesa a fora de la ciutat que entre els barcelonins. Eren moltes les mares que, tenint filles casadores, especialment les de poblacions més o menys properes a la ciutat, avui portaven les noies a fira, a Barcelona. Dels pobles de la costa de llevant, sobretot, es pot dir que eren ben poques les fadrines que no acudien a la ciutat per tal de veure si trobaven un bon partit. La jovenalla masculina de la ciutat també anava amb cert afany a la fira per veure si trobaria una bona pubilleta. La concurrència d’estudiants (i encara l’hem aconseguida) recorda la vella fira de noies. És curiós d’observar que a la Plaça Nova s’hi havia celebrat el mercat d’esclaus; i qui sap si la fira de Santa Llúcia, el nucli principal de la qual s’esqueia en aquesta plaça, pot constituir, quant a l’aspecte de fira de les noies, un record de l’antic mercat d’esclaus.

A Balaguer tenia lloc una gran fira de bestiar de tota mena. La nota més sobresortint n’eren les perdius manses, les quals hi portaven a ramades com si es tractés de qualsevol mena d’aviram. Els veïns de diferents poblacions lleidatanes estaven especialitzats en la cria d’aqueixes perdius manyagues; les criaven des de menudes en domesticitat i les conreaven i tractaven com si fossin gallines, ànecs o bèsties per l’estil. Els principals perdiuaires eren de Vilanova de Meià, Aguilà, Millà, Font de Pou, Corçà i d’altres poblacions de la Vall d’Àger. Les millors i de més crèdit eren les de Corçà. Aquesta fira gaudia de molta fama entre els elements caçadors de molts indrets de Catalunya, de l’Aragó, de Navarra i encara d’altres regions més allunyades. S’hi pagaven preus molt alts, fins al punt que el mercadatge de perdius representava un volum econòmic important dintre del conjunt global de la fira. També s’hi feia una típica fira de sabates de pagès, ben ferrades i clavetejades; acudia a comprar-n’hi la pagesia de la contornada, per tal d’anar ben calçada per les fredorades i gelades hivernals, que tan intensament es deixen sentir en les contrades planes de Lleida.

Avui feia la seva festa major el llogarret de Bellmunt de Ciurana. Havien ballat una variant molt interessant del ball dels Valencians constituïda per diverses figures qualificades de calcer, de presumida, de bolangera i del mocador (aquest, l’agafen entre dos dels ballaires, un per cada pany, i formen diverses combinacions i ponts passats uns per sota dels altres). Acaben aixecant una torre que no passava gaires vegades dels quatre pisos. També havien ballat un ball de bastons molt típic.

Per muntanya diuen que santa Llúcia és l’advocada de les farinetes. Els pastors i gent muntanyenca en general, el dia d’avui feien una bona cuita de farinetes molt ben adobades, portats per la creença que s’atreien el favor de la santa que els asseguraria les farinetes per tot l’any i els guardaria dels horrors de la fam. D’ençà que mercès al millorament dels procediments de conreu les collites són més segures i s’han perdut els anys de fam, el costum ha minvat i gairebé s’ha perdut.

A València és típica la tabalaa. Tots els tabalers i dolçainers de la ciutat i molts de l’horta es congreguen, al vespre d’avui, a l’esglesieta de Santa Llúcia, junt amb els tabalers de gremis i corporacions. Tots plegats, fan un repic ben fort de tabals, davant del petit temple. Després, emprenen una passada pels carrers del voltant, repicant, sense parar, llurs instruments. Tornen al temple i, al seu davant, repiquen més fort. Entren a dins i fan un repic final i apoteòsic, molt més fort i intens que tots els altres. En pagament de tantes repicades, reben un panet beneït. Pels voltants de la capelleta es fa una fira de «porrat» o llaminadures. És de consuetud que els promesos i àdhuc els casats de nou hi vagin a comprar una bona quantitat de dolçaines, la «mocadoraa», per a llur parella.

Avui comencen els signes del cel, pels quals, segons opinió popular, el cel manifesta com serà la temperatura de l’any vinent. Des d’avui fins a la vigília de Nadal, compten dotze dies, i cada un d’ells, seguint l’ordre dels dotze mesos, manifesta la mena de temperatura que farà l’any següent. Els més puritans observen els signes dobles, puix que hom creu que els signes es repeteixen, per bé que en sentit invers, començant pel desembre i acabant pel gener. El dia de Nadal és neutre i no compta. El dia de Sant Esteve correspon al desembre, i hom observa si el seu signe es correspon amb el mateix del de la vigília de Nadal. Si és així, aleshores té l’observació per absoluta i infal·lible. Els signes dobles s’acaben et dia dels Reis, que correspon al gener. La gent de pagès, sobretot per muntanya, té els signes com a infal·libles i dogmàtics. Si fallen, serà perquè hom no els ha sabut interpretar, però no perquè ells hagin mentit.

Per la terra plana, com ja vam dir en parlar del dia de Cap d’any, solen començar els signes per ninou.

Per la lluna nova més immediata a Santa Llúcia, els carboners tallen el pi i la llenya destinada a fer carboneres pel gener vinent, per tal que el carbó surti ben bo, no resultin fumalls i cremi ben bé. Hom creu que el carbó del gener és el millor.

Entre el refranyer propi del dia d’avui hi ha uns quants proverbis, anteriors al segle XVI, que es refereixen a la durada de les hores de claror, els quals foren dictats abans de la correcció gregoriana del calendari, per la qual la celebració de la festa de Santa Llúcia va passar del dia 23 al 13, que és quan la commemorem actualment. El dia que el Sol s’eleva menys en el zenit, és el dia de Sant Tomàs, el qual s’escau el 21 del present mes, i per tant, dos dies més tard, la llargada de la claror era comparable, als ulls populars, a una passa de puça:

Transcrivim les disposicions de les nostres autoritats ordenant al poble l’adopció del nou calendari:

A més del refrany transcrit, que és el més conegut, n’hi ha encara d’altres sobre la llargada de la claror, els quals, malgrat resultar equívocs, el poble segueix emprant:

Aquests refranys ofereixen un bell exemple de la força de perdurabilitat dels documents populars, els quals sobreviuen un espai indefinit de temps, malgrat haver desaparegut la raó o el fet lògic que va originar-los, encara que estiguin en plena oposició amb l’ambient i àdhuc en contradicció amb els fets que el rodegen, com en el cas present.

Santa Llúcia inicia les festes i les fires; per això diu el refranyer: